És quan caic i m'aixeco sol, que aprenc.

Sense presses, si us plau.

Sóc dels que crec que les coses s'aprenen fent-les. Costi el temps que costi. Que d'entrada tot és possible i que cadascú ha de trobar els seus límits. Fins i tot sóc dels que creu que a vegades cal una trompada per tal de verificar els límits. Això sí, sempre preveient com pot ser de dura la trompada.
A l'escola sempre tendeixo a deixar fer, a donar la iniciativa i només dono pautes, suggeriments i potser prefereixo un resultat més mediocre, que a vegades passa, que la gran presentació però que està feta bàsicament per l'adult. Crec que li dóna sentit als aprenentatges. A la vida no sempre, potser gairebé mai, tindrem algú al costat que ens va esperonant i corregint, i per tant cal que cadascú raoni i trobi per si sol les solucions. Cal que aprengui a fer treballar el magí.
A l'escola on anava de xic tot eren obligacions. A més a més el no complir els deures establerts comportava una sanció. Un càstig. Per tant no et plantejaves res, cal fer-ho perquè sinó em castiguen. Temps després, jo, com molts d'altres, en marxar d'aquell funcionament ferri i pautat, i entrar a la universitat, ens vàrem trobar les portes obertes i alhora que un món se'ns obria, un vertigen immens ens sacsejava. Allà era responsabilitat de cadascú respondre i no hi havia sancions. Senzillament, els resultats manaven. Érem lliures de fer, però també responsables totals dels nostres actes i ens trasbalsà, ens sentirem d'entrada perduts.
Potser per això sempre he intentat valorar i transmetre més la responsabilitat i el deure pel deure, el fer per un mateix que no pel què em pugui passar, per la coacció, ja que aconseguir aquest aprenentatge fa que aleshores tingui sentit el què faig. Ho faig per mi, pel meu bé i no pas pel que em passarà o em diran.
Aquesta manera de funcionar a vegades costa d'entendre. A vegades sobte, acostumats com estem al món de la sanció, però crec que cadascú ha de veure'n el sentit d'allò que fa, el veritable interès per a ell i pels demés.
Ara, amb el meu fill intento fer el mateix, tot i que costa deixar-lo caure. Bé, ho intento i me'n surto... poc a poc. Però m'he d'esforçar doncs crec que són valors, actituds que l'ajudaran més que no pas el pare que sempre està a sobre, que sempre dóna la solució, que protegeix excessivament. M'agrada ajudar-lo a pensar i més, quan veig que davant d'un problema, que per a ell pot ser immens, troba la solució després de donar-hi unes quantes voltes. Aleshores sempre, sense excepció, la seva expressió es transforma. La seva cara emmurriada i preocupada amb les celles juntes i els llavis serrats es destensen i relaxant la musculatura m'ofereix, si hi sóc al davant i sinó després, un somriure d'orella a orella i m'exposa la solució. Convertint aquell problema abans difícil, en una trivialitat i quan se'n surt, quan veig que troba el perquè, el què o el com, aleshores m'inflo com un paó i totes les reticències que tenia abans en posar-lo a prova, desapareixen i me n'alegro de veure'l cavil·lar. De veure'l créixer.

Se'm fa difícil...

Se'm fa difícil sentir dia sí i dia també les notícies de les retallades. Se'm fa difícil pensar cada dia a què haurem de renunciar el dia de demà. Veure i conèixer gent sense feina, amics que no cobren, persones que no poden pagar, empreses que just sobreviuen. I se'm fa difícil.
També se'm fa difícil sentir els balls de números, bancs que malgrat enriquir-se durant anys a base d'esprémer els demés, ara els demés haurem de salvar-los, però sense cap contraprestació, sense cap garantia i demà, si tot va bé, tornarem a les mateixes caselles d'inici de joc, però la banca guanya i nosaltres paguem, és clar. No tenen memòria, tampoc cor. I se'm fa difícil.
Com també se'm fa difícil veure la lleugeresa amb que l'Estat mou els diners dels altres, els nostres diners. En reis, esglésies o càrrecs, per exemple. Veure que el futur que s'ha anat construint amb l'esforç de molts dia rere dia, en un tancar i obrir d'ulls per la mala gestió, mala voluntat o bé la mala fe d'uns pocs tot cau per terra com un castell de naips, sense poder trobar suport. Anem enrere, a la societat més ferotge. I se'm fa difícil.
També veure que mentre aquí hem de fer retallades a tort i a dret, perdent guanys socials adquirits amb esforç i perseverança en un tancar i obrir d'ulls sota el lema de la crisis, a d'altres indrets teòricament d'entrada més necessitats - per això de la famosa solidaritat - fan bandera de la seva riquesa i ens ho freguen pels morros mentre paren la mà. Plis, plas.
A més a més, malgrat les teranyines que ens omplen els calaixos, seguim jugant a ser el germà ric, a ser el dandi ben plantat de butxaca foradada que convida a una ronda al bar i quan arriba a casa menja un rosegó de pa sec. Ben cert, en descàrrec del dandi empolainat, que no ho ha triat ell. Varem perdre vàries guerres i encara que diguin que no té res a veure o que això ja és història, és el què marca les cartes del joc. Per aquell passat que ara no volem recordar, que ara veiem llunyà i sense importància, no podem decidir. No manem a casa nostra. Res podem fer mentre passen el ribot allà on volen i malgrat aquí anem necessitats de tot i més, anem fent la gara-gara, sense revoltar-nos i regalem - bé, regalem per no dir que ens fot - a un Estat que ens menysprea, humilia i ofega el suc que després reparteix com vol  mentre salivem d'enveja.
Se'm fa difícil no menysprear els que ens coarten el dret a decidir. El dret a existir.

S'acosten dies de teatre

El 20 N - ja té nassos la data, sembla que se'n fumin - hi ha eleccions. Buf, quina mandra! Més que res perquè no ens serveix de res. Sí, d'acord, alguns diran que si obtenim una majoria o si som clau per a governar a Madrid podrem demanar o reclamar... I un rave! Res de res. Només servirà per petites concessions sense cap mena de transcendència i que a la mínima ens trauran. Perquè encara que a Catalunya els 47 diputats fossin de pensament català - difícil amb els esquizofrènics socialistes o els mercaders convergents - , què farien una minoria en un parlament de 350 diputats? Res, ja ho varem veure amb l'estatut, per exemple. Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou.
El joc democràtic, les eleccions, estan fetes per tal de que les majories puguin esclafar a les minories legítimament. Sense remordiments, avalats pels organismes internacionals. Aquesta lliga és fa difícil de jugar-la ja que saps que mai guanyaràs, ni tan sols empataràs. No tenim opcions. Així doncs, què, pleguem?
Podríem votar en blanc, però serviria de res el vot en blanc? Si votem en blanc aquests computen al global i fan que sigui més difícil encara pels partits petits tenir representació, ja que arribar al 3% és més complicat si hi ha més vots. I el nul doncs? Doncs que fa pujar el percentatge de tots els partits, afavorint els partits minoritaris. Mal menor.
Però malgrat tot ambdues opcions de poc serveixen, bàsicament per demostrar que estàs en desacord amb tots els que es presenten però jugues al joc.
També podríem decidir de no anar a votar, que també és una opció i si fa sol... Doncs bé s'estarà a la platja o esquiant - perquè aquest any serà de neus, segur... esperem - però tampoc en fan massa cas. Només diran aquella vella lletania del caldrà connectar de nou amb la ciutadania o ens hem de plantejar l'estratègia... però demà serà un altre dia i si t'he vist no me'n recordo. A cobrar i viure bé que són quatre dies, perquè passaran el mort als votants sense entonar el mea culpa, els altres que no ho han entès, no que n'estan fins als picarols de nosaltres.
Jo ja fa anys que voto. No me n'he saltat cap. Fins i tot quan vivia a la Catalunya Nord ( aquell bocí de terra que els mateixos espanyols que ara ens deixen votar regalaren a França per afeblir-nos com a nació sense cap legitimitat ) baixava a votar. Petés qui petés i al vespre, hores i hores esperant resultats. Amb previsions i càlculs estrambòtics. Amb això almenys hem millorat. Tot va més ràpid. Però enguany, estic desinflat. Primera perquè Espanya em queda lluny i ferotge, potser encara més que fa uns anys. No me la crec. No em crec que ens respecti, no em crec que ens escolti, no em crec que ens toleri. Segona, perquè tot està construït sobre una base colonial. Sense cap tipus d'oportunitat real de representació nacional, d'expressió nacional, si més no via eleccions. Som i seguirem sent un país ocupat i per tant, no tindrem veu o si més no, no se'ns escoltarà ni se'ns tindrà en compte.
Per tant, aquest any em plantejo què fer, de moment m'arriben vàries propostes. Valorarem i ja decidirem.

Ara sí que va de bo

Xicoira després del ruixat

I ja en feia gairebé un parell de mesos que no plovia. Eixut, eixut.Però avui, ja diuen que en aquest país no en sap de ploure, a batzegades ha anat plovent. Molt i poc. Poc i molt. Gens i més. Just a l'hora de sortir al carrer o bé quan conduïes, però és clar, mai plou al gust de tothom.  I els bolets, crec que no els salvem. Massa que s'ha esperat per ploure. Surten ja dissecats. 
Ara, que tocava. I amb l'aigua, ha arribat el fred. I els ressorts d'hivern s'han activat. Tenia ganes de sentir espetegar la caldera al pis de sota, acostar-me als radiadors i deixar que les mans envermellissin a base de rostir-se entre les escletxes d'aquests i després, un cop ben calentes, un cop caldejades gairebé fins a fer mal, tocar-me la cara o fregar-les lleugerament, per després, quan perdin l'escalfor, tornar-les a entaforar al ventre calent. Un i altre cop. Notar com puja la temperatura. Notar les esgarrifances de contrast tèrmic resseguint el meu cos.
A partir d'ara, un nou univers comença. Vidres que ploren pel baf al menor contacte, hores fosques que arriben ràpidament, glopades blanques que surten de la boca en alenar o carrers buits emmirallats. La tardor s'ha fet present i amb ella, imatges que teníem gairebé oblidades. Imatges de postal.
Qualsevol matí, serà gèlid i clar o bé plujós i fred o emboirat i humit o ves a saber. Hi ha tants matisos a la tardor... Però ara tenim al davant força dies per gaudir-ne, per viure noves sensacions. Enrere queda la calor i el sol. Els dies únics, sense variants, estàtics, previsibles. De l'anticicló falcat enmig del mapa del país i dels especials de la meteo que s'inventen per omplir el temps. Res tenen a dir un i altre dia i busquen amb què amorosir-nos el temps.
A partir d'ara però, caldrà sortir equipat. La tardor mai és clara, li agrada sorprendre. Infant juganer. Juga amb nosaltres com amb ninos de palla i si esperem sol, plourà, si volem aigua, lluirà l'astre rei i així fent-nos ballar el paraigües, fent-nos present que som insignificants.

Castanyes, moniatos, panellets i amics

Dilluns vinent celebrem la castanyada. Altre cop. Un any més i després de l'any passat no fer res. Mal any l'any passat. Massa persones estimades que marxaren.
Però enguany, com veníem fent darrerament, els amics de la colla de l'Alt Vallès vindran a casa. La família de tota la vida. Torrarem castanyes, menjarem panellets i ho regarem tot amb cervesa - una concessió moderna - i perquè no, amb algun raig de moscatell que caurà mentre mengem a cullerades els moniatos revinguts.
Tots plegats som força joves. Ep, d'esperit i de cos, no us penseu. Tot just algun comença a desfullar la quarantena i la resta a la saga, més o menys lluny, però malgrat que potser podríem ser dels que haurien escoltat els cants de sirena del Gwendoline massa cops, nosaltres, tossuts, hem fet orelles sordes i prou. Ens hi hem resistit.
A més a més, amb l'agreujant que als nostres fills els hem acostumat a celebrar la castanyada i fins i tot, perdoneu-nos, oh! Carrefour! Oh, Port Aventura! mostrant-los que pot ser una festa divertida a més de nostrada. Digueu-me sinó si hi ha res més divertit que compartir el temps amb els amics o bé si calen succedanis de disfresses quan la conversa omple i la companyonia eixoriveix.
Els nens segur que jugaran a mil històries. Sempre tenen la ment lleugera i l'esperit obert. Desapareixeran durant la vetllada en alguna habitació i de tant en tant vindran a picar castanyes o a rampinyar moniatos en processó, quedant-se uns instants per sentir-nos conversar i després, amb les mans curulles i un somriure trapella, tornaran a marxar fins la propera. De nen el joc tot ho guia i no cal perdre temps a l'entorn d'una taula si l'amic es mou. Mentre, els grans, ja més escarxofats, pelarem castanyes i encadenarem converses sense esforç, mirant-nos, escoltant-nos i potser serà una vetllada d'aquelles que parles de tot i de res, que el temps s'escola gota a gota, com un cabdell que es desfà lentament o potser la conversa serà més a batzegades, ara un ara l'altre. Parlant d'ETA, de què sinó aquests dies, del Gaddafi i de l'alegria que tindran els empresaris occidentals i els seus governs amb el pastís que els cau a sobre o vés a saber de què, però indefectiblement la vetllada s'allargarà. Segur,som així.
A més a més, com sempre algú prendrà el rol de discòrdia. Tenim aquest joc amagat. Sempre hi ha algú que porta la contraria i repta als demés. Planteja arguments, inventa situacions i tots raonem i parlem i bevem i tornem a parlar i a beure i les hores, passen mandrosament. Dolçament. Sense fer soroll. Entre les anades d'un i les vingudes de l'altre.
Uns tercers iniciaran la conversa o faran afegitons però tard o d'hora, són previsibles malgrat alguna vetllada sorprenent, segur que aclucaran els ulls enmig de la discussió deixant-se bressolar per les veus que debaten. Per l'entorn familiar que els acompanya. Van massa cansats els pobres. I quan sigui tard, molt tard, amb recança, perquè costa tancar aquestes portes obertes amb fruïció, potser algú començarà a fer algun gest, algun moviment com per aixecar-se, com per recollir, però costarà. Segur. Perquè junts, s'està molt bé i és un temps que volem allargar. Un temps que no volem que s'acabi perquè el tenim a les mans, el palpem i és nostre.

De colònies

És tard. Sóc a Viladrau amb un refredat d'aquí allà baix i no paro de rajar. Ah, i estic de colònies.
Tot just fa cinc minuts que els nens i les nenes són al llit, ja veurem fins quan dura el silenci. És la segona nit i els dies passats, des de dimecres, haurien de passar factura, però ja se sap, les emocions de compartir uns dies amb els companys fa que la son no vingui. A ells, és clar. Jo estic encaparrat i amb ganes d'agafar el llit, però de moment encara cal voltar una mica i qui sap si podrem dormir tota la nit d'una tirada. Ahir, un parell de cops em vaig haver d'aixecar per poca cosa, però cal ser-hi.
Malgrat tot però, m'agrada anar de colònies, tot i que com ja deia fa dies, em costa separar-me del meu fill. Sento que em perdo coses, però és clar, no es pot ser a missa i repicar campanes que diuen els netejapatenes.
Avui però gairebé ja està i com sempre han estat uns dies força intensos, compartint les hores i descobertes amb els infants. M'agrada perquè els coneixes en un altre entorn i a més a més en totes les facetes del dia a dia. S'estableix un vincle, una relació, que fa que aleshores el diàleg flueixi i la confiança creixi.
També serveix per establir una bona base de relació, per parlar-se amb més confiança, per descobrir l'essència de l'infant; com és, com reacciona, com es relaciona, en resum, per veure'ls en acció.
Demà a la tarda ja seré a casa. Amb la família, explicant-li al Berenguer què he fet - cada dia que he trucat m'ho ha demanat, a part del què menjava - i de postres? - i el dilluns, a classe, hi haurà moments que parlarem de temes sense esmentar-los, de jocs o activitats que sabem i només d'esmentar-los riurem o somriurem, mentre que els que no han vingut, no entendran perquè ens fa riure aquella bestiesa. I d'aquí uns dies, potser dimarts, potser dimecres, tornarem a agafar el ritme de sempre i només de tant en tant diran - perquè sempre ho fan - te'n recordes d'aquell o d'aquell altre a colònies? I tots somriurem o assentirem tot sacssejant el cap mentre seguim treballant.   

Aprenent dels fills

Ser pare m'ha transformat fins a un punt que no m'ho hauria imaginat. Les coses les veig diferents. Les relacions també. I ara, quan estic a l'escola amb els infants, sovint em demano pels seus pares, pel què pensen o per les il·lusions abocades sobre aquells marrecs i els vinculo més a una família. Dins d'un clan.

També m'ha desvetllat més sensacions. Llegim a classe un text senzill, com el Zoo d'en Pitus, on tot gira a l'entorn d'un infant malalt i per uns instants penso en què passaria si fos al meu fill a qui li passés tot plegat o bé quan veig un nen amb dificultats penso què faria si fos el meu o quan veig imatges de pobresa extrema amb infants com a protagonistes em pregunto com ho viuria i l'estómac, irremeiablement, se'm remou i els sentiments se'm desperten i m'entristeixo. Sento una mà invisible que em pinça el coll fent que em costi d'empassar saliva durant uns instants i una calor que em puja galtes amunt.
M'he tornat més empàtic, capaç d'entendre més les coses i alhora patir-les més. Potser es podria pensar que és per egoisme, perquè temo viure-ho en primera persona, però si bé també m'ho he plantejat, crec que no és el cas. Crec que va més enllà, que potser és el gran aprenentatge de ser pare. El regal que ens fan els fills, el què ens ensenyen. El vel que ens treuen dels ulls. I potser gràcies a aquest canvi, intento buscar més la manera de salvar aquell mal pas o li dono més voltes a la situació però des d'altres punts de vista que abans desconeixia.
Antany em sentia més sintètic, més racional. Davant d'un problema a l'escola l'enfocava de manera lògica i executava la solució trobada de manera coherent, sense tenir massa maldecaps. Distant fins a cert punt. Era allò i segur que arribava a la solució. Ara bé, tampoc era massa conscient del que els seus pares podien sentir. No podia entendre-ho tant. En canvi avui m'hi sento lligat. Sento un vincle que fa que vegi el món d'una manera diferent, des d'un altre prisma. Connectat.
Mantenint la professionalitat, una escletxa de tendresa crec que ara em guia més. Perquè entenc més el què les famílies senten, comparteixo més les seves angoixes i il·lusions. Perquè m'hi veig reflectit, incapaç de pensar que altres no poden voler el millor pels seus i per tant m'hi projecto. En contrapartida quan veig els casos dels infants més deixats, també m'indigno més. Perquè no ho puc entendre. Perquè sóc incapaç de capir com uns pares no poden sentir passió pel seu fill i voler-ne el millor. Fent el màxim per aconseguir-ne la seva felicitat. Costa de que m'entri al cap.
I per aquesta regla de tres, també em costa d'entendre com imatges d'infants mal nodrits, esquelètics i moribunds, no desperten la compassió i alhora la ràbia d'aquells que poden fer-hi quelcom, d'aquells que poden ajudar a solucionar el problema. Mai he cregut en la bondat natural de les persones, sóc descregut, què hi farem!, però sí que crec en allò que ens pot despertar la mirada suplicant d'un infant si hem estat pares... o potser encara que no ho hàgim estat.