Predicant amb l'exemple

Com m'agradaria una església pobra i per als pobres, diu el nou papa Francesc I. I tothom aplaudeix. I tothom li dóna la raó. Es veu que sí, que l'església, si vol ser pobra, deu ser perquè no n'és pas i qui ho podria dir a dia d'avui. És rica. Immensament rica. Però ho té fàcil. Si vol que sigui pobra, caram, ara que n'és el cap visible ho té mastegat. Només cal que cedeixi totes les riqueses de la Santa Mare Església a aquells que no tenen res i així podran començar a ser exemple a seguir.
Ara, potser, diuen alguns, que el missatge vagi dirigit a la cúria i no pas sigui una declaració real d'intencions. Es veu que aquests, els peixos grossos, els epicuris, sí que van ben peixats i potser, només potser, els caldria fer una reflexió ferma sobre la seva missió i la imatge que donen i afluixar una mica amb els plaers terrenals.
El que em deixa més astorat però, quan fa aquesta afirmació, és que ja es parteix de la premissa que deia abans, la riquesa de l'església, i per tant, quina legitimitat tenen des de la riquesa mostrar-se com a abanderats dels pobres? No és un xic de cinisme? Vaja, sembla si més no un xic incoherent. Ep, però humilment ho dic, que jo, desconec si Jesús, si és que va existir, un dia va dir:
- Aneu a ajudar als pobres, però alto, abans atipeu-vos, germans, que hi ha imatges que val més veure-les amb la panxa plena i les butxaques a vessar. Que mai se sap.
Ja m'enteneu.

Ho diu la llei

Calders Montserrat

Un any més els de Calders bike han organitzat la Calders-Montserrat. Irònicament ells, els organitzadors, fan la Viladordis-Montserrat, ja que de tornada, com que el recorregut és llarg, ofereixen la possibilitat, una possibilitat que ningú deixa escapar, de tornar des de Viladordis en cotxe. I és d'agrair. Perquè sinó se'ns ajuntaria, a alguns, el dinar amb el sopar.
Avui feia un gran dia de primavera. Sol i vent. L'aire era fresc, però al sol s'hi estava bé. El recorregut no és especialment bonic, però anar fins a Montserrat, un decorat que es veu clarament des de Calders, és engrescador. A més a més són sortides desenfadades. On el bon ambient i la companyonia regnen a tothora i fa que vulguis repetir cada any, malgrat el cansament a l'hora d'arribar.
Montserrat estava com sempre. Ple a petar. Una caravana de cotxes a punt per a pagar el peatge i a dalt, al bar on hem esmorzat, una fàbrica de bitllets. Déu dirà.

Per cert que enguany, al monestir, no hi hem arribat tots. Un parell han hagut de plegar. Un perquè se li han trencat un parell de radis de la bici i al cap de poc ja en tenia mitja dotzena de trencats. Per sort per ell encara l'han pogut anar a buscar en cotxe però a l'altre, gairebé a Santa Cecília, el pedal se li ha encallat i ha decidit recular.

Al final hem acabat tots plegats a Moià fent una calçotada ben sorollosa.
 

Quan l'ofici dóna benefici

Ser ministre deu augmentar les qualitats innates dels escollits. Algun, connectat amb forces superiors, sense ni tan sols immutar-se, és capaç de fer afirmacions en nom de milions de catalans, tot quedant-se ben ample, amb conyes de bar entremig i veu de ressaca, és clar. Pim, pam. Perquè es veu que els catalans som masoquistes, ens agraden les perversions i per això, necessitem del fuet i els insults per poder-nos sentir realitzats, per entendre's o dit altrament, els catalans no entenem Catalunya sense Espanya. Vaja, la síndrome d'Estocolm. Parar l'altra galta que diria un altre ben estimat ministre, però aquest d'Interior. I parlant d'interioritats, es veu que en aquest món venim a fer feina com els conills, a tenir descendència, perquè sinó no valem res. I en cas de que no sigui així, malament, no tenim els mateixos drets, només faltaria. Mal camí, si no posem el nostre granet de sorra a la pervivència de l'espècie. El que em pregunto, com molts, és pel tema dels capellans, entre d'altres, perquè aquests tampoc contribueixen a la tasca encomanada, però és clar, se'ls deu perdonar perquè de tant en tant ja ho intenten amb qualsevol que els passi pel davant, encara que sigui petarrell. I què dir del que es defensa. Es veu que un Estat de dret és el que amb rectitud i llibertat manté callades totes les veus discrepants. Perquè de tot es pot parlar, segur, però no pas a les institucions amb valor: Parlament, Congrés, no, només a les tasques, bars, oficines i restaurants sense micròfons, oi tant. Del Senat encara no sé què dir-ne, perquè de valor, valor, tant com la paraula del monarca. Vaja, que amb aquest reguitzell d'il·luminats, tenim un motiu més per fotre el camp.

Les delegacions

Hi ha qui es demana per què Catalunya vol tenir delegacions a l'estranger, per què no fa ús de l'extensa i cara xarxa d'ambaixades de  l'Estat i d'aquesta manera s'estalvia uns diners que podria utilitzar, per exemple, en sanitat. També hi ha gent  que creu que no cal que TV3 tingui delegacions a tot el territori i que les informacions poden arribar, en l'era digital, via agències periodístiques independents. I podrien tenir raó. Semblaria lògic, si no fos perquè tenir una xarxa pròpia és l'única manera de rebre informació i donar-la sense filtres. De primera mà. Sense un Estat o una empresa al darrera que controli els tempos, que decideixi la importància de cada afer, transformant o interpretant allò que es diu o allò que passa.
Amb les ambaixades és evident. Deixar la projecció del país a l'exterior en mans de l'Estat és poc més que un suïcidi institucional. És claudicar i acceptar la nostra desaparició com a poble als ulls del món, ja que l'Estat, si una cosa vol, és la desaparició de l'escena internacional de l'afer català i això passa, invariablement per eliminar qualsevol rastre de singularitat, de diferència i la millor manera és mostrar al món que no és real que aquí hi hagi una nació per, d'aquesta manera, aigualir les demandes interiors o fins i tot fer-les surrealistes als ulls de l'exterior per tal de que esdevinguin impermeables al fet català.
Amb  les delegacions de TV3, retallada feta des d'aquí, no ho oblidem, el cas és semblant, però en comptes de cap enfora, la desaparició és cap endins. La supressió de les delegacions ens condemna a conèixer, per exemple la Catalunya Nord, amb els ulls dels mitjans estatals, els mateixos mitjans que neguen l'existència d'una història comuna i actual entre el nord i el sud i que estan més interessats a mostrar aquell territori propi com un bocí de França amb excentricitats, més que no pas com el membre amputat del Principat que és.
En aquesta partida els únics que hi perdem som els catalans. Però no perquè la sanitat se'n ressenti si mantenim les delegacions, fet que és fals i demagògic, sinó perquè entrem dins d'una desconnexió mundial. L'apagada internacional.

Les justes

La plaça estava en silenci. Un aire fred del nord escombrava les grades emportant-se les converses de la gent. De cop, la presència del noble tallà la xerrameca de soca-rel. Dalt d'un cavall, amb posat digne, entrà a la plaça. Rere seu i a la seva senyal, entraren a l'arena els quatre cavallers que havien de justar. Dos pel bisbe de Vic, dos pel rei Pere III.
Tres proves per veure qui tenia raó. La primera les anelles. Al galop i llança en mà aconseguir el màxim d'anelles. La segona, llançament de javelina a una diana i la darrera, les llances trencades. Cavaller enfront cavaller a veure qui trencava més llances sobre el cos de l'altre o bé el feia caure.
La destresa dels genets admirable. La seva noblesa fora de dubte. Quatre cavalls a frec obeint les ordres sense esverar-se. Pacients, dòcils. Endavant i enrere amb precisió gràcies a petits tocs de talons o invisibles pressions als flancs.
Les justes van ser entretingudes. Teatrals però professionals. Una feina ben feta per uns actors implicats. La cara dels presents així ho mostraven, com els aplaudiments de la gent contenta al final. Fins i tot en algun moment ens feren patir per la seva integritat en oblidar que només era teatre.
Un viatge a la Catalunya feudal un matí de diumenge, enmig de la fira de l'aixada.

Vaig perdut

Finalment ja se sap què se'n farà dels metres de més que es van comprar quan es va acatar la sentència sobre els terrenys de davant de l'escola. Sembla ser, si ho interpreto bé, que es vendran o cediran. Sí, senyor. Ja que hem de pagar uns diners tot tancant un procés llarg i feixuc, cansat i enrevessat, com a mínim que recuperem quelcom. Ben fet. Millor pensat. Malgrat no calgués comprar aquells metres de més ni empenyorar-se. El món és dels que tenen iniciativa, dels atrevits que en diuen.
Ara bé, resulta que aquell tros de més, que va costar el que va costar, diria que va més que triplicar el preu marcat a la sentència, ara serà venut o participat o cedit o vés a saber què, no hi arreplego massa, ho reconec, però entenc que hi ha un canvi de mans entremig i que algú altre en farà ús, a més d'una zona verda, per poc menys d'una cinquena part.
Cada Ajuntament pren les decisions que pren, només faltaria, per això se'ls fa confiança i que duri, però em costa entendre -navego sense rumb entre aquest vocabulari tècnic que fan servir- per què se'n desprenen, si és això el que fan d'aquest tros que va costar tant i per tan poc. Estic una mica emboirat i com que sóc algú senzill, faig càlculs senzills. Compro el doble, pago el quàdruple, venc la meitat per menys d'una cinquena part. Ja ho dic jo, estic fet un embolic i em perdo entre tants números i vocabulari tècnic, però no m'acaba de quadrar. Em dóna la sensació que la zona verda que en resultarà, surt un xic cara, no ho sé pas.