La Constitució, avui, una cosa de quatre.

Fart de sentir i veure com branden la Constitució aquests demòcrates de pa sucat amb oli, dient la gran majoria que dóna suport a aquest llibret, finalment he decidit veure si realment hi ha tanta gent favorable a aquesta, si més no si abans no es faci un nou referèndum. Per tant, he intentat veure quanta gent va votar a favor de la Constitució i quin tant per cent de la població actual representen.
El primer que he fet ha estat buscar l'any que es va aprovar la Constitució, el 1978. Per tant, si comptem que només podien votar majors de 18 anys i que d'això en fa 35, aleshores veiem que només la van votar aquells que avui tenen més de 53 anys.
Un cop vist això, he cercat a Idescat la població del 2013 a Catalunya, però he hagut de basar-me amb dades del 2012 i per tant he afegit un any, 54 anys, per corregir l'error. He dividit el resultat en dos grups. Els que no podien votar per edat i els que sí. Del primer grup me'n surten 5.337.376, mentre que del segon me'n surten 2.149.558. Actualment ( 2012) a Catalunya hi ha 7.486.934 habitants. Per tant, d'entrada ja veiem que la població menor de 54 anys representa un 71,3 % i la major un 28,7 %. Caram, caram.
Tot seguit he restat dels que podien votar, 644.867 que són el 30% que no varen votar i per tant, els que varen votar són 1.504.690.
D'aquests, he restat un 12%, que són els que varen votar que no i són 165.515, aleshores, que varen dir sí surten 1.339.174.
I per acabar, he mirat quin tant per cent de la població representa aquests gairebé milió i mig i veig que és un 17,8% de la població. Acceptaré un marge d'error d'entre un 5 per cent amunt i avall. Déu n'hi do!
Per tant, ara, cada cop que brandin la Constitució per justificar qualsevol castració democràtica, tindré més clar que aquesta norma que diuen que és àmpliament acordada no és veritat, ja que només sabem que menys d'un quart de la població hi està d'acord de manera contrastada, tot i que poden haver canviat, coses més rares s'han vist, per exemple en Pujol ha passat de ser un gran d'Espanya a un independentista confés.
Així doncs, que no ens enredin, que aquesta Constitució no té el suport, si no es demostra, de cap majoria. Al contrari. Senzillament, els va bé per fer creure que són demòcrates i s'escuden rere un antic referèndum que representa molt poca part de la població actual, però s'hi aferren per fer creure que segueixen majories i els seus arguments són sòlids.

Per molts anys, company! Per molts anys Albert!

Mig amagat, el protagonista

Algunes persones tenen el do de la paraula, del mot precís. Són aquelles que sempre tenen el comentari oportú i que quan te les trobes, saps que et diran quelcom que et farà somriure i sacsejar el cap content. Són els que et fan sentir especial, important per a ells. Estimat. Pots comptar-hi sempre i saps que el seu tarannà assenyat moderarà qualsevol reunió per tensa que es presenti i trobaran l'equilibri i el punt mesurat. Amics com n'hi ha pocs. Un d'aquests, ahir, va fer quaranta anys. Quaranta tardors. I com no podia ser d'una altra manera, una persona que és estimada per molta gent, que és apreciada per gairebé tothom -dir tothom seria agosarat, mai es pot pretendre el ple absolut-, es va trobar amb el retorn en forma de molta gent esperant-lo. De molta gent al seu costat. Gent que volia compartir el moment.

Els llums estaven tancats i el silenci només era trencat per algun comentari jocós, el nerviosisme es respirava en l'ambient i mentre tothom esperava la seva arribada amb ganes de participar en la sorpresa, per dins un formigueig d'emoció recorria la sala. Amb els primers avisos d'ara ve, el silenci es féu més tancat, fins que un cop va aparèixer per la porta, la il·lusió es desfermà i espontàniament es va cantar l'aniversari feliç a una sola veu. I tothom quedà connectat durant uns instants amb ell, compartint l'emoció, l'alegria, la sorpresa, el moment. Més, quan instants després, passats els primers moments de xoc, aparegueren els Strombers i li cantaren també una cançó.

Més tard, al pavelló, la festa acabava allà, els mateixos Strombers començaren un concert per a ell amb una cançó seva, una cançó que és un regal d'ell, del seu fer, del seu tarannà. Cuba. Una cançó alegre i divertida, que sembla despreocupada i fins a cert punt frívola, però que conté un subtil missatge, si se sap llegir entre línies, punyent. Compromès.  

Ahir vàrem celebrar l'aniversari d'un dels grans. Érem molts, però no per sumar sinó perquè el cor ens deia que hi havíem de ser. Que hi volíem ser. Moltes felicitats Albert!

  

Presumptament cacic.

Sembla ser que en Bustos, l'antic alcalde de Sabadell, és acusat d'actuar, presumptament, com un cacic. Vaja, com si Sabadell fos seu i fes i desfés a pler. Ara molts se n'estranyen i diuen com és que no s'havia vist abans, però més d'un cop he parlat amb gent de Sabadell i em deien el mateix, que actuava com un cacic. Com un tirà.

És veritat que els que hem viscut i vivim en pobles, sabem que aquest tarannà es dóna força sovint. Alcaldes que quan entren a governar el primer que fan és arreglar els temes familiars tibant d'un fil o altre, que es posen un sou i periòdicament se l'apugen malgrat la crisis o que són valents amb el dèbil, el ciutadà de a peu mentre que amb les grans empreses s'arronsen i acoten el cap malgrat les raons que hi hagi, i no és l'únic que s'aprofita de la seva posició. També descobreixes que hi ha qui sent regidor pot tenir un obrador il·legal sota casa o bé reclama favors perquè un familiar aconsegueixi una feina, i tots ells passegen com si els haguessis de donar les gràcies per fer allò pel que se'ls va votar i van prometre fer i no fan. I així força exemples. El poder és llaminer i costa mantenir-se fidel a uns ideals, sobretot quan una trucada et pot solucionar certs maldecaps.

Alguns diran perquè no se'ls denuncia, però l'engranatge municipal juga força a favor d'aquests personatges i quedes a mercè d'un secretari que depèn directament de l'equip de govern, malgrat ser un càrrec estatal. A més, prens posició clarament a nivell local. També és cert que hi ha aspectes que són difícils de demostrar i en cas de que es puguin demostrar, poden ser immorals, però legals, perquè la línia que separa la legalitat de la moralitat no sempre coincideix i el que podria semblar una aberració, un abús de poder, èticament ho és, legalment no, és lícit, com seria canviar un POUM per interessos propis malgrat el consens quan s'aprovà. Vaja, que la política d'aquests polítics és l'art de fer el que volen i els va bé, però amb l'aparença que ho fan pel bé general, pel bé municipal.    

Rèquiem pel valencià.

La defenestració de Canal 9 és la constatació d'una manera de fer. D'uns objectius clars. Algú, ben intencionat, podria dir que és per qüestions econòmiques i que posats a retallar, abans que sanitat o educació, millor la televisió. És cert que molts diuen que era una cadena mediocre, amb programes mediocres i índexs d'audiència baixíssims, però era una cadena de país, malgrat fos barroerament manipulada pels governants de torn. En principi a un govern se li ha de demanar que protegeixi, encara que no sigui rendible, allò que és patrimoni dels seus ciutadans, malgrat tingui un cost econòmic o potser per això, perquè no és negoci. L'argument d'equiparar la televisió amb sanitat o educació per eliminar-la és demagògic i estúpid, perquè quan es passa el ribot es fa amb una intencionalitat i decideixes on escapces i les dues coses no han d'anar obligatòriament a la mateixa balança. Abans hi ha moltes altres coses per retallar i no només caps.
El País Valencià és el país dels grans projectes. Dels cabassos de diners que van a parar a un sac sense fons. Grans pensadors han ideat aeroports sense avions, complexes per rodar pel·lícules buits, curses de fórmula 1 per poder saciar l'ego d'uns personatges mancats d'escrúpols i amb poques llums, regates caríssimes per aparentar prosperitat i així un munt d'actuacions fetes amb frivolitat que han deixat les arques buides i el prestigi del país enfonsat.
Aleshores, quan toca decidir, quan toca retallar s'aprofita l'avinentesa per acabar amb allò que recorda cada dia que el País Valencià és diferent d'Espanya, car tenen una llengua pròpia, la catalana i una història comuna que el lliga als Països Catalans. Per això, la millor manera d'eliminar qualsevol rastre de catalanitat, passa per fer callar qualsevol llengua que no sigui la castellana. Primer eliminant TV3 arreu del territori sota qualsevol pretext. Després, silenciant la darrera font de valencià del país, la ràdio i la tele. Amb l'escola fan el mateix.
Aquesta és la tàctica d'aquests fills de mala mare. D'acord. És un mot malsonant i em posa a la seva altura, però proveu de donar de menjar a un llop amb la mà, ben vestits i amb paraules falagueres. Ràpidament sereu mancs, però educats, això sí. Jo penso que cal dir les coses pel seu nom i el Partit Popular, els socialistes Déu n'hi do, tenen com a finalitat acabar amb Catalunya i els Països Catalans. Faran servir paraules dolces, usaran mots buits però ben sonants, esgrimiran lleis fetes a mida, tot per tal d'adormir-nos i a la llarga exterminar-nos. Aniquilar-nos. Han començat per les puntes, la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. Més endavant, quan les posicions estiguin ben consolidades -falta poc-, com si fos el joc del risk, atacaran amb tot Catalunya. Per això cal dir les coses pel seu nom i aquell que intenta eliminar una nació, una llengua, una manera de pensar diferent, és un genocida en potència, perquè la intencionalitat hi és, tot i que encara no se n'ha sortit.
Veient-los actuar, em ve al cap aquella pregunta que feia un professor de filosofia el primer dia de classe als seus estudiants. Deia als nois:
- Si poguéssiu moure-us a través del temps i tinguéssiu al davant un nen anomenat Adolf Hitler, què faríeu?
Per tant, tenint al davant uns partits que ens volen exterminar com a país, que ens ho demostren contínuament, què faríeu? Com actuareu. Jo, d'entrada, apostaré per la Independència. Per la supervivència i diré les coses pel seu nom.
 

El dia a dia d'un pare

Arribes a casa cansat després d'un dia llarg i amb ganes només d'asseure't al sofà amb un refresc a la mà i mirar una estona la tele, però ves per on, una veueta il·lusionada et demana de jugar amb ell. Ells, si l'altre també sabés parlar ho diria, però encara té feina a mantenir-se dret i només parla amb la mirada. Després, quan jugueu, a mitja partida, quan estàs amb els cliks inventant-te un escenari increïble, tibant de tots els teus recursos imaginatius, se'n recorda que fan dibuixos i et deixa amb un pam de nas tot reclamant veure'n una estona. I el joc perd importància i els dibuixos són vitals.
Altres cops ha passat que a mitjanit de cop et crida. Una veu planyívola i trista que et diu que no es troba bé, que li fa mal la panxa i sense que tinguis temps de res, vomita per tot arreu. I ho neteges i un cop tot net el poses al teu llit,  al vostre llit i a cada estossec l'alces per acostar-lo a la palangana. Mai se sap. Així un parell d'hores o més, fins que s'adorm i tu també, vosaltres us acabeu adormint. L'endemà us lleveu apagats i aixafats.
A vegades menja com una llima i s'acaba el seu plat i més, i té més gana. Créixer fa que vagin afamats i acaba cruspint-se gairebé tot aquell plat teu que t'agrada tant i tens a punt, però li dones de cor. I quan estàs a punt de dinar si no ho heu fet plegats, et demana mil cops de jugar amb ell o de fer quelcom. D'una revolada t'acabes el dinar, aviat aniràs a treballar i vols jugar una estona amb ell. Però si decideixes quedar-te a dinar a l'escola per fer feina, al cap de poc et truca i amb veu llastimosa et demana si tardaràs molt. Que et troba a faltar i quan tornes a la tarda, amb ganes d'estar amb ell, un cop t'ha vist sembla que siguis una ombra, ni cas, malgrat la cara se li il·lumini quan et veu i et demana d'anar a buscar altres nens per jugar. I fas mans i mànigues per complaure'l. Perquè el que et demana té sentit.
Els matins, sobretot els caps de setmana, em demano perquè serà, es desperta, vaja, es desperten d'hora, molt d'hora i volen alçar-se de seguida. Mai sols. Volen companyia i el descans que esperàveu s'estronca de cop.
Amb nens sempre hi ha moments d'alts i baixos, d'alegries i enrabiades. I ara el teu món ja no és possible sense ells. I al vespre, molt sovint, quan li dius bona nit, després de mirar plegats un conte o explicar-li quelcom, li dius que l'estimes, mai es diu prou i aleshores ell et diu, mirant-te als ulls i amb un somriure murri, que ell també, mil milions de cops de foc o bé que no vol que et moris mai. És el que passa quan s'han mort persones properes, i content i alhora capficat el deixes al llit amb un ample somriure a la cara, perquè ser pare té moments de tot, però sobretot intensos i únics, i cadascun fa que valgui la pena.

Carta a en Duran

Benvolgut Duran,
Deixa'm dir-te així perquè amb els anys que fa que t'arrossegues per la política ja et tinc com un més de la família, com aquell oncle conco que va anar a fer les Amèriques i només tornava per demanar diners a l'avi tot portant-nos uns dolços molt ben embolicats. El país ha canviat. La teva absència no ens ha aturat. La gent té ganes de decidir i parlar. Suposo que vist des de la distància fa por. Por i vertigen. No ens entens. T'agradaria que tot seguís igual. Molt de soroll però tot igual, tu allà anant al congrés de tant en tant i viatjant força. Al final ja no deus saber a qui representes, tantes comissions com portes. Entenc, com molts, que després de tants anys fora del país et costi explicar-ho a les teves amistats. Fer amics és difícil. Sobretot si ets català i els fas a Madrid. A més et deu doldre que el treball que has anat fent amb els anys es trenqui per una consulta. Per aquest petit detall, la voluntat d'un poble i cal aturar-ho. Embolicar-ho. Hi tens massa a perdre. Però estic segur, i en aquest cas penso que parlo en nom de tots els partits polítics catalans, que si Catalunya s'independitzés, podries seguir a Madrid com a ambaixador, i tant, si això és el que et fa por. A més, suposo que podries seguir vivint al Palace, no crec pas que siguis tan malànima, cràpula, lladre i vividor com per pagar amb fons públics la teva ben guanyada vida de marquès, per tant, això, mentre t'ho paguis tu, ningú t'ho qüestionarà.
Sempre has estat just. No en va  reclames el pes d'Unió dins la coalició i jo, en justa correspondència et demanaria que també parlessis pel tant per cent que representes. Poquet. Molt poquet. I més quan veiem que aquells anhels que et feren unir al partit d'en Carrasco, el partit que parlava d'independència sense por, ara et cou i les bases et comencen a fer vores. Sé que mai vares pensar que els deliris de joventut, te'n recordes quan anaves grenyes al vent amb l'estelada?, arribessin a estar tan a prop i ara, a les teves velleses, et trobes amb el dilema d'aconseguir el somni d'antuvi o bé mantenir la bona vida d'ara. Mala peça al teler.
Podria semblar-te que no estàs sol. Mitjans de comunicació estatals i socialistes avalen les teves tesis, que en Navarro també comparteix. No parlaré d'en Navarro, qualsevol paraula escrita és un excés per expressar el seu pensament. Deixa'm que et digui que és un miratge. Una conxorxa per posar aigua al vi i tu, massa bona persona, hi caus de quatre grapes. T'utilitzen per debilitar l'opinió pública i els fas el joc. Et donem micròfons i temps per usar-te vilment.
Benvolgut Duran, fes com sempre has fet. Mira per tu i marxa amb dignitat o queda't callat. Per més paraules boniques que hi posis, per més adjectius falaguers, l'únic que fas ara per ara és el joc a Madrid. Ets la quinta columna. L'enemic infiltrat. De bona fe, ben intencionat, segur, no ho dubto, però una peça d'un joc de grans on els dandis, epicuris i vividors heu de passar desapercebuts, anar fent i assegurar-vos una ambaixada o qualsevol càrrec que us permeti seguir vivint igual de bé sense significar-vos. Sense mullar-vos, perquè passi el que passi, sereu/seràs l'ase dels cops.

La castanyada

Un moniato eixerit

Ahir al matí ens vàrem trobar amb tots els nens i les nenes al menjador de l'escola i vàrem fer els panellets. Grans i petits barrejats. Després, un cop acabats, els vàrem portar al forn del poble a coure'ls. Més tard, ja dinats, vàrem fer jocs de cucanya, que si els pots amb farina i aigua, que si la diana amb castanyes, les disfresses de castanyeres o el  mossegar la poma. Jocs tradicionals que han passat d'uns a altres i segueixen sent tan esperats i divertits com sempre, i tot seguit, el concurs de moniatos eixerits. Moniatos disfressats.  Un cop acabat, un parell de cançons i a menjar els panellets i les castanyes per tancar la festa.
A quarts de sis, sense temps per pair gaire el dia, d'una revolada cap a casa a preparar el menjador i el foc. A la nit, la colla de Castellar venia a casa a sopar. Una tradició de fa anys. Tots a celebrar la castanyada a Calders i com no pot ser d'altra manera, varen anar arribant de manera esglaonada, però tots m'enxamparen al foc, preparant la brasa o començant a coure la carn. I mentre la brasa s'anava fent, les converses s'anaven entreteixint i a mesura que els amics anaven arribant, s'anaven afegint a aquesta o encetant-ne d'altres. I així anar passant les hores. Xerrant, rient o bromejant fins tard. Un dia molt intens. Alegrement intens. Tant a l'escola com a casa i per això, quan algú qüestiona la castanyada jo me'l miro estranyat. M'agrada la castanyada. M'agrada la complexitat de la seva senzillesa. Una festa per estar amb els amics xerrant i rient sense presses, gaudint de l'amistat amb intensitat.