Les vacances d'ara

Fa uns anys les vacances eren una gran aventura. Una sorpresa. Agafàvem el bitllet d'avió, fins on ens arribessin els diners, i a partir d'aquí a improvisar. A voltar. Per aquestes dates a l'estómac ja sentia un rau-rau i només s'aturava el dia que arribava amb el vol de tornada a Barcelona. Sempre m'ha agradat viatjar, conèixer llocs i gent i no descarto tornar-hi com abans.
Ara les vacances segueixen sent una gran aventura però, excepte alguna escapada puntual a l'alta muntanya pel meu compte, en general tendim a cercar allò que ens sembla que pot agradar als nostres fills i si anem amb gent, sobretot cerquem o repetim amb gent que té un tracte amb els infants bo, proper, respectuós i juganer. I aleshores, el gaudi de l'infant és el teu i les seves descobertes són les teves. Perquè ens agrada anar amb adults que no temen embrutar-se si el joc ho requereix, que prioritzen els infants per sobre dels desitjos propis, que entenen les rebequeries i no et jutgen quan n'hi ha una, i que tracten, com intentem fer nosaltres, els teus fills com els seus. Escoltant-los. Parlant-hi. Amb afecte i respecte però també marcant uns límits clars.
Sona estrany però hi ha gent que no parla als nens petits, que dóna per suposat que els adults sempre tenen la raó i que els interessos dels xics són banals i es poden obviar. L'adult és el general que ordena i el nen el soldat que acata. D'aquests n'intentem fugir.
Aquesta setmana hem estat a la platja amb uns bons amics, d'aquests que deia i avui mateix tornem d'un dia a la muntanya amb uns altres que també respecten i estimen els infants i això, tot i no ser els grans viatges d'abans, les expedicions misterioses i tropicals, són igual o més interessants i la cara il·luminada dels petits maquillats, jugant a fer pastetes amb l'aigua de la font o bé disfressant-se, tenen un efecte captivador i només veus els viatges d'abans com un record dolç que un dia tornarà però que a dia d'avui, ets on vols ser i fas el que vols fer i, el millor de tot, encara queden molts dies de vacances.

Ara és l'hora

Una nova campanya, organitzada per Òmnium Cultural i l'Assemblea, aquestes dues entitats i els seus dirigents hauran de passar al llibre d'història del país en lletres d'or per tot el que fan per aquest, pretén mostrar, un cop més la unitat i la determinació del poble català amb la consulta i forçar i esperonar la població a participar en aquesta.
La campanya es fonamenta en set punts. El primer en la gent i lligada amb aquesta una idea bàsica. Una idea que l'Estat obvia i ignora. La democràcia. El dret a decidir. El tercer punt, dels bàsics. La unitat. I sembla que de moment aquesta es manté ferma. Els atacs, les amenaces i els cants de sirena venen d'arreu, però de moment, no han fet forat, ni escletxa. Els tres següents fan referència a l'actitud, a la determinació. Valentia, generositat i l'excel·lència en el treball. Perquè ens caldrà fer-ho molt bé per sortir-nos-en. I el darrer, l'objectiu, votar i guanyar.
Una nova campanya que no deixarà indiferent a ningú i que ens acosta a la data assenyalada. A la fita somniada.
Enhorabona  Òmnium. Felicitats Assemblea.

A poc a poc i bona lletra. Gravem!

Un anunci fet per quatre estudiants del grau de Publicitat i Relacions Públiques de la Facultat de Comunicació de la UPF, ha guanyat el premi Miramar que atorga el consell assessor del centre de RTVE. És un cop dur d'encaixar per l'ens estatal i els fa sentir incòmodes. Prou com per amagar-ho i alhora menystenir-lo.
Hi ha qui diu que si aconseguim la Independència a base de Vies catalanes, vídeos i altres iniciatives semblants, fet que en dubta, serem el primer país del món a sortir-se'n, perquè sembla que aquests camins no porten enlloc, són poc més que vistosos i divertits. Ara bé, segurament fa molt més mal aquesta reivindicació constant, multitudinària, tossuda i imaginativa a l'Estat, que moltes altres accions que s'anul·len per elles soles a causa del seu caràcter agressiu i ferotge, en canvi, d'aquesta manera, per aquestes vies, poc a poc el procés es dóna a conèixer i la voluntat del poble català va quedant palesa de manera clara i senzilla. Difícil de rebatre.
No sé si serem el primer país del món que aconseguirà la Independència per aquest camí, però qui sap si estem creant escola, com en cuina, art, disseny, moda i moltes altres coses, i d'aquí quatre dies, arreu,-bascos ja ho han fet- els que tenen anhels de llibertat provaran les estratègies que aquí s'estan concebent i posant en pràctica.
Jo diria que anem pel bon camí.
   

El circuit del Canadell

No hi puc fer res. De debò. Des que va sortir que es tornaria a posar en marxa el circuit de motocròs del Canadell, unes quantes persones, totes de diferents àmbits i sense relació entre elles, m'han demanat què s'hi pot fer. Què hi puc fer. I no ho sé.
La seva demanda deu venir perquè el circuit es va aturar mentre érem a l'equip de govern i em veuen com algú que no hi està d'acord i és cert. Ara, uns anys després, s'ha tornat a permetre, sembla que argüint el dret a fer negoci del responsable d'aquest, però obviant tots els que hi surten perjudicats, diferents cases rurals de l'entorn, una gossera propera i el medi natural en general. El problema és que a dia d'avui aquestes persones que estan en contra del circuit difícilment trobaran on aferrar-se, ja que a l'Ajuntament no hi ha oposició. Així de clar i de trist. Des de les darreres eleccions l'equip de govern, no associat amb cap partit però proper a Unió, governa amb Convergència i el que havia de ser una aposta personal de l'alcalde, per tal de treballar tots a una, com va dir ell, a la pràctica s'ha traduït amb cap tipus d'oposició ni crítica ni censura i alhora sense cap tipus de control de l'acció de govern.
Ara, aquests que no volen el circuit no saben on trucar i es veuen desemparats i cerquen on poden. Quan es va aturar es va fer en base que aquest ocupa un corredor natural i per tant, perjudica certa activitat biològica. A més a més està a tocar d'una àrea de protecció natural, la Roureda de les Tàpies, on hi ha uns roures centenaris. Quan hi ha activitat, els motoristes, lluny d'esperar-se a ran de circuit, volten pels encontorns i visiten aquests indrets, això sí, sense baixar de la moto. A més més el soroll arriba arreu com la pols, que no hi ha decret ni ordenança que aturi. És cert que a Moià ja hi ha el circuit verd, on poden córrer i fer salts, però sembla que no és suficient.
El problema que tindran aquests que no el volen per motius varis, és que si no hi ha una forta oposició el consistori no mourà fitxa, farà la tècnica de l'estruç. Ja va passar amb l'antena al Puig, van llençar el globus sonda i quan van rebre signatures dels veïns oposant-s'hi, van aturar el projecte ipso facto, al contrari de la venda de cal Peroler. Sobretot temen prendre una posició i enfrontar-se a qui sigui fent soroll. Deixen que els esdeveniments passin i fan d'espectadors.
Urbanisme de la Generalitat ja estava d'acord en que aquest circuit no hi havia de ser, més veient l'oposició del consistori i el suport, amb informes en mà del grup ecologista el Fanal i veïns varis, però va caldre batallar força per aturar l'activitat. A dia d'avui, el que menys es vol es fer soroll. Senzillament, anar a misses dites i si el propietari el vol fer i té bons contactes, que en té, endavant si ningú piula. Caldrà, si es vol aturar, fer soroll, més que el que fa el circuit.  

Cuca de llum

Feia temps que no en veia de cuques. És allò típic del, quan era petit... i just quan acabes de dir la frase te n'adones que et fas gran, perquè això mateix li retreies a ton pare o al teu avi, aquell sempre mirar cap al passat. Però fa quinze dies, un vespre, quan treia a passejar a la gossa, en un racó d'un carrer, un puntet lluminós brillava. L'endemà ja no hi era. Feia estius que no en veia. I ahir, altre cop, el punt fosforescent i aquest cop vaig decidir immortalitzar-la, perquè sí. Perquè hem passat de veure'n moltes a veure'n comptades i qui sap si tardarem a tornar-ne a veure... Vaja, ja torno a fer de gran.
La veritat és que sempre hem sentit a parlar de com en són de belles les cuques de llum. Com en són de precioses i en certa manera en són. Aquella llum, aquell grog brillant. Però passa com amb molts personatges, de lluny enlluernen però un cop els sents a parlar, a tocar, veus que la bellesa només és un lleu folre que els cobreix.

Hauria de ser CATALUNYA un Estat independent? VOTA!

Per accedir a l'enquesta, cliqueu sobre la imatge. 

En Wert i la mare que el va parir

Fer càlculs amb les propostes de l'Estat és d'aquells exercicis més absurds i inútils que es poden fer, a més d'irritants. El que et deuen, no t'ho donaran i el que tens, t'ho fotran. Potser per l'únic que serveix és per constatar que  allò que ja havies suposat és cert i que malgrat et diguin que veus fantasmes arreu, aquests són més vius que mai.
Avui he fet quatre càlculs amb la propina d'en Wert. Aquells sis mil euros i escaig que haurà de pagar la Generalitat per nen/a que rebutgi el sistema públic i es decanti pel privat en castellà. Està clar que aquesta prima que ofereix a les famílies que escolaritzin els seus fills fora del sistema públic va encaminat a laminar la cohesió del país sota el pretext d'una hipotètica llibertat d'elecció, però de fet el que vol és combatre la immersió. Dividir per qüestions de llengua. És d'aquelles iniciatives que crea un problema on no hi és, si més no a nivell de país. A més a més, segur que hi haurà gent que s'apuntarà al carro, perquè en època de crisis que t'ofereixin una morterada per canviar d'escola és força suculent, i segur que molts s'hi aferraran per subsistència i es farà servir per justificar l'atac sistemàtic i constant al model de país.
Un altre aspecte és que el sentit comú diu que difícilment es podrà distingir entre aquell que canvia d'escola pel tema de la immersió i aquell que tria una opció d'escola privada per altres motius, de manera que de forma encoberta es subvenciona aquells que trien un model educatiu fora del consensuat dins del país. Vaja, que a més de les subvencions que el nostre govern dóna a certes privades, subvencionarem a més ara a les famílies que rebutgen entrar dins del consens de país. Mentre tots bevem llimonada, haurem de pagar taronjada per a aquells que van a la barra i demanen el que els ve de gust i quan els ve de gust.
Per cert, que si fem quatre càlculs tot agafant les dades del curs passat, nombre de nens i pressupost anual, veurem que la quantitat que hauria d'abonar la Generalitat si tots els infants accedissin a anar a un centre Wert, la suma total seria superior al pressupost anual del Departament d'Ensenyament, fet que mostra que els càlculs s'han fet més que per resoldre una injustícia segons en Wert, per torpedinar l'administració catalana econòmicament a més del país socialment.