Cloure l'estiu

Que en són de dolces. Collides d'una en una, en família, cercant entre un munt i escollint-ne les millors. Les més grosses. Les més vistoses. Cridaneres per definició. Les altres les deixem, per demà o un altre dia que mai arriba. Només un dia per collir, per cloure l'estiu. Més dies seria massa dolorós i tampoc tantes en volem.
El fruit dóna sentit a moltes coses, entre elles a la planta espinosa i persistent. Tradició ja instal·lada, agredolç comiat d'estiu, la seva negror ens recorda que tot s'acaba. Que tot té un final i les vacances, ves què hi farem, també.
Quan vespreja acabem plens d'esgarrinxades, de dits lacerats i tuppers plens. Dies després, a casa, qualsevol tarda, a pesar-les i bullir-les. A preparar la melmelada que més endavant, amb el fred o les fulles caigudes, ens portarà la fragància de l'estiu que es clou. Dels viatges fets, els llibres llegits, les mandres viscudes i les hores perdudes.
Un altre any collint les móres. Un altre estiu que se'n va. Aquest però, amb el fill que ja vol collir, que les pren, les mira, les olora i després, cansat de la feixuga tasca de cercar, del recipient sempre mig ple, les llença enmig d'un somriure trapella i una mirada espurnejant. Mira com salten! Mira com se'n van!
I què li diràs? Que costen de collir? Que em dol perquè amb cada móra l'estiu s'escurça i demà, o l'altre, ens veurem menys? Jugarem menys? Que estarem menys estona junts, per tot, fins i tot per enfadar-nos d'aquella manera que mai dura, que no és feixuga? Només un instant? Un sospir? , car la innocència no coneix de premeditació i tot allò que fa, enrere ràpid va.
Però, no! Només per resposta un això no es fa, però en el fons, és igual. Collir móres no és per collir-les, per fer pes, per fer melmelada, és per cloure l'estiu, per prendre el temps per pensar en el què deixem enrere i el què comencem.
Una nova aventura. Un nou any. Aquest a Mura. Un nou repte temptador. Escollit amb il·lusió. I malgrat el repte, la il·lusió, l'elecció, sempre costa haver de separar-se de l'infant, gaudir-ne menys, jugar menys, enfadar-se menys. Però és llei de vida i demà, serà un altre dia. Al vespre en parlarem.

Diuen...

Uns diuen que ha estat de nit. Altres, que ha estat de dia. Els que menys, en aquella hora en què la nit dóna pas al dia i els follets tornen a casa deixant els camins pels vianants. Però ningú no ho sap del cert. Només una certesa ens assalta. Només una veritat es veu a primer cop d'ull. Or i sang al capdamunt.
Vestida finalment, deixant enrere anys de nuesa, després de tempestes i cops de calor, de vent i de nevades, per fi ha tornat a engalanar-se. Per fi ha tornat a sentir l'escalf dels colors que l'aixecaren.
Volia esperar-se a la data assenyalada, volia vestir-se de festa per a l'ocasió, però com aquesta fa el lladre, diuen que ha preferit no esperar i vestir-se a la primera. Massa temps nua als quatre vents.
Demà de bon matí, si venteja de ponent els respondrà altre cop, batent les ales esteses amb pregàries al cel, amb reclams d'una terra que es desperta. Sec vindrà el ponent, àrid i feréstec, però endolcit pel vellut acolorit al seu pas, la resposta serà nostra.
Diuen, que estava adormida i que emmetzinada la tenien. Sembla que amb bruixeria l'atordiren. Ben aferrada a les seves entranyes, soldada amb pasta de manobre, tenia una pústula desagradable, un virus nociu, un càncer malaltís que l'estenallava. Es veu, i m'ho han dit de primera mà, que entre les seves parets alteroses, les que temps enllà defensaven la marca d'invasions, ara ja envaïts i emmudits, car el regne d'Espanya ens ha engolit, el seu bastió havia estat violat. Lacerat. Marcat. Humiliat.
Una moneda, com si d'un símbol de traïció parlés, car Judes deuria ser qui la plantà, una moneda grossa, sonora i vanitosa, una moneda del calb que parlava de gràcia de Déu quan desgràcia devia ser, es mantenia tacant la immaculada i gràcil torre.
Es veu però, que els que alçaren el penó, que qui sap el dia que no caldrà onejar alliberats del tot, l'arrencaren i l'expulsaren del seu cos vell i malmès. Del seu cos calderí. Aleshores, alliberada de tal xacra immunda i pèrfida de les seves entranyes, com a resposta agraïda, onejà la insígnia amb fermesa i convicció.
Anit dormirà tranquil·la, diuen, car el tap de bassa rodanxó, veu soprano, calb i pudent, ha estat expulsat dels seus murs històrics i amb el temps, pluges i sols reparadors, la cicatriu es tancarà tornant la bellesa i virginitat al lloc. Preludi, qui ho sap, si de l'esdevenidor del país.
Diuen!

Un gran viatge

Tanta excitació no és possible contenir-la al pit. T'inflaries com un globus sonda i volaries enllà, però el sostre baix, ran de cap, t'impedeix que marxis. Assegut seriós mires els comandaments. Toques tot el què hi ha. Botons de colors cridaners que fan sons monòtons, estris de grans de mida petita, nens i nenes asseguts igual d'excitats... I mires a banda i banda i els colors i els llums t'aclaparen. Et sedueixen. La música, primer suau, dolça, comença a sonar més forta després de la botzina. D'aquell so estrident que anuncia quelcom. Sembla que s'acosta el moment.
I de sobte la primera embranzida. L'arrencada que malgrat l'avís i les recomanacions sentides, mai escoltem quan ens parlen amb un somriure a la cara i amb tantes coses meravelloses per mirar, ens ha agafat d'improvís i durant uns instants, breus, el somriure nerviós de la cara se't transforma i només fugaçment, la rialla continguda esdevé desconcertada entre el plor i l'alegria, però ràpidament, un cop el moviment sobtat esdevé un anar melós i suau, un agombolament agradable, sempre vigilat de prop pels teus que et saluden en passar, la boca s'engrandeix altre cop i l'atenció s'escapa entre tants estímuls. Globus, llums, sorolls, persones, vehicles. I el somriure dóna pas a rialles i aquestes a un capteniment de curiositat i joia.
I hem encetat una nova experiència i mai més, quan sentim aquella música ofensiva, d'alta i cridanera, veurem quelcom de paorós. A la nostra ment vindrà l'avui, el viatge en el tractor de plàstic dur, immòbil i fixe, però que ens transporta enllà, fent-nos pagesos o astronautes de la terra, tan hi fa, hem somniat desperts i en volem més i més, perquè el viatge, que potser podria semblar llarg, esdevé curt, esdevé misèrrim, i anhelem encetar altre cop la volta circular i repetitiva que mai se'ns fa avorrida. Un i altre cop. Girar i girar. Malgrat sempre anem en fila, un rere l'altre i el moviment és el mateix i tot és de cartró pedra però la nostra ment, la nostra imaginació omple els buits que hi ha i transforma l'atracció de fira en un llarg viatge. En el primer i millor viatge de festa major.

Sonen els campanes

Me n'assabento de la mort d'en Heribert Barrera. Un personatge singular. Fins al final conseqüent amb la idea de país, tot i que a vegades fotent la gamba fins al capdamunt. Sobretot amb les seves memòries i amb comentaris més que censurables referents a la immigració. També és veritat que hi va haver qui va aprofitar per dilapidar-lo, mostrant només allò nefast que deia. Però malgrat tot, algú que ha estat fidel al país. Fins al final manifestant-se per la llibertat de Catalunya. No sé si passarà el mateix amb polítics com els d'ara, que uns ens venen per un plat de llenties - ja veureu el Duran d'aquí a quatre dies si pot passejar la calba amb cartera ministerial - i d'altres que són incapaços de deixar pas per por de perdre la mamella d'on fa temps que xuclen - diguem-n'hi Ridao -.
N'Heribert ha estat un personatge admirat per moltes generacions, amb clars i obscurs, però on els seus obscurs no tenen res a veure amb els obscurs que ens volien fer empassar del Samaranch quan morí. Aquell era nefast pel país, una lacra de cap a peus i tot el què feia era per interès propi, mentre en Barrera, tot i comentaris o idees desafortunades, el què deia o feia era amb voluntat d'ajudar Catalunya. Per tant, esperem que els homenatges i reconeixements estiguin a l'alçada.
Per cert que és interessant veure com desgranen la notícia els diferents mitjans. Mentre TV3 sembla més distant, com si parlés de la mort d'un dirigent afganès, amb poca cosa i cridanera, bàsicament centrant-se en el polític, a la malla ens en fan una biografia més àmplia, de manera que ens mostren més un intel·lectual que ha esdevingut polític. Potser però, la que trobo més equilibrada és la del diari Ara.
Pel què fa a Esquerra em sorprèn que hagin tardat tant a fer-se'n ressò, fa just cinc minuts que ho han penjat. D'acord que és dissabte, d'acord que és tard, però quatre ratlles, un mot, res... una menció per a algú que ha estat important per al partit... Ja sé que un cop surten d'escena, com per exemple en Carod, un cop se'n van la memòria és efímera i si t'he vist, no me'n recordo, però potser seria de justícia, un condol obert, un condol sincer o si més no respectuós i educat. I quan ho han fet, casualment els he enviat un correu gairebé tres quarts d'hora abans demanant com és que no en deien res, quatre ratlles i totalment impersonals, com si no anés amb ells.
Potser per això els va com els va, perquè anem endavant però ens costa mirar enrere i cap als costats, centrats només en el propi melic.
Esperem que en Bosch, que sembla més centrat, arregli el desgavell, si és que unes primàries no el debiliten i enfronten uns amb altres sense sumar.

Imatges locals

Els gustos de les persones són indesxifrables. Potser per això els publicistes s'han d'esmerçar per trobar el lema o la imatge que impacti i no sempre ho aconsegueixen.
Des de fa temps penjo fotografies que m'agraden en una pàgina web dita Panoramio, la qual les enllaça amb Google Earth si aquestes donen una visió general de l'indret. Aleshores quan navegues per la xarxa, pot passar que si busques un lloc concret, surti la teva fotografia i per tant puguis donar una visió personal d'aquest.
La gràcia, per a mi, és sobretot retratar aquells llocs que m'agraden i que tenen un valor especial, encara que de vegades afegeixo fotografies que trobo senzillament boniques.
D'aquesta manera puc mostrar racons del meu país i en particular de Calders, donant-ho a conèixer des d'aquí, des d'algú que ho ha trepitjat.
El què em sorprèn més però, és que el nombre de visites que tenen les fotografies no segueix una lògica clara. Bé, o si més no jo no la podria afirmar. Si bé semblaria més fàcil que fotografies de Nova York o Roma - alguna n'he posat - fossin les més visitades, malgrat haver-hi molta oferta també hi ha molta demanda, descobreixes que indrets com Calders, Menorca - en aquest cas potser és perquè és molt turístic - o bé Badalona s'emporten la palma en les que penjo, excepte una. Qui ho sap, podria ser que poca gent pengés fotografies d'aquests indrets i per tant hi hagués poc on escollir, mai se sap.
Ara bé, deixant de banda el nombre de visites, penjar fotografies de llocs propers i estimats, et permet mostrar a gent de fora allò que t'estimes, aquells racons o aquells moments que te'ls fan especials i d'aquesta manera, potser, transmetre un xic de l'amor que es sent pel país i n'entenguin el sentiment que se'n desprèn.

Dels espais públics

L'altre dia, voltant per Ginebra ( caram, com sona això... ) , vam anar a parar a un parc. Un parc públic enmig de la ciutat, dels molts que hi ha.
A l'entrada hi havia fets a terra amb rajoles, deu o dotze taulells gegants d'escacs. A sobre, ben posades, les peces d'escacs o de dames. Més d'escacs que de dames i en alguns, la majoria, gent jugant-hi. Gent de tot tipus, grans, joves, d'aquí, d'allà o de més enllà. Molts d'ells amb una cervesa a la mà, feia molta calor.
Més endavant, un parc infantil. Un senyor parc. Com els d'aquí. Ironia, s'entén.
Al primer espai hi havia una font que anava rajant tota l'estona ( serà perquè tenen el llac i l'aigua els sobra? ) i aquesta, quan queia a terra, seguia un canal fins a un espai circular, obert només en un punt, on l'aigua s'acumulava i feia les delícies dels infants. A tocar, paret amb paret, un sorral.
Més enllà uns tobogans, uns gronxadors...
Seguint pel parc vàrem trobar després un canal. Devia fer un parell de metres d'ample, si hi arribava i potser un metre de fondària. A dins, gent banyant-s'hi. Famílies, joves, nens i nenes.
I és clar, tot plegat en un entorn ombrívol amb arbres i gespa amb gent a vessar, xerrant, descansant, dormint o llegint.
Un parc on podies trobar-hi allò que volguessis. Hi havia un bar amb terrassa on al ritme de samba, potser un xic alt el volum, una parella dansava sense que els peus els toquessin a terra mentre una altra era a punt d'unir-s'hi.
Venia de gust quedar-s'hi, estar-hi estona i gaudir de l'espai.
Quan volto, voltem, descobreixo que de les moltes mancances que tenim al nostre petit país, una d'aquestes són els espais públics. Tampoc vull lloar en excés allò de fora, tampoc era molt net, malgrat els tòpics, però dóna la sensació que arreu pensen en aquestes coses, que no es limiten a posar quatre coses i passa que t'he vist.
Segurament si fessin un parc d'aquests aquí, el problema seria que els infants es mullarien i les famílies es queixarien, que al cap de quatre dies als taulells d'escacs s'hauria de jugar amb pedres o fulles o bé que al canal, es faria un concurs de
pesca d'ampolles.
Però amb el clima d'aquí, que convida a viure al carrer bona part de l'any, a passar hores a l'aire lliure i fer relacions socials, és estrany que no seguim més els models d'aquests espais i ens tanquem al parc de formigó amb quatre coses mal comptades.

Montblanc ( 4.810 m. )

Les fotografies del Montblanc.