Cap d'any

Un altre any. Un altre cap d'any.  Res. Uns segons. Deu, nou, vuit... I esclat jovial. Celebrem el canvi d'any. Però res ha canviat. Seguim on érem. Demà al matí, quan ens llevem, potser amb més mal de cap, segur, la beguda no perdona a certes edats - l'excés, és clar- haurem de fer un esforç per recordar que un dígit ha canviat. Que hem deixat enrere un any i que n'encetem un de nou. De valent. De molt valent. Perquè atrevir-se a venir amb el que li espera...   Els diaris ens ho recordaran. La televisió fins a l'avorriment. Resums i més resums. Any nou ja marejat.
I somriurem dient-nos bon any. Bona entrada direm. Però en el fons és com qui diu bon diumenge o bon gener o fins i tot bon migdia. Una formalitat. Un formalisme... O no.
Durant uns instants pots pensar en l'altre. En desitjar-li que li vagi bé, però sempre hauria de ser quan toca. Cada dia.
Enguany, altre cop, les campanades fora de joc. Per duplicat. Primer en horari infantil. Amb serpentines i xiulets. Maleïts xiulets... I després, més tard, l'hora dels grans. Cap a quarts de quinze. Tots a cop de cassola. Cal entrenar-se pel que vindrà.
D'acompanyament pocs amb raïm. Uns amb moscatell, d'altres amb olives, els que menys, amb xips. Tot sigui comptar a dotze. Unir-se al sarau, a la festa, a la xauxa. Riure i cridar. Cridar i abraçar-se. Més endavant el bes. Mirar-se als ulls i des del fons, malgrat res canviï, malgrat sigui només uns instants, desitjar-se de tot cor el millor. Amb els amics. Amb els estimats i estendre-ho temps enllà. 
Perquè la barreja de la nit convida a sincerar-se. La màgia del moment a desitjar de tot cor. Demà serà un altre dia però avui, ara, després de compartir les campanades, desitgem-nos el millor sincerament. Bon any doncs. I tapa't que demà, vés a saber.

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

Aquest matí ben d'hora, cap a quarts de set, hem marxat cap a la Cerdanya. Hem anat amb l'Albert i el Xavi a Portè a esquiar. El cotxe l'hem aparcat a peu de pistes, on hem arribat cap a les nou.
La pujada es pot fer paral·lel a les pistes de Portè o bé per aquestes i és clar, veient que encara no hi havia ningú esquiant, hem anat pujant per les pistes fins al capdamunt. Anàvem seguint el Rec de l'Orri. Sembla que la neu de fa uns dies allà va ser força generosa i arreu on miressis veies cims ben blancs.
Un cop a l'alçada del darrer remuntador, hem deixat les pistes i hem enfilat directe cap al cim. Des d'aquí es veu el petit circ que envolta les pistes amb cims alterosos i desafiadors.
Només deixar les pistes hem trobat una mica de gel, ja que el vent es deu haver emportat la fina capa de neu que havia caigut els dies anteriors, però a mesura que anàvem pujant, hem anat trobant trams ventats i d'altres amb neu pols, segons l'exposició d'aquests al vent.
Al coll del pic, un cop hi hem arribat i amb una postal magnífica dels cims d'Andorra al davant, hem deixat els esquís i hem acabat de pujar a peu. A dalt el vent bufava fort i després de fer quatre fotos i mirar el paisatge tot intuint propers objectius, hem baixat altre cop al coll, on ens hem calçat els esquís per iniciar el descens.

La baixada, com sempre, ha estat massa curta. Els 700 metres de desnivell aproximats són poca cosa quan baixes amb neu en bones condicions i de dret.
És una sortida força fàcil, que permet fer-la en un matí i que té l'encant que gairebé des del principi ja veus el cim al fons i tota l'estona t'acompanya. Una sortida per a repetir.

Formiguera

Ahir vàrem dir d'anar a esquiar cap al Puigmal, però veient que les previsions eren de fort vent i que ens havien dit que estava tot molt gelat, vàrem decidir provar sort cap a l'Ariège.
A aquella banda es veia tot molt ennuvolat i a mesura que ens hi acostàvem, cada cop nevava més. Finalment, amb la carretera blanca i el cotxe que lliscava -malauradament no duia cadenes perquè no m'esperava neu- vàrem decidir fer mitja volta i anar cap a Formiguera. Com a mínim la carretera estaria neta fins a les pistes i des d'allà podríem fer algun cim.
Després de mirar plànols i preguntar, vàrem decidir anar cap a la Serra de Maury per provar de fer el Pic de Mortiers o bé anar fins al refugi de Camporells. Vàrem pujar per la pista d'esquí fins al capdamunt, on els remuntadors no anaven pel fort vent. A dalt de tot, on hi ha una cabana de socors, vàrem decidir fer mitja volta. El vent se'ns emportava i hi havia una boira densa. Quinze centímetres de neu nova, vent amb puntes de fins a 100 Km/h, cornises en determinats sectors i una visibilitat d'uns cent metres, poc engrescador, ben cert.

Per tant, un cop tips, a la cabana vàrem ganyipar a tocar d'un radiador que anava malgrat no hi havia ningú, vàrem fer la baixada. Primer sols, després ja enmig de la gent que esquiava.
D'aquí uns dies potser hi tornarem. Això sí, si no fa vent i amb una mica de sort, farem la volta que volíem fer.

Segur que tots som iguals davant de la llei?

Gravat a l'interior d'un castell en runes.

Avui hem arribat de passar uns dies a Granyena de les Garrigues, a tocar de Lleida. Allà, a més del munt de parets que desafien la llei de la gravetat tot recordant que un dia s'hi aixecava un mas o una casa, hi ha força castells en estat ruïnós i abandonats.
Alguns els estan restaurant. A d'altres, senzillament els fan treballs de consolidació. La majoria però, estan sent esborrats del mapa pel vent i la pluja.
Fa temps ja deia que em sap greu que tot aquest patrimoni es perdi. Sobretot perquè és un bocí de la nostra història i encara en podem aprendre molt del que en queda.
Casualitats de la vida, l'altre dia, en el molt celebrat i lloat discurs del rei, aquell que deia que tothom ha de ser igual davant de la llei, em vaig sentir una mica estafat. Enganyat, si  voleu. Vaja, que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. No ho dic pas per l'obscur cas de la mort del seu germà, això ja és una altra història i sembla que no hi ha ni cas. Ho dic més per la barra de dir que tots som iguals sabent-se diferent. Sabent-se privilegiat. Sabent-se dins d'un cercle tancat. Ell i els seus amics. El Marquès de Sentmenat que encara cobra cens de cases i terrenys que es venen, per drets medievals, el Baró de Balsareny a qui se li entreguen dotze capons a l'any o a tots aquells càrrecs nobiliaris encara vigents.
Em sembla que hauria de ser lògic i lícit, que si aquest drets perduren, si els béns i privilegis que tenen es mantenen sobre la base d'uns avantpassats il·lustres, sobre uns mèrits dinàstics, crec que també se'ls hauria de poder jutjar i alhora fer pagar per la manera com han aconseguit aquests béns i privilegis. Si un privilegi no prescriu, tampoc la manera com es va aconseguir. S'hauria de poder reclamar responsabilitats en nom de les persones a qui van oprimir, assassinar o robar. S'hauria de poder fer en nom de la vila o del poble.
No reclamen la perdurabilitat dels drets? Aleshores els deures també hi haurien d'anar associats i si volen mantenir tot allò que avantpassats seus varen aconseguir amb l'explotació i l'abús dels ciutadans, doncs que en paguin el preu just. I sinó, que ho retornin i tots en gaudirem.
Hi havia un corrent intel·lectual i polític que reclamava a l'església un acte de contrició per les malvestats fetes durant la Inquisició. Sembla que poc a poc també hi ha un corrent que vol aconseguir que realment tothom sigui igual davant de la llei. Per a ells, per a aquests que anhelen la igualtat de les persones, com anys enrere les sufragistes lluitaren per quelcom que als seus contemporanis els semblava absurd però aconseguiren, és una sort comptar com a aliat amb tot un rei. Perquè segur que és això. És un visionari benintencionat. I el proper pas, qui sap si el Nadal proper, serà un acte de contrició i donació. Segur! Els seus fills acabaran treballant com tothom!

Nadal és aquí!

L'altre dia una amiga que fa un programa de ràdio em van demanar si volia explicar què significava el Nadal per a mi. Explicar-ho després d'haver perdut una persona estimada o bé després de tenir un fill, és clar. Qualsevol dels dos punts de vista. Ambdós casos m'han passat fa poc i potser per això semblava que podia donar la meva opinió.
La veritat és que al final no ho vaig fer. No en vaig ser capaç. No per res, senzillament perquè va ser massa sobtada la demanda, sense temps per pair-ho, potser perquè tenia el cap en altres llocs o qui sap si senzillament perquè no m'interessava.
Ara, passats uns dies, veig el què li hauria dit, però tampoc sé si és el que hauria buscat per aquestes dates. Un discurs menys, com diríem, menys melós?
Jo li hauria dit que per a mi el Nadal no és res. Només uns dies més de festa, uns dies on sembla que cal sortir al carrer amb un somriure ingenu a la cara i que tot té solució. Uns dies en què tothom sembla millor i aleshores te n'adones de com en som d'hipòcrites. Si aquests dies som tan bons, perquè la resta de l'any anem fent la viu-viu? Ens hauria de caure la cara de vergonya.
Jo li hauria dit que no jugo. Que sóc dels que volen viure amb criteri. Dels que intenten viure segons les seves conviccions i que aquestes dates, aquests dies, no em fan ni fred ni calor. Que intento ser coherent, dia rere dia. Malgrat l'acord universal per fer-nos sentir aquests dies  més feliços, il·lusionats, solidaris, consumistes, alegres, oberts... Consumistes. Res. Que sóc el mateix i penso igual.
Que se'm morís el pare no m'afecta especialment aquests dies. Per què hauria de ser diferent de fa una setmana? Per què cal institucionalitzar el dolor? La pena? La solidaritat? Sembla que és el ara toca, ara no. Avui és bo ser així, demà farà nosa. Quadriculem-ho tot. Controlem-ho tot. Posem-hi data de caducitat.
I tenint un fill, m'ha canviat? Home, senzillament, hi ha tants estímuls que el captiven, que el nadalitzen, que és difícil no fer-ne cas. Però segueixo pensant el mateix. Avui, ahir o demà no seré millor o pitjor, seré el mateix i per a ell, per sort,  també. No haurà d'esperar al Nadal per sentir un t'estimo o bé rebre una moixaina abans d'anar a dormir o quan es llevi. Tampoc li costarà rebre un bes ben llarg i calorós o una abraçada càlida. No necessito d'una agenda per ser feliç i estimar. Menys encara necessito una empenta per saber a qui estimo i a qui trobo a faltar. Ni el Nadal m'ho recorda més ni ho vull. Al contrari, m'emprenya aquesta comèdia. I si algú em fa nosa, me'n fa aquestes dates també. No fotem.
El Nadal és època d'àpats tradicionals, de restar a casa - pel fred, és clar i per les retallades, ben segur i també perquè el sol es pon d'hora, ves sinó - com la castanyada de fer castanyes o Sant Jordi de mirar llibres. I punt. Res de més místic o romàntic, senzillament uns hàbits que afavoreixen l'entorn... I els mercats. I demà, serà un altre dia. Una data més del calendari per passar.

Malgrat tot, podem demanar

La gràcia consisteix en trobar el plaer en els petits detalls. En les nimietats. Potser coses del dia a dia, potser instants viscuts. Avui, una posta que s'allarga - a Calders darrerament en tenim  un munt, com arreu - i que ens sorprèn; potser també una abraçada càlida del fill, sorpresa perquè és espontània i intensa, o qui sap si un matí on a l'escola tot flueix o una trobada casual... És igual. Petits moments que alegren un instant i s'allarguen més enllà, deixant-te un regust dolç als llavis difícil d'esborrar. 
Són aquests moments, els que no tenen preu, els que no ens podran prendre. Ni l'Estat malcarat, injust i salvatge, ni el govern de la Generalitat, que ens criminalitza i robant-nos el que hem guanyat justament, encara cínicament ens ho agraeix. Quina barra! 
Mes no podran. És fum que no poden tancar. Bàsicament perquè no té preu. Literal. No ho poden vendre ni empenyorar, sinó ja faria dies que ens haurien hipotecat els moments alegres, els moments feliços i ara ens passarien factura. Ens desnonarien, per descomptat. I sort en tenim.
Com avui, l'estimada Generalitat ens ha avançat una part del sou, tampoc calia, no ho hem demanat, encara falta per a final de mes, però de propina, ja bé retallat. De moment un 17 %. Diuen que abans de final de mes ens retornaran una part i la resta, Déu dirà.
Es nota que hi ha Unió, ells tenen fe. Jo, la veritat, el que parlem i pactem entre els vius, no ho deixem per éssers suprems que mai venen quan ets necessitat. Sóc del ram de Sant Tomàs. Els peus a terra i el cor ben alt, que del firmament mai m'han ajudat.
Però el què deia. Malgrat tot, i disculpeu-me els que ho passeu pitjor, que en sou molts, segur, deixeu-me reclamar també el que és meu. Sense comparacions, cadascú segons el pactat. Deixeu-me demanar justícia també per a mi. Justícia universal. Som germans. Germans governats per éssers superbs i tirans. Per cecs i sords ben peixats. A ells mai els mancarà de res, malgrat ens comprenguin. Malgrat es solidaritzin. Un rot i fins demà.
Per això, avui per avui, i reclamant igualment el que és meu, m'aferro al que ambdós sabem que val i no és el que es pot comprar. Són els moments. Els instants. Moments trivials bells, però digue-m'ho fluixet. Que els voltors i n'hi ha molts, ronden per dalt. 

El ninot de neu

Ara que sembla que per fi arriba el fred de debò i que estem més a prop de les vetllades familiars a casa amb la llar espetarregant hores i hores... Ara que aviat notarem la punta del nas glaçat enmig de bafarades blanques i que els dies clars seran més lluminosos... Ara que l'hivern sembla que va de bo i que la calor ja només és un record llunyà, potser és el moment de recuperar històries. De desempolsar contes bells i guardats al bagul del temps i tornar-los a mirar, tornar-ne a gaudir.
Com aquest d'un nen anglès, bé, en realitat podria ser qualsevol nen. Qui sap si no hem estat mai nosaltres aquest nen captivat per la neu. La veritat és que és una bonica història. Un relat bell que s'adiu amb aquests dies que s'acosten. Un conte per mirar un i altre cop, tot gaudint abastament de la seva senzillesa alhora que tendresa.