Las Vegas Casino Europa Barcelona Madrid

Què voleu que us digui, potser és retrògrad, mancat de visió i immobilista, però els cants de sirena del ianqui forrat de Las Vegas que vol instal·lar un macrocasino a l'Estat, no m'atrau per casa nostra. No ho sé. Em sembla que serà una errada acceptar aquest gran negoci. Vaja, la xocolata del lloro. Fa pudor.
Sí, d'acord, parlen de milers de llocs de treball, milions d'euros - encara que em sembla que la majoria aniran a parar a les mateixes mans i tots sabem a quines, com sempre - i no sé quin bé més de Déu que se m'escapa, però no sé si és el desenvolupament que vull pel meu país. No sé si me la vull jugar. És un model que em sembla a priori poc sòlid. Desesperat. Atzarós.
D'altra banda diria que si realment és bon negoci tenim mala tela al teler. Competim amb Madrid. La capital. La nineta dels ulls dels governants. Per tant faran mans i mànigues per quedar-se'l, com el tema del tren i corredors ferroviaris i hòsties amb vinagre. I si tenim alguna possibilitat, malfiem-nos-en. Res ens donen de l'àrid altiplà central. El súmmum serà que la banca guanya sempre, bé Madrid. Tant si el tenim aquí com sinó, ells s'emportaran una part o la totalitat del pastís, via impostos, per exemple o bé turistes d'arreu del món que passaran per Barajas, és clar. En som de desgraciats. A més si es queda aquí, el problema serà que no tindrem diners per les infraestructures, com l'enllaç port amb tren, avió amb tren... ja que això depèn de Madrid i agradi o no, ens fan boicot. Maleïts espanyols.
Els promotors ja venen amb un reguitzell d'exigències i els d'aquí, que diuen blanc, pensen negre i fan gris, depenent de si estan a Barcelona, Madrid o Europa, ja comencen a regatejar tot ensumant-se la morterada que s'emportaran.
Em recorda èpoques de diner fàcil, quan sota la promesa de guanys de manera immediata, s'empenyorava el país, es trinxava el territori i s'hipotecava el futur amb l'agreujant que els que varen hipotecar, prestar, especular, ofegar i provocar la crisi, han marxat amb les butxaques plenes i ens han deixat un país malmès, esquinçat i agonitzant. Malgrat soni a tòpic aquí no tenim la cultura d'Islàndia, on banquers i polítics acaben a la presó per mala gestió sense manies, per tant, fins que no passem comptes, potser que no ens llancem a més aventures faraòniques sense cap assegurança, via patrimoni dels promotors, via responsabilitat civil dels polítics, via el que sigui.
Si es volen llençar a la piscina sense referèndums en temes de tal envergadura, perquè és un tema prou gran per parlar-ne i que canviarà la imatge del país, que garanteixin l'èxit i el benestar del país personalment.  Amb nom i cognoms i després en parlem.

Llegint entre línies

L'altre dia, que comentava que havia rebut de regal escrits d'avantpassats, no n'era del tot conscient del que tenia entre mans. Entre tot el plec de fulls hi havia unes cartes. Cartes del meu rebesavi a la seva dona. Cartes plenes de formulismes, de dubtes, d'il·lusions, de pors. En aquesta correspondència, de mitjans del segle XIX, que són  quatre cartes d'anada i tornada, vas veient com l'estat d'ànim canvia. Per la lletra, pel paper, per la signatura.
Avui dia molts d'aquests detalls es perdrien. Podem recuperar escrits, podem analitzar els mots però a part del que hi ha escrit, les paraules, negre sobre blanc, la resta, el traç, el paper, les errades, els dubtes, les olors que encara resten, les taques dels fulls, els estrips,... tot desapareix a la pantalla d'ordinador i ens allunya un xic de l'altre persona. La refreden. Enmig d'un i altre escrit queda la màquina d'escriure, l'olivetti o la royal, que per la força al picar encara desvetllava algun estat d'ànim. Menys és res.
Llegint les cartes vaig veure unes cartes formals, amb certs retrets velats, amb certes insinuacions sinuoses, però la lletra, la ploma tremolosa o la signatura enrabiada, em deien tant o més que l'escrit. Em confirmaven o desmentien allò que la paraula deia. M'ajudaven a llegir el text.
La tecnologia ens ajuda en moltes coses, en d'altres no, com és en aquest cas. També és cert que si fos una nota manuscrita a mà d'avui dia, difícilment arribaria a sobreviure uns quants anys, ja que el paper i la tinta actuals han patit una davallada espantosa.

Altre cop la Bressola... I que duri.

Ahir vaig anar a una trobada d'antics mestres de la Bressola a Barcelona, a la seu de Rosa Sensat. La trobada, a més de servir per trobar-se amb antics companys i posar-se al dia de tot plegat, va servir per marcar-se uns objectius de cara a donar suport a les escoles des d'aquí estant.
A l'aire es respirava altre cop l'ambient bressola, aquell sentiment de pertànyer a un projecte. Ens marcàrem dos objectius bàsics. D'una banda reforçar el coneixement que hi ha de les escoles com a model d'immersió. És un projecte que té com a cara més visible la recuperació de la llengua a una part del país on està  molt malmesa, maltractada i oblidada per les administracions i de l'altra, donar a conèixer les escoles com a model pedagògic. Escoles innovadores que a més de treballar en pro del català, ho fan de manera curosa, innovadora i valenta.
Segurament tots els que hi hem passat, hem transmès sobretot la feina en quant a la recuperació de la llengua, una feina totalment en vigor i aplicable al sud, aquí, mentre que la part pedagògica, la part educativa, la innovació, la creativitat, els projectes educatius, queda en un segon terme i se'n fa menys bandera. Grans mestres hi han passat i a més de deixar-hi el seu granet de sorra, s'emporten un bon cabàs d'aprenentatges, mentre que d'altres s'hi queden i ajuden a augmentar-ne la qualitat amb el seu dia a dia.
Amb aquesta visió, amb la visió de donar a conèixer més el que significa les Bressoles en tota la seva dimensió, ens vàrem proposar tres accions.
Una serà l'oferiment dels mestres que viuen a aquesta banda del Tractat dels Pirineus com a suport a xerrades i tertúlies a municipis d'aquí per tal de donar a conèixer una visió de l'Associació. De les escoles en primera persona. Fins ara se n'ocupava exclusivament l'Associació dels Amics de la Bressola.
Una altra serà l'oferiment d'aquest bagatge al Departament, ara que impulsa formació als mestres en temes d'immersió, mostrant un model que funciona. Una manera de treballar contrastada. L'experiència de mestres que han treballat i respirat la immersió en primera persona, que han viscut i pensat, meditat i discutit sobre la immersió a fons, plantejant-se estratègies, qüestionant-se mètodes, aplicant-los i sobretot, veient-ne els resultats.
I un altre punt que s'acordà, i no per ser el darrer és el menys important, fou crear una xarxa de contactes per antics estudiants de les escoles com a suport en cas de que volguessin fer els seus estudis universitaris aquí. Molt sovint allò que volen fer no es troba a Perpinyà i han de marxar a Montpeller o més lluny.  Alguns ja han fet el pas i són a Girona estudiant. Són els millors ambaixadors d'un sistema educatiu, aquí i allà.
En resum, una jornada molt productiva.

La vaga de transports.

Quina irresponsabilitat! Fer una vaga i que tingui ressò. Però on s'és vist! Les vagues cal que estiguin controlades, consensuades i estipulades. Només faltaria! Que els de TMB volen fer vaga? Doncs que no empipin. Que no es noti. Que la imatge de BCN, Catalunya i la indústria se'n ressentirà. N'hem de parlar. És d'irresponsables. D'eixelebrats. Una vaga s'ha de fer sota uns paràmetres. Sota un control.
Enrere queda aquella idea de la vaga com d'un moviment de protesta que feia servir l'única força que tenia, la del treball i posava en escac el sistema. Perquè és difícil de combatre. Perquè no es pot forçar a treballar a algú, excepte a base d'intimidar-lo mediàticament. Fent-li creure que aquest camí no és el bo. Malgrat s'hagi demostrat que és l'únic. Però ja se sap, el vaguista tot ho té en contra. La patronal, el govern, els mitjans de comunicació. I doncs, perquè es pensen que la gent fa vagues? Per quedar bé?
Ens han abduit, ens han institucionalitzat. L'origen de la vaga parteix de fer quelcom que no és controlable. Que no es pot canalitzar des dels poders econòmics. Els treballadors fan servir l'única força que tenen, el seu poder a aturar-se i aconsegueixen un efecte col·lapse. Un maldecap pels seus dirigents i possiblement una resposta a les seves reivindicacions. D'aquesta manera aconsegueixen fer pressió amb l'única arma que tenen. Des del moment que comencem a coartar aquest dret, a qüestionar la manera, l'únic que fem és posar-nos de la banda dels que dirigeixen, dels que retallen.
I és clar que una vaga ha de molestar. I és clar que hi haurà qui en sortirà perjudicat. Però algú creu que una vaga sota la cotilla d'uns horaris, mínims i reglaments té efecte? Produeix resultats? I ara. Un dia menys de sou i fins demà, adéu bones.
Si els de TMB volen fer vaga... Doncs endavant i si pot ser el dia de més impacte millor. És clar. Seran rucs! Si fos pels dirigents les vagues es farien diumenge de matinada amb violoncels i cava. No fotem.
No ens deixem prendre el pèl. Qui protesta, ha de poder protestar i els mitjans de comunicació, que van de la maneta d'un grup de poder o altre, sempre ens les desvirtuaran, sobretot si tenen efecte i impacte. Només faltaria, no els interessa. Podrien aconseguir allò que reclamen i crear escola.
Doncs, bona sort, companys de TMB! Que aconseguiu el que reclameu si ho creieu just.
 

Una troballa sorprenent

Hi ha regals inesperats. Fa un any es va morir el meu pare i casualment l'altre dia vaig poder recuperar unes caixes de llautó seves on hi havia força documentació de la família. Un regal per a qui li agrada enfonsar el nas enmig de paperassa polsegosa. Eren en unes caixes que havien restat en l'oblit molt de temps i que ningú no en tenia constància. Al netejar, han sortit i tota aquesta informació no es perdrà. Són cartes, factures, fotografies, documents i moltes més coses dels meus avantpassats. A través d'elles he descobert una part de la història familiar. Una part que és més fàcil d'entendre si la llegeixes que si te l'expliquen. D'establir lligams entre personatges temps enllà morts.
I és captivador. En el plec de fulls no hi ha un veritable ordre, ni cronològic ni temàtic i per tant, és després d'unes quantes llegides, que comences a lligar caps i comences a construir mentalment un arbre genealògic. Desxifres la informació. L'assaboreixes i vas trobant coincidències.
Encara em falten moltes llegides. Moltes rajades de nas per la meva maleïda al·lèrgia a la pols, però vull classificar-ho a consciència i després donar-li un cop d'ull sota el guiatge del temps, per veure quins esdeveniments són paral·lels i quins tenen relació.
El més interessant és que hi ha de tot i em permet tenir una visió general dels personatges, sobretot del meu besavi, en Manel Pich i Saladich i del seu pare, l'Ignasi Pich Dalgà, ambdós de Mataró.
Amb el temps i uns centenars més de lectures, segurament acabaré lligant tots els caps possibles i qui sap què en sortirà de tot plegat.
De moment unes molt bones estones, ja ho dic jo, un bon regal. Potser el darrer regal.  

L'Escola en català

Una esquiada diferent

Ahir vaig xalar com un infant amb sabates noves. A la tarda, quan el sol començava ja la seva davallada vers ponent i el fred era més acusat, vaig prendre els esquís i la determinació. Feia anys que m'ho rumiava, cada cop que nevava. Era una d'aquelles espinetes clavades ben endins. Volia baixar fins al meandre del riu i pujar al castell de Calders amb esquís. No ho sé, és un indret que em té encisat. Embruixat diria. Hi he pujat desenes de vegades i sempre, des d'aquell turó solitari, somnio amb mil aventures mentre gaudeixo de les seves vistes precioses. Si tanco els ulls i el vent bufa, sobre Santa Maria les noto. Les sento.
La seva història m'acompanya durant l'ascens i un cop a dalt, tot es precipita. Els racons que té em parlen de personatges i vides allà transcorregudes. Les parets esfondrades només ajuden a augmentar-ne l'encís. L'herbassar que tot ho cobreix la màgia. Les runes disperses l'èpica dels castlans. Sé que la meva imaginació vola més enllà de la realitat. És poc més que un castell menor de la marca i pocs episodis rellevants de la història s'hi varen produir, però m'agrada imaginar-me'l com el centre d'una època convulsa, amb gent aferrada al turó, a l'ombra de la seva protecció i guerrers ferotges i cruels abillats amb armadures lluents. Somnio. Ja ho he dit.

Hi he pujat amb sol, amb vent i pluja i ara també amb neu. La sorpresa ha estat que els camins amb neu es desdibuixen. Els arbres i matolls vinclats, sembla que acotin el cap al meu pas, amaguen els senders habituals i en un escenari de cop i volta desconegut, maldes per trobar el camí. Una altra manera de descobrir el castell. Cansada però. Sota els esquís se'm feien uns pams de neu generosos i sovint em trobava en un camí tallat. Al final però he fet el cim. Al final però, des de dalt del turó mirant a ponent, he parlat fluixet als meus personatges. Els he honorat.