Ascensió al Montblanc ( 4.810 m. ) II

L'aresta fins al cim amb el naixement del sol de fons.

La nit fou gèlida. Vent i sòl de neu, una

combinació perfecta. A més a més no havíem portat màrfegues i per tant tota la fredor del terra de gel - la tenda que tinc no aïlla, com vaig descobrir aquella nit- se'ns va acumular al cos i ens passàrem la nit regirant-nos i tremolant. Per tant, quan a la una el despertador va sonar, no ens costà gaire posar-nos en moviment.

Més lleugers, deixàrem tenda, sacs i part del menjar en aquesta, i equipats amb grampons, piolet, pal d'esquiar i frontal, encara que hi havia lluna gairebé plena, vàrem començar a fer l'aresta que ens portava a la pala que s'enfilava al Dôme du Goûter ( 4.304 m. ). D'allà seguirem al coll i després al refugi de Vallot a 4.362 m.

Dalt del cim del Montblanc

A partir d'aquest punt comença l'aresta de les Bosses, un pas estret, on hi caben poc més que els dos peus junts i que va pujant entre pendents més o menys dretes. Me l'havia imaginat molt, el somniava de tant que me n'havien parlat i potser per això, potser per les grans dimensions que havia adquirit dins el meu cap, al trobar-me'l no em semblà tant. Ara bé, va ser un pas divertit, d'aquells en què la boca se t'asseca i esbufegues per l'alçada i l'esforç. D'aquells que vas concentrat per tal de no errar el pas i mentalment et vas repetint, abans de moure un punt de suport, tres de ben ancorats. Un i altre cop.

Baixant cap a Vallot.

En aquest tram al Robert li saltaren un parell de cops els grampons, d'aquells maleïts que van amb corretges, amb la dificultat que comporta nuar-los amb pendent. Però amb la neu bona que hi havia i el cap fred, va anar fent.

Finalment, passada l'aresta, s'enceta la pala que ja puja cap al cim, fent esses per suavitzar el pas, on s'hi arriba resseguint una altra aresta, la del cim.

Vàrem arribar al cim del Montblanc quan tot just clarejava, cap a quarts de sis, quan una franja tènue taronja, una franja que separava les diferents tonalitats de blau que anaven fins al negre sobre nostre, s'endevinava a l'horitzó, amb un vent fredíssim que ens calava els ossos. Sota els nostres peus tots els altres cims. Una atalaia envejable.

Dalt de tot ens anàrem reunint diferents persones. Tothom amb cara de felicitat i satisfacció, admirant el paisatge i també, perquè no, concentrats en la baixada que ens esperava. El mateix camí però cada cop amb més gent.

Després de les fotos, les felicitacions i aquell somriure neci a la cara de fita aconseguida, començàrem a baixar. Creuant-nos amb diferents cordades, deixant pas o passant.

Corrua de gent que pujava al cim mentre nosaltres baixàvem. Al fons, el Montblanc.

La baixada fou molt més fàcil que la pujada, amb l'alegria del cim assolit. Desparàrem la tenda i després, altre cop carregats com rucs, a desgrimpar fins a Tête Rousse i Nid d'Aigle, on prenguérem el cremallera enllaunats fins a Le Fayet, on teníem el cotxe.

El cremallera a Nid d'Aigle de baixada.

Realment ha estat un dels cims més importants que he fet. Per molts motius, per alçada, per diversitat, té de tot i força ( neu, grimpada, arestes, passos compromesos... ), l'acampada a la neu, però també perquè em sentia amo del meu destí i connectat, perquè en cims d'aquestes característiques, difícils i nous, anava sempre amb gent que ja l'havia fet o tècnicament eren molt bons i aquest cop ens aventuràvem amb el Robert, estrenant-nos ambdós. I la veritat, tot ens anà rodó. La neu, el temps... Fou d'aquells cims en que quan arribes a baix trucaries a ton pare i t'atures a mig marcar. Perquè ja no hi és qui plantà la llavor anys enrere, però voldries comentar-li, com sempre feies quan feies un cim especial, malgrat ell ja no pogués seguir-te. Perquè t'escoltava i en gaudia com tu, i t'explicava que ell havia baixat amb el piolet entre cames tal gelera, o del pobre Monistrol, allà a la xemeneia o d'aquell camió de la llet que els portava fins al Pedraforca o d'altres anècdotes de muntanya, repetint-se massa sovint però poc que importava - com un conte que agrada sentir un i altre cop - i ambdós rèieu veient unes històries tan allunyades en el temps però tan semblants en les formes. Però aquest cop només vaig poder-hi pensar, pujant amunt, dalt del cim, mirant al voltant i veient la bellesa que m'envoltava. Vivint una passió que compartíem i que ens unia i ens uneix malgrat ja no hi és.

Ascensió al Montblanc I

Aresta del refugi de Goûter a la zona d'acampada.

A vegades hi ha fites que semblen molt llunyanes. Parlant de muntanyes, cims que et sembla que tardaràs a assolir. Un d'aquests era el Montblanc. Fa un parell d'anys vàrem fer un intent d'anar-hi, però finalment vàrem anar al Gran Paradiso.

Aquest any, amb el Robert, vàrem decidir fer-lo. Teníem pensat fer l'ascensió dijous i divendres però una bona previsió del temps, ens féu avançar els plans.

Dimarts vàrem prendre el cremallera. Volíem agafar el primer però quan vàrem trucar per fer la reserva, ens van dir que hauríem de prendre el de les 10. Així doncs, ben equipats i carregats com rucs vàrem pujar al cremallera, una espècie de vagó per a bestiar bucòlic. Ple a vessar. La majoria dels passatgers però, anaven a la glacera de Bionnassay, pocs pujaven cap als refugis.

Un cop a la darrera parada, a Nid d'Aigle, a uns 2.300 m. comença el camí que va pujant entre pedres i rocs zigzaguejant fins a la glacera de la Tête Rousse ( 3.167 m. ), on hi ha un refugi i una zona habilitada per a acampar.

Per sobre d'aquest ens vàrem trobar amb la primera dificultat de la sortida, el Grand Couloir. N'havíem sentit molt a parlar, fins i tot m'havien enviat vídeos per animar-me. És un pas d'uns cent metres que algun bromista va anomenar irònicament la "bolera", ja que aquí quan la temperatura puja, la neu del capdamunt es fon i es desprenen rocs i cauen. Una pluja de rocs temible. Evidentment les bitlles són les persones que passen per sota. Nosaltres vàrem tenir la sort que van començar a caure més tard de que hi passéssim i per sort, pocs i petits.

Per passar aquest pas hi ha un cordino ( una corda fixe ) que serveix de guia i on veus que tothom s'hi ancora i corre que se les pela. Després, a l'altra banda, comença una grimpada d'uns sis-cents metres de desnivell fins al refugi de Goûter. Està assenyalada amb marques roges i de tant en tant hi ha cables d'acer allà on es fa gel per poder-se encordar, com una ferrata o bé per agafar-s'hi.

Quan s'acaben els rocs, al capdamunt, et trobes de sobte sota el refugi. Vàrem arribar-hi a les quatre, però com que estava ple - al setembre ja està tot reservat - havíem decidit dormir en tenda a una petita zona plana per sobre d'aquest. Passada una curta aresta s'arriba a la zona d'acampada. La veritat és que és molt bonic i dóna molt d'ambient d'alta muntanya, d'alpinisme.

Vàrem plantar la tenda en un buit que hi havia i dinàrem.

Zona d'acampada a Goûter

Després, a veure passar les hores, fins a les set que volíem anar a dormir, ja que ens llevaríem a la una per fer l'atac del cim, mirant el paisatge i gaudint de l'indret. Vistes meravelloses dels cims del voltant i les valls. Agulla de Bionnassay, Agulla de Midi, Dôme...

Vistes que teníem des de la tenda a l'Agulla du Midi

Quin dia tenim?

Que fa sol, doncs sort, avui podrem anar-nos-en a banyar. Que està núvol, millor, que així a qualsevol hora podrem anar a córrer una estona i després a una terrasseta a fer una cervesa i no ens rostirem. Ep, que plou. Fantàstic. A seure al costat de la finestra, obrint-la un xic per no mullar-nos i flairar l'olor de terra mullada mentre vas veient els petits bassiols i rierols que es van formant. No, noi, no, fa vent, que m'he equivocat. Que bé. Així sortirem i deixarem que ens esbulli els cabells mentre mirem enllà, passejant entre els arbres i veure'ls dansar o fem volar estels de colors, tu mateix.
Però a vegades...
Que fa sol, collons, un altre dia a passejar arrambat a la paret i a suar com un toixó. Ja veuràs quins incendis aquest estiu. Però si està núvol... Ostres, si volia anar a la piscina, que agafaré una pulmonia. I acabarà plovent i haurem de córrer i ens mullarem i aquest vestit no es pot mullar... Ep, que plou. Ja m'ha fotut, a estar tancat a casa o a mullar-me els peus. Quin estiu que portem. Segur que un llamp caurà sobre un arbre, farà un incendi i veuràs com s'escampa. Que tot està molt brut - això és cert, malauradament - Res, que fa vent. Ostres, avui que havia anat a la perruqueria i volia intentar llegir el diari a la terrasseta i segur que m'entrarà quelcom als ulls que porto lentilles i si hi ha un foc no l'aturem fins a les Alberes.
I així cada estiu, tot l'any. Cada dia el temps ens condiciona. Del foc, poc podem fer-hi, la tasca de prevenció s'hauria de fer durant l'època de menys risc però no es fa. Així doncs, a part del tema dels incendis, que és una loteria, la resta si que depèn de nosaltres.
Així doncs tu, quin dia tens... o com ets?
Jo, depèn del dia, però m'agrada gaudir dels dies vinguin com vinguin, si més no pel què fa al temps que tampoc el controlem. Deia una dita, més o menys...
No pots aturar les onades, però pots surfejar-hi...

Objectiu: Montblanc

El Puig de la Balma

D'aquí a uns dies marxem als Alps. Passarem amb la família uns dies a tocar de Chamonix i aprofitarem amb el Robert per fer el Montblanc. La idea és fer-lo amb dos dies. El primer dia fins a un refugi, encara no tenim clar quin, si el de Tête Rousse o bé el de Goûter i l'endemà atacar el cim i després baixar. La clau per escollir on dormirem està en la "Bolera", un corredor que cal travessar-lo ben d'hora, per tal d'evitar la caiguda de rocs.
Per anar-hi, tot i que alguns diuen que és senzill si has fet muntanya, hi ha aspectes que cal controlar. Entre ells l'estat físic, el tècnic, el cap i un de menys controlable és l'afectació de l'alçada. Per tal d'assegurar els primers, de moment vaig fent entrenaments, anant a córrer, a caminar o amb bicicleta.
Avui hem anat fins a Mura, al Puig de la Balma, des de Calders. Ben bé unes tres hores pedalant tranquil·lament. I així anar fent, anar-se preparant. Un altre aspecte és el tècnic i aquest s'aconsegueix amb temps i, per què no, amb cursos i anant i anant a la muntanya, trobant-se moltes situacions i sovint, amb bona companyia que t'ajudi a sortir-te'n. Potser és la millor manera d'aprendre'n. Pel què fa al cap, que potser és el més important, aquest dissabte el Josep, un boig de l'escalada - amb tot l'afecte del món l'adjectiu - em portarà al Pedraforca, a fer una via de la cara nord, per reviure, ara fa temps que no ho faig, la sensació de timba. Ara, que amb ell, fa baixada.
El darrer aspecte, l'alçada, és més difícil de dominar si no es disposa de prou temps per fer aclimatacions. De moment hem anat fent sortides per aquí, però és clar, el màxim, tres mil, que és a l'alçada que dormirem als Alps el dia de l'ascensió. Si dormim perquè diria que es comença a pujar ben d'hora, potser abans de les tres de la matinada.
Amb tot però, és un repte d'aquells que imposen i que venen de gust. Sinó no es faria direu, però fa respecte. Ara, com en tot, perquè el repte i l'èxit, si s'escau, sigui major, cal que els objectius siguin cada cop més grans, per anar creixent, per anar-se superant.
Amb sort, d'aquí a una setmana estaré plantant la tenda al costat del refugi, mirant al cim amb un sol ben lluent i l'endemà, a mig matí, trepitjaré l'anhelat cim. El sostre de l'Europa Occidental.

No el gastaran l'aranès...

L'altre dia voltant per Arties un detall em va sorprendre. Primer no hi vaig parar esment, però al cap d'una estona, per reiteració, em vaig adonar que els rètols que hi havia, sota la signatura d'Ajuntament de Naut Aran, eren tots en castellà. Des dels de circulació, per exemple els d'aparcament, als d'avís, com per exemple els de recomanació de respectar les normes de convivència.
Em va sobtar perquè hauria trobat lògic que estiguessin només en aranès, si és que volien fer servir una sola llengua, però no en castellà.
Mal pensat, vaig creure'm que devien ser els populars els que manaven per aquelles terres i que volien estendre la seva visió democràtica del bilingüisme, però per sorpresa meva, hi mana Convergència Democràtica Aranesa, el sector aranès de Convergència Democràtica de Catalunya.
El més curiós és que l'atzar ha fet que anés per aquestes terres, aquestes dates, quan des del partit aranès critiquen el recurs d'inconstitucionalitat presentat per l'Estat contra la llei de l'occità.
D'una banda em xoca que encara no sigui normal veure la llengua natural del país en tots els àmbits ( l'aranès a l'Aran, per descomptat ) , però de l'altra em molesta el doble joc que fa convergència. Reclama l'aranès però retola en castellà.
Qui ho sap perquè ho fan, potser és per l'alt nombre de turistes estatals que reben i dels quals en depenen, és veritat que està ple d'espanyols, però si la política lingüística d'un país depèn del flux migratori o turístic, aleshores Catalunya, i l'Aran fins que no s'annexioni Occitània, ja poden començar a fer estoc de plaques variades i de traductors, doncs estem situats en un privilegiat lloc de pas.
I si això passa a la Val d'Aran, què passarà amb en Duran a Madrid? Defensarà realment els interessos de Catalunya i del català o ens vendrà per un plat de llenties ( Diguem-n'hi poder polític, concessions econòmiques, pactes per amagar casos de corrupció, carteres ministerials, diguem-n'hi xeix. )
Realment, cada dia em sorprenen més aquests convergents de la punyeta!

Pic d'Amitges (2.851 m.) i Tuc de Saboredo (2.833 m.)

Dissabte, aprofitant que passàvem uns dies a casa de la Marta a Arties, vàrem decidir amb el Marc d'anar a la muntanya. Vàrem sortir força d'hora, cap a les set, i en menys de mitja hora ja aparcàvem el cotxe a la cota 1.900 del Port de la Bonaigua, al pàrquing de la Peülla.
Ben calçats i un xic endormiscats vàrem pujar cap a la vall de Gerber per un sender que passava pel mig del bosc enfilant-se suaument. A mesura que anàvem guanyant alçada anàvem deixant enrere els arbres, fins que al final ens movíem entre rocs força grans i amb aigua arreu.
El camí pujava fins al refugi metàl·lic Mataró, des d'on es veien tots els llacs que havíem anat deixant enrere i la vall que baixa. Després s'enfila cap al Coll de l'Estany Gelat, on vàrem tenir el primer tastet de les vistes que ens esperaven a dalt, ja que és a la línia divisòria de dues valls i des d'on es té força perspectiva de banda i banda. A un costat el Pallars, a l'altre la Val d'Aran.
Amb tot atalaiat i etiquetat, vàrem seguir enfilant-nos fins al coll d'Amitges, a 2.700 m. Aquí pots decidir si vas a fer un cim o altre. Com que el dia era força ennuvolat, vàrem decidir d'entrada anar a fer el pic d'Amitges ( 2.851 m. ). Hi puja un corriol ben marcat per fites que va zigzaguejant fins al cim. Poc més que un munt de pedres però des d'on vàrem tenir unes vistes, un cop els núvols se'n van anar empesos pel fort vent que bufava, impressionants. Als nostres peus el refugi d'Amitges i les agulles. Més enllà els Encantats. A tocar el pic de Bassiero. I lluny s'entreveu el Ratera, Colomers, Bessiberris...
Després, havent ganyipat i enfredorits, vàrem decidir baixar al coll i com que quan hi vàrem arribar el dia s'aclarí, vàrem acabar pujant al Tuc de Saboredo ( 2.833 m. ). Aquest és més divertit i les vistes, ja amb el cel força net, s'allargaren fins gairebé l'Aneto.
De retorn vàrem baixar altre cop al coll d'Amitges, d'allà fins al Coll de l'Estany Gelat i després, vàrem canviar de vall tot anant cap al refugi de Saboredo.
En tot el matí no ens havíem trobat a ningú, però a partir del refugi vàrem començar a creuar-nos amb força gent. Vàrem desfer el corriol que puja fins al refugi des de la pista forestal i des d'allà al principi del parc. Just en aquell punt, on hi ha el rètol informatiu, vàrem deixar la pista i prenguérem un sender per enfilar-nos altre cop fins al port de la Bonaigua per anar a buscar el cotxe, on hi vàrem arribar cap a les tres.

Una bona manera de passar el dissabte.

De les vacances com cal

Deia a la darrera entrada que sense passar uns dies a casa de la Martina a Fillols no serien vacances. Bé, no serien les mateixes vacances.
És un punt i a part, una glopada d'aire fresc. Tornar a la Catalunya Nord i deixar-se embolcallar per aquell tarannà, per aquell cop de fre de mà al temps i reduir la velocitat del dia a dia. Per parlar i fer projectes. I perquè no, per rejovenir un poc.
Anar a Fillols, a cals Montagne, és trobar-se de nou amb gent a qui molt estimes i que molt t'estimen. Amb qui has estat colze a colze treballant plegats durant temps i ara, anys després, quan els dies viscuts comencen a difuminar-se, a esborrar-se, perquè el temps és el gran dissolvent universal, fer-ne de nous. Afegir moments. Seguir sumant perquè no tot s'acabà un cop deixàrem enrere aquelles terres i aquelles persones. Perquè amb els fonaments ben ferms d'un passat comú, d'un passat especial, junt amb el treball d'un present plegats, poder anar construint un futur junts.
Senzillament, el nostre pas per la Catalunya Nord l'hem afegit al nostre equipatge, al nostre llibre vital i de tant en tant ens cal anar-hi. Desfer les maletes. És com una crida salvatge que ens reclama tornar a aquelles terres amb els amics d'antany i sabem que sempre, malgrat els "sempres" no existeixen, sempre la tindrem com a referent, un pilar que ajudarà a mantenir la flama d'aquells anys vius, de l'amistat latent. El far que saps que hi és i hi serà, malgrat l'embat de les onades, del pas del temps, per fer de cola, de nexe de tots els que vàrem partir en diferents èpoques però que coincidirem. La clau de volta de la nostra amistat. La fita de la Catalunya Nord.