Calders Montserrat

Un any més els de Calders bike han organitzat la Calders-Montserrat. Irònicament ells, els organitzadors, fan la Viladordis-Montserrat, ja que de tornada, com que el recorregut és llarg, ofereixen la possibilitat, una possibilitat que ningú deixa escapar, de tornar des de Viladordis en cotxe. I és d'agrair. Perquè sinó se'ns ajuntaria, a alguns, el dinar amb el sopar.
Avui feia un gran dia de primavera. Sol i vent. L'aire era fresc, però al sol s'hi estava bé. El recorregut no és especialment bonic, però anar fins a Montserrat, un decorat que es veu clarament des de Calders, és engrescador. A més a més són sortides desenfadades. On el bon ambient i la companyonia regnen a tothora i fa que vulguis repetir cada any, malgrat el cansament a l'hora d'arribar.
Montserrat estava com sempre. Ple a petar. Una caravana de cotxes a punt per a pagar el peatge i a dalt, al bar on hem esmorzat, una fàbrica de bitllets. Déu dirà.

Per cert que enguany, al monestir, no hi hem arribat tots. Un parell han hagut de plegar. Un perquè se li han trencat un parell de radis de la bici i al cap de poc ja en tenia mitja dotzena de trencats. Per sort per ell encara l'han pogut anar a buscar en cotxe però a l'altre, gairebé a Santa Cecília, el pedal se li ha encallat i ha decidit recular.

Al final hem acabat tots plegats a Moià fent una calçotada ben sorollosa.
 

Quan l'ofici dóna benefici

Ser ministre deu augmentar les qualitats innates dels escollits. Algun, connectat amb forces superiors, sense ni tan sols immutar-se, és capaç de fer afirmacions en nom de milions de catalans, tot quedant-se ben ample, amb conyes de bar entremig i veu de ressaca, és clar. Pim, pam. Perquè es veu que els catalans som masoquistes, ens agraden les perversions i per això, necessitem del fuet i els insults per poder-nos sentir realitzats, per entendre's o dit altrament, els catalans no entenem Catalunya sense Espanya. Vaja, la síndrome d'Estocolm. Parar l'altra galta que diria un altre ben estimat ministre, però aquest d'Interior. I parlant d'interioritats, es veu que en aquest món venim a fer feina com els conills, a tenir descendència, perquè sinó no valem res. I en cas de que no sigui així, malament, no tenim els mateixos drets, només faltaria. Mal camí, si no posem el nostre granet de sorra a la pervivència de l'espècie. El que em pregunto, com molts, és pel tema dels capellans, entre d'altres, perquè aquests tampoc contribueixen a la tasca encomanada, però és clar, se'ls deu perdonar perquè de tant en tant ja ho intenten amb qualsevol que els passi pel davant, encara que sigui petarrell. I què dir del que es defensa. Es veu que un Estat de dret és el que amb rectitud i llibertat manté callades totes les veus discrepants. Perquè de tot es pot parlar, segur, però no pas a les institucions amb valor: Parlament, Congrés, no, només a les tasques, bars, oficines i restaurants sense micròfons, oi tant. Del Senat encara no sé què dir-ne, perquè de valor, valor, tant com la paraula del monarca. Vaja, que amb aquest reguitzell d'il·luminats, tenim un motiu més per fotre el camp.

Les delegacions

Hi ha qui es demana per què Catalunya vol tenir delegacions a l'estranger, per què no fa ús de l'extensa i cara xarxa d'ambaixades de  l'Estat i d'aquesta manera s'estalvia uns diners que podria utilitzar, per exemple, en sanitat. També hi ha gent  que creu que no cal que TV3 tingui delegacions a tot el territori i que les informacions poden arribar, en l'era digital, via agències periodístiques independents. I podrien tenir raó. Semblaria lògic, si no fos perquè tenir una xarxa pròpia és l'única manera de rebre informació i donar-la sense filtres. De primera mà. Sense un Estat o una empresa al darrera que controli els tempos, que decideixi la importància de cada afer, transformant o interpretant allò que es diu o allò que passa.
Amb les ambaixades és evident. Deixar la projecció del país a l'exterior en mans de l'Estat és poc més que un suïcidi institucional. És claudicar i acceptar la nostra desaparició com a poble als ulls del món, ja que l'Estat, si una cosa vol, és la desaparició de l'escena internacional de l'afer català i això passa, invariablement per eliminar qualsevol rastre de singularitat, de diferència i la millor manera és mostrar al món que no és real que aquí hi hagi una nació per, d'aquesta manera, aigualir les demandes interiors o fins i tot fer-les surrealistes als ulls de l'exterior per tal de que esdevinguin impermeables al fet català.
Amb  les delegacions de TV3, retallada feta des d'aquí, no ho oblidem, el cas és semblant, però en comptes de cap enfora, la desaparició és cap endins. La supressió de les delegacions ens condemna a conèixer, per exemple la Catalunya Nord, amb els ulls dels mitjans estatals, els mateixos mitjans que neguen l'existència d'una història comuna i actual entre el nord i el sud i que estan més interessats a mostrar aquell territori propi com un bocí de França amb excentricitats, més que no pas com el membre amputat del Principat que és.
En aquesta partida els únics que hi perdem som els catalans. Però no perquè la sanitat se'n ressenti si mantenim les delegacions, fet que és fals i demagògic, sinó perquè entrem dins d'una desconnexió mundial. L'apagada internacional.

Les justes

La plaça estava en silenci. Un aire fred del nord escombrava les grades emportant-se les converses de la gent. De cop, la presència del noble tallà la xerrameca de soca-rel. Dalt d'un cavall, amb posat digne, entrà a la plaça. Rere seu i a la seva senyal, entraren a l'arena els quatre cavallers que havien de justar. Dos pel bisbe de Vic, dos pel rei Pere III.
Tres proves per veure qui tenia raó. La primera les anelles. Al galop i llança en mà aconseguir el màxim d'anelles. La segona, llançament de javelina a una diana i la darrera, les llances trencades. Cavaller enfront cavaller a veure qui trencava més llances sobre el cos de l'altre o bé el feia caure.
La destresa dels genets admirable. La seva noblesa fora de dubte. Quatre cavalls a frec obeint les ordres sense esverar-se. Pacients, dòcils. Endavant i enrere amb precisió gràcies a petits tocs de talons o invisibles pressions als flancs.
Les justes van ser entretingudes. Teatrals però professionals. Una feina ben feta per uns actors implicats. La cara dels presents així ho mostraven, com els aplaudiments de la gent contenta al final. Fins i tot en algun moment ens feren patir per la seva integritat en oblidar que només era teatre.
Un viatge a la Catalunya feudal un matí de diumenge, enmig de la fira de l'aixada.

Vaig perdut

Finalment ja se sap què se'n farà dels metres de més que es van comprar quan es va acatar la sentència sobre els terrenys de davant de l'escola. Sembla ser, si ho interpreto bé, que es vendran o cediran. Sí, senyor. Ja que hem de pagar uns diners tot tancant un procés llarg i feixuc, cansat i enrevessat, com a mínim que recuperem quelcom. Ben fet. Millor pensat. Malgrat no calgués comprar aquells metres de més ni empenyorar-se. El món és dels que tenen iniciativa, dels atrevits que en diuen.
Ara bé, resulta que aquell tros de més, que va costar el que va costar, diria que va més que triplicar el preu marcat a la sentència, ara serà venut o participat o cedit o vés a saber què, no hi arreplego massa, ho reconec, però entenc que hi ha un canvi de mans entremig i que algú altre en farà ús, a més d'una zona verda, per poc menys d'una cinquena part.
Cada Ajuntament pren les decisions que pren, només faltaria, per això se'ls fa confiança i que duri, però em costa entendre -navego sense rumb entre aquest vocabulari tècnic que fan servir- per què se'n desprenen, si és això el que fan d'aquest tros que va costar tant i per tan poc. Estic una mica emboirat i com que sóc algú senzill, faig càlculs senzills. Compro el doble, pago el quàdruple, venc la meitat per menys d'una cinquena part. Ja ho dic jo, estic fet un embolic i em perdo entre tants números i vocabulari tècnic, però no m'acaba de quadrar. Em dóna la sensació que la zona verda que en resultarà, surt un xic cara, no ho sé pas.

Pedró dels Quatre Batlles ( 2.383 m. )

Avui, que tenia festa, hem anat amb el Dani al Pedró. És el cim més alt del Port del Compte. Les previsions eren poc encoratjadores i el viatge fins a l'estació d'esquí, a l'aparcament del Sucre, semblava que confirmava les pitjors previsions. Boira i núvols gairebé tot el camí, però un cop ens hem començat a enfilar, ha passat com moltes vegades. Hem deixat a sota la boira, una boira espessa i pixanera i els núvols que teníem a sobre el cap, quedaven frenats a la cara sud. Així doncs, l'ascensió, excepte alguna estona, l'hem fet sota un sol radiant i pràcticament sense vent. A més a més la neu estava fantàstica. Una base sòlida sota uns centímetres de neu pols. D'aquelles que sembla que en sàpigues d'esquiar quan baixes. Gires on vols, controles la velocitat i tot sense dubtes. Un plaer de matinal.

El debat de la nació?

Avui sentia a la ràdio que quan parlaven els diputats d'Iniciativa i els del partit gallec, el congrés era força buit. Es veu que els diputats del Pp i del PSOE, majoria aclaparadora en aquella càmera, han aprofitat per marxar. Quina educació. Quin compromís. Fins i tot el singular president del congrés, l'il·lustre, que no il·lustrat Jesús Posada, demanava silenci als senyors diputats que restaven als passadissos, tot demanant-los que si havien de fer soroll, que anessin al bar. És clar, home, mal per mal que facin despesa, perquè allà, per la feina que han de fer... Amb un parell, tu.

I és que és indignant. En els talls que passaven a la ràdio, quan parlava un dels seus, la claca ben ensinistrada aplaudia quan tocava. És igual el que diguessin, és igual que el president parlés de la gran feina feta i dels èxits obtinguts malgrat l'atur galopant, les retallades asfixiants, els problemes a Catalunya i els casos de corrupció entre d'altres. Res tu. Que la tasca del Pp és fantàstica i tots a aplaudir com simples seguidors de futbol d'un equip de tercera. Més tard, a la rèplica el mateix. Tampoc importava que parlessin de les dificultats de la gent, això sí amb patrimonis milionaris als seus comptes corrents. Tan hi fa, són iguals. A animar-se entre ells. Amb aquest seguici, que els fa la gara-gara sense vergonya, no és d'estranyar que no es ruboritzin quan deixen les perles que deixen, com tampoc és d'estranyar la desafecció que creen. Però ja els va bé. Com menys gent s'impliqui en política, com més gent doni la partida per perduda, ells seguiran allà, fent i desfent a pler, car no tindran una veritable oposició, parlant-nos de les dificultats i estretors des d'un púlpit daurat.

Flac favor a la democràcia quan en un debat de la nació, n'hi diuen així, tot i que hauria de ser debat de les nacions i no hi ha ni debat ni nació, no s'escolta cap altre proposta o raonament que el propi. Si tothom hagués fet sempre així, només escoltar els seus i ignorar tot el que ve de boca d'altri, probablement encara estaríem a les beceroles de la humanitat. Ara, d'alguns encara no podem afirmar que n'hagin sortit, no senyor.