Un gran viatge

Tanta excitació no és possible contenir-la al pit. T'inflaries com un globus sonda i volaries enllà, però el sostre baix, ran de cap, t'impedeix que marxis. Assegut seriós mires els comandaments. Toques tot el què hi ha. Botons de colors cridaners que fan sons monòtons, estris de grans de mida petita, nens i nenes asseguts igual d'excitats... I mires a banda i banda i els colors i els llums t'aclaparen. Et sedueixen. La música, primer suau, dolça, comença a sonar més forta després de la botzina. D'aquell so estrident que anuncia quelcom. Sembla que s'acosta el moment.
I de sobte la primera embranzida. L'arrencada que malgrat l'avís i les recomanacions sentides, mai escoltem quan ens parlen amb un somriure a la cara i amb tantes coses meravelloses per mirar, ens ha agafat d'improvís i durant uns instants, breus, el somriure nerviós de la cara se't transforma i només fugaçment, la rialla continguda esdevé desconcertada entre el plor i l'alegria, però ràpidament, un cop el moviment sobtat esdevé un anar melós i suau, un agombolament agradable, sempre vigilat de prop pels teus que et saluden en passar, la boca s'engrandeix altre cop i l'atenció s'escapa entre tants estímuls. Globus, llums, sorolls, persones, vehicles. I el somriure dóna pas a rialles i aquestes a un capteniment de curiositat i joia.
I hem encetat una nova experiència i mai més, quan sentim aquella música ofensiva, d'alta i cridanera, veurem quelcom de paorós. A la nostra ment vindrà l'avui, el viatge en el tractor de plàstic dur, immòbil i fixe, però que ens transporta enllà, fent-nos pagesos o astronautes de la terra, tan hi fa, hem somniat desperts i en volem més i més, perquè el viatge, que potser podria semblar llarg, esdevé curt, esdevé misèrrim, i anhelem encetar altre cop la volta circular i repetitiva que mai se'ns fa avorrida. Un i altre cop. Girar i girar. Malgrat sempre anem en fila, un rere l'altre i el moviment és el mateix i tot és de cartró pedra però la nostra ment, la nostra imaginació omple els buits que hi ha i transforma l'atracció de fira en un llarg viatge. En el primer i millor viatge de festa major.

Sonen els campanes

Me n'assabento de la mort d'en Heribert Barrera. Un personatge singular. Fins al final conseqüent amb la idea de país, tot i que a vegades fotent la gamba fins al capdamunt. Sobretot amb les seves memòries i amb comentaris més que censurables referents a la immigració. També és veritat que hi va haver qui va aprofitar per dilapidar-lo, mostrant només allò nefast que deia. Però malgrat tot, algú que ha estat fidel al país. Fins al final manifestant-se per la llibertat de Catalunya. No sé si passarà el mateix amb polítics com els d'ara, que uns ens venen per un plat de llenties - ja veureu el Duran d'aquí a quatre dies si pot passejar la calba amb cartera ministerial - i d'altres que són incapaços de deixar pas per por de perdre la mamella d'on fa temps que xuclen - diguem-n'hi Ridao -.
N'Heribert ha estat un personatge admirat per moltes generacions, amb clars i obscurs, però on els seus obscurs no tenen res a veure amb els obscurs que ens volien fer empassar del Samaranch quan morí. Aquell era nefast pel país, una lacra de cap a peus i tot el què feia era per interès propi, mentre en Barrera, tot i comentaris o idees desafortunades, el què deia o feia era amb voluntat d'ajudar Catalunya. Per tant, esperem que els homenatges i reconeixements estiguin a l'alçada.
Per cert que és interessant veure com desgranen la notícia els diferents mitjans. Mentre TV3 sembla més distant, com si parlés de la mort d'un dirigent afganès, amb poca cosa i cridanera, bàsicament centrant-se en el polític, a la malla ens en fan una biografia més àmplia, de manera que ens mostren més un intel·lectual que ha esdevingut polític. Potser però, la que trobo més equilibrada és la del diari Ara.
Pel què fa a Esquerra em sorprèn que hagin tardat tant a fer-se'n ressò, fa just cinc minuts que ho han penjat. D'acord que és dissabte, d'acord que és tard, però quatre ratlles, un mot, res... una menció per a algú que ha estat important per al partit... Ja sé que un cop surten d'escena, com per exemple en Carod, un cop se'n van la memòria és efímera i si t'he vist, no me'n recordo, però potser seria de justícia, un condol obert, un condol sincer o si més no respectuós i educat. I quan ho han fet, casualment els he enviat un correu gairebé tres quarts d'hora abans demanant com és que no en deien res, quatre ratlles i totalment impersonals, com si no anés amb ells.
Potser per això els va com els va, perquè anem endavant però ens costa mirar enrere i cap als costats, centrats només en el propi melic.
Esperem que en Bosch, que sembla més centrat, arregli el desgavell, si és que unes primàries no el debiliten i enfronten uns amb altres sense sumar.

Imatges locals

Els gustos de les persones són indesxifrables. Potser per això els publicistes s'han d'esmerçar per trobar el lema o la imatge que impacti i no sempre ho aconsegueixen.
Des de fa temps penjo fotografies que m'agraden en una pàgina web dita Panoramio, la qual les enllaça amb Google Earth si aquestes donen una visió general de l'indret. Aleshores quan navegues per la xarxa, pot passar que si busques un lloc concret, surti la teva fotografia i per tant puguis donar una visió personal d'aquest.
La gràcia, per a mi, és sobretot retratar aquells llocs que m'agraden i que tenen un valor especial, encara que de vegades afegeixo fotografies que trobo senzillament boniques.
D'aquesta manera puc mostrar racons del meu país i en particular de Calders, donant-ho a conèixer des d'aquí, des d'algú que ho ha trepitjat.
El què em sorprèn més però, és que el nombre de visites que tenen les fotografies no segueix una lògica clara. Bé, o si més no jo no la podria afirmar. Si bé semblaria més fàcil que fotografies de Nova York o Roma - alguna n'he posat - fossin les més visitades, malgrat haver-hi molta oferta també hi ha molta demanda, descobreixes que indrets com Calders, Menorca - en aquest cas potser és perquè és molt turístic - o bé Badalona s'emporten la palma en les que penjo, excepte una. Qui ho sap, podria ser que poca gent pengés fotografies d'aquests indrets i per tant hi hagués poc on escollir, mai se sap.
Ara bé, deixant de banda el nombre de visites, penjar fotografies de llocs propers i estimats, et permet mostrar a gent de fora allò que t'estimes, aquells racons o aquells moments que te'ls fan especials i d'aquesta manera, potser, transmetre un xic de l'amor que es sent pel país i n'entenguin el sentiment que se'n desprèn.

Dels espais públics

L'altre dia, voltant per Ginebra ( caram, com sona això... ) , vam anar a parar a un parc. Un parc públic enmig de la ciutat, dels molts que hi ha.
A l'entrada hi havia fets a terra amb rajoles, deu o dotze taulells gegants d'escacs. A sobre, ben posades, les peces d'escacs o de dames. Més d'escacs que de dames i en alguns, la majoria, gent jugant-hi. Gent de tot tipus, grans, joves, d'aquí, d'allà o de més enllà. Molts d'ells amb una cervesa a la mà, feia molta calor.
Més endavant, un parc infantil. Un senyor parc. Com els d'aquí. Ironia, s'entén.
Al primer espai hi havia una font que anava rajant tota l'estona ( serà perquè tenen el llac i l'aigua els sobra? ) i aquesta, quan queia a terra, seguia un canal fins a un espai circular, obert només en un punt, on l'aigua s'acumulava i feia les delícies dels infants. A tocar, paret amb paret, un sorral.
Més enllà uns tobogans, uns gronxadors...
Seguint pel parc vàrem trobar després un canal. Devia fer un parell de metres d'ample, si hi arribava i potser un metre de fondària. A dins, gent banyant-s'hi. Famílies, joves, nens i nenes.
I és clar, tot plegat en un entorn ombrívol amb arbres i gespa amb gent a vessar, xerrant, descansant, dormint o llegint.
Un parc on podies trobar-hi allò que volguessis. Hi havia un bar amb terrassa on al ritme de samba, potser un xic alt el volum, una parella dansava sense que els peus els toquessin a terra mentre una altra era a punt d'unir-s'hi.
Venia de gust quedar-s'hi, estar-hi estona i gaudir de l'espai.
Quan volto, voltem, descobreixo que de les moltes mancances que tenim al nostre petit país, una d'aquestes són els espais públics. Tampoc vull lloar en excés allò de fora, tampoc era molt net, malgrat els tòpics, però dóna la sensació que arreu pensen en aquestes coses, que no es limiten a posar quatre coses i passa que t'he vist.
Segurament si fessin un parc d'aquests aquí, el problema seria que els infants es mullarien i les famílies es queixarien, que al cap de quatre dies als taulells d'escacs s'hauria de jugar amb pedres o fulles o bé que al canal, es faria un concurs de
pesca d'ampolles.
Però amb el clima d'aquí, que convida a viure al carrer bona part de l'any, a passar hores a l'aire lliure i fer relacions socials, és estrany que no seguim més els models d'aquests espais i ens tanquem al parc de formigó amb quatre coses mal comptades.

Montblanc ( 4.810 m. )

Les fotografies del Montblanc.

Ascensió al Montblanc ( 4.810 m. ) II

L'aresta fins al cim amb el naixement del sol de fons.

La nit fou gèlida. Vent i sòl de neu, una

combinació perfecta. A més a més no havíem portat màrfegues i per tant tota la fredor del terra de gel - la tenda que tinc no aïlla, com vaig descobrir aquella nit- se'ns va acumular al cos i ens passàrem la nit regirant-nos i tremolant. Per tant, quan a la una el despertador va sonar, no ens costà gaire posar-nos en moviment.

Més lleugers, deixàrem tenda, sacs i part del menjar en aquesta, i equipats amb grampons, piolet, pal d'esquiar i frontal, encara que hi havia lluna gairebé plena, vàrem començar a fer l'aresta que ens portava a la pala que s'enfilava al Dôme du Goûter ( 4.304 m. ). D'allà seguirem al coll i després al refugi de Vallot a 4.362 m.

Dalt del cim del Montblanc

A partir d'aquest punt comença l'aresta de les Bosses, un pas estret, on hi caben poc més que els dos peus junts i que va pujant entre pendents més o menys dretes. Me l'havia imaginat molt, el somniava de tant que me n'havien parlat i potser per això, potser per les grans dimensions que havia adquirit dins el meu cap, al trobar-me'l no em semblà tant. Ara bé, va ser un pas divertit, d'aquells en què la boca se t'asseca i esbufegues per l'alçada i l'esforç. D'aquells que vas concentrat per tal de no errar el pas i mentalment et vas repetint, abans de moure un punt de suport, tres de ben ancorats. Un i altre cop.

Baixant cap a Vallot.

En aquest tram al Robert li saltaren un parell de cops els grampons, d'aquells maleïts que van amb corretges, amb la dificultat que comporta nuar-los amb pendent. Però amb la neu bona que hi havia i el cap fred, va anar fent.

Finalment, passada l'aresta, s'enceta la pala que ja puja cap al cim, fent esses per suavitzar el pas, on s'hi arriba resseguint una altra aresta, la del cim.

Vàrem arribar al cim del Montblanc quan tot just clarejava, cap a quarts de sis, quan una franja tènue taronja, una franja que separava les diferents tonalitats de blau que anaven fins al negre sobre nostre, s'endevinava a l'horitzó, amb un vent fredíssim que ens calava els ossos. Sota els nostres peus tots els altres cims. Una atalaia envejable.

Dalt de tot ens anàrem reunint diferents persones. Tothom amb cara de felicitat i satisfacció, admirant el paisatge i també, perquè no, concentrats en la baixada que ens esperava. El mateix camí però cada cop amb més gent.

Després de les fotos, les felicitacions i aquell somriure neci a la cara de fita aconseguida, començàrem a baixar. Creuant-nos amb diferents cordades, deixant pas o passant.

Corrua de gent que pujava al cim mentre nosaltres baixàvem. Al fons, el Montblanc.

La baixada fou molt més fàcil que la pujada, amb l'alegria del cim assolit. Desparàrem la tenda i després, altre cop carregats com rucs, a desgrimpar fins a Tête Rousse i Nid d'Aigle, on prenguérem el cremallera enllaunats fins a Le Fayet, on teníem el cotxe.

El cremallera a Nid d'Aigle de baixada.

Realment ha estat un dels cims més importants que he fet. Per molts motius, per alçada, per diversitat, té de tot i força ( neu, grimpada, arestes, passos compromesos... ), l'acampada a la neu, però també perquè em sentia amo del meu destí i connectat, perquè en cims d'aquestes característiques, difícils i nous, anava sempre amb gent que ja l'havia fet o tècnicament eren molt bons i aquest cop ens aventuràvem amb el Robert, estrenant-nos ambdós. I la veritat, tot ens anà rodó. La neu, el temps... Fou d'aquells cims en que quan arribes a baix trucaries a ton pare i t'atures a mig marcar. Perquè ja no hi és qui plantà la llavor anys enrere, però voldries comentar-li, com sempre feies quan feies un cim especial, malgrat ell ja no pogués seguir-te. Perquè t'escoltava i en gaudia com tu, i t'explicava que ell havia baixat amb el piolet entre cames tal gelera, o del pobre Monistrol, allà a la xemeneia o d'aquell camió de la llet que els portava fins al Pedraforca o d'altres anècdotes de muntanya, repetint-se massa sovint però poc que importava - com un conte que agrada sentir un i altre cop - i ambdós rèieu veient unes històries tan allunyades en el temps però tan semblants en les formes. Però aquest cop només vaig poder-hi pensar, pujant amunt, dalt del cim, mirant al voltant i veient la bellesa que m'envoltava. Vivint una passió que compartíem i que ens unia i ens uneix malgrat ja no hi és.

Ascensió al Montblanc I

Aresta del refugi de Goûter a la zona d'acampada.

A vegades hi ha fites que semblen molt llunyanes. Parlant de muntanyes, cims que et sembla que tardaràs a assolir. Un d'aquests era el Montblanc. Fa un parell d'anys vàrem fer un intent d'anar-hi, però finalment vàrem anar al Gran Paradiso.

Aquest any, amb el Robert, vàrem decidir fer-lo. Teníem pensat fer l'ascensió dijous i divendres però una bona previsió del temps, ens féu avançar els plans.

Dimarts vàrem prendre el cremallera. Volíem agafar el primer però quan vàrem trucar per fer la reserva, ens van dir que hauríem de prendre el de les 10. Així doncs, ben equipats i carregats com rucs vàrem pujar al cremallera, una espècie de vagó per a bestiar bucòlic. Ple a vessar. La majoria dels passatgers però, anaven a la glacera de Bionnassay, pocs pujaven cap als refugis.

Un cop a la darrera parada, a Nid d'Aigle, a uns 2.300 m. comença el camí que va pujant entre pedres i rocs zigzaguejant fins a la glacera de la Tête Rousse ( 3.167 m. ), on hi ha un refugi i una zona habilitada per a acampar.

Per sobre d'aquest ens vàrem trobar amb la primera dificultat de la sortida, el Grand Couloir. N'havíem sentit molt a parlar, fins i tot m'havien enviat vídeos per animar-me. És un pas d'uns cent metres que algun bromista va anomenar irònicament la "bolera", ja que aquí quan la temperatura puja, la neu del capdamunt es fon i es desprenen rocs i cauen. Una pluja de rocs temible. Evidentment les bitlles són les persones que passen per sota. Nosaltres vàrem tenir la sort que van començar a caure més tard de que hi passéssim i per sort, pocs i petits.

Per passar aquest pas hi ha un cordino ( una corda fixe ) que serveix de guia i on veus que tothom s'hi ancora i corre que se les pela. Després, a l'altra banda, comença una grimpada d'uns sis-cents metres de desnivell fins al refugi de Goûter. Està assenyalada amb marques roges i de tant en tant hi ha cables d'acer allà on es fa gel per poder-se encordar, com una ferrata o bé per agafar-s'hi.

Quan s'acaben els rocs, al capdamunt, et trobes de sobte sota el refugi. Vàrem arribar-hi a les quatre, però com que estava ple - al setembre ja està tot reservat - havíem decidit dormir en tenda a una petita zona plana per sobre d'aquest. Passada una curta aresta s'arriba a la zona d'acampada. La veritat és que és molt bonic i dóna molt d'ambient d'alta muntanya, d'alpinisme.

Vàrem plantar la tenda en un buit que hi havia i dinàrem.

Zona d'acampada a Goûter

Després, a veure passar les hores, fins a les set que volíem anar a dormir, ja que ens llevaríem a la una per fer l'atac del cim, mirant el paisatge i gaudint de l'indret. Vistes meravelloses dels cims del voltant i les valls. Agulla de Bionnassay, Agulla de Midi, Dôme...

Vistes que teníem des de la tenda a l'Agulla du Midi