Cargols, cargols, cargols...

Si n'hi ha de cargols. Sembla que hi ha una plaga. Altres anys no en veia tants o potser, qui sap si des de que em passo el dia fent fotos vaig amb els ulls més oberts, no m'hi fixava. Però n'està plagat. Bé podrien ser dels grans, del bover i aleshores la plaga seria de veïns amb frontals caçant-los al vespre, una visió més divertida i bucòlica, però no, són d'aquells menuts que tothom ignora. Irritantment menuts. I ara que han segat els camps, qualsevol rostoll verd que queda, per minso que sigui, està recobert d'un castell de cargols i amb prou feines si es veu la tija. Després, quan fresqueja surten tots i a vegades veus una corrua de cargols ran de carretera. Una manta blanca ondulada. L'endemà aquell tros és més lluent, esmaltat. Però malgrat la gran quantitat d'aquests que moren en l'intent de travessar la carretera, no sé què esperen trobar a l'altra banda, el seu número sembla no minvar i aleshores, temerós, sabent que l'enemic ens sotja, quan trec a passejar la gossa al final del dia miro i remiro l'hortet per buscar possibles visitants no desitjats i si en trobo els expulso. Cada nit. Amb la fresca i un frontal. Però perquè vull, perquè per quatre tomàquets, cinc patates, deu escaroles i alguna que altra verdura més, no caldria esforçar-s'hi gaire, però és agradable l'exercici al vespre, quan tot està silent i córrer l'aire fresc.
 

Sóc ric!

M'agrada ser mestre. M'agrada la meva feina i m'ho passo bé, però el que més m'agrada, és que em fa ric. Ric en moltes coses però sobretot en temps. Sempre m'ha agradat més invertir en temps, en temps per mi i pels meus que hipotecar aquest temps per alegries futures.
Segurament mai tindré molts luxes, però quin luxe hi ha més gran que poder passar hores amb els teus fills, ajudar-los a créixer i ser al seu costat quan cauen per allargar-els-hi la mà?
Sé que no és políticament correcte parlar del temps de què disposem. Hauria de parlar de la feina a casa, dels cursos de formació, de les entrevistes, les colònies, les responsabilitats, les dificultats diàries, del salari retallat o de mil coses per justificar-me, però la realitat és que faig la feina que vull i estic pagat amb el millor que se'm pot pagar i n'estic content i agraït. Molt agraït. I qui ho trobi massa, que es faci mestre. La porta és gran, massa gran a vegades.

Descansi en pau

Vagi d'entrada que no en sóc molt de la corda del Partit Socialista. No entraré en matisos de si dels catalans o dels espanyols, no em sento preparat per distingir on comença un i on acaba l'altre, això ho deixo a mans de cirurgians hàbils i sense tremolors, però fins i tot definint-me com algú que mai ha combregat amb ells, sobretot perquè temien qualsevol tipus d'independència, començant per la pròpia, de vegades, en molt comptades ocasions però de vegades, me'ls he mirat amb certa simpatia. Han tingut líders assenyats, a vegades de consistents i fins i tot alguns cops de ferms, i fossin com fossin i malgrat les discrepàncies que pogués sentir amb ells, hi havia una part de coherència i de proximitat, per allò de català i socialista, que no em deixava indiferent. Al contrari, me'ls feia simpàtics i clars.
Ara bé, des de que el doble del Miliki va prendre possessió del càrrec moltes coses ha canviat. Els ideals dels altres caps de llista eren més o menys discutibles, però semblaven voler defensar mínimament el país, mentre que ara, l'actual líder dels socialistes de Catalunya, ha dimitit. S'ha rendit i mostra la cara més servil, buida, ignorant, falaguera i  mesella que podíem esperar d'un socialista català i tot només per una moixaina de l'amo. Què voleu que us digui, sembla un hipopòtam escapat del joc del "Tragabolas", ja que s'ho empassa tot i mai en té prou. Però el més irritant d'aquest personatge, proper bufó de la cort, és que quan li fan un gol encara somriu i treu pit.
- Hem aconseguit que l'altre equip guanyi i l'afecció sigui feliç. Canta a cada gol.
I la veritat, en sentir ahir la pomposa declaració de Granada, la del ni-ni-ni, ni nació, ni dret a decidir, ni sobirania fiscal, em va fer pensar en en Boabdil, el darrer rei de Granada però amb la diferència que en Navarro, en comptes de plorar el que no havia sabut defensar, va sortir somrient i traient pit.
El que dèiem, li fan un gol i ho celebra.
Requiescat in pace PSC.  

Préssecs sucosos

Avui, a una bodega d'Artés, he vist i comprat uns préssecs grans. Molt grans. Tenien un color carmí encisador, tirant cap a borgonya i no me n'he pogut estar. N'he comprat una bossa i a casa, mentre n'anava pelant un, el seu regalimar enganxós entre els dits i l'aroma que desprenia, així com la calidesa del seu tacte, ja que encara no els havia posat a la nevera, m'ha fet retornar anys enllà, quan de xic, al tros dels avis a Lleida, anàvem rere el remolc del tractor. Hi posaven les caixes plenes de préssecs i nosaltres, amb uns ganivets poc esmolats, n'anàvem escollint i menjant. Un rere l'altre. A mans plenes. Diria que aquell dia vaig acabar empatxat de préssecs, però feliç a més no poder.
Més tard, quan l'he menjat, a la primera queixalada, he anat altre cop de viatge. Aquest cop però a la Catalunya Nord, amb aquells camps inacabables plens de presseguers. Uns presseguers que ens acompanyaven tot l'any i que ens regalaven contínuament una paleta de colors meravellosa. I si penso en la Catalunya Nord indefectiblement penso amb el Laurent. Un pagès del nord, fornit i taciturn, amb un sentit de l'humor agut, que té vaques i mena camps de presseguers. De tant en tant ens en donava i aquells préssecs, aquell regal, era d'un gran valor. No pel que valgués, que no sé si era molt o poc, sinó per l'acte. Pel fet. Pel gest d'amistat que se'n desprenia i avui, menjant el préssec, he enyorat aquells moments d'infància i la distància que ens separa amb al Laurent. I tot només amb un préssec. Genial!

El viatge més llarg, comença amb el primer pas.

El viatge més llarg...

Vivim temps emocionants. Sembla que bufen temps de canvis i de moment, el vaixell que va cap a Ítaca, encara no ha virat. Molts temem el cop de timó sobtat a què ens tenen acostumats els nostres governants. Aquell deixar créixer el suflé per, de cop i volta, punxar-lo amb un escuradents. Les excuses han estat com els dirigents. Variades i diverses. Uns cops ha estat perquè ara no tocava, d'altres pel bé del país, encara uns altres per aquella fabulosa estratègia negociadora que ens ha permès seguir vivint de les engrunes que ens han deixat i que hem convertit en riquesa. Però avui, creuem dits i escopim tres vegades seguides a terra si cal, sembla que el rumb és ferm i l'horitzó s'atansa.
Els passos es van donant com estaven previstos. A cada nova ràtzia espanyola es respon amb una serenor i fermesa lloable des d'aquí.
El líder del procés sap acompanyar-se. Estén la mà i alhora es manté ferm. Cosa estranya i sorprenent, com ja he dit. I el subjecte de discussió, el país, mira atent i espera el següent pas. Emocionat, serè, confiat i valent. Espera i escolta.
No ho sé com acabarà tot plegat, però després de molts anys, per primer cop, em sembla que el procés va de debò, que se'l creuen els que se l'han de creure més i sembla ser que volen arribar fins al final.
Donem-els-hi confiança i força, però vetllem perquè no es desviïn. A qualsevol indici d'alentiment o canvi de rumb, cal que notin el nostre alè al clatell, perquè el país no sé si està a punt per a un altre desengany. Ja fa massa anys que ens ignoren, humilien i se n'aprofiten de nosaltres. No sé si aixecaríem el cap d'aital garrotada i bé ells, els espanyols, ho saben i per això, de ben segur que intentaran tombar-nos com sigui, perquè claudicar ara podria significar altra cop molts anys de silenci o qui sap si de desaparició definitiva. Tenen molts mitjans i els faran servir tots. Ens atacaran des de fora i des de dins. S'hi juguen massa per no usar totes les baralles possibles, les marcades i tot, i untaran personatges d'aquí per tal de que s'uneixin a la causa unionista. El joc brut serà el seu joc. Acostumem-nos doncs, però preparem-nos per fer bugada i empènyer.

El dèficit...

El deficit-fiscal from Sergi Pich Cañisà

D'antics alumnes.

Una de les coses que em fa més il·lusió sent mestre és anar tenint notícies d'antics alumnes. M'agrada veure com se'n surten i si van acomplint els seus somnis.

Avui, via facebook, he parlat amb una noia que vaig tenir fa uns anys. Quan vam coincidir va fer un canvi gran. Era una nena que tenia certes dificultats en alguna àrea però les ganes de superar-se i treballar, van fer que poc a poc s'anés posant al dia i si bé no va excel·lir, són quatre els que sobresurten, sí que va demostrar, i millor encara, es va demostrar que podia fer allò que volgués si s'esforçava. I així segueix.

Un altre, tímid, tancat, poruc, que s'amagava sota la taula davant d'un problema i que no en volia saber res de l'adult, ara també és a la universitat i confia amb ell. Va necessitar d'amagar-se sota la taula durant uns dies quan quelcom no li anava bé per avui, anys després, fer una carrera i mostrar-se segur d'ell.  Vàlid per tots els demés. 

Encara un altre. Vaig trobar un noi d'aquells que quan era nen era un possible cas de fracàs escolar. De manual. Desmanegat, brut, amb mala lletra, somniador, dispers, callat, excèntric... Vaja, poc encaixava en allò que s'esperava d'un infant de primària a l'escola ordinària, però amb confiança i deixant que fes al seu ritme, aquest va explotar el seu potencial. És veritat que mai va fer un full net i menys ben presentat, però a més de portar robots construïts per ell a classe i explicar-ne el funcionament, ara estudia de manera meritòria una carrera científica a la universitat. Segurament  només li calia un marge de confiança, com als altres. A casa confiaven en ells, però el sistema no està preparat per confiar en ells. Ens fan por i volem resultats i estereotips. Ara, amb perspectiva, puc dir que sóc jo qui va tenir sort de creuar-me amb ells al camí. Sort de trobar-me un infant o altre que em posés a prova. Que em desmuntés els esquemes apresos. Que em fes plantejar coses. Perquè nens com aquest o com l'altra nena o com d'altres que he tingut són els que m'ajuden a mi a millorar com a mestre i que alhora donen valor a la feina. Els que van rodats, aquests funcionen malgrat els mestres, aquests, amb perdó, no ajuden a fer canvis reals. Els altres, els que a priori són difícils, casos perduts, són els que ajuden a millorar l'educació. A mi em van ensenyar a valorar els infants que tinc al davant pel que són i no pel que esperem d'ells i a confiar en ells i veure que també poden triomfar. Que també tenen cabuda al sistema educatiu, però necessiten temps. Temps i confiança. Cal donar-els-hi la mà per aixecar-se, però després, empènyer-los perquè facin sols. Perquè es trobin i a la llarga, en general tots acaben sobresortint per un motiu o altre.