El futur que ens espera

D'aquí a uns dies, quan tornaré a ser pare, tornaré a ser un assidu, segurament, dels centres d'atenció primària. I entre visita i visita, mentre esperi que el metge atengui tot el llistat de gent que hi hagi davant meu, intentaré no posar-me nerviós. Aprofitaré per aprendre'm els horaris d'obertura i quan surti a buscar les medecines i senti com el farmacèutic explica al qui tingui al davant, per enèsima vegada, el perquè de l'euro per recepta, aquell impost que es veu que paga tothom, que és català, és clar, somriuré lacònicament. Un altre privilegi de ser de la ceba.
Per sort gaudiré d'uns dies de permís -sé que això no ho pot dir tothom-  i tampoc ho diré massa alt, ja que sé, perquè així m'ho han fet saber, que em donen el permís però ningú em substituirà a la feina les primeres setmanes, bé, sí, els companys. Perquè els nens i les nenes seguiran anant a l'escola i és clar, malgrat em pesi, sé que m'entendran, però també ho patiran. Què hi farem. I quan se'm substitueixi, només serà una part de l'horari, la resta, de regal. Així van ara.
Més endavant, quan em plantegi si ha d'anar a la llar, faré números i pagaré, és clar. Pagaré força. I trinco trinco. Perquè cal treballar i la conciliació, a vegades, és complicada, però no per això s'ajusten els preus de les llars, al contrari, es veu que és un privilegi.
Sé que segurament tindrà l'escolarització assegurada i farà molts amics a l'escola. Moltíssims. Una classe plena a vessar d'amics. L'educació és prioritària, però no indispensable, evident.
A més a més des d'avui aniré fent un raconet, uns petits estalvis per si, Déu no ho vulgui, el dia de demà pretén anar a la universitat i al preu que va... De beques n'hi ha poques, la majoria, si seguim en aquest Estat, són Ebre enllà, per això estalviaré, mai se sap. Potser voldrà veure món i què caram, potser es creu això de l'estudi.
També tinc clar que seguirem fent escapades quan puguem i que aquestes, seran per carreteres secundàries. Qualsevol pren peatges, val més pagar l'impost de carburant de més que la via ràpida de menys.
I és que és irònic. En aquest país cada dos per tres s'alerta de l'envelliment de la població, del descens de la natalitat però el govern que sembla tan preocupat, no mou fitxa al respecte, ans al contrari. Tot són traves.
Per això, quan el dia 25 vagi a votar, tinc clar a qui no votaré. Perquè el govern dels millors, el convergent, no és el meu i potser si hi pensem un xic, és el de pocs. De molt pocs. El meu és un govern que creu en les persones, que prioritza la sanitat i l'educació. Que vetlla pel futur de tots els infants i que vol a més d'un país lliure, un país socialment just.

Sobretot és por

Em molesta el tractament que fan els unionistes del debat obert sobre la possible Independència de Catalunya. Bé, debat, debat, és un dir. D'arguments en tenen ben pocs, excepte el de la por i la coacció. Puc entendre i fins i tot compartir que en un principi el terratrèmol sobiranista els va agafar desprevinguts, vaja, com el tema dels filets de plastilina, però després d'uns mesos amb el tema sobre la taula, l'Estat es manté en KO tècnic. No reacciona. No té arguments i si els té no els esgrimeix. Ep, d'arguments diguem-ne raonats, lògics i intel·ligents. Del d'ara no jugo o et prendré la pilota, d'aquests n'hi sobren. Sembla que l'honor i la gràcia d'ésser espanyol està per sobre de tot i per tant, només mostrant la carta magna o l'estanquera, tots els dissidents recobrarem el senderi i tornarem pel bon camí.
Suposo que és el peatge que han de pagar per haver estat durant massa temps un Estat prepotent i poc dialogant. Descobreixen ara, quan els cal més la mà esquerra, que la tenen amputada i que les antigues picors que diuen que es tenen quan s'acaba de perdre un membre, fa temps que han desaparegut i en el seu lloc, instal·lat còmodament, només hi ha una maça barroera que malda per fer passar el clau per la cabota. Ni tan sols un garfi esvelt. No sé si m'enteneu.
El més trist és que queden molts dies fins a les eleccions i l'argumentari espanyol sembla que no variarà. Estan enrocats. També és cert que era previsible. Sempre s'han mantingut per aquests camins. Si marxeu Catalunya es disgregarà, Europa us farà fora, no cobrareu les pensions, els empresaris perdran tots els clients... I així una rera l'altra. I el cant de sirena més que un cant és un esgarip. Una sortida de to.
Ara bé, i les alternatives? Quin futur ens queda si restem en aquest Estat? Només un. L'anihilació com a país. La institucionalització com a nació. Perquè la diferència, la singularitat catalana, la llengua, la cultura, les tradicions, els interessos, la manera d'afrontar-se al món, als problemes, a la vida, tot plegat, els resulta incòmode i apel·len, entre d'altres coses al cost econòmic, que irònicament estem pagant nosaltres. Ara bé, deixant de banda això, algú pot creure's que aquest Estat tindrà cura de Catalunya i més ara que s'està demostrant que una àmplia majoria no se sent partícip d'aquest projecte caduc?
En un estat modern i obert aquests valors es veurien com una riquesa, com una suma als propis, però en un estat ple de complexes, aquesta diferència fa por. Perquè tenen por. Perquè creuen que no tenen res a oferir i un greu complexe d'inferioritat sobre Catalunya els tenalla, i si no fos així, no tindrien por a debatre i si calgués, negociar o seduir els catalans. Però què ens poden oferir pensen? Segurament ho trobarien si deixessin de banda la tossuderia endèmica que els regeix, però les seves pors i mancances els fan actuar acomplexadament i poruga i avui, en comptes d'acostar-nos, ens allunyen encara més.

La castanyada d'ahir

Quan era petit celebrava sovint amb el meu germà la Castanyada a casa dels avis. Ja de bon matí esperàvem la festa ronsejant pel menjador.

Era molt petit i donava a un celobert, també molt xic. Estirant els braços i girant sobre els teus peus podies tocar gairebé les quatre parets amb les puntes dels dits. Allà, al vespre, rere una cortina de fum, l'avi, en una petita barbacoa curulla de fusta i ventant amb un diari plegat, coïa les castanyes pacientment, com gairebé tot el que feia. Els moniatos es feien sols, embolicats amb paper de plata al forn o a la barbacoa. Depenia de l'any.

Ja havent sopat, recollíem la taula tots plegats i al so del rellotge de taula, el mateix que cada matí l'avi li donava corda tres vegades als tres mecanismes, un per les hores, l'altre pels quarts i el darrer que el feia córrer, anàvem preparant la taula. Desparàvem les restes del sopar i la deixàvem ben neta. A sobre l'hule esteníem papers de diari i al mig hi deixàvem les castanyes que arribaven embolicades amb paper, encara fumejant. Després arribaven els panellets que havia fet l'àvia i els moniatos. 

I en un silenci agradable, només trencat per algun mot que s'escapava entre una castanya i una altra i la ràdio de fons, tertúlies d'actualitat que l'avi mai es descuidava de seguir, anàvem menjant concentrats. Ennegrint-nos els dits, amb les celles arrufades. 

Després, quan aquell delit del principi marxava i ja estàvem més tips o plens de ritual, la conversa tornava a poc a poc i discretament l'avi abaixava la ràdio. 

Per empènyer la pasta bevien vi dolç, res, un dit, vi de missa deia l'etiqueta i per nosaltres, els petits, aigua o algun refresc. Era festa. 

A vegades venien també els tiets. Bé, tiets n'hi dèiem, tot i que era la germana de l'àvia i el seu marit, però sentir la mare anomenar-los tiets, féu que nosaltres els acabéssim tractant igual i ningú se n'estranyava. Al contrari, eren els tiets.

Ara, anys després, ja sense ells, recordo la festa amb afecte i a casa l'hem començat a celebrar amb els amics. És una festa agradable. Tranquil·la. Familiar. Marcada al calendari. 

Un àpat de germanor i en acabar, ja tips però no prou, mengem castanyes, moniatos i panellets. La conversa acompanya tota la vetllada i l'efecte entranyable és el mateix. Els lligams es reforcen, les complicitats es multipliquen, per això m'agrada la castanyada. Visca la castanyada!

La castanyada dual

Quin dilema. Avui hi havia doble celebració de castanyada. A l'escola i a l'escola del meu fill, i he hagut d'escollir, sobretot perquè avui tenia festa a la tarda. Si hagués estat un altre dia, cap problema, l'obligació mana i el camí fa baixada, però avui, no.
D'una banda, a l'escola fem una petita festa. Una desfilada de moniatos disfressats i un recital de poemes, tot acompanyat amb castanyes i panellets que han fet els nens. És una festa força divertida. A més a més està oberta als pares i fa caliu. Dóna per tractar amb tothom i els nens agraeixen que hi siguis.
D'altra banda a l'escola on va el Berenguer es fa una festa de portes obertes. No es fa massa cosa. Es mengen panellets que han fet els nens i les nenes i les castanyes que torren els pares.
Després de donar-hi unes quantes voltes, m'he decantat per la festa de mon fill. Una mirada il·lusionada i un somriure ample m'han convençut i a les tres l'hem acompanyat i ja ens hi hem quedat -la festa començava a quarts de quatre- per ajudar a fer les castanyes.
Vull creure que els nens i nenes que tinc a l'escola, un cop els he explicat el dilema, m'han entès o això espero. Perquè m'agrada que tinguin la capacitat d'entendre i siguin empàtics. Tot i que no per això els ha d'haver agradat, però a la vida cal prendre decisions i, la veritat, primer de tot, un, és pare.
Així doncs, ja a Calders, quan han sortit els nens i les nenes al pati, la felicitat que ha mostrat el Berenguer al veure son pare a l'escola torrant castanyes ha confirmat que havia pres la decisió correcte. I me n'alegro. Me n'alegro molt. Perquè és important acompanyar un fill i si bé no sempre és possible ser a tot arreu, ser-hi puntualment l'ajuda i li dóna seguretat. Per això crec que he fet bé.

Boletaire

Aquest matí he anat a córrer una estona. Fa un d'aquells dies genials per córrer. El dia és clar i serè, des de Calders es veuen les primeres nevades del Pirineu i l'aire és fred, prou per despertar als pulmons a cada alenada.
Durant tot el recorregut no he trobat un sol tros de bosc sense boletaires. Gent acotada cercant el premi amagat.
Ahir jo vaig fer el mateix i és que en som d'estranys els boletaires. Vaig sortir de casa content, amb un rau-rau a l'estómac i aquella pressa de vés a saber perquè. Els bolets no marxen i de boletaries, sempre n'hi ha, seria impossible arribar-hi el primer.
Després, un cop al tros de bosc que has seleccionat, sempre amb aquells càlculs cabalístics que determinaran l'èxit de la jornada, esdevens alhora aventurer i detectiu. Indiana Jones i Hercule Poirot. Perquè prens una mica de cada. A cada passa inspecciones, cerques, busques. Et mimetitzes amb l'entorn. Si fos bolet, on m'agradaria estar? Sota aquella pineda, segur. És humida, ombrívola i amb força pinassa. Un cop hi ets i veus que no, com si fos un mitjó, gires els arguments i tornen a ser vàlids amb la mateixa certesa d'abans. Si fos bolet, on m'agradaria estar? En aquella roureda del fons de la vall. És fresca. El sòl sense gaires herbes i dur. I així anar provant. En Poirot domina.
Poc després veus una escletxa al sotabosc. Un pam per on no hi passaria ni un conill i et surt la vena aventurera. Segur que ningú hi ha passat per aquí. I t'ajups. T'acotes. T'arrossegues com una serp i passes el petit pas i descobreixes que a l'altra banda està ple d'esbarzers. Però continues. Avances i encara que no trobes res, dónes per bo els teus arguments. Era un bon lloc.
Aleshores, atzarosament, sense haver calculat res, trobes un bolet de barret rovellat que treu el cap. Res, s'insinua entre el fullam. I t'acotes. El mires. I després de veure que no és el maleït de cabra, l'arrenques amb reverència. Mai tens clar si l'has de tallar o arrencar. I el flaires. És el tresor. El regal. I amb delicadesa, amb amor gairebé, el deixes al cistell i quan caminis res serà igual. De tant en tant llençaràs una llambregada al cistell. Mires el bolet amb tendresa. Qui sap si amb passió també.
Ahir, a l'arribar a casa, alegre, orgullós, vaig mostrar els meus trofeus. Quinze o setze rovellons, que un cop passats pel ganivet, fora cucs, en varen restar una dotzena de preciosos. Un èxit de matí.
A la tarda l'Anna em va dir que ells també n'havien trobat uns setze. Però quilos, quina ràbia!

El llarg camí cap a la llibertat

Cal ser valents

Caces de l'Estat veí que volen baix pel Bages. Helicòpters de guerra dels mateixos fent pràctiques per les Terres de l'Ebre. Vaixells de guerra que vetllen per l'estanquera.  Un ministre amb olor de naftalina que reitera el seu interès per l'estat de salut mental dels infants catalans. Vot des de l'estranger impossible. Un parell de dirigents del partit ultraconservador que juguen a fer de policia bo i policia dolent. Una fot clatellada a en Mas de manera barroera i estúpida, l'altra li ofereix un cafè i un cigar. Un consell de ministres que engreixa la podadora que vol retallar els minsos avenços del país. La maquinària propagandística que fa dies que rutlla. I és que la por cal escampar-la. Cal alliçonar-nos. Cal encarrilar-nos.
Falta gairebé un mes per les eleccions i els espanyols -aquests entranyables veïns que fan boniques cançons i ens ajuden a buidar la caixa- espantats per si perden la gallina dels ous d'or, aquella que tenen ben agafada pels mateixos, han començat l'atac massiu per totes bandes. La por, la coacció, la propaganda, la mentida, l'extorsió i l'afalac. Tot de cop. Made in Spain. Testosterona's power.
Perquè si algú es pensava que el camí cap a la Independència seria fàcil, que s'ho tregui del cap. Faran de tot. Ens amenaçaran, ens seduiran, ens insultaran, se'ns rifaran. Passaran per tots els graus necessaris per tal de fer-nos canviar d'idea, però malgrat tot, malgrat els còmputs del nombre de militars que caldria per sotmetre Catalunya -està clar que és una altra tàctica per esporuguir-nos, ens coneixen bé, però aquest cop no tenen en compte el germà gran, Europa- un servidor no només no es farà enrere, sinó que es veurà reforçat en les seves conviccions. Som al segle XXI, si més no en aquest petit racó d'Europa, en canvi, al que de la tortura de braus en diu cultura, qui ho sap. Potser encara són a l'època medieval. A l'època de la Inquisició. Quedar-s'hi, mama por!
Quedi clar. Jo no sóc espanyol. Abans ja ho deia. Sempre ho he dit. Però ara, ja ho mostren ells. Perquè ens tracten com a una colònia, com a uns conquerits obertament. Confirmen el que hi ha. El Partit Popular s'estima els catalans deien avui. I és clar, no en són pas de catalans els seus dirigents, són espanyols. Els altres, els que es fotran la trompada, els Socialistes, que potser haurien de dir quelcom, callen com putes. No veuen estrany això de l'ús de la força per mantenir la Unitat. Tampoc l'atac mediàtic que rep Catalunya per totes bandes. Res els sorprèn. Socialistes? I un rave. Només cal sentir el soporífer Navarro. Per uns minuts en antena o una poltrona faria el que fos. El que fos! Fins i tot deixar l'ideari socialista a casa, a la nevera i vendre el partit.
Nosaltres però, aguantem fort, que queda menys i el país s'ho val.

Quan sigui gran seré...

Quan sigui gran, agafaré una ploma i seré un indi. Minuts més tard, quan sigui gran seré "claveguerer". I també seré cavaller. Amb un cavall i una espasa.
Saps què seré quan sigui gran? Paleta. I aniré amb el Roger a fer de bomber. Apagarem focs i jo portaré el camió. Tu vindràs? Serà un d'aquells amb escala. I tindré una gorra i seré policia. I a la meva cuina, perquè saps què, seré cuiner, faré croquetes tot sol.
I cada dia barrejant present i passat. Oficis i passions. Perquè quan s'és petit totes les portes són obertes. Res és impossible. I sempre és i, mai és o. Sempre sumant. No cal restar. Amb el temps però, les is es convertiran en os. Els grans, cofois, diran que comença a tocar de peus a terra, ara, jo que sóc prou gran, que el farem aterrar. Que l'encadenarem a terra. Seràs bomber o mestre? Cuiner o escalador? I l'apagarem. I anirà escollint. Perquè ja ho diuen, home de molts oficis, pobre segur. I d'això es tracta, de seguretat, de seny. Res de plaent. Res de plenitud. Cal decidir-se.
I anirà tancant algunes portes però poc a poc. Al principi mal tancades de manera que en qualsevol moment les pugui obrir i aparegui de nou la i. Fins que un dia ja no sàpiga obrir les que va tancar. Les claus s'acaben perdent.
Més endavant, anys més tard, ja ni serà ell qui les tancarà, s'aniran tancaran soles i la il·lusió del seré desapareixerà i donarà pas al pragmatisme del sóc. De la seguretat del saber-se.
Avui però, mentre tingui les claus de tots els cadenats, deixem que les is el dominin i que no creixi massa ràpid. El temps ja anirà tancant portes, mentrestant que gaudeixi del món que s'imagina i que les is siguin el seu present.