Visca l'euro per recepta

El Tribunal Constitucional ha suspès l'euro per recepta i de passada, perquè ja posats a interpretar no ve d'un pam, la taxa sobre els dipòsits bancaris a Catalunya. Aquest tribunal, que és l'òrgan que interpreta la constitució per tal de veure si una proposta o altre hi té cabuda, com si d'un envàs, on vas parléssim, està format per dotze membres. Els dotze titelles. Personatges que, amb més o menys caspa, estan designats per un o altre partit estatal: PP i PSOE. Per tant, difícilment mostraran empatia i simpatia amb Catalunya, excepte si no tenen més remei, és clar.
Ara bé, sigui com sigui aquest no serà el motiu que em farà rebutjar avui aquesta decisió seva, per altra banda sempre tan previsible si la temàtica és catalana. No senyor. El meu rebuig ve per la forma i pel fons. Per tot plegat, perquè aquest tribunal és estranger i la seva ingerència en temes que afecten als catalans hauria d'estar prohibida, vetada, barrada. Penalitzada.
Convergència va guanyar les eleccions i a més de la proposta del dret a decidir al seu sarró, hi duia altres propostes, entre elles l'euro per recepta. Per tant, com que  va sortir ratificat a les urnes, ens ho haurem de menjar amb patates. És el joc democràtic i si no ens agrada, ja ho lluitarem des d'on calgui, al carrer o bé al parlament, la llista de partits és llarga.
Però tornant al TC, està clar que aquesta mesura, aquesta decisió, igual com moltes altres que va prenent darrerament, tenen una finalitat política. Un objectiu clar. Escanyar i debilitar el govern català per tal d'impedir que puguin portar a terme el dret a decidir.
Molts personatges fa temps que ens avisen, l'Estat usarà tots els mitjans al seu abast per impedir el debat, per impedir aquest dret. Ja han atacat des de diversos fronts. Van començar amb la por a l'expulsió europea, però com que Europa no s'ha pronunciat clarament han seguit per altres camins. D'una banda amb el desprestigi dels líders actuals, casos de corrupció varis de moment no tots provats i de l'altra l'ofegament econòmic del país per forçar al govern a prendre unes decisions impopulars.
Per tot això, malgrat no hi estic d'acord amb l'euro per recepta, reivindico l'euro per recepta com el dret del govern de Catalunya a decidir sobre el país sense intromissions forasteres. Per això, avui dic visca l'euro per recepta, malgrat el trobo un atac a la línia de flotació de la societat del benestar i espero que aviat desaparegui.

La poma podrida

Hi ha gent que m'és repulsiva. Que em fastigueja. Alguns són pels seus actes, d'altres per allò que diuen i uns tercers, per tot plegat i en aquesta darrera categoria hi encaixa, perfectament, en Duran.

Un personatge sinistre amb adreça a l'hotel Palace que s'estarrufa davant de les acusacions que li fan al seu partit, treu pit i mira a l'altra banda. El que m'indigna és que mentre tornen a parlar de retallades i esforços, aquells que han estafat diners de tothom i viuen a cos de rei, encara es fan els ofesos perquè els assenyalen i reclamen respecte.

Diu, canta i clama, que no dimitirà. Que no plegarà perquè seria com rendir-se. Quin gir dels fets més inesperat. Quin guionista més agut. Fa uns anys deia que plegaria si es demostrava que Unió s'havia finançat il·legalment i ara, de cop i volta, gira la truita i s'aferra a elements lingüístics per no plegar. Per no deixar la mamella que té ben presa. Quin cinisme! S'ha demostrat que van estafar, robar i mentir i per això afluixaran la mosca però ell, fugitiu Xilè, valent de la Franja, s'aferra a la poltrona, malgrat ser protagonista principal ja aleshores, quan es coïa l'afer Pallerols. Com pot dir que no en sabia res si ja era als òrgans de direcció? Sembla la Cristina, pobreta sòcia ignorant del seu estimat marit de guant blanc. Quina llàstima em fan, víctimes circumstancials.

El súmmum d'aquest personatge mediocre, corrupte i vividor, cavall de Troia del nacionalisme espanyol, és que la seva negativa no va només en contra d'ell, que ja de per si ha demostrat vàries vegades que no el mou res més que els interessos personals, sinó que fa un flac favor a la classe política en general, ja prou tocada amb tota la mar de casos que els assetgen, i al esdevenir del país en concret. Potser seria hora que fes un darrer gest, aquest honorable, si és que mai va entrar en política per servir al país i no a ell, i fes allò que va dir aleshores, acotés el cap, es deixés de dialèctica marejadora, perquè cansa, avorreix i fastigueja, i plegués d'un cop. 

Papers, papers...

Hi ha moltes maneres d'aprendre física. Una és anant a classe. Hores i hores tedioses d'escoltar i prendre apunts. L'altre, més vivencial, més significativa, és anant a Trànsit. Allà, en primera persona descobreixes els principis bàsics que regeixen l'univers i ho dic amb coneixement de causa, perquè avui hi he anat. Un màster accelerat.

Sense pretendre-ho, de manera intuïtiva, he pogut tastar la teoria de la relativitat. El temps, mentre arreu córrer harmònicament, com si d'una nau espacial es tractés i l'astronauta quan baixa té una percepció diferent del temps, allà dins passa el mateix, s'alenteix. S'atura. I perceps, si mires finestres enllà, que la velocitat a dins és diferent a la de fora. Més pausada. Més calmada, com a càmera lenta. I surts envellit. Esgotat. Desorientat. Talment un forat negre. Un cop hi entres, ja no saps si en sortiràs i el temps esdevé un record llunyà mentre al so d'unes màquines mandroses que xiulen esporàdicament veus passar els números. Podria semblar que entre 598 i el 599 només hi ha un número, un instant, una gestió, però allà descobreixes els múltiples significats de la paraula dígit. I sempre, perquè abans de mi i després s'ha repetit l'escena, hi intervé l'atzar donant lloc al caos en forma de paper que manca, document extraviat, signatura omesa o pagament per fer, i ves per on, mai hi ha una solució fàcil, sempre passa per un nou número, una nova cua i un ompli aquest document. 

Quan hi era he vist un avi que s'ha confós de cua. L'edat i la tecnologia fan de mal barrejar i quan ha arribat a la finestreta, la noia, la dona, bé, la dona madura que en diríem ara, a punt de jubilar-se, li ha dit que s'havia equivocat i mirant a les seves companyes els ha etzibat un què fem. Les altres, mirant-la i mostrant-li la feina que tenien li han dit que no hi podien fer res, que en canvi ella no tenia cua i podia encarregar-se'n. L'altra, la que ens dóna fama als funcionaris, esbufegant i amb les dents serrades ha premut quatre tecles i en un minut encara no i una cara de dóna'm les gràcies ara mateix que avui m'he excedit en la feina, ho ha solucionat. Suposo que després, perquè ja no he seguit l'escena, ha anat a descansar. Les cues, com l'espai, no deixen de ser una convenció. Una idea. Un vector. Això passava al pis de sobre, on m'han enviat a omplir un document que bé em podrien haver donat a baix però que obstinats per la meva salut m'han regalat una classe gratuïta d'esglaons (steps? ).  Quan he tornat altre cop a la finestreta del principi, al costat hi tenia un "yoyas". Un d'aquells que volia convèncer al funcionari que te lo juro que el document és de veritat. Por estas... Però és clar, tota acció comporta una reacció i com més s'alterava el sagal, i s'ha alterat força, més rebuig causava en el noi que l'atenia. 

No sé com ha acabat perquè un cop m'han dit que jo ja estava, he sortit a la velocitat de la llum, perquè és possible aconseguir-la. Perquè és necessària per escapar del forat. Només cal anar a Trànsit i després d'hores voltant per allà dins, quan t'alliberen, fuges sense mirar enrere, corrent molt ràpid, no fos cas que volguessin un altre paper . 

On vas envàs?

On vas, envàs on vas? Però ningú es pregunta d'on véns, envàs d'on véns? Ara que han passat els reis i que al costat dels contenidors de deixalles han crescut muntanyes d'embolcalls, tones i tones d'inútils plàstics i cartrons, potser seria hora d'anar repartint l'esforç. De qüestionar-se el perquè de tan residu inútil i prendre les mesures que calgui per minimitzar-lo. Si bé es va regular l'ús de les bosses a les botigues, unes bosses que en la majoria dels casos eren usades després per a les deixalles o bé per a transportar paquets i no per a matar el pobre dofí despistat o al ornitorinc adormit, no es podria regular la quantitat d'embolcalls que es fan servir en general a la mínima expressió necessària? Ja està bé que facin campanyes per dir-nos com ho hem de fer això de triar, tot i que penso que qui no recicla bé no és per ignorància, sinó que segurament és per desídia o bé per rebel·lia, però bé, que facin campanyes, no fos cas que algú encara desconegués el significat del color dels contenidors. En pocs anys hem aconseguit que gairebé els set milions de catalans esdevinguin operaris d'aquesta gran cadena de triatge i a sobre si no ho fem, ens sentim malament. El súmmum de l'èxit. D'acord que té grans beneficis mediambientals, no ho dubto, però també és cert que potser i només potser, reduint els residus d'origen hi guanyaríem tots. Fins i tot més que triant després. Perquè l'abús és abans, no després. Cal de debò que una poma porti fins a tres embolcalls diferents? O bé que una joguina vagi embolicada dues i tres vegades? O que un aparell electrònic o de qualsevol tipus vagi balder a la capsa i cada component estigui en una bossa per separat? No ho sé. Ho dubto. Però és clar, és més fàcil legislar cap a baix, tocant poc la butxaca de molts, que poc més la butxaca de molt pocs, malgrat aquests pocs guanyin molt i sempre paguin poc, però també és cert que els diners sempre vénen pels de dalt, de baix.  

El dia de reis

En un dia com ahir, quan a la mirada dels petits hi veus aquelles espurnes d'il·lusió i felicitat, recordes quan a tu també et passava aquest neguit incontrolable. Aquest sacseig difícil de frenar i encara avui veig algunes d'aquelles joguines que em varen fer somniar, les palpo i torno enrere en el temps. A la il·lusió del moment o al desengany de la realitat.
Una de les primeres joguines que recordo era una ambulància blanca. Una vella Seat amb la creu roja pintada a la porta del conductor i de l'acompanyant. Per darrera, on hi hauria un tub d'escapament si hagués estat de veritat, sortia un tub de plàstic ple de fils de coure fins al comandament, una caixa blava amb un petit volant i una palanca. Un cop el cotxe s'engegava havies de caminar rere seu per dirigir-lo. Hores i hores passejant per casa. Cofoi conductor d'ambulàncies.
Un altre any una consola. Bé, si més no s'hi acostava. El joc era molt senzill, tant, que al final em decepcionà. Anava d'una motocicleta que havia d'anar saltant obstacles. La pantalla un vidre. La motocicleta una peça basta de plàstic, com els obstacles que giravoltaven enganxats a una cinta. Quan saltaves els obstacles, el comptador, si els tocaves, s'aturava uns instants mentre de la màquina sortia un soroll enrogallat. Més endavant vaig descobrir, potser al cap d'unes poques partides, que no calia saltar, que deixant les palanques immòbils, la partida seguia i puntuaves menys, però a la llarga, com que no perdies temps entre salt i salt, feies més punts. Un dels primers desenganys..
Més gran, un cop la nit màgica era menys màgica, però igual d'esperada, perquè el vel misteriós ja havia desaparegut, anàvem amb l'avi a comprar el seu regal. Era l'únic que se'ns emportava a la botiga, els demés, no gosaven. Cada any el mateix ritual. A la tarda, havent dinat, sortíem  i anàvem a qualsevol botiga de joguines de Sabadell. Entràvem i ell, s'enretirava un xic i ens cedia el protagonisme. A triar i remenar. Sabíem, perquè així ens ho transmetia, que podríem haver agafat qualsevol cosa i mai n'abusàrem. La mateixa llibertat d'elecció feia que ens moderéssim. Saber això ja era el regal, l'objecte, l'excusa. Així de senzill. Així de fàcil. Normalment sortíem amb enormes caixes de Tente, un joc de construccions i el guardàvem fins l'endemà quan l'obriríem i ens passaríem la tarda de reis muntant vaixells o el que fos.
Sempre m'han agradat els regals, tot i que des de fa poc, potser em fa més il·lusió veure la felicitat a través dels ulls del meu fill, com se li il·lumina la cara quan obre un regal, que rebre'n jo mateix. És un gaudi constant. Abans quan fa hipòtesis, mentre, quan comença a veure allò que el paper esquinçat deixa entreveure i al final quan el té al davant. No cal que sigui un gran regal, senzillament allò que demana, com quan anàvem amb l'avi i ens feia sentir grans. Grans i escoltats.

Caminant per Calders

Avui hem anat amb els del Centre Excursionista de Calders a veure el recorregut per la caminada d'hivern del poble. Fa anys que més o menys anem preparant caminades tots junts, però avui era un dels primers dies que hi anàvem pràcticament tots i amb nens.
Hem començat a mig matí i malgrat l'hora, quarts de deu, cap a la fondalada a baix al riu el fred era intens. Però un cop enfilaves cap a la carena deixaves enrere la humitat i la fredor, potser també per l'hora ja més avançada, és cert i la temperatura esdevenia més agradable. Al final ha estat una excursió força divertida, on he descobert nous corriols i algun camí més ample. A més a més, i això sí que és novetat, els tres marrecs, d'entre 2 i 5 anys, han fet un bon tros caminant. Pla i baixada, és clar, però no li resta mèrit. Tot és començar.
Al arribar a casa he entrat amb un somriure enganxat a la cara d'orella a orella difícil d'esborrar, una agradable sensació de felicitat, perquè aquesta equació, amb amics, fills, excursió i un bon dia, és infal·lible. Sinònim d'èxit assegurat.

Sempre aprenent

- Tonto. Ai, perdó, m'he equivocat. Tonto. Ai...
I com a primer pensament, com un raig, com una fuetada, gravat en foc, surt un d'on ho ha tret? De casa segur que no. I passats els primers instants d'astorament, un dolor punyent, com aquell primer dolor per la primera malaltia, però més profund, s'instal·la al teu cor. Perquè et sents ferit. Estàs ferit. De res serveix recordar-te que les paraules per a ell no van carregades amb la mateixa motxilla que per a tu, amb els mateixos significats. Ho has viscut milers de vegades amb d'altres infants però l'afecte t'ennuvola el criteri. Malgrat no deixi de ser una paraula més, com planeta o tardor i el significat li atorguem els demés, una tristor agre se t'instal·la ben endins i durant uns instants et sents tocat. Tocat i enfonsat. Però tenir fills és això, cada dia una prova, un aprenentatge i ben cert que tot ens enforteix i que de tot se n'aprèn.
Saps que malgrat el dolor sembli que durarà, l'amor que sents l'esborrarà aviat i posarà les coses al seu lloc.
Suposo i aquí cadascú hi pot dir la seva, la cremada roent és proporcional a l'estima que tens pel fill i per això, perquè pot ser enorme, ens fa trontollar durant uns instants moltes coses, però com sempre, perquè una cosa sí que aprens quan tens nens i és que sempre aprens, després de la tempesta ve la calma i sobretot cal relativitzar. A posar les coses al seu lloc just i a no enaltir-les perquè tu t'hagis fet una pel·lícula grandiloqüent o un final apocalíptic. I després de que ens deixi caure un mot, de gairebé llençar-lo com qui prova un nou experiment, no cal qüestionar-se totes les coses que fas de cop i volta. Cal tenir present que vivim en societat i que rep estímuls de totes bandes així com exemples i a tu, i a ningú més, li recau la feina d'anar-li donant pautes per poder destriar el camí a seguir i esdevenir l'adult que esperes que sigui. Bé, a tu i la teva parella, és clar.