Tiranosaurus Rex finitus

Serà veritat que a Palomares no hi havia radiació? La veritat és que ens pensàvem que la seva longevitat, a part de deure's a que sempre triava el costat guanyador, es devia a l'exposició cos Danone al bany Nodístic, però no. Es veu que tot té un principi i un final, i en aquest cas un final llarg, massa llarg.
Segurament tenia moltes virtuts. Segur. Els licaons també en tenen, però ai de tu si te'ls trobes de cara al desert, et costarà trobar-n'hi, com a ell.
Algú benintencionat dirà que ara que és mort tampoc cal fer-ne sang, però què voleu que us digui. Ja poden venir amb homenatges, clarobscurs i personatge polièdric, que si una cosa era clara, era la seva única cara, la del feixista pompós i arcaic. I prou.
La veritat és que em fot que aquest tipus de personatges morin al llit. Tranquil·lament, com el de veu de soprano tap de bassa o l'olímpic penell. Acompanyats dolçament pels éssers estimats i que mai, mai, passin comptes d'allò que van fer i a sobre la majoria dels mitjans de comunicació destaquin la seva part humana i vinga a fer-els-hi la gara-gara. No és just. Les coses pel seu nom. Només cal que feu una cerca sobre ell i veureu com opinava de tot, i de la mateixa manera que les seves opinions eren sempre semblants, les solucions que proposava també, la força. La brutalitat i l'autoritarisme.
Doncs què voleu que us digui, malgrat que el Yeti de Veri, sí, aquell bitxo que es balancejava per entrar a la cabana ara ens ha deixat per sempre - esperem - , sempre tindrà un record generós a la meva ment. La mort, de manera contrària al que em passa en altres casos, no me l'endolceix. Al revés, m'indigna tota la llagoteria del voltant, de tots els que només veuen el costat positiu - ah, és que en tenia? Es veu que sí, tu, però troba'l- del personatge.
Senzillament, com que el moment no li permetia prendre les armes per anorrear l'oposició, declarava feréstegament, però les intencions les tenia. Més d'un cop va declarar de manera bèstia sobre els que no opinaven com ell. Aquest personatge no es mereix cap homenatge, senzillament li diria si el veiés que em toqués els nassos, que callés, que es quedés a casa tenint cura de la llar i dels fills, que me'l cascava, que el penjaria d'un màstil o bé li fotria una canonada. Expressions, per si algú se'n sorprèn, dites totes per ell en referència a personatges o situacions de discrepància a les seves opinions.
Per cert que l'èuscar, tot i que segons ell era una llengua morta - que ho digués ell que ni amb subtítols se l'entenia té conya -,  l'ha sobreviscut.
La pena és que ni el banyetes, si existeix, el voldrà aguantar una eternitat. Llàstima, se'n sortirà de nou i l'enviaran vés a saber on i no al rebuig, com caldria.

Treball col·laboratiu

Ep, que el mèrit és d'ambdós pobles, no fotem. Els bascos per drets de naixement. Els catalans en concepte de formació. Està clar que entre tots dos pobles hem creat el personatge ideal. L'home clau. Ell sol ha fet el que molts han intentat durant anys i fins ara ningú no havia aconseguit. Posar en escac al rei. Posar en tela de judici la monarquia, ja ho veureu.
Els jugadors d'handbol tenen unes mans grosses i poderoses, saben on aferrar-se si cauen i el nostre enviat especial, el corresponsal a la Sarsuela - del palau no del plat de marisc, tot i que n'hi ha molt de crustaci per allà - , ja s'arrapa als enagos de la maca i ella, deixant per un moment la feina feixuga a la caixa de mileurista, para la mà amb les bonificacions i mira cap a un altre costat. Què hi farem, té obligacions. Però t'hem enganxat i ara com ho arreglaràs?
El papà, diràs? Doncs que comenci a parlar que bascos i catalans seguim preparant infiltrats i aviat els deixarem anar. Teniu dones casadores, majestat? Tenim gendres ideals, fins i tot si en voleu pel dels lavabos, és clar.
La tàctica ha canviat!

Mozos de cuadra, seria la traducció?

Una de les accions de protesta que portaran a terme els mossos en contra de la política de la Generalitat serà deixar d'usar la llengua catalana. Es dirigiran als ciutadans en castellà si aquests no els demanen explícitament el català. Deixant de banda que a molts probablement els simplificarà la vida, havent vist la dificultat que tenen alguns per expressar-se en català, potser caldria analitzar el significat d'aquesta mesura.

D'entrada situen la  llengua com una eina de pressió. Com una arma política, deixant entendre que no els és pròpia i que fan un esforç per usar-la, ja que d'entrada, quan protestes, em sembla que un dels primers actes que fas és deixar de fer allò que t'és un esforç primer i no en reps res a canvi en segon lloc.

Per exemple, els metges poden deixar de fer unes guàrdies excessives que no havien de fer, els mestres unes colònies que no els paguen, els controladors es posen malalts per la saturació de feina - diuen- ... En canvi els mossos deixaran d'usar la llengua del país. Com a protesta. Quins nassos! Com se'ls pot ocórrer. És com si decidís protestar afaitant-me el cap, tatuant-me una natja o bé sense tallar-me les ungles dels peus. Vaja, que estaria atacant la meva essència. Bé, a mi no se'm passaria mai pel cap atacar a un altre amb la meva identitat, amb el meu ésser. Fer servir segons què per aconseguir uns beneficis laborals desvirtua la protesta .

Què vol dir aquesta acció, que els mossos fan un esforç per a parlar en català? Que no és la seva llengua? Segurament no, vista la protesta que engeguen.

Crec que d'entre ells molts no hi estan d'acord. Molts altres potser ni s'ho han plantejat i d'altres ja els va bé aquesta polèmica perquè segur que se'n parlarà. 

Potser no n'hauríem de fer gaire cabal. Senzillament demanar-els-hi que ens parlin en catala i ja està, però tenint sempre present aquesta protesta. Tenir present que l'acte de protesta dels mossos no és un acte de protesta contra el Govern sinó contra el país. Contra Catalunya. Atacar la llengua és atacar Catalunya i si volen ser la policia respectada de Catalunya, potser haurien de respectar l'essència, la sensibilitat i els sentiments del país, perquè, i crec que parlo en nom de molts, quan ataquen la llengua no ataquen el Govern només, sinó que m'ataquen també a mi. Ens ataquen a tots. Menystenen un dels pilars del país, fent-nos prendre part en aquest conflicte i en aquest cas, malgrat pugui estar d'acord en el fons de les seves reivindicacions -també n'he patit alguna de les retallades- em poso al costat del país. Em poso al costat del català. Si he de triar, trio el català! 

Comença a glaçar

De bon matí tot és blanc. Des de fa poc, res, tan sols un parell de dies. Arriba ràpid, el vespre abans, quan surto a passejar la gossa ja ho veig. Sento el crepitar del gel sota els peus. Un espetegar agradable, divertit. Un cruiximent seductor. Em transmet una sensació infantil. De nen amb botes balderes als peus passejant per un camp glaçat. I al costat, entre gossa i casa, el cotxe brilla sota el fanal. Potser més. Avui veig el tel que l'està cobrint. El noto enmig d'alenades gèlides.
Demà al mati a rascar els vidres mentre el cotxe s'escalfa i fumeja estossegant, rondinant per l'hora, el fred i els anys. De moment encara no en fa massa de fred. Ja arribarà. En fa prou com per regalar-nos una fina capa de gel, però no massa com perquè costi de treure-la.
Més endavant, a mesura que el sol mandrós s'alci, que s'emporti rere núvols tènues el mantell que tot ho cobreix, tot s'anirà xopant. La terra, els arbres, la carretera. Aquesta ara esdevé més misteriosa. Menys familiar. Pocs trams secs. La majoria humits, alguns gelats. Qualsevol revolt, qualsevol obaga, pot estar pintat de blanc. D'aquí a Mura un munt, sobretot quan deixem la principal. La que hi passa el camió lluminós que escup sal a batzegades. És aleshores que cal estar atent. Vigilant. Ni frens, ni girs bruscs. Cal deixar-se portar. Cal fluir i sense presses, anar fent.
Ara te n'adones del trànsit rodat. Dels cotxes que et precedeixen. Un, dos, tres... i pocs més. El negre sobre blanc t'ho diu. Les roderes et marquen el camí. Quan les trepitges és com anit, amb botes balderes, però esperes que les rodes s'arrapin bé i després d'alguna relliscada, d'algun sotrac de més, avances sense contratemps. Tampoc fa tan fred. Tampoc hi ha tan gel. De moment, perquè tot just acabem de començar.

Del senat

N'havia sentit a parlar d'aquesta entrevista, però no l'havia vist. Ara l'he trobat. Una perla. Un testimoni d'aquells que demostren en el tipus d'estat on vivim. A qualsevol lloc amb un mínim de dignitat s'esperaria que o bé el personatge fos fulminantment destituït o bé el senat s'eliminés.
Ara entenc perquè el Montilla hi va voler anar...

Cap d'any

Un altre any. Un altre cap d'any.  Res. Uns segons. Deu, nou, vuit... I esclat jovial. Celebrem el canvi d'any. Però res ha canviat. Seguim on érem. Demà al matí, quan ens llevem, potser amb més mal de cap, segur, la beguda no perdona a certes edats - l'excés, és clar- haurem de fer un esforç per recordar que un dígit ha canviat. Que hem deixat enrere un any i que n'encetem un de nou. De valent. De molt valent. Perquè atrevir-se a venir amb el que li espera...   Els diaris ens ho recordaran. La televisió fins a l'avorriment. Resums i més resums. Any nou ja marejat.
I somriurem dient-nos bon any. Bona entrada direm. Però en el fons és com qui diu bon diumenge o bon gener o fins i tot bon migdia. Una formalitat. Un formalisme... O no.
Durant uns instants pots pensar en l'altre. En desitjar-li que li vagi bé, però sempre hauria de ser quan toca. Cada dia.
Enguany, altre cop, les campanades fora de joc. Per duplicat. Primer en horari infantil. Amb serpentines i xiulets. Maleïts xiulets... I després, més tard, l'hora dels grans. Cap a quarts de quinze. Tots a cop de cassola. Cal entrenar-se pel que vindrà.
D'acompanyament pocs amb raïm. Uns amb moscatell, d'altres amb olives, els que menys, amb xips. Tot sigui comptar a dotze. Unir-se al sarau, a la festa, a la xauxa. Riure i cridar. Cridar i abraçar-se. Més endavant el bes. Mirar-se als ulls i des del fons, malgrat res canviï, malgrat sigui només uns instants, desitjar-se de tot cor el millor. Amb els amics. Amb els estimats i estendre-ho temps enllà. 
Perquè la barreja de la nit convida a sincerar-se. La màgia del moment a desitjar de tot cor. Demà serà un altre dia però avui, ara, després de compartir les campanades, desitgem-nos el millor sincerament. Bon any doncs. I tapa't que demà, vés a saber.

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

Aquest matí ben d'hora, cap a quarts de set, hem marxat cap a la Cerdanya. Hem anat amb l'Albert i el Xavi a Portè a esquiar. El cotxe l'hem aparcat a peu de pistes, on hem arribat cap a les nou.
La pujada es pot fer paral·lel a les pistes de Portè o bé per aquestes i és clar, veient que encara no hi havia ningú esquiant, hem anat pujant per les pistes fins al capdamunt. Anàvem seguint el Rec de l'Orri. Sembla que la neu de fa uns dies allà va ser força generosa i arreu on miressis veies cims ben blancs.
Un cop a l'alçada del darrer remuntador, hem deixat les pistes i hem enfilat directe cap al cim. Des d'aquí es veu el petit circ que envolta les pistes amb cims alterosos i desafiadors.
Només deixar les pistes hem trobat una mica de gel, ja que el vent es deu haver emportat la fina capa de neu que havia caigut els dies anteriors, però a mesura que anàvem pujant, hem anat trobant trams ventats i d'altres amb neu pols, segons l'exposició d'aquests al vent.
Al coll del pic, un cop hi hem arribat i amb una postal magnífica dels cims d'Andorra al davant, hem deixat els esquís i hem acabat de pujar a peu. A dalt el vent bufava fort i després de fer quatre fotos i mirar el paisatge tot intuint propers objectius, hem baixat altre cop al coll, on ens hem calçat els esquís per iniciar el descens.

La baixada, com sempre, ha estat massa curta. Els 700 metres de desnivell aproximats són poca cosa quan baixes amb neu en bones condicions i de dret.
És una sortida força fàcil, que permet fer-la en un matí i que té l'encant que gairebé des del principi ja veus el cim al fons i tota l'estona t'acompanya. Una sortida per a repetir.