Préssecs sucosos

Avui, a una bodega d'Artés, he vist i comprat uns préssecs grans. Molt grans. Tenien un color carmí encisador, tirant cap a borgonya i no me n'he pogut estar. N'he comprat una bossa i a casa, mentre n'anava pelant un, el seu regalimar enganxós entre els dits i l'aroma que desprenia, així com la calidesa del seu tacte, ja que encara no els havia posat a la nevera, m'ha fet retornar anys enllà, quan de xic, al tros dels avis a Lleida, anàvem rere el remolc del tractor. Hi posaven les caixes plenes de préssecs i nosaltres, amb uns ganivets poc esmolats, n'anàvem escollint i menjant. Un rere l'altre. A mans plenes. Diria que aquell dia vaig acabar empatxat de préssecs, però feliç a més no poder.
Més tard, quan l'he menjat, a la primera queixalada, he anat altre cop de viatge. Aquest cop però a la Catalunya Nord, amb aquells camps inacabables plens de presseguers. Uns presseguers que ens acompanyaven tot l'any i que ens regalaven contínuament una paleta de colors meravellosa. I si penso en la Catalunya Nord indefectiblement penso amb el Laurent. Un pagès del nord, fornit i taciturn, amb un sentit de l'humor agut, que té vaques i mena camps de presseguers. De tant en tant ens en donava i aquells préssecs, aquell regal, era d'un gran valor. No pel que valgués, que no sé si era molt o poc, sinó per l'acte. Pel fet. Pel gest d'amistat que se'n desprenia i avui, menjant el préssec, he enyorat aquells moments d'infància i la distància que ens separa amb al Laurent. I tot només amb un préssec. Genial!

El viatge més llarg, comença amb el primer pas.

El viatge més llarg...

Vivim temps emocionants. Sembla que bufen temps de canvis i de moment, el vaixell que va cap a Ítaca, encara no ha virat. Molts temem el cop de timó sobtat a què ens tenen acostumats els nostres governants. Aquell deixar créixer el suflé per, de cop i volta, punxar-lo amb un escuradents. Les excuses han estat com els dirigents. Variades i diverses. Uns cops ha estat perquè ara no tocava, d'altres pel bé del país, encara uns altres per aquella fabulosa estratègia negociadora que ens ha permès seguir vivint de les engrunes que ens han deixat i que hem convertit en riquesa. Però avui, creuem dits i escopim tres vegades seguides a terra si cal, sembla que el rumb és ferm i l'horitzó s'atansa.
Els passos es van donant com estaven previstos. A cada nova ràtzia espanyola es respon amb una serenor i fermesa lloable des d'aquí.
El líder del procés sap acompanyar-se. Estén la mà i alhora es manté ferm. Cosa estranya i sorprenent, com ja he dit. I el subjecte de discussió, el país, mira atent i espera el següent pas. Emocionat, serè, confiat i valent. Espera i escolta.
No ho sé com acabarà tot plegat, però després de molts anys, per primer cop, em sembla que el procés va de debò, que se'l creuen els que se l'han de creure més i sembla ser que volen arribar fins al final.
Donem-els-hi confiança i força, però vetllem perquè no es desviïn. A qualsevol indici d'alentiment o canvi de rumb, cal que notin el nostre alè al clatell, perquè el país no sé si està a punt per a un altre desengany. Ja fa massa anys que ens ignoren, humilien i se n'aprofiten de nosaltres. No sé si aixecaríem el cap d'aital garrotada i bé ells, els espanyols, ho saben i per això, de ben segur que intentaran tombar-nos com sigui, perquè claudicar ara podria significar altra cop molts anys de silenci o qui sap si de desaparició definitiva. Tenen molts mitjans i els faran servir tots. Ens atacaran des de fora i des de dins. S'hi juguen massa per no usar totes les baralles possibles, les marcades i tot, i untaran personatges d'aquí per tal de que s'uneixin a la causa unionista. El joc brut serà el seu joc. Acostumem-nos doncs, però preparem-nos per fer bugada i empènyer.

El dèficit...

El deficit-fiscal from Sergi Pich Cañisà

D'antics alumnes.

Una de les coses que em fa més il·lusió sent mestre és anar tenint notícies d'antics alumnes. M'agrada veure com se'n surten i si van acomplint els seus somnis.

Avui, via facebook, he parlat amb una noia que vaig tenir fa uns anys. Quan vam coincidir va fer un canvi gran. Era una nena que tenia certes dificultats en alguna àrea però les ganes de superar-se i treballar, van fer que poc a poc s'anés posant al dia i si bé no va excel·lir, són quatre els que sobresurten, sí que va demostrar, i millor encara, es va demostrar que podia fer allò que volgués si s'esforçava. I així segueix.

Un altre, tímid, tancat, poruc, que s'amagava sota la taula davant d'un problema i que no en volia saber res de l'adult, ara també és a la universitat i confia amb ell. Va necessitar d'amagar-se sota la taula durant uns dies quan quelcom no li anava bé per avui, anys després, fer una carrera i mostrar-se segur d'ell.  Vàlid per tots els demés. 

Encara un altre. Vaig trobar un noi d'aquells que quan era nen era un possible cas de fracàs escolar. De manual. Desmanegat, brut, amb mala lletra, somniador, dispers, callat, excèntric... Vaja, poc encaixava en allò que s'esperava d'un infant de primària a l'escola ordinària, però amb confiança i deixant que fes al seu ritme, aquest va explotar el seu potencial. És veritat que mai va fer un full net i menys ben presentat, però a més de portar robots construïts per ell a classe i explicar-ne el funcionament, ara estudia de manera meritòria una carrera científica a la universitat. Segurament  només li calia un marge de confiança, com als altres. A casa confiaven en ells, però el sistema no està preparat per confiar en ells. Ens fan por i volem resultats i estereotips. Ara, amb perspectiva, puc dir que sóc jo qui va tenir sort de creuar-me amb ells al camí. Sort de trobar-me un infant o altre que em posés a prova. Que em desmuntés els esquemes apresos. Que em fes plantejar coses. Perquè nens com aquest o com l'altra nena o com d'altres que he tingut són els que m'ajuden a mi a millorar com a mestre i que alhora donen valor a la feina. Els que van rodats, aquests funcionen malgrat els mestres, aquests, amb perdó, no ajuden a fer canvis reals. Els altres, els que a priori són difícils, casos perduts, són els que ajuden a millorar l'educació. A mi em van ensenyar a valorar els infants que tinc al davant pel que són i no pel que esperem d'ells i a confiar en ells i veure que també poden triomfar. Que també tenen cabuda al sistema educatiu, però necessiten temps. Temps i confiança. Cal donar-els-hi la mà per aixecar-se, però després, empènyer-los perquè facin sols. Perquè es trobin i a la llarga, en general tots acaben sobresortint per un motiu o altre. 

Un concert, un pas més.

Potser sí. Potser ara va de debò. Però gat escaldat, fuig de l'aigua i després de massa il·lusions, costa aferrar-se al clau roent. El 92 havia de ser el moment de fer-se veure al món i sí, quan passava la flama olímpica l'esperàvem amb estelades al costat dels goril·les de la guàrdia civil, però a part d'alguna foto al diari local i una por irracional recorrent-nos el cos, poc més. Poca gent situava Catalunya al mapa i menys els seus anhels. Més endavant amb l'Estatut també ens vàrem emocionar. Semblava que finalment decidiríem quelcom, per poc que fos. I així hauria estat, si no fos perquè vàrem anar a parar davant d'un mur que ens desinflà el suflé. Una paret. Dirigents obtusos i mentiders que no saberen estar a l'alçada de les circumstàncies. Malgrat la força de la raó a través del consens d'un poble. I ara, que sembla que hem pujat un esglaó, quina reacció obtindrem? Si els governants d'allà Espanya amb prou feines donen la cara. Només surten a parlar en comptades ocasions i en les altres, la pantalla de plasma sibil·lina els substitueix. Presumptuosos!

No ho sé pas. Hem avançat molt en aquests anys. Fins i tot en Gerard Quintana ha passat d'ignorar les estelades als seus concerts, parlant d'una gran bandera que abraci tot el món, a dirigir un esdeveniment com un concert per la llibertat ple d'estelades. Però encara no tenim res de guanyat. Ens caldrà lluitar i perseverar. Perquè ningú ens ha dit que seria fàcil el camí cap a la llibertat i de ben segur, els espanyols, no ens ho posaran. No perquè ens estimin, desitgin, trobin a faltar o ens vulguin, senzillament per aquell orgull dels de la pell de brau que veu qualsevol concessió o acord com una pèrdua de poder o de prestigi. Així d'obtusos són.
Avui el món ens mira, però no mouran un dit per nosaltres, com sempre han fet, som els catalans els que haurem de moure'ns i batallar. Perquè Ítaca és lluny. Comença a veure's, però els vents bufen en contra i vaixells enemics ens sotgen per totes bandes. Així doncs, remem fort sense parar per la terra promesa que volem aconseguir. 

Cal Gorina

Dijous va ser un dia especial. M'estrenava. Presentava el llibre a Castellar. Nerviós i concentrat vaig arribar una hora abans a Cal Gorina, local on es feia la presentació. Allà m'esperava la Mercè i al cap de poc va arribar el Martí. Amb ells hi havia els seus dos plançons, el Dalmau i el Joan. Uns murris encisadors.
Mentre ens esperàvem al local hi vèiem força moviment. Al fons, al pati, un grup de  persones vestides amb samarretes verdes acabaven unes pancartes i cartells. Eren els de la PAH de Castellar. Poc després sortien en processó a posar cartells a uns quants bancs i caixes del poble. Entre aquestes anades i vingudes va arribar una furgoneta amb vedella ecològica i va descarregar. Es veu que hi ha tres cooperatives que hi funcionen. A més a més, de tant en tant algú o altre passava i entrava per demanar per alguna de les activitats que hi fan. Que si una xerrada, una projecció, un concert... Vaja, un formiguer.
I em va agradar veure aquell atrafegament, aquell anar i venir de persones, totes concentrades i enfeinades amb les seves coses i tan diferents. Es veu, això m'explicaren, que el lloc és un cau d'iniciatives. Un espai recuperat i obert al poble on es generen propostes i activitats. On la gent s'autogestiona, es mobilitza i s'implica.
De la presentació què dir-ne. Que va anar bé. Molt bé. En família. El que cal i esperes, almenys jo, quan ets novell. Uns quants amics dels bons, família de debò i de la que vull. Així doncs, enmig d'aquell pou d'energia va ser un plaer presentar el llibre. Perquè fins i tot quan l'acte en sí pot arribar a ser un bolet, malgrat s'emmarqui en un cicle de presentacions, enmig d'un mar d'activitat esdevé una baula més d'aquell teixit associatiu que desperta, i aleshores passa a ser un acte més del col·lectiu. Qui sap si un acte reivindicatiu més també.
Dijous m'ho vaig passar molt bé i, per sobre de tot i sobretot, em vaig sentir molt bé. Viu. Actiu. Dinàmic. Vaja, implicat.  

Obrint fronteres

Per aquells que els arguments econòmics són els principals i els farien decantar el vot en una futura consulta sobre la independència, aquest vídeo no està pas malament. El mateix de sempre però explicat en castellà, per arribar a un altre tipus de públic, i amb algun argument de més.
Tots sumem!