A veure el ramat

L'Enric esperant per anar a veure les seves vaques.

A la muntanya hi vaig perquè m'agrada i a més a més hi vaig quan vull. És un plaer, una afecció. Si tinc un bon dia me'n vaig a fer tal cim o tal altre i si a mig matí fa mal temps, em sento cansat o senzillament me n'atipo, faig mitja volta i demà o el mes vinent sant tornem-hi que no ha estat res. És una elecció. Trio i decideixo.
Aquest cap de setmana he estat a Fillols, a casa de la Martina - sense uns dies a casa de la Martina no serien vacances com cal ( gràcies Martina ) - i he pogut anar amb el Laurent, el seu home, i l'Enric a la muntanya d'una altra manera. Són vaquers, tenen bestiar i durant l'estiu les tenen muntanyes amunt i quan comença el fred les van a buscar. De tant en tant però, les van a veure, tot i que tenen un pastor que les segueix regularment. En el seu cas no és una elecció, poden decidir el dia, però cal anar-les a veure sí o sí.
Anant amb ells a veure les vaques, deixant de banda aquella fal·lera que em corseca per dins de cim que veig, cim que ataco - vàrem deixar enrere el Roca Colom i el cim de Pomerola sense gairebé ni mirar-los - vaig viure una altra manera d'anar a la muntanya.
D'una banda el cotxe es deixa el màxim d'amunt, cal estalviar les forces, s'està treballant. D'altra banda, l'objectiu canvia, ja no són cims o vistes el què es cerca, són animals i amb els binocles a la mà, es va atalaiant per trobar-los i un cop localitzats, es busca el camí més directe cap a ells. Per cert que durant el recorregut vàrem trobar força grups d'isards.
Bé doncs, com dèiem, la jornada es pren com una passejada, xerrant i comentant. Esdevé, crec, un acte social també, com serà la transhumància, la recollida del bestiar. Es pot parlar entre d'altres coses a més de negocis, estratègies o bé tècniques de cria. I un cop es troben els animals, es fa el recompte, se'ls dóna sal, si cal, es mira que tot estigui bé i de nou cap a baix fins a la propera.

El Laurent donant sal a les vaques

La veritat és que va ser una experiència molt divertida, una altra manera d'anar a la muntanya, deixant-se portar i gaudint de la companyia. A més a més l'hora de l'àpat va ser un tastet de coses fetes de l'un o de l'altre, criades o conreades. Tot una experiència única pel paladar.
T'adones que el què per a uns no deixa de ser un joc, una afecció, per a d'altres és una manera de viure i mentre uns porten gore-tex, sofi-tex i pijo-tex, d'altres hi van amb camisa de franel·la, paraigües i botes normals, perquè si bé l'equip ajuda a l'home de la muntanya, no el fa.

Mostrem-nos al món. Localització: Catalunya.

Castell de Calders, Calders, Catalunya

A vegades la visió institucional no té massa a veure amb la visió nacional o senzillament amaga una realitat latent. Sovint passa que si vols saber coses de Catalunya, has de passar pel filtre d'Espanya / França, però fins i tot en aquest filtre, on els forats són cada cop més estrets, es dilueix l'esperit nacional i costa trobar referències al país.
Amb aquest anhel, veient com bàsicament situaven la Pedrera, Montserrat o Fillols senzillament a Espanya o França, vaig començar a penjar les fotos etiquetades. Amb l'anhel de donar a conèixer el país de primera mà, on es poguessin trobar via Internet marcades com a fotos de casa, fotos de Catalunya. La pàgina és un lloc on a través de Google pots veure fotografies de diferents indrets i si bé segueixen dient Espanya, en general, perquè costa desempallegar-se de certes etiquetes ( olé ) i tòpics arrelats, - busqueu un puzle, un pòster... amb el dibuix del món i a veure si trobeu un on a Espanya no surtin els toros i a França la torre Eiffel i us inclogui- pots acostar a qui demana per l'indret més a la realitat del país i en comptes del global espanyol, pots marcar ben gran la diferència, fent al·lusions a Catalunya. És poc, poquet, però et permet situar casa dins del món, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Els que mamen de la mamella estatal? L'estat que ens ocupa? No, és una tasca del dia a dia i de cadascú, en allò que fem, allà on anem, hem d'explicar, explicar i explicar. Que quedi clar. Perquè si es desconeix, no existeix.
De moment hi ha certes fotografies que tenen un munt de visites i si d'aquestes, només que en sigui una, qui la veu es demana com és que a més de, per exemple Badalona posa Catalunya i ho cerca, potser valdrà la pena l'esforç, doncs la ignorància de l'existència del país només afavoreix a uns. I no és als catalans.

Adéu Sant Vicenç ( o més ben dit, arreveure... )

Passo pàgina. Després de cinc anys a Sant Vicenç, ahir em van dir que em donaven la Comissió de Serveis que havia demanat i que aniria a Mura. I em fa il·lusió, molta il·lusió i perquè no, un xic de por. És un repte. Un canvi, d'escola gran a escola xica, molt xica.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç arribava després d'uns anys voltant, pocs, fent de substitut i durant la meva estada a l'escola vaig treure'm les oposicions, he tingut un fill, s'ha mort el meu pare i la sogra i durant uns anys he estat regidor del meu poble. Déu n'hi do de les coses viscudes. Per tant, Sant Vicenç anirà lligat a molts moments importants de la meva vida a part de la feina, alguns d'alegres i d'altres de tristos. Molt tristos. I en general m'hi he sentit bé, recolzat. Acompanyat. Estimat.
Enrere deixo molts amics i amigues. També nens i nenes amb qui he connectat més o menys però amb tots he intentat ser just. Ser el mateix, tot i que és una fal·làcia, car les connexions sempre són misterioses. Pots intentar treballar de la millor manera però a vegades, no saps perquè, amb certs nens connectes a la primera i amb d'altres... bé, amb d'altres costa més. No flueix, però persistim. Ja veurem, el temps dirà sobre la feina feta. Esperem que en parli bé doncs la il·lusió i el compromís sempre ha estat el màxim.
A vegades però, cal fer el cop de cap. Cal mirar una mica més enllà i decidir-se. Arriscar-se. És el cuquet que ens rosega, que ens demana un canvi, experiències noves, reptes nous.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç només coneixia el poble per una companya d'estudis i per notícies poc agraïdes als telediaris. Ara me'n vaig coneixent força el poble i veient-ne més les gràcies que les penes. Segurament és com la majoria de pobles del nostre país però amb els anys, te l'acabes estimant i acaba en un raconet del cor.
Així doncs, fins aviat, estimat Sant Vicenç.

Caducat.

Obres la nevera i algun tupper put. Que si uns cigrons de fa massa dies, que si uns macarrons oblidats, que si una verdura que suqueja. Mai se sap, sempre hi ha un racó de la nevera que cau en l'oblit, fins que el nas te'l recorda.
L'altre dia devia passar-me el mateix, tot i que ningú em mirà malament. Anava pel carrer amb quelcom caducat. Ves, però sense olors, no ho podia saber. Com sabem que la data ha prescrit si no hi entaforem el nas? Seria com esbrinar que un iogurt està passat sense obrir-lo, ni llegir-lo, és clar.
Doncs això, anàvem de turistes, una agradable sensació voltar per casa fent com qui volta per fora, i al metro el xiulet que brama i el vigilant que ens comença a mirar.
Que tinc la tarja dic tot ensenyant-li - l'uniforme imposa, i les armes, més - i fent força per obrir les portes. D'acord que són automàtiques, però no premeu amb més força el botó del comandament de la tele encara que sabeu que el problema és de piles? O no premeu insistentment el botó de l'ascensor encara que sabeu que això no n'accelerarà la baixada?
Doncs bé, anava insistint quan m'he adonat que la tarja de metro havia caducat. Caram, si no fa olor. Si no put. Com pot caducar? Com se'm pot passar? Que potser al cap d'un temps espatlla la màquina? S'autodestruirà al cap de vint mesos?
No senyor, no, és una altra manera de fer negoci perquè us asseguro que de pagar-la, la vaig pagar i si no la vaig gastar de cop, és perquè no em calia. Però tampoc em digueren que caduca als x mesos.
Quin negoci Barcelona. La saben llarga.

Puigmal ( 2.910 m. )

Altre cop tornàvem cap a Núria per fer l'Olla. El darrer cop que la vàrem fer, el Martí ens recalcà que havíem fet l'olleta - sempre tan primmirat el noi - , que ens faltava el Pic de la Fossa del Gegant i els del Serrat del Mig, per això, amb la Montse, vàrem dir de tornar-hi. I avui hi hem tornat.
Ben d'hora hem agafat el cremallera, a quarts de vuit i hem arribat a Núria cap a quarts de nou. El cel es veia tapat però esperant que potser es destaparia, hem pujat cap al Puigmal. A bon ritme. A dalt ens hem trobat boira tancada, potser es veia només fins a unes vint passes, i fred. Força fred. Els bivacs d'allà s'han anat omplint de gent que s'hi arraulia per protegir-se dels 9 graus que deia que teníem ja a l'estació. Així doncs, hem decidit esperar-nos una mica a veure si s'obria, però com que per més vent que bufava el cel seguia tapat, hem decidit no sense recança baixar. Recança perquè ens ha enganxat mal temps, no perquè no hàgim pogut fer la volta, un altre cop serà.
Abans, fer cims era l'objectiu. La finalitat. Pujar i sumar. Marcar aquell cim com a fet, però amb el temps vas veient que el què val la pena és fer-lo en condicions. Gaudir-ne a dalt estant i durant el camí. De res serveix, si més no per a mi, pujar a un cim si no hi veig res o no és segur - com amb boira - o hi pateixo, així doncs, si cal fer mitja volta, la faig.
Una de les gràcies de fer un cim com el Puigmal i per extensió l'Olla de Núria, són les vistes. Unes vistes que van ben enllà. A un costat la Cerdanya, el Capcir i el Conflent amb les seus cims definits, a l'altre, Ripollès avall, encaixat entre muntanyes, el Taga i la vall de Núria. Fins i tot si el dia és clar, es pot veure molt més, ben lluny, Espanya i tot.
Però com que no era el cas, cap avall que fa baixada. Al monestir, al parc lúdic aquell, veient que teníem molt de temps, hem decidit de baixar fins a Queralbs a peu, pel camí del cremallera, un camí força distret que discorre entre el riu i la via. És un camí on hi ha trams amb escales i balmes per arrecerar-se. Una baixada tranquil·la i agradable.
Al final, malgrat el temps, ha estat una excursió divertida i en Marc, l'home voltat, ens ha recomanat un indret per dinar a Les Masies prou bo.
Podem dir doncs, que bé està el que bé acaba.

Barefoot books

Si vols, mitjançant programes informàtics pots fer que uns dibuixos animats semblin talment una pel·lícula real. El moviment pot veure's arreu de la pantalla sent a més a més un moviment delicat, natural i senzill. També els objectes representats poden ser mimètics dels reals.
Moltes vegades cerquem això, uns dibuixos que no ho semblin. Ironia, no? Si volem que no ho semblin, perquè no mirem una pel·lícula real? Bé, misteris de la vida. Potser perquè en un dibuix esperem trobar-hi coses que a la realitat seria difícil, encara que darrerament amb els efectes especials cada cop hi ha menys coses que no es puguin representar a la gran pantalla.
I enmig de tota aquesta tecnologia audiovisual, l'altre dia vaig trobar uns dibuixos per a nens i nenes. Uns d'aquells que fa uns anys, sabent que era el millor que podien fer, haguéssim titllat de passables, però que per ser fets fa quatre dies ( 2009 ), sabent que si haguessin volgut ho haurien pogut fer més real, aleshores passen a la categoria de genials.
D'una banda perquè no els cal uns grans dibuixos per transmetre el què volen transmetre, després perquè el moviment és escàs i aquesta escassedat fa que el poc que hi hagi parli molt. Un altre aspecte és el color. Estan plens de color. Salten de la pantalla pel color i el disseny, sent senzill, no pren protagonisme ni a la història ni a la intenció d'unes lletres cantades seductorament.
Segons amb quins ulls es mirin es veuran com a molt senzills i mediocres, ara, amb unes ulleres especials, veient-hi intencionalitat a allò que es veu, deixant-se portar, aleshores són captivadors.



Per cert, n'hi ha tota una col·lecció disponible.

Les bosses de plàstic

Avui he anat a comprar. Res, quatre coses, però prou coses com per haver de marxar fent equilibris amb tot plegat. Si m'arribo a aturar a un semàfor em donen quatre monedes, segur. Calia ser destre per avançar d'aquella manera. Per tant, pensant-ho bé, he demanat una bossa. Perdó, ho sento, no duia res i em semblava que no ocuparia tant. D'acord, d'acord, nen lleig, això no es fa, pam, pam... però no us penseu, les meves no haurien d'anar a parar al mar ni als rius, ni matar pingüins emperadors ni balenes cap de martell, doncs les faig servir després per les deixalles, com ens diuen, per cert. Per classificar-les. En comptes de comprar-ne expressament uso aquestes. Ves, sóc multidisciplinar. Reutilitzo. I reciclo. Tinc un racó a casa on hi deixo els envasos, els papers, el vidre. També de rebuig els bolquers, l'orgànic, les piles i com no, per allò que va a la deixalleria. Tot plegat ben classificat, catalogat i embossat. Amb el temps hem hagut de fer un màster en deixalleria i no me'n queixo. Bé m'ho crec i diria que en sóc conseqüent.
Però, per on anàvem? Això, que quan he demanat la bossa, a més de mirar-me malament - de debò, la necessito, que no és per jugar, ni per llençar-la a la cantonada - , m'ha dit són 10 cèntims. Picarols! Però si això deu ser com a mínim quintuplicar el preu. D'acord que no és gaire, però no deixa de ser abusiu.
Podria ser que no en poguessin donar, ho desconec, però es fan les barbes d'or amb la comèdia. Amb el pretext del medi ambient et deixen de donar les bosses, sense cap variació en el preu i a més a més, et cobren abusivament si en demanes. Caldria que de la mateixa manera que uns fem l'esforç de tenir la casa com si tinguéssim la síndrome de Diògenes, això repercutís també al preu. Que es veiés. Deu objectes, per dues bosses que t'estalvies... aquests euros que et descompto. Faves comptades.
I després ja acceptaré, i entendré, que em facin pagar el què sigui per la bossa.