Els grans pensadors de campanya

Vols dir que no se'ls en va la pinça? Una responsable de Ciutadans ( C's) - això de l'apòstrof a la "s" deu ser perquè sembli més anglès que català- demana el boicot als productes catalans, des de Vila-seca. Vaja tu. Si ho demanés des de Torrebotijos, però no, des de Vila-seca, i és que és de ser inútiles... Més tard, un socialista avorrit fa un retoc d'una imatge amb el Mas a l'estil gran dictador, que ves, en Mas no és sant de la meva devoció, però tant com a dictador... I cada vespre -és l'estona que veig la tele- els espots televisius. Què dir-ne!  Que si els Garcia es diran Pladellorens, que si els Lopez , Capdetrons, que si els Camacho, Bótox, o era Vidal?  Bé, no ho sé, però vinga a dir ximpleries. D'altres recorren al cinema, vídeos de l'Alemanya del mur, amb imatges tètriques en blanc i negre, però si és a ells a qui els falta color. O un altre, un míting amb un nefast actor, pitjor polític, fent una arenga independentista però que la claca desmunta. Que bo! Que en són d'aguts! Només cal veure'l per adonar-se que el millor que podem fer és marxar. Si a sobre els hem de donar les gràcies perquè compren productes catalans... Vaja, que entre tots plegats sembla que facin un concurs a veure qui la diu més grossa i més vulgar. On és la creativitat? On és el bon gust? On és la intel·ligència?
I si algú, en comptes de dir bajanades es dediqués a rebatre els arguments a favor de la Independència amb arguments sòlids i raonats? Perquè fet i fotut, l'argument de l'insult ja és l'habitual, n'estem immunitzats, i el de la por, què voleu que us digui, poden convèncer-nos amb les plagues bíbliques quan s'està determinat a fer el pas? Home, com a molt, ens faran ser més previsors, característica intrínseca del poble català i anirem al súper a comprar més aigua, sobretot ara que Convergència se la ven i dosis extres de medicaments, que potser ens faran descompte, però no per això deixarem de creure en el país. No fotem!
Tan enzes ens creuen? Si us plau...

Els mestres i la vaga

Podria ser que avui, a moltes escoles, hi hagués més mestres a les aules que nens i nenes. De fet en alguna ja sé que passa. La vaga és un dret individual, ben cert, però hi ha sectors sensibles, que delaten l'estat de la societat. Quan davant de tot el que està caient, de tots els retrocessos socials que patim, l'escola, l'eina referent per a batallar contra tota aquesta deriva social, el col·lectiu, no s'alça en bloc, no diu prou, aleshores ens mostra la individualització que pateix la nostra societat a través d'aquesta. Crec que s'hauria de mostrar sensible amb l'entorn que l'envolta i no mantenir-se impermeable. És cert que un a un, cadascú té el seu motiu per fer vaga o no fer-ne, i tots són respectables, només faltaria, però l'escola innovadora, creativa, d'avantguarda, compromesa i referent fa temps que ha desaparegut o bé està en fase terminal. Si més no una de les seves potes, els mestres. Molts, i perdoneu-me la generalització però el seguiment de la vaga al meu entorn m'ho fa creure, excepte és clar els equips directius ja que aquests no poden secundar-la malgrat vulguin i per tant no ho podem valorar, es mostren aliens al dolor de moltes famílies i a la manca de perspectives dels infants d'aquestes. I no ens equivoquem. No demano uns mestres màrtirs, no demano uns mestres ases dels cops, però en un col·lectiu que malgrat les retallades manté, la gran majoria, la feina i perquè no, la bona qualitat de vida si t'agrada aquesta, trobo que es mostren poc solidaris. Poc empàtics. Poc disposats a sumar, a mobilitzar-se, a esdevenir motor de canvi. Mentre no m'afecti, deuen pensar molts...
Després, quan es reclamin certs esforços als pares i mares o bé es reclamin millores a l'administració, difícilment tindran el suport popular que es mereixen i es queixaran. Però cadascú cava la seva tomba.
Abans, ser mestre era una vocació. Res tenia a veure amb una feina assegurada, uns horaris i un calendari ideals. Tot això, com a molt, eren guanys secundaris, danys col·laterals, no el motiu principal. Ara, en dubto.
Potser em repeteixo, potser idealitzo massa l'escola com a instrument de canvi, però crec que gran part de la societat que tindrem en un futur, es forja a les aules, amb l'acció i l'exemple dels mestres, no exclusivament és cert, però no obviem la influència de l'escola i els ensenyants sobre aquests. Faríem bé de reclamar més, molt més als i a les mestres. Ells tenen a  les mans el futur del país. Cal ser exigents i a qui li piqui, que es rasqui.


El seguiment de la vaga a diferents centres del Bages...

Dimecres, vaga general!

Quan hi ha vaga cadascú fa allò que creu o allò que pot, és clar. Uns la seguiran poc convençuts i d'altres no la podran seguir malgrat vulguin. Tothom sap el que té a casa. Ah, i altres no la faran, però aprofitaran aquell dia per fer menys, encara, si poden. Segur.
Però també és cert que cada cop més, volem més per menys. Vaja, que volem el plat ple i estem disposats a lluitar, però al mínim entrebanc, pleguem veles. Per exemple. A les escoles del Bages, des de finals del curs passat, si no abans, alguns mestres van començar a portar els dimecres unes samarretes grogues en senyal de protesta. Volia fer ben visible el malestar del col·lectiu pel desmantellament, segons aquests, de l'escola pública. I de mica en mica s'han anat sumant a la iniciativa més mestres i moltes famílies. Perquè tothom ho veu clar. Tothom veu que l'escola pública pateix atacs de totes bandes i que la seva qualitat està en risc. I quan sembla que la conscienciació és més alta, arriba una vaga general. Un bon moment per expressar el desacord. Per fer-lo palès. És cert que una vaga no és gratuïta, excepte si ets sindicalista i passes les hores laborals com a hores sindicals, però per a la resta de mortals, fer vaga surt car. Costa diners. Per això molta gent es frena. Molts que farien vaga es fan enrere, però arribats a aquest punt, jo em pregunto. Totes les revolucions que hi ha hagut fins ara han estat gratuïtes? Tots els guanys, els avenços, no han costat res? Bé diria que no. Que com deien a casa, qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Però som un col·lectiu mediocre, que escataineja molt, rondina més i s'encén, però que en el moment de prendre decisions, de ser valent i jugar fort, d'assumir riscos, la majoria acota el cap messell i sinó, ja veurem el seguiment de la vaga a les escoles. Temps al temps.
Després, passada la jornada de protesta, molts alçaran altre cop la veu i fins i tot seran dels que cridaran més. Dels que reclamaran més. Som així de contradictoris. Els mestres com els catalans.
Però és que algú dels que ara estan il·lusionats i enaltits amb el futur del país pensa que si algun dia aconseguim la Independència serà de manera gratuïta? Serà un camí de flors i violes? No, senyor, per tenir grans victòries cal fer grans juguesques. I sinó, a callar i claudicar. No es pot estar sempre queixant-se i quan és el moment de canviar les coses arronsar-se perquè toca prendre riscos. Per canviar el món cal ser valent i no només de paraula a les terrasses dels bars.

Després d'un accident

Avui he tingut un ensurt. Un gran ensurt. Anant cap a Artés, passat Vista Pirineu -Vista Alegre pel senyor google maps- el cotxe m'ha marxat. Queien quatre gotes. Després d'un doble revolt he perdut el control d'aquest. Ha cuejat. El primer cop l'he pogut adreçar, però al segon, amb el cop de volant, m'he quedat encarat cap al marge. Cap al camp. Un salt d'uns tres metres de marge. I allà he anat. Sort del cotxe. Ample, baix i estable, sinó estaria fent voltes i més voltes de campana. Instants abans de fer el salt aquest cop no he vist cap imatge. Altres vegades que m'he espantat, a la muntanya o a qualsevol lloc, he vist imatges de la família o de la vida passar per davant meu a càmera ràpida, avui només una certesa. Dins del cap i diria que en veu alta ho he deixat anar, un ara llepo. I sí, he llepat.
Just després d'acabar el mot un flaix. Bé, dos suposo. I tot seguit dues bosses d'aire. Una m'ha picat directe al nas. Els que em coneixen segur que ja s'imaginen el perquè. I després res. Silenci. Quietud. I olor de fum.
Però he sortit tot sol. Bé. Espantat. Atordit. Fins després no pares a pensar en tot el que hagués pogut passar, també és cert que tothom t'ho diu. I és que un accident és una putada, permeteu-me el mot. Un fàstic. Et preguntes per què m'ha passat a mi un i altre cop, però en el fons estic content perquè això, no ha estat res i anava sol. Sobretot això, anava sol. A més a més, m'he adonat, no sé si és per viure en un poble o què, que la gent respon i de cotxes que s'aturaven a demanar i oferir-se, n'hi havia un fotimer i la veritat, fa ple, com diuen a la Catalunya Nord. Més tard a casa trucades, les notícies volen, demanant com estava i tot això et fa sentir millor. Embolcallat. Estimat.

Visions des de més enllà

Il·lusions

M'imagino una escola oberta. On el terme comunitat educativa és efectiu, on els pares i les mares poden entrar a l'escola i a l'aula, com els veïns i altres membres de la comunitat, a participar de i en les activitats i aquesta mateixa llibertat i complicitat farà que tothom sumi i no es vegi la seva participació i aportacions com elements de censura. Elements de crítica. L'escola oberta al món, passant primer pel barri o el poble.
M'imagino una escola real. Que col·laborarà a educar els infants. Però no sola, sinó enmig d'una xarxa. Que ajudarà a assolir uns coneixements que res tindran a veure amb la superació d'unes proves o altres. On allò que es treballarà serà útil pels infants i de retruc, per a tothom. Que els dotarà de recursos, d'estratègies, que els obrirà la ment per afrontar els reptes. Res tindrà a veure únicament amb aquells continguts memoritzats i deixats anar com una lletania dolça i soporífera. Els continguts seran també interessants i ajudaran a despertar les inquietuts d'aquests. Es faran preguntes, interrogaran al món. Esdevindran protagonistes del seu aprenentatge.
M'imagino una escola que facilitarà el desenvolupament dels infants. Que serà quelcom engrescador i positiu. Que els ajudarà a créixer i a madurar. Una escola on els infants treballaran en grup, barrejats, deixant de banda la imposició de l'edat, més idònia per apaivagar les pors dels adults que no pas per esdevenir resolutiva pels infants. A baix la dictadura anyal! A on trobem grups tan tancats d'edat? A quins indrets? Només a l'escola. Només aquí s'acota per anys, fent frontera segons la data de naixement. Però és real? Tothom està al mateix nivell maduratiu i evolutiu a la mateixa època? Ben segur que no. Alguns maduren abans, d'altres més tard. Com al cep el raïm grogueja segons la situació; el sol, la humitat o vés a saber perquè, els infants també. I respectar els ritmes és respectar els infants.
M'imagino una escola pels infants, no pels adults. On aquesta es construirà pensant en aquests, no en la tranquil·litat dels grans.
L'escola ha d'avançar. Enrere han de quedar les maneres del segle passat. Enrere la concepció d'una escola estàtica. La vida és moviment i l'escola, com a part primordial d'aquesta, no es pot enrocar en esquemes del passat. Ha d'evolucionar. S'ha de plantejar on vol anar a parar. Perquè l'escola ha de ser pionera en molts camps, però sobretot, en modernitat, entès com a adaptació al moment. Com a motor de canvi. Com a espurna de futur i els mestres n'han de ser la clau. Els capitans invisibles. Però entesos com a part de l'engranatge educatiu, no com a líders indiscutibles. Els veig com el migcampista que ha de donar joc, cedir pilotes i quan convé, fer un pas endavant o enrere. Perquè tots els infants excel·leixen en algun aspecte i això és el que cal trobar i potenciar.
Ara bé, està clar que en un sistema tancat i basat en estructures passades, amb uns coneixements iguals per a tothom, difícilment sortiran a la llum les potencialitats de cadascú si no es cenyeixen a uns paràmetres ben marcats. A unes ordres ben clares.   
M'imagino una escola valenta.

Cinema a casa

Potser molts ja la coneixeu, però un servidor la va descobrir fa ben poc i gràcies al boca orella. Després de veure com les pàgines de descàrrega de pel·lícules una a una eren clausurades, semblava que s'havia acabat allò de poder-se baixar pel·lícules o sèries i mirar-les des de casa quan es volgués i gratuïtament.
Però no. Vet aquí. Hi ha una pàgina, elitetorrent, que permet, després de descarregar-se un programa, baixar pel·lícules i sèries de força actualitat. No hi és tot, però Déu n'hi do i a més a més es veuen amb força qualitat.
Així doncs, ja ho sabeu, si no sabeu què fer, a tafanejar.