El museu del Barça

L'altre dia vàrem anar al museu del Barça i la veritat és que el vaig trobar pobre. Rònec. Desangelat. Fosc. Potser fosc per amagar unes parets nues de formigó fred, no ho sé. A l'entrada hi havia unes taules amb objectes històrics del club, no massa. Quatre botes, algun banderí, algunes fotos i alguna pilota. Poc més.
A tocar, en una altra sala, hi havia unes vitrines llargues, molt llargues, amb trofeus del club. Sobretot de futbol, les seccions, un xic a part. La germana pobra. Hi havia copes variades sobre un fons blanc, tirant ja a torrat, el temps no passa en va, amb rètols mecanografiats, algun semblava fins i tot que s'hi podia distingir un xic de Tip-ex, on deia l'any i poca cosa més. Els aparadors més buscats i fotografiats eren tres. Un amb les copes d'Europa i els altres dos amb les botes d'or i les pilotes d'or d'en Messi.
En una altra sala hi havia una part més moderna. Unes pantalles tàctils grans on podies trobar des d'informació de penyes i jugadors a repeticions de jugades i moments històrics. Potser del millor, tot i que també enmig d'aquell ambient lúgubre i fosc. A tocar d'aquesta sala una sala enorme amb unes pantalles de gairebé dos metres d'alçada que repetien gols memorables, i a la sortida objectes que havien donat altres esportistes al club. Ara, un xic mal endreçat i deixat.
Segurament el millor de la visita al museu era a fora. Sortint d'aquest. Una volta per diferents instal·lacions del club; sala de premsa, vestidors de l'equip visitant, túnel de sortida, gespa i graderia, entre d'altres, donant valor a una visita poc memorable. Ara bé, amb ulls de nen, increïble. Al·lucinant. Amb ulls d'adult, pobre. Cara. 23 € per adult.
Es fa estrany pensar que aquest museu és el més visitat de Catalunya, segurament pels èxits i el nom del club i no pas pel que ofereix. Veurem si el dia que els títols manquin i la fama baixi si seguirà sent tan visitat.
Ara bé, per anar-hi amb nens està bé, perquè els espais, tot i no estar adaptat per cotxets, i molt menys cadires de rodes, són amplis i oberts i en cap cas tens la sensació d'ofec.

Els Països Catalans tenen una cita a Perpinyà

Per aquells que encara creuen que allà a la Jonquera canvien de país i que aquells que allà parlen en francès o bé tenen una pronúncia un xic diferent del català potser afrancesada, no són catalans, els recomanaria que aquest 24 de maig es deixin caure per Perpinyà, a veure i viure la Bressolada. La festa de les escoles en immersió en català de la Catalunya Nord. De la Bressola. 

Allà potser descobriran que rere unes parades plenes de senyeres -te les trobes arreu-, un poble encara viu de sardanes i una gent boja pel rugbi, que parla molt en francès però comença a deixar-se anar amb el català, s'amaga un bocí de país que ens varen voler fer creure que no existia. Que ens amagaren i ens vengueren com el país veí aliè a nosaltres. La Catalunya Nord i no hi ha res més lluny de la veritat.  

I tant que costa sentir parlar el català. I ves. L'Estat francès és més sibil·lí que l'espanyol. No se'l veu d'una hora lluny. No ataca espitregat i fatxenda, ataca amb guant de seda però amb puny de ferro. Després d'anys de feina bruta i constant, costa sentir el català pel carrer, perquè els que el parlen de tota la vida, ho fan com sempre ho han fet, d'amagatotis i amb aquell punt de vergonya del meu parlar no és el correcte, però si volteu per l'Esplanada de Perpinyà el dia de la festa, sentireu la quitxalla parlar en català. Desinhibits. Orgullosos. Contents. Ep, però alerta. No parlen el català de Barcelona. I ara. Allà es parla el rossellonès, que per alguns ignorants és un català afrancesat, res més lluny de la veritat. Té els seus mots diferents, propis de l'indret, que per entendre cal escoltar i deixar parlar. Ells, quan venen aquí, també els sembla que parlem espanyol. Bé, català espanyol, perquè també usem de manera incorrecte mots  i estructures manllevades de l'espanyol ( bueno, vale, assentat, tinc que... ), però malgrat tot, malgrat la nostra imperfecció a l'hora d'expressar-nos, no ens qüestionen la catalanitat. Està per sobre de la llengua. Aleshores, perquè ho fem nosaltres? Anem tan sobrats de conciutadans que podem erigir-nos com a jutges i senyors del fet català? O bé ens creiem propietaris d'aquest tret d'identitat que els castellans varen esmicolar i partir? Potser és millor que ens acostumem a sumar, com fan ells. Ja ho veureu, quan volteu per l'Esplanada també trobareu gent de les Illes i del País Valencià. Gent d'arreu des Països Catalans. Gent del mateix País orgullosos del seu origen.  

Perdona que no t'hagi trucat, Pere...

Perdona que no t'hagi trucat, Pere. Però estic amb tu. L'agressió és un fet. Una realitat. Si tu ho dius, res a dir. Vas ser colpejat i insultat, encara que ningú més ho veiés. Però cal creure't i aquells que diuen que no van veure res, assistents a la mateixa celebració, treballadors de locals propers o d'altres passavolants, segurament és que no s'hi van fixar o van de mala fe.
A més, que diguis que era una dona d'uns 50 anys, de classe mitjana i sense cap tipus de trastorn, ha de ser cert. L'edat amb les dones és fàcil de reconèixer, jo mateix us puc fer la demostració i segur que m'equivocaria de poc, si les conec, és clar. La classe mitjana és evident. Si colpeja a un socialista no serà de la classe obrera i tampoc benestant perquè hi enviaria un sicari, que fàcilment es podria reconèixer per la gavardina i les ulleres negres, i el tema del trastorn, sent biòleg, segur que li vas endevinar per la mirada, per un iris poc dilatat. Per tant, ja tenim el retrat robot. Només cal afinar si és convergent o no, però fa un xic de ferum.
Pels que dubten pel retard en la denúncia cal ser contundent. No es deu a que volguessis notorietat, no senyor. És més aviat que no tenies cap comissaria que et vingués de pas. Bé, tot i que anant a Matadepera, on vares dinar, vas passar per davant d'una. Res, que no tenies temps i anaves atabalat.
I arribats a aquest punt afegim un xic de novel·la detectivesca. Cerquem, com manen els manuals d'en Pedrolo, la causa. La raó de tan abominable acte i només se'm en acut un de vàlid. Ja ho diu també el teu costat astut, en Pere Holmes: El procés. La crispació. Perquè al carrer es respira. Les barricades ja s'alcen i els bàndols es formen i s'ataquen. Fins i tot fa poc, al pobre Fernández Díaz li van dir feixista, sense afegir-hi el senyor, Senyor Feixista i és que es perden el modals, però bé, tornem al pobre Pere. L'home només té enemics al món del sobiranisme, són faves comptades perquè tu, només has fet amics arreu on has anat. Ningú s'ha molestat per la teva purga al partit, tampoc s'ha enfadat ningú perquè t'apuntis al carro de Barcelona World o bé perquè estiguis reduint a la insignificància un partit que havia esdevingut referent de país. I ara. Només és el procés. La teva gestió al capdavant de l'Ajuntament de Terrassa, ciutat on van passar els fets, res hi té a veure. Allà, altre cop només hi has fet amics i companys. És només la crispació existent i que per cert i curiosament, això és collita meva, ja et va bé que sembli que existeix perquè sinó, et quedes sense arguments, altre cop i de nou, com cada cop que parles, i faries el ridícul. Massa vegades seguides fent el ridícul, fins i tot per a tu. L'as del ridícul, però ja et trucaré.

Dos Sants més i la pols encara es resisteix

L'església em repugna. Em fastigueja. L'església entesa com a Institució. Com a jerarquia, no com a grup de persones que té una creença i la defensa i la segueix. Em fastigueja la hipocresia que l'edifici oficial desprèn. Per la falsedat que se li endevina. Pels interessos mesquins que amaga.
És cert que no es pot fer categoria de certs aspectes puntuals. És cert que per molt que hi hagi personatges religiosos malalts, porucs o depravats amb una ment malaltissa i recargolada o bé amb una esquizofrènia personal, aquests no dominen tot l'espectre religiós. N'hi ha força, però la majoria s'allunyen d'aquest tarannà i són lloables, és clar. També és cert que certes accions dutes a terme per aquesta Institució, sota la forma de diferents grups paral·lels, es digne de reconeixement, envejable i desitjable. I tant!  Però la Institució en majúscules, es mou per uns interessos i per unes necessitats dirigides a perpetuar el poder. Un poder que només pot sadollar dominant les masses. Dominant les persones, a través de la por i les amenaces i on qualsevol mitjà és vàlid per aconseguir aquest propòsit.
L'altre dia varen canonitzar dos Papes i les mostres d'alegria al carrer que es veien, recordaven certs afeccionats celebrant títols esportius. I ja està bé que es deixin anar. I que celebrin les coses i ho comparteixin. I que de mica en mica es vagi obrint i s'aprofiti per fer un xic de net. Per exemple no estaria de més que es reconegués els milers de Republicans que varen servir de mà d'obra esclava per a aquesta Institució després del cop d'Estat de l'eunuc, enze i tap de bassa i que l'església mai ha reconegut. Com tampoc ha reconegut les atrocitats que ha fet durant anys i anys, per aconseguir el seu propòsit, mantenir les persones en la foscor del coneixement durant segles per tal de perpetuar-se en el poder o bé potser hauria de demanar perdó i pagar, perquè les paraules són fàcils de dir però rascar-se la butxaca costa més, per les seves relacions amb la major part de dictadures del món, de les quals no sabem a ciència certa si en són causa o efecte.
L'església com a Institució és un fet anacrònic. Obsolet i Polsegós. Però hi ha molta gent a qui li interessa mantenir aquesta vella i caduca institució, perquè els assegura el poder i només el desconeixement els assegura la perpetuïtat.

Una festa genial

Per Sant Jordi vàrem anar a Manresa, a voltar. L'ambient era increïble. Molta gent, molts colors, més llibres i moltes roses. Una passejada especial. De tant en tant, al Passeig, una batucada passava entre les parades per animar l'ambient i a mig camí d'aquestes, de la llarga filera de punts de venda, uns castellers fent i desfent castells. Ambient de luxe. Gent passejant, badant, mirant i remenant. Alguns de ben mudats, amb el vestit de diumenge, ja fa amb Manresa, d'altres amb samarretes reivindicatives, que si escola pública de qualitat, la PAH o bé a favor de la Independència, i encara uns altres amb la roba habitual, però tots fonent-se en un riu de gent. Una riuada lenta i compacta d'ulls oberts i badats assedegats de llibres i roses. Amb un objectiu, amb un únic interès, trobar l'element. El detall. El regal.
També hi havia autors signant llibres, aquests però, els locals. El Pep Molist, el Fàbrega i d'altres. Poca feina però bona. Perquè molts encara busquen per Sant Jordi el llibre nou, la novetat, sense tenir en compte que la gràcia és trobar l'exemplar rar. Estrany. Els altres, els "best sellers", els trobaran l'endemà i l'altre a qualsevol llibreria, mentre que els singulars no. Per exemple els de l'editorial El Farell. No tots són fàcils de trobar. Com la rosa. Hi ha qui la compra a les floristeries, però un servidor, avesat a cercar les flors boscanes, cerca flors amb més sentit i per Sant Jordi n'hi ha molts, tants com interessos. Des d'associacions de lluita contra el càncer a cases d'acollida, instituts, escoles, universitats o mil temàtiques més. Roses amb un plus afegit.
Sant Jordi és una gran festa, potser la millor. D'aquelles que esdevé un plaer sortir a voltar. A badocar.
Visca la festa!

Sant Jordi

Molt bona diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, proper Estat d'Europa.  

Mones de Pasqua.

Amb cotxe amunt i avall. A cercar Mones o a portar-ne, perquè és la tradició. Segurament pocs saben d'on ve això de regalar un pastís amb una forma divertida al fillol, però és igual, és un cop l'any i es fa. I ja està bé, perquè si alguna cosa hem d'eliminar no són pas els moments dolços que ens trobem pel camí, i ara! D'aquests, pocs que n'hi ha, cal aferrar-s'hi amb força.
Avui queien quatre gotes. Un xim-xim que ha anat amarant la terra i les plantes, el minso planter que l'altre dia vàrem plantar en família, alçava el cap content, sadollant aquella set que fa dies que l'acompanya malgrat el reg escadusser que li dedico o a causa d'aquest, vés a saber. Però no estem per a llençar l'aigua alegrement.
Demà Sant tornem-hi, que Setmana Santa ja ha passat i cal enfilar el darrer tram del curs abans de l'estiu. Passarà rabent, poc més de vuit setmanes mal comptades i un altre any que haurà passat. I tocarà córrer, per acabar tot allò que volíem fer i que sempre, perquè sempre passa el mateix, no acabes de matar i alguna cosa queda al tinter, però l'any vinent serà un altre any i tornarem a córrer amunt i avall, a comprar Mones o a fer-les i a repassar allò que no hem acabat de fer i a proposar-nos objectius més realistes.