Te'l presento?

Aquest dijous presento el llibre a Castellar. Sí, sí, ja ho sé, sent el senyor de Calders el més lògic hauria estat fer la primera presentació a Calders, però a vegades, les coses van com van i la xocolata no sempre és espessa.
Fa dies que anem dient-nos amb en Josep, regidor de cultura de Calders,  a veure quan serà la presentació, però entremig com un vendaval, la Mercè, arriada com ella sola, em va proposar de fer-ho també a Castellar. I és clar, sent com és un nervi, només acceptar, al cap de pocs dies ja em va dir la data i el lloc. Eficiència contrastada. És clar, Castellar és també el meu poble, res de suspicàcies. A més a més els finals de curs pels mestres són moguts, més si et coincideix amb el viatge de final de curs de sisè, aquest any una setmana al País Basc, i la direcció del centre, per tant, cada cop que ens hem trobat amb en Josep, la conversa era semblant, sí, sí, ja ho farem, més per mi que per ell la demora, mentre que la Mercè ja ho tenia lligat i embastat. Tarannàs diferents.
Per descomptat que més endavant faré la presentació a Calders. I tant! No en va el llibre és fill d'aquí, però de moment passarem nervis i ens explicarem a Castellar, el meu altre poble. Perquè enlloc està escrit que la primera vegada hagi de ser un lloc o altre, ja hi haurà temps per tot, a més, Castellar, malgrat els anys que fa que no hi visc, també és casa meva. Em va veure créixer entre badalls.

Canvi d'etapa

Quan estàs en una escola petita els finals de curs són molt intensos. Els canvis, malgrat ser petits, són grans. Enguany, l'any passat no hi havia cap nen de sisè, quatre nens s'acomiadaven de l'escola i a l'ambient es respirava un aroma de tancament de cicle. De canvi de rumb. Són quatre nens que han crescut amb l'escola. Alguns d'ells la començaren i ara donen el relleu. Fan el salt. I malgrat sembli poc quatre nens, en una escola rural és un món. Bé, mig món, perquè representen la meitat de la classe.
Aquests nens, igual que molts d'altres abans, han fet el pas i ara se'ls obre al davant un món ple de possibilitats. Un món nou on encaixar, on els caldrà buscar el seu lloc i on descobriran moltes coses i més sobre ells, sobretot quin tipus de persones són.
A l'escola sempre han anat acompanyats, bressolats, vigilats, tot i que a mesura que creixien se'ls donava més marge, però la figura del tutor sempre ha estat present. Embafadorament present, si voleu. Però s'hi era pel que calgués. A partir d'ara però, hauran d'usar tot allò que han après per moure's en un món nou. Amb un guiatge menys present, més... com diria, modern, al núvol podríem dir, sense aquella ombra planant, estil Pepet grill. Ara tindran més autonomia, més llibertat, però alhora més soledat a l'hora de decidir. Si no és que recorren a casa, és clar. És el preu a pagar per créixer, per fer-se gran.
L'inici me'l suposo xocant. Temptador. De vertigen alguns cops, però a mesura que passin els dies, els mesos, aquests, com tots els altres s'aniran adaptant al nou medi i d'aquí a quatre dies se'n faran creus de la tutor-dependència que tenien fins aleshores o no, no ho sé. Però el que és cert és que aquests ja han fet el salt i enrere ja no poden tornar.

Dret a saber / derecho a saber

El Partit Popular, molt didàctic ell, acaba de llançar, ara no sé si és amb e o amb a, depèn si va a les escombraries o no, una campanya per contrarestar l'auge independentista. Aquesta es concreta en una pàgina web on es poden trobar diferents arguments en contra de la independència, per tal contradir aquells que veuen la panacea en l'alliberament nacional. I la veritat, és que és una pàgina digne de veure. De llegir. De remenar. D'estudiar. I de fer córrer, perquè com més gent la visiti, més independentistes hi haurà. El pal de paller, l'argument estrella per dir que sortint d'Espanya estaríem pitjor, és que si bé és veritat que hi ha un dèficit fiscal d'entre 700 i 16.000 milions d'euros, aquest es veu compensat, com si fos mèrit de ser espanyols, amb el que es ven i es compra a l'Estat. Vaja, que la societat privada eixuga el que ens pren l'Estat i encara cal donar-els-hi les gràcies i així ho diuen. La resta d'informacions, partint de la visió esbiaixada del primer punt, ja no tenen sentit, perquè el dèficit fiscal per si sol ja eixugaria totes aquestes suposades pèrdues si existissin i encara aniríem sobrats. Per tant, ja poden anar fent campanyes que això, es miri com es miri, no els ho arregla ni en Mc Gyver.
El més positiu però, és que si entren en aquest joc és que ja no es veuen tan segurs i potser comencen a veure que és el moment de fer atractiu ser espanyol, -difícil, no?- doncs deuen témer que aviat hauran d'afegir una nova nació desapareguda al llarg llistat d'aquell imperi on mai no es ponia el sol...

Jugant sobre segur

L'altre dia vaig veure que aquest cap de setmana a Sabadell, a Fira Sabadell, feien una exposició de clicks i és clar, davant de quelcom tan llaminer, si tens un nen petit, només podia fer una cosa. Portar-hi el Berenguer. Ja vàrem anar el dia que a Sallent, en aquell espai controvertit de turisme ho feren i avui, sense dubtar-ne ni un segon, hi hem anat. Ahir a la nit li ho vaig comentar, avui, només obrir els ulls, ja m'ha dit, te'n recordes...
En una nau força gran, l'antiga fàbrica d'ABB, hi havia a la part central una dotzena, aproximadament, de diorames, mentre que al voltant hi havia venedors de clicks d'arreu. Per cert que és curiós com pot canviar el preu d'un mateix personatge en uns pocs metres, però això ja són figues d'un altre paner. Bé doncs, com deia, hi hem arribat a quarts de dotze i a quarts d'una ja els havíem vist tots i no pas perquè fossin poc elaborats, senzills o poc interessants, no. El Berenguer estava assedegat d'imatges i no en vèiem un que ja en volia veure un altre i un altre i així fins a fer tota la volta. Un cop els hem vist tots, hem fet una altra volta, més pausada i com no, hem comprat un parell de clicks. Un de romà que feia mesos que demanava i la torna, reconec que no me n'he pogut estar, uns de víkings.
Tot un encert de proposta i un èxit de producte que malgrat els anys sobreviu i no només això, excel·leix i s'expandeix. Visca els clicks!

L'iNSTITUT

Avui hem anat a visitar l'Institut. Cada any, ja en fa uns quants que sóc mestre a cicle superior i crec que és una visita obligada, anem a l'Institut amb les nenes i nens de sisè. Perquè vagin acostumant-se, per conèixer l'espai i els professors. Perquè el pas es faci tranquil·lament i perquè desmitifiquin el canvi. La veritat però, és que com més instituts veig, més crec que hi ha quelcom en què ens equivoquem. I no ho dic per la visita d'avui, que no la vull valorar, ho dic perquè fent un repàs mental dels Instituts que he visitat i conec, el saldo em surt negatiu. Força negatiu. En el pas d'etapa a etapa educativa sembla que perdem quelcom. La il·lusió, la innovació, la paciència, les ganes, la gosadia, la implicació i l'empatia que governen les etapes primerenques i alguns professionals, sembla que es van perdent a mesura que pugem dins del regne educatiu. 

A la llar d'infants estan a punt de menjar-se el món. Tot és possible, tot es pot fer i el límit només el posa l'infant. No a totes és cert, però sí a moltes i els professionals que hi treballen ho fan de cor i de pler. Més endavant, a infantil, en general, es treballa molt bé, amb el doble objectiu de fer aprendre i alhora fer gaudir l'infant. Perquè se'l veu com el centre de l'aprenentatge i no com un mer espectador. Quan es canvia d'etapa la loteria comença. En certes escoles es manté aquella il·lusió, aquella implicació i l'infant segueix sent el centre educatiu, mentre que en d'altres comença a minvar. La reglamentació comença a prendre força i la normativa a regular. A l'institut però, és la traca final. Pocs són els que tenen un projecte global basat en el noi, la majoria esdevenen un engranatge on encabir-s'hi. Una infraestructura on adaptar-se. I sobretot, aquest encaix depèn del professor que et toqui. Allà hi trobaràs de tot, de clàssics, innovadors, divertits, avorrits, esporuguits, receptius, tancats, enfadosos, dialogants, sancionadors... 

El més trist però, és que en la majoria ja es parteix amb la idea del noi com a possible origen de conflicte i se l'avisa i adverteix dels riscos possibles, ja sigui en forma del possible fracàs escolar a què s'exposa, la sanció mitjançant punts que rebrà o bé unes notes acadèmiques coercitives. Sembla que l'esforç per seduir el noi, acostar-lo i captivar-lo és innecessari i serà aquest el que haurà de trobar l'interès i el gaudi per allò que li ofereixin.  No és d'estranyar doncs, que tenint nens i nenes adolescents, aquests dirigeixin els seus esforços més a d'altres interessos que no pas a quelcom que d'entrada els és dificultós. 

El preu de les coses

No hi ha dia que passi que no aprenguem quelcom de nou. Avui explicaven que s'ha descobert un nou fàrmac que podria ser eficaç contra el càncer. Un gran avenç si s'acaba confirmant la seva eficàcia i alhora un nou dilema. Com tot gran pas, va acompanyat de polèmica. La principal, el preu. Ara ja sabem quant val la vida d'un malalt de càncer. 80.000 €. I reblaven el reportatge preguntant-se com es pagarien els tractaments. A d'altres països ja han posat un topall de despesa. A la Gran Bretanya aquest és de 50.000 €, que és el màxim que paga l'Estat per una vida. I aquí? Quant val una vida? Quant estem disposats a pagar? Veient les retallades que es fan molt em temo que la vida, en aquest país, sense arribar a extrems d'altres indrets gens envejables, té preu de saldo. I sinó, temps al temps. 

El pitjor serà descobrir que malgrat existeixi una escletxa d'esperança, aquesta està reservada a gent amb recursos. Doble garrotada.

Viatge de final de curs

Durant una setmana he estat al País Basc. A Donosti. Viatge de final d'etapa de sisè. Malgrat que sóc dels que rondinen i es queixen per les retallades, que s'encén i jura i perjura que deixarà de fer coses, a l'hora de la veritat em costa plantar-me. I no és pas perquè me'n faltin de motius, peça a peça s'està desmuntant un sistema educatiu i sembla que a poca gent li importa,  però també és cert que per molts motius em sap greu. Bàsicament pels nens i les nenes. I ja ho sé. Sóc ruc, perquè treballant de mestre està clar que qualsevol mesura de coacció que prengui, sempre afectarà als nens. També és cert que per un bé major bé hauria de poder sacrificar un mal menor, però em costa. Perquè els nens i nenes que tinc a l'escola hi són ara i aquí i no és just que paguin ells per aconseguir uns rèdits futurs.
Cal trobar altres maneres. Cal trobar mecanismes que destarotin el sistema i alhora una generació no en surti perjudicada en nom de les futures. Però es fa difícil. Una mesura que molts proposen és negar-se, des dels equips directius, a omplir aplicatius. Trencar la cadena burocràtica i col·lapsar el sistema. Però no deixa de ser passar la pilota. Perquè aleshores seran aquests els que hauran de prendre posició i els pensadors, aquells que mai es mullen per qualsevol motiu però sempre protesten, seguiran així, protestant però sense implicar-se.
Mala peça tenim al teler, entre les lleis que ens amenacen i el col·lectiu que respon, l'educació ho té magre. Pobres infants! Ben cert que no tenen pas els mestres que es mereixen.