Quin dia tenim?

Que fa sol, doncs sort, avui podrem anar-nos-en a banyar. Que està núvol, millor, que així a qualsevol hora podrem anar a córrer una estona i després a una terrasseta a fer una cervesa i no ens rostirem. Ep, que plou. Fantàstic. A seure al costat de la finestra, obrint-la un xic per no mullar-nos i flairar l'olor de terra mullada mentre vas veient els petits bassiols i rierols que es van formant. No, noi, no, fa vent, que m'he equivocat. Que bé. Així sortirem i deixarem que ens esbulli els cabells mentre mirem enllà, passejant entre els arbres i veure'ls dansar o fem volar estels de colors, tu mateix.
Però a vegades...
Que fa sol, collons, un altre dia a passejar arrambat a la paret i a suar com un toixó. Ja veuràs quins incendis aquest estiu. Però si està núvol... Ostres, si volia anar a la piscina, que agafaré una pulmonia. I acabarà plovent i haurem de córrer i ens mullarem i aquest vestit no es pot mullar... Ep, que plou. Ja m'ha fotut, a estar tancat a casa o a mullar-me els peus. Quin estiu que portem. Segur que un llamp caurà sobre un arbre, farà un incendi i veuràs com s'escampa. Que tot està molt brut - això és cert, malauradament - Res, que fa vent. Ostres, avui que havia anat a la perruqueria i volia intentar llegir el diari a la terrasseta i segur que m'entrarà quelcom als ulls que porto lentilles i si hi ha un foc no l'aturem fins a les Alberes.
I així cada estiu, tot l'any. Cada dia el temps ens condiciona. Del foc, poc podem fer-hi, la tasca de prevenció s'hauria de fer durant l'època de menys risc però no es fa. Així doncs, a part del tema dels incendis, que és una loteria, la resta si que depèn de nosaltres.
Així doncs tu, quin dia tens... o com ets?
Jo, depèn del dia, però m'agrada gaudir dels dies vinguin com vinguin, si més no pel què fa al temps que tampoc el controlem. Deia una dita, més o menys...
No pots aturar les onades, però pots surfejar-hi...

Objectiu: Montblanc

El Puig de la Balma

D'aquí a uns dies marxem als Alps. Passarem amb la família uns dies a tocar de Chamonix i aprofitarem amb el Robert per fer el Montblanc. La idea és fer-lo amb dos dies. El primer dia fins a un refugi, encara no tenim clar quin, si el de Tête Rousse o bé el de Goûter i l'endemà atacar el cim i després baixar. La clau per escollir on dormirem està en la "Bolera", un corredor que cal travessar-lo ben d'hora, per tal d'evitar la caiguda de rocs.
Per anar-hi, tot i que alguns diuen que és senzill si has fet muntanya, hi ha aspectes que cal controlar. Entre ells l'estat físic, el tècnic, el cap i un de menys controlable és l'afectació de l'alçada. Per tal d'assegurar els primers, de moment vaig fent entrenaments, anant a córrer, a caminar o amb bicicleta.
Avui hem anat fins a Mura, al Puig de la Balma, des de Calders. Ben bé unes tres hores pedalant tranquil·lament. I així anar fent, anar-se preparant. Un altre aspecte és el tècnic i aquest s'aconsegueix amb temps i, per què no, amb cursos i anant i anant a la muntanya, trobant-se moltes situacions i sovint, amb bona companyia que t'ajudi a sortir-te'n. Potser és la millor manera d'aprendre'n. Pel què fa al cap, que potser és el més important, aquest dissabte el Josep, un boig de l'escalada - amb tot l'afecte del món l'adjectiu - em portarà al Pedraforca, a fer una via de la cara nord, per reviure, ara fa temps que no ho faig, la sensació de timba. Ara, que amb ell, fa baixada.
El darrer aspecte, l'alçada, és més difícil de dominar si no es disposa de prou temps per fer aclimatacions. De moment hem anat fent sortides per aquí, però és clar, el màxim, tres mil, que és a l'alçada que dormirem als Alps el dia de l'ascensió. Si dormim perquè diria que es comença a pujar ben d'hora, potser abans de les tres de la matinada.
Amb tot però, és un repte d'aquells que imposen i que venen de gust. Sinó no es faria direu, però fa respecte. Ara, com en tot, perquè el repte i l'èxit, si s'escau, sigui major, cal que els objectius siguin cada cop més grans, per anar creixent, per anar-se superant.
Amb sort, d'aquí a una setmana estaré plantant la tenda al costat del refugi, mirant al cim amb un sol ben lluent i l'endemà, a mig matí, trepitjaré l'anhelat cim. El sostre de l'Europa Occidental.

No el gastaran l'aranès...

L'altre dia voltant per Arties un detall em va sorprendre. Primer no hi vaig parar esment, però al cap d'una estona, per reiteració, em vaig adonar que els rètols que hi havia, sota la signatura d'Ajuntament de Naut Aran, eren tots en castellà. Des dels de circulació, per exemple els d'aparcament, als d'avís, com per exemple els de recomanació de respectar les normes de convivència.
Em va sobtar perquè hauria trobat lògic que estiguessin només en aranès, si és que volien fer servir una sola llengua, però no en castellà.
Mal pensat, vaig creure'm que devien ser els populars els que manaven per aquelles terres i que volien estendre la seva visió democràtica del bilingüisme, però per sorpresa meva, hi mana Convergència Democràtica Aranesa, el sector aranès de Convergència Democràtica de Catalunya.
El més curiós és que l'atzar ha fet que anés per aquestes terres, aquestes dates, quan des del partit aranès critiquen el recurs d'inconstitucionalitat presentat per l'Estat contra la llei de l'occità.
D'una banda em xoca que encara no sigui normal veure la llengua natural del país en tots els àmbits ( l'aranès a l'Aran, per descomptat ) , però de l'altra em molesta el doble joc que fa convergència. Reclama l'aranès però retola en castellà.
Qui ho sap perquè ho fan, potser és per l'alt nombre de turistes estatals que reben i dels quals en depenen, és veritat que està ple d'espanyols, però si la política lingüística d'un país depèn del flux migratori o turístic, aleshores Catalunya, i l'Aran fins que no s'annexioni Occitània, ja poden començar a fer estoc de plaques variades i de traductors, doncs estem situats en un privilegiat lloc de pas.
I si això passa a la Val d'Aran, què passarà amb en Duran a Madrid? Defensarà realment els interessos de Catalunya i del català o ens vendrà per un plat de llenties ( Diguem-n'hi poder polític, concessions econòmiques, pactes per amagar casos de corrupció, carteres ministerials, diguem-n'hi xeix. )
Realment, cada dia em sorprenen més aquests convergents de la punyeta!

Pic d'Amitges (2.851 m.) i Tuc de Saboredo (2.833 m.)

Dissabte, aprofitant que passàvem uns dies a casa de la Marta a Arties, vàrem decidir amb el Marc d'anar a la muntanya. Vàrem sortir força d'hora, cap a les set, i en menys de mitja hora ja aparcàvem el cotxe a la cota 1.900 del Port de la Bonaigua, al pàrquing de la Peülla.
Ben calçats i un xic endormiscats vàrem pujar cap a la vall de Gerber per un sender que passava pel mig del bosc enfilant-se suaument. A mesura que anàvem guanyant alçada anàvem deixant enrere els arbres, fins que al final ens movíem entre rocs força grans i amb aigua arreu.
El camí pujava fins al refugi metàl·lic Mataró, des d'on es veien tots els llacs que havíem anat deixant enrere i la vall que baixa. Després s'enfila cap al Coll de l'Estany Gelat, on vàrem tenir el primer tastet de les vistes que ens esperaven a dalt, ja que és a la línia divisòria de dues valls i des d'on es té força perspectiva de banda i banda. A un costat el Pallars, a l'altre la Val d'Aran.
Amb tot atalaiat i etiquetat, vàrem seguir enfilant-nos fins al coll d'Amitges, a 2.700 m. Aquí pots decidir si vas a fer un cim o altre. Com que el dia era força ennuvolat, vàrem decidir d'entrada anar a fer el pic d'Amitges ( 2.851 m. ). Hi puja un corriol ben marcat per fites que va zigzaguejant fins al cim. Poc més que un munt de pedres però des d'on vàrem tenir unes vistes, un cop els núvols se'n van anar empesos pel fort vent que bufava, impressionants. Als nostres peus el refugi d'Amitges i les agulles. Més enllà els Encantats. A tocar el pic de Bassiero. I lluny s'entreveu el Ratera, Colomers, Bessiberris...
Després, havent ganyipat i enfredorits, vàrem decidir baixar al coll i com que quan hi vàrem arribar el dia s'aclarí, vàrem acabar pujant al Tuc de Saboredo ( 2.833 m. ). Aquest és més divertit i les vistes, ja amb el cel força net, s'allargaren fins gairebé l'Aneto.
De retorn vàrem baixar altre cop al coll d'Amitges, d'allà fins al Coll de l'Estany Gelat i després, vàrem canviar de vall tot anant cap al refugi de Saboredo.
En tot el matí no ens havíem trobat a ningú, però a partir del refugi vàrem començar a creuar-nos amb força gent. Vàrem desfer el corriol que puja fins al refugi des de la pista forestal i des d'allà al principi del parc. Just en aquell punt, on hi ha el rètol informatiu, vàrem deixar la pista i prenguérem un sender per enfilar-nos altre cop fins al port de la Bonaigua per anar a buscar el cotxe, on hi vàrem arribar cap a les tres.

Una bona manera de passar el dissabte.

De les vacances com cal

Deia a la darrera entrada que sense passar uns dies a casa de la Martina a Fillols no serien vacances. Bé, no serien les mateixes vacances.
És un punt i a part, una glopada d'aire fresc. Tornar a la Catalunya Nord i deixar-se embolcallar per aquell tarannà, per aquell cop de fre de mà al temps i reduir la velocitat del dia a dia. Per parlar i fer projectes. I perquè no, per rejovenir un poc.
Anar a Fillols, a cals Montagne, és trobar-se de nou amb gent a qui molt estimes i que molt t'estimen. Amb qui has estat colze a colze treballant plegats durant temps i ara, anys després, quan els dies viscuts comencen a difuminar-se, a esborrar-se, perquè el temps és el gran dissolvent universal, fer-ne de nous. Afegir moments. Seguir sumant perquè no tot s'acabà un cop deixàrem enrere aquelles terres i aquelles persones. Perquè amb els fonaments ben ferms d'un passat comú, d'un passat especial, junt amb el treball d'un present plegats, poder anar construint un futur junts.
Senzillament, el nostre pas per la Catalunya Nord l'hem afegit al nostre equipatge, al nostre llibre vital i de tant en tant ens cal anar-hi. Desfer les maletes. És com una crida salvatge que ens reclama tornar a aquelles terres amb els amics d'antany i sabem que sempre, malgrat els "sempres" no existeixen, sempre la tindrem com a referent, un pilar que ajudarà a mantenir la flama d'aquells anys vius, de l'amistat latent. El far que saps que hi és i hi serà, malgrat l'embat de les onades, del pas del temps, per fer de cola, de nexe de tots els que vàrem partir en diferents èpoques però que coincidirem. La clau de volta de la nostra amistat. La fita de la Catalunya Nord.

A veure el ramat

L'Enric esperant per anar a veure les seves vaques.

A la muntanya hi vaig perquè m'agrada i a més a més hi vaig quan vull. És un plaer, una afecció. Si tinc un bon dia me'n vaig a fer tal cim o tal altre i si a mig matí fa mal temps, em sento cansat o senzillament me n'atipo, faig mitja volta i demà o el mes vinent sant tornem-hi que no ha estat res. És una elecció. Trio i decideixo.
Aquest cap de setmana he estat a Fillols, a casa de la Martina - sense uns dies a casa de la Martina no serien vacances com cal ( gràcies Martina ) - i he pogut anar amb el Laurent, el seu home, i l'Enric a la muntanya d'una altra manera. Són vaquers, tenen bestiar i durant l'estiu les tenen muntanyes amunt i quan comença el fred les van a buscar. De tant en tant però, les van a veure, tot i que tenen un pastor que les segueix regularment. En el seu cas no és una elecció, poden decidir el dia, però cal anar-les a veure sí o sí.
Anant amb ells a veure les vaques, deixant de banda aquella fal·lera que em corseca per dins de cim que veig, cim que ataco - vàrem deixar enrere el Roca Colom i el cim de Pomerola sense gairebé ni mirar-los - vaig viure una altra manera d'anar a la muntanya.
D'una banda el cotxe es deixa el màxim d'amunt, cal estalviar les forces, s'està treballant. D'altra banda, l'objectiu canvia, ja no són cims o vistes el què es cerca, són animals i amb els binocles a la mà, es va atalaiant per trobar-los i un cop localitzats, es busca el camí més directe cap a ells. Per cert que durant el recorregut vàrem trobar força grups d'isards.
Bé doncs, com dèiem, la jornada es pren com una passejada, xerrant i comentant. Esdevé, crec, un acte social també, com serà la transhumància, la recollida del bestiar. Es pot parlar entre d'altres coses a més de negocis, estratègies o bé tècniques de cria. I un cop es troben els animals, es fa el recompte, se'ls dóna sal, si cal, es mira que tot estigui bé i de nou cap a baix fins a la propera.

El Laurent donant sal a les vaques

La veritat és que va ser una experiència molt divertida, una altra manera d'anar a la muntanya, deixant-se portar i gaudint de la companyia. A més a més l'hora de l'àpat va ser un tastet de coses fetes de l'un o de l'altre, criades o conreades. Tot una experiència única pel paladar.
T'adones que el què per a uns no deixa de ser un joc, una afecció, per a d'altres és una manera de viure i mentre uns porten gore-tex, sofi-tex i pijo-tex, d'altres hi van amb camisa de franel·la, paraigües i botes normals, perquè si bé l'equip ajuda a l'home de la muntanya, no el fa.

Mostrem-nos al món. Localització: Catalunya.

Castell de Calders, Calders, Catalunya

A vegades la visió institucional no té massa a veure amb la visió nacional o senzillament amaga una realitat latent. Sovint passa que si vols saber coses de Catalunya, has de passar pel filtre d'Espanya / França, però fins i tot en aquest filtre, on els forats són cada cop més estrets, es dilueix l'esperit nacional i costa trobar referències al país.
Amb aquest anhel, veient com bàsicament situaven la Pedrera, Montserrat o Fillols senzillament a Espanya o França, vaig començar a penjar les fotos etiquetades. Amb l'anhel de donar a conèixer el país de primera mà, on es poguessin trobar via Internet marcades com a fotos de casa, fotos de Catalunya. La pàgina és un lloc on a través de Google pots veure fotografies de diferents indrets i si bé segueixen dient Espanya, en general, perquè costa desempallegar-se de certes etiquetes ( olé ) i tòpics arrelats, - busqueu un puzle, un pòster... amb el dibuix del món i a veure si trobeu un on a Espanya no surtin els toros i a França la torre Eiffel i us inclogui- pots acostar a qui demana per l'indret més a la realitat del país i en comptes del global espanyol, pots marcar ben gran la diferència, fent al·lusions a Catalunya. És poc, poquet, però et permet situar casa dins del món, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Els que mamen de la mamella estatal? L'estat que ens ocupa? No, és una tasca del dia a dia i de cadascú, en allò que fem, allà on anem, hem d'explicar, explicar i explicar. Que quedi clar. Perquè si es desconeix, no existeix.
De moment hi ha certes fotografies que tenen un munt de visites i si d'aquestes, només que en sigui una, qui la veu es demana com és que a més de, per exemple Badalona posa Catalunya i ho cerca, potser valdrà la pena l'esforç, doncs la ignorància de l'existència del país només afavoreix a uns. I no és als catalans.