Bicicletada al Montseny

Pujant a Coll Formic.

Avui he sortit amb els de Calders bike. Normalment fem sortides per aquí, pel Moianès, però avui n'havien organitzat una al Montseny. Així doncs, amb ganes de conèixer recorreguts m'hi he apuntat, encara que feia mesos que no anava en bicicleta.
Hem sortit des d'Aiguafreda i per una pista llarga, més que un dia sense pa, hem anat pujant xino-xano fins a Coll Formic, uns 800 metres de desnivell.
Allà, al bar-refugi-parador a tocar de la carretera hem esmorzat. Portàvem uns 20 quilòmetres i de moment pintava bé, tot i que he de reconèixer que esperava la següent pujada una mica esporuguit. Havíem de baixar cap al poble de Montseny i després pujar cap al Pla de la Calma. Altre cop uns 800 metres, primer de baixada i després de pujada.
Servidor no fa massa que va assíduament en bicicleta i tampoc és massa hàbil, però amb paciència, he anat seguint el ritme. Paciència dels altres, és clar.
Ara bé, un cop hem començat a enfilar cap al Pla de la Calma, les meves cames han pres vida pròpia. Uns moviments, a l'alçada de les cuixes, com si estiguessin plenes de serpents vives, em mostraven que potser en tenien prou, malgrat ser lluny, molt lluny del cotxe. Era com si ballessin una samba sense música. Amb penes i treballs he anat fent, però quan m'he aturat, al baixar de la bici m'he quedat clavat. Com un arbre. Ben falcat al terra per aquelles cames que semblava que tinguessin unes cordes de piano a dins tensades.
Fregues que m'he fet, plàtans, potassa, Isostar... però elles que vivien pel seu compte. Així doncs, veient que m'era força difícil pedalar, he començat a caminar arrossegant la bici. La veritat és que el fort pendent feia que anés gairebé igual de ràpid que els que anaven muntats o poc menys ràpid.
Poc a poc, hem anat pujant fins als 1.285 metres del Pla i a partir d'allà començava la baixada, una rocallosa baixada continuada, fins altre cop a Aiguafreda. Ja damunt la bici he anat fent, menjant-me la pols de tothom i arribant com en Floquet - en pau descansi - i finalment les rampes han desaparegut, tot i que abans m'he repassat varis arbres genealògics...
Al final hem arribat a Aiguafreda havent fet 54 quilòmetres i uns 1600 metres de desnivell positiu. Sí, ja ho sé, no és massa, però és fàcil dir-ho asseguts al davant de la pantalla...
El què m'ha costat més, és saber que això no em costa tant fer-ho a peu en més temps és clar, però en bicicleta, és una altra història, em sento maldestre, nouvingut, tot i que potser amb el temps m'hi aniré acostumant i quan arribi a casa no semblaré el Robocop pel caminar. Bé, l'àvia del Robocop.

Càmera en mà

Tendresa

És una fal·lera. Sembla que no me'n puc estar. Quan surto, sigui per a fer el què sigui, sempre porto una càmera en mà i quan miro al meu entorn, ho miro en clau de foto. A la bossa ja en porto una de petita per si de cas. Però lluny d'impedir-me gaudir de l'instant, em sembla que me l'amplifica, ja que em fixo més en els detalls. De prop o de lluny. Macro o tele. I després gaudeixo pensant en l'angle, en la llum, en el moviment. És veritat que moltes vegades, no sempre, les faig en automàtic, però sovint m'agrada jugar amb l'obertura i la velocitat. Sobretot si hi ha molta llum o molt poca, els extrems.
I en arribar a casa m'assec i gaudeixo mirant les fotografies. Mirant si he estat capaç de captar allò que volia, aquell instant i ràpidament quan en trobo una que em diu quelcom, vull compartir-lo.

Un llit còmode

Fa dies que intento caçar la guineu. Condueixo amb la càmera a punt, engegada per si la veig i immortalitzar-la. De moment encara no ho he aconseguit. Ara, un cop l'hagi feta, la compartiré, perquè per a mi és una afecció que té sentit en la mesura que la pots transmetre, si pots fer que els del teu entorn arribin a copsar allò que et desperta aquell instant a tu: tristesa, alegria, bellesa, serenor...
Possiblement tot va començar veient fotografies a casa, velles fotografies en diapositiva oblidades al fons d'un armari. Fotografies d'indrets i personatges desconeguts però que em transportaven lluny i em deien molt i ara, amb el temps, m'he afeccionat a fotografiar allò que em sedueix, que em diu quelcom. I fullejo llibres de fotografies i em demano com les han fet. Però no a nivell tècnic, que també, sinó com viu aquell fotògraf, què fa per aconseguir aquells instants i sobretot, què els passa als fotografiats, despertant-se'm la curiositat.

Sense res a celebrar

Demà anirem a voltar. Però sense celebracions. Capcots i taciturns. El viatge serà silent, quatre mots escadussers tot escoltant les cançons més tristes de Manel i de tant en tant mirades de reüll. Aleshores, quan arribem a destí, que segurament serà la platja - m'agrada aquest estiu que no vol marxar, que s'arrapa com una crispeta al paladar, ja tindrem dies per abrigar-nos - muntarem la paradeta. Res. Una mica d'estris per jugar amb la sorra, per distreure'ns amb l'infant  i jugar plegats, sense celebrar res. Brillarà el sol, segur, perquè no pot ser d'altra manera, i anirà acompanyat d'una lleu brisa que ens farà les hores delicioses i el cel clar. Tot, sense celebrar res, és clar. Més tard, potser ens mullarem els peus, començarem tot flirtejant amb l'onatge, ai que m'atrapa l'onada, ves que en sóc de ràpid, fins que al final acabarem xops. Seriosos i xops. Res a celebrar! I quan les hores hagin avançat mandrosament, segurament només mirant-nos ens direm que cal anar a dinar i recollint tots els trastos, anirem directes a un restaurant d'aquells que allarga la temporada, on els cambrers, vestits amb pantalons negres i camisa blanca, amb llànties de principis d'estiu com mana l'etiqueta, ens serviran a corre-cuita malgrat el local estigui buit un arròs força bo, impensable en asseure's en aquelles taules poc agraciades d'un local desangelat, però que sorprenentment ho serà. Després, havent dinat i sense res a celebrar, qui sap si farem un passeig a ran de mar, mirant les onades i deixant-nos portar. Potser, ja ho veurem, amb la càmera en mà per immortalitzar aquella llum especial o aquell onatge generós tot vagarejant sense rumb. Sense presses. Però també sense res a celebrar, quedi clar. I quan fosquegi, ja farts de no celebrar res, que dura es fa la jornada quan res pots celebrar, tornarem a casa, i potser aleshores, somriurem pel dia i ens direm que bé que s'està sense res a celebrar.

Demà a treballar

Dissabte al Montcau. Diumenge a Savassona. I dilluns, a treballar... o no. Perquè total, són quatre dies. Demà, ben d'hora trucaré, que em fa mal aquí o allà, que aquest cap de setmana tal o Pasqual... i restaré a casa. Mitja volta al llit i a seguir ronsejant, per passar un altre dia amb els de casa. Acabant de beure d'aquest got de nèctar que ha estat aquest cap de setmana... i segur que quan ho digui en veu alta, al matí, quan la Lali es desperti i es llevi per preparar-se el te abans d'anar a treballar, afegirà més aigua. Prou aigua per fer dues tasses ben curulles, perquè sap que encara que ho digui, i ho digui convençut, m'acabaré aixecant i aniré a treballar. Sobreentesos de parella. Mil vegades ho he dit, encara mai ho he fet. Perquè malgrat tot m'agrada la feina i per sobre de tot, fins i tot quan he treballat en coses que no m'agradaven, que també m'ha passat, m'ha dominat un absurd sentiment de responsabilitat i m'he cregut allò de que és el nostre deure i naps i cols,  tot i que començo a creure cada cop menys en els deures i més veient que són quatre dies, però ruc de mi m'alço per anar a treballar. Ara, demà... 

De la Candidatura...

A vegades hi ha camins que es bifurquen. De forma natural, sense massa escarafalls. Un bon dia descobreixes que allò que semblava que us unia, que temps enrere havia estat la cola que us mantenia junts, s'ha anat assecant i amb el temps, l'aire i el sol, aquesta s'ha esquerdat i està a un pas de trencar-se. Ep, i parlo de política només.
Doncs això, si fa quatre anys anava amb la Candidatura Democràtica de Calders acord municipal amb Esquerra a les eleccions, ara, temps després, amb els canvis de llista i canvis de model i tarannà, deixant enrere Esquerra, me'n sento desvinculat. Me'n sento alliberat. Amb recança, és clar, però molts són els factors que m'empenyen a decidir-me. Un, malgrat no ser d'Esquerra, és l'allunyament d'aquesta doncs crec que ens garantia uns mínims, un full de navegació que si bé era imprecís i ple de taques, ens permetia saber per quins mars ens movíem. Ens ajudava a acotar-nos en molts camps, des del nacional al social, sempre amb la possibilitat d'anar més enllà, mai menys.
Ara, passades les eleccions i el distanciament de la Candidatura amb Esquerra i us asseguro que no sóc pas del partit, em sembla que aquesta ha pres una cruïlla diferent a l'inici, un rumb que potser no és el que més m'interessa. Els límits s'han desdibuixat, els horitzons s'han modificat.
Tossut de mena, cap quadrat i obtús si voleu, hi ha temes que em semblen cap-dalts i pels quals, no vull haver de renunciar mai. Temes de país i d'igualtat social. Qui ho sap, potser segueixo sent aquell idealista de fa vint anys que es creia allò de que tots som iguals i de que un país lliure és possible. Marquem-nos utopies que el dia a dia ja ens les anirà segant sota els peus, però si més no posem la fita lluny, siguem exigents doncs qui sap fins on arribarem.
Per això, perquè encara vaig amb el lliri a la mà o potser perquè he estat treballant amb gent més experimentada i entenimentada que jo i que encara era idealista, mostrant-me que potser és possible somniar més enllà dels quaranta, no vull deixar de somniar. Somniar en que la raó i els sentiments poden estar per sobre de lleis foranies, somniar que tothom, malgrat el poder adquisitiu que tingui té els mateixos drets i deures, somniar que la justícia ha de ser igual per a tothom, somniar que un dia serem lliures com a país treballant també des dels pobles, somniar que les jerarquies són temporals i atorgades per altres i per això estan al servei dels demés no per sobre dels demés, somniar... i perquè encara somnio, perquè encara crec que allò que ens deien, "ets jove ja canviaràs, jo era com tu", ho deien per enveja, perquè ells foren incapaços de mantenir uns ideals i un tarannà, per això ens volien desanimar i espantar amb lleis i històries de temps pretèrits de lluita per tal de que claudiquéssim com ells. Car els dol veure'ns encara amb aquella espurna a la mirada i el cor encès, ja que els recordem massa el què no han sabut mantenir, el que es prometeren protegir i els fot, en el fons, haver perdut.
La qüestió és que quan vaig entrar a la Candidatura no hi havia unes línies escrites, però la gent que ho conformàvem, teníem unes inquietuds similars, un tarannà proper, però ara ho veig, era casuístic del moment. En qualsevol instant podia canviar tot. Enlloc estava definida l'essència d'aquesta, depenia de qui la conformava en aquell moment i amb el temps, això ha canviat. Ep, legítimament, no me'n queixo pas, les portes foren obertes  per a mi també, senzillament que aquest no és el meu vaixell. Ha atracat al port i ara, maleta en mà, segueixo el meu camí en busca de companys més afins, que em donin conversa que em desperti la imaginació i m'alegri el pas.

Encara hi és

Feia dies que no la veia. Tres, quatre... No ho sé, però un divendres al matí en vaig veure una d'estesa a terra. Al mig d'un revolt tancat. Pelatge fosc, difícil de dir si era la meva amiga o no. Després, dies i més dies sense veure'n cap. Alguna merla, força esquirols, però de guineus res. I avui, finalment, al matí l'he vist. Un instant. Fugaç. Intens. Mirant-nos de fit a fit, just abans de que marxés rere uns arbustos de boix. Saltant. La cua al darrere dansant al compàs del seu caminar. De comiat la punta blanca allunyant-se. Semblava que m'esperés per dir-me, tranquil Sergi, estic bé. Trista, però bé. Era un amic, el meu amic. Perquè sempre me l'he imaginat femella  i l'altre, suposo que mascle, vés a saber perquè. Ara haurà de buscar companyia de nou. Tornar a cercar corriols i senders a la recerca d'un company de camí, d'un amic que li faci més suportable l'hivern.
Però malgrat tot, està bé. No li ha passat res. La meva amiga encara volta per aquests boscos i potser demà o l'altre, ens tornarem a veure i sense cap mot, només mirant-nos, ens desitjarem un bon dia i fins aviat.

Veus de fora

M'he llegit l'entrevista que li varen fer a Juan Carlos Moreno, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, a raó del seu darrer llibre publicat que es titula " El nacionalismo lingüístico". Deixa algunes perles d'aquelles que ajuden a reflexionar. Aquí en teniu algunes...


... No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.


... Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà lingüísticament...


... Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya...


... Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques...


... L'única immersió lingüística que conec és la del castellà...Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola ...


... Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya...


... el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit...És que hauria de ser de segona, és clar que sí...A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera...La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.


... l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista...

Bé, encara que nosaltres potser ja ho tenim clar, també va bé que algú del brau se n'adoni i en parli, encara que difícilment arribarà a convèncer ningú dels convençuts...