I l'any vinent, què? A l'Institut?

Una escola de l'Índia

Cada any, per aquestes dates, m'agrada demanar als nens i nenes que conec com ha anat el curs i de passada  com encaren el nou curs que s'acosta. Les respostes són variades i amb aquestes, coneixes bastant els nens i les nenes així com l'etapa escolar que han viscut.
L'altre dia li vaig demanar a una nena. Una nena de sisè que l'any vinent anirà a l'Institut. No és una nena que hagi destacat ni per dalt ni per baix a l'escola. Normalment la resposta sol ser força ambigua. Una mescla entre el temor de la partida i la il·lusió de la nova etapa que s'enceta. Ella però, em donà una resposta que em deixà de pedra. Sense embuts em digué que tenia ganes de fugir d'aquella tortura. Deixeu-me dir que no és una nena que tinc a l'escola ni massa propera.
Un cop m'hagué dit això vaig intentar treure'n l'entrellat, cercar un xic de llum i de complicitat en la resposta, buscant, ni que fossin pocs, alguns moments que valguessin la pena de recordar de la seva etapa a primària i que li despertessin, ni que fos tènuement, un sentiment de lligam amb l'escola. Malauradament la resposta continuà sent la mateixa. Contenta de marxar i disposada a no girar la vista mai més.
No sé si era pels companys d'escola, per la feina feta, pels mestres o per què, però sigui com sigui, que una nena de sisè s'expressi així, amb aquesta contundència, no deixa de ser simptomàtic i confirma que quelcom no s'està fent bé.
Avui al migdia veia nens i nenes de Kenya que feien mans i mànigues per anar a l'escola. Per assistir a classe. Alguns caminaven fins a cinc hores per la sabana per arribar a estudi i en arribar, la seva cara s'il·luminava. Les aules, poc més que quatre parets mal fetes, estaven plenes de nens i nenes i aquests, mancats de tot tipus de material didàctic, feien comptes amb xapes i escrivien el resultat al terra amb guixos. El llibre del mestre presentava un aspecte deplorable i rònec, gairebé a punt de desaparèixer. Però malgrat tot se'ls veia somrient. Un cop acabada la classe, al migdia, els que havien pagat l'internat, podien anar a dinar. Els donaven un plat de mongetes. Res més. Als altres, no.
Aquells nens tenien un somriure a la cara esperançador i en els seus ulls, malgrat totes les dificultats, s'hi endevinava una il·lusió i una felicitat per aprendre i ser quelcom el dia del demà que a dia d'avui, malgrat tots els avenços materials, tècnics i de coneixements que tenim aquí, estem perdent i si bé d'una banda els nens i les nenes potser no saben valorar el que tenen, que podria ser, els mestres i qui sap si els familiars, tampoc no sabem transmetre i encomanar aquesta il·lusió, gaudi i esperança pel saber, vist com una clau de futur i de felicitat.

El rei abdica, el seu germà no ho ha pogut fer

Avui ens traiem una rèmora de sobre i tenim un paràsit menys. Encara en queden força, tota la prole i ves a saber quin està pitjor, peraquests ja truquen a la porta per poder seguir amb la vida regalada de l'antic monarca.
Alguns lloen la figura que ha representat. Li surten elogis d'arreu. Alguns per aquell vint-i-tres de febrer, però que si ho mirem bé, aquell cop d'Estat barroer i maldestre a qui va afavorir més, en comptes dels colpistes, fou a un rei mancat de credibilitat i alguns polítics mediocres, i per això no deixa de ser interessant plantejar-se l'origen de tal acte penós. L'altre fet que els noticiaris obviaran, a més de la fal·lera d'aquest ossos de vidre per les corbes femenines, serà el suposat accident en que el seu germà, el preferit d'en Joan de Borbó, acabà amb un tret mortal sobre la catifa del palauet d'Estoril.
Ara serà el rei un tal Felip. Un altre Felip. Aquest, a més ha aconseguit quelcom que cap altre havia aconseguit. Mantenir els privilegis d'un rei i alhora acabar amb els deures que no li interessaven, com podia ser haver de casar-se amb una parenta llunyana, fet que ja ens diu quin tarannà porta aquest, pitjor que son pare que com a mínim va haver de passar per la vicaria amb una reina. També és cert que després feia el correllits cada dia, però això ja va amb el càrrec.
La veritat però és que si bé m'importa poc, m'importa pel fet que m'afecta i de moment, fins al 9 de novembre, aquests vividors xarlatans, viuen a costa nostra i les festes que es regalen les paguem entre tots els que estem sota aquest regne que ens empresona.
El que se'm fa més estrany però, és veure que hi ha gent que els dóna suport i que teòricament no en treuen res a canvi. Em fa témer que hi ha molta gent que té un enorme complex d'inferioritat i sinó, com es pot justificar que s'idolatri un personatge poc més que un enze senzillament perquè és fill d'un altre vividor? A més, tenint en compte que la poca barreja de sang fa que la descendència tingui problemes de salut i mentals contrastats, voleu dir que és prudent cedir la governabilitat d'un Estat a uns personatges exposats a un munt de malalties i tares congènites senzillament per mandat diví?
De fet, aquesta forma de govern no deixa de ser una forma de govern arcaica, absurda, interessada i injusta que convé a una certa elit i que s'imposa sobre una majoria governada i silenciada per tal de mantenir i justificar uns privilegis, d'altra banda injustificables, però que molts veuen amb bons ulls si poden arreplegar quelcom del pastís.
Com deia aquell, el rei ha mort -abdicat- mori el rei.

Cròniques marcianes

Cròniques marcianes és un bon llibre que a través de la ficció ens fa plantejar fets d'actualitat. En el llibre, escrit per Ray Bradbury al 1945, es narra la colonització de Mart per part dels humans a través de diversos contes. Tot i que tots els contes tenen com a nexe d'unió el planeta vermell, en general són històries independents on, mercès a l'excusa de la colonització d'un nou planeta, s'aborden els antics i endèmics problemes terrestres.
En el conte "Un camí a través de l'aire" es narra la marxa dels negres americans cap al nou planeta. La història comença amb la llarga processó d'aquests cap als coets i les reaccions dels blancs a aquesta marxa. D'entrada hi ha un deix de burla, mofa i menyspreu cap aquests, a més de sorpresa, però poc a poc, quan veuen que aquests resten ferms en les seves intencions, la mofa es torna en amenaça i coacció, i al final, veient que això tampoc funciona, aleshores es passa a la súplica i a l'intent de convèncer-los mitjançant arguments emocionals per tal que canviïn de parer.
Si bé és una novel·la de ficció, escrita al segle passat, els paral·lelismes que conté amb l'actualitat del poble català és sorprenent. Sobretot el tarannà del personatge principal, un botiguer, que pretén, primer obligar a un noi a quedar-se amb el pretext de que saldi el seu deute, cosa que fa al cap de poc, i aleshores, veient que no se'n sortirà, intenta convèncer-lo de manera més agradosa, però en no sortir-se'n tampoc, al final el maleeix i blasma. Vaja, que si us el llegiu, veureu que aquest botiguer té tots els números per assemblar-se al nostre bon amic Margallo, i els seus companys de botiga, que callen i miren l'escena, semblen els representants de la Unió europea.
L'únic consol és que cada cop queden menys fases d'un guió fa anys escrit, però que malauradament ell, ells, no han llegit i per això no ens estalviarem ni s'estalviaran de viure totes les fases carregoses i pesades de l'argumentari fins a deixar-nos decidir i partir.

Sóc pirata!

A l'aguait per veure què s'arreplega

Ho reconec. Sóc pirata. Bé, baixo de tant en tant alguna pel·lícula d'Internet. No massa. Tenir fills petits fa que no disposis de massa temps per anar al cinema i alhora tampoc per veure'n massa a casa. Però de tant en tant, satisfaig el cuquet i baixo alguna pel·lícula. És cert que el preu i la manca de sensibilitat en l'idioma també ajuda. A vegades, a més, vaig a la biblioteca i n'agafo alguna. Però el temps és el que és i el més fàcil és deixar l'ordinador connectat i que baixi films.
L'altre dia, en una pel·lícula de la biblioteca i suposo que deu ser en totes, abans de començar hi havia un anunci sorprenent. Es veia mala gent. Lladres, per vici, s'entenia, altres maltractant mobiliari urbà, sense cap sentit, uns altres ratllant cotxes o bé increpant altres persones sense motiu aparent i així més i més tòpics. Actes reprovables i desagradables. Tot seguit, comparava aquests actes amb la pirateria i la veritat, em va empipar. Em va emprenyar. D'entrada perquè no és el mateix maltractar algú o agredir algú que baixar-se pel·lícules d'Internet. D'acord que ens volen fer creure que si ho fem, l'autor s'empobrirà i viurà en la misèria, però tenint en compte el tant per cent que s'emporta aquest de cada còpia venuda, em sembla que no és del tot cert. Qui no s'enriquirà serà l'editorial que l'ofega o bé la productora que l'explota.
A banda d'això però, crec que si s'ha de pagar un cànon per una obra intel·lectual potser també s'hauria de pagar un cànon pel paleta que fa la vorera o bé l'electricista que ens ha fet la instal·lació elèctrica, que també han fet bé la seva feina i un servidor en seria incapaç i en gaudeix dia sí i dia també. És menys important la llum que ens ajuda a llegir que el llibre que llegim?
Ara, el que m'empipa més, és aquesta lleugeresa de criteri. Avui, baixar-se una pel·lícula pot ser un delicte, un acte censurable, però demà, per interessos diferents, potser no ho serà. Per exemple, fins fa quatre dies s'havia de pagar uns impostos de jocs d'un 55%, però de cop i volta, per interessos particulars allà al Barcelona World, s'ha passat a un 10 %. Per tant, moltes d'aquestes lleis, normes o imposicions, basades en criteris temporals i econòmics que de cop canvien, ens demostren que no es pot mesurar la moral segons aquests i que per tant, si certes normes es poden canviar segons convingui i segons els interessos de certs personatges, saltar-se aquests no pot ser titllat de delinqüència. Pot ser titllat de revolucionari, però no de delinqüència, perquè en el fons, el que es fa, és avançar-se als temps i no acatar com xaiets el criteri dels governants de torn que segur, demà, si els interessa i convé, canviaran.

Som escola!

Podem fer la tàctica de l'estruç o d'en Rajoy. O bé podem amagar el cap sota l'ala i dir que no passarà pas. Que seria massa gros, que no gosarien. Que l'escola no ens la tocaran. Que és massa important i no s'atreviran. Podem enganyar-nos per poder seguir amb el nostre dia a dia rutinari i no sentir-nos, ni que sigui un xic, avergonyits o espantats. Però la veritat és que ara ja no cal llegir entre línies ni deduir tàctiques subtils, la nostra inactivitat va donant el seu fruit i poc a poc, allò que s'havia construït amb consens i cura, ho estan esborrant i aniquilant a cop de tribunal. Un tribunal, deixeu-me recordar, que té un president que milita en el partit governant. Un tribunal a les ordres de dos partits estatals, per definició, contraris a la nació catalana. Bé doncs, com deia. La sentència és ferma i obliga a unes escoles a introduir el castellà com a llengua vehicular sota el criteri pedagògic d'uns jutges i per més befa, en cada cas, només ha calgut una família per imposar el seu criteri per sobre de tota una comunitat. A risc de repetir-me recordaré que al País Valencià es dóna un cas paral·lel, però en aquest cas, sota la demanda de milers de valencians que volen l'ensenyament en valencià i el tribunal ni piula ni dicta sentència. No va amb ells. Són ciutadans de segona perquè no demanen la llengua que mai va ser imposada.
I mentre acotem el cap i callem, segueixen actuant i ataquen tot allò en què se sustenta la llengua. L'escola i com no, TV3. Perquè hi ha una estratègia premeditada per acabar amb aquesta singularitat que és la nació catalana per tal de convertir-la en un entranyable tret folklòric buit i innocu i saben que la llengua, és un dels puntals del nostre país i de retruc un tret identitari.

Una sacsejada electoral

Aquí a Catalunya molts diuen que han guanyat i llegeixen els resultats en clau pròpia. Uns veuen els resultats com si fossin un bolet que apareix sense tenir en compte l'entorn i que no cal tenir massa en compte, altres com una peça d'un engranatge que fa temps que gira i que determinarà moltes coses, però la realitat és que enguany aquests han estat una bona sacsejada per a tots.
Els partits estatals, que arreu han dominat i acolorit els mapes de vots tot i les franques davallades patides, al nostre país han esdevingut anecdòtics. Perquè Catalunya és el poblat gal de l'Estat. Els irreductibles, ja sigui per qüestions nacionals, ja sigui per matisos socials.
Alguns xiulen i miren cap a un altre costat. S'aferren a qualsevol clau roent per justificar els resultats i no haver d'assumir responsabilitats. Allà ells.
La realitat però, és que Esquerra ha guanyat. Un partit clarament i oberta independentista. Sense matisos. Sense dubtes. A més de tenir un perfil social determinat. Convergència s'ha mantingut. I a més manté i referma l'aposta per la consulta. Ja poden piular intentant desestabilitzar en Mas per anul·lar el procés, però sigui com sigui, Convergència es manté i la seva aposta pel dret a decidir suma vots i no en resta com alguns voldrien i esperaven. Iniciativa pràcticament el mateix però des de l'altra banda de l'espectre social. Un partit que s'ha fet gran.
Ciudadanos ha anat a pescar a les espanyes i ja és lògic. És el seu graner de vots, allà on realment ha de fer feina, barallant-se amb el PP i el PSOE, partits que, encara que no ho reconeixen, estan en franc declivi. Han fet llufa. Només els socialistes espanyols entonen el mea culpa, però aquí, els socialistes catalans, els que queden, s'aferren a la poltrona. També cal dir que la majoria de dirigents socialistes actuals, enzes sense gaire futur excepte dins de l'engranatge servil i callat d'un partit polític o bé en una gran empresa agraïda de serveis, temen sortir al món laboral. Però això se'ls acaba. Balmón, Corbacho, Navarro i la resta de vividors hauran de demostrar una vàlua que em sembla que no tenen, ara que l'electorat ja no vota només sigles i exigeix qualitat.
L'altra sorpresa, Podemos. Possiblement anirà creixent, perquè té un discurs clar i assenyat, de moment. Quan hagi de prendre decisions ho veurem, sembla però una alternativa vàlida a les actuals esquerres espanyoles.  

La cantata

Fa vint-i-cinc anys que es fa la cantata. Un cop el  músic l'ha compost, es fa arribar a les escoles i després, durant el curs, les escoles que vulguin, se la preparen. Cap a final de curs es fa el concert. Com que hi participen moltes escoles, s'han de fer moltes sessions i a molts pobles. A cada sessió hi participen unes deu o dotze escoles, amb un total de gairebé uns tres-cents nens i nens per sessió. Poden ser de cicle mitjà o superior.
A la ZER hi participem cada dos anys. Durant el curs els especialistes de música ensenyen als infants les cançons que cantaran i alhora els moviments que faran. Els mestres tutors, com que les hores d'especialistes són limitades, acaben entomant certes feines, ja sigui repassar les cançons o bé preparar el material que s'usarà per la cantata.
El dia del concert, s'arriba al teatre un parell d'hores abans de l'espectacle i per primer cop, els nens i les nenes assagen les cançons amb els altres nens i nenes de les altres escoles sota la direcció del director. Gairebé un parell d'hores intenses en les que el director instrueix els infants amb tot allò que cal al so d'una orquestra musical.
Enguany la cantata es deia "Rambla llibertat" i vam tenir la sort d'interpretar-la sota l'atenta mirada, tot tocant el piano, del compositor.
Va ser un èxit. Un espectacle amb majúscules. Amb tot allò o més, que es pot esperar d'una activitat de música a l'escola. Els infants al·lucinats. Contents. Agraïts. Motivats. Qui sap si d'aquesta activitat en sortirà algun músic, el que sí que sabem és que la majoria miraran la música d'una manera diferent, amb més sensibilitat, amb més passió, amb molt de respecte i de retruc, qui sap si esdevindran més respectuosos, sensibles i apassionats.  
Aquest èxit, aquesta joia, aquest treball impressionant, és el que el ministre Wert, el feixista espanyolitzador, vol eliminar eliminant la música de les aules, perquè no li interessa que hi hagi nens i nenes sensibles, cultes, oberts i respectuosos, vol xais. Vol enzes que no pensin ni reflexionin, senzillament que acatin i, si pot ser, els votin.
Demà tenim una oportunitat per demostrar quin tipus de ciutadà volem. Demà, quan votem, fem-ho amb el cap, amb llibertat i criteri. Que la por, la mentida o el catastrofisme no ens domini. Encetem demà la Rambla llibertat.