Torna a ploure

Cau la pluja. Llisca mandrosa vidres avall. Al cotxe fragments de realitat en un anar i venir. Camins d'aigua que mai arribaran al final, a tocar del destí, són esborrats d'una passada. Sense miraments.
Aquests dies vas menys en cotxe, només la meitat. Conscient del camí que fas seguint la línia blanca que et marca els límits del teu sender, l'altra, mirant les gotes capritxoses abans l'implacable neteja parabrises no les desplaci. No les aparti del teu camí. De fons les veus de sempre. La cantarella coneguda que t'agombola dolçament.
El vent anirà deixant altres camins d'aigua, uns vorejant el traç de l'escombreta, altres escapçats un i altre cop, que tossuts, tornen de nou a refer el camí fins al mateix final.
Cau la pluja. Semblava un record llunyà. Només pantans plens ens parlaven de pluges de no fa gaire, però la memòria del plogut se'n va amb el sol. Només cims emblanquinats ens recorden que plou de tant en tant. Però cal mirar enlaire i no sempre alcem els ulls.
Ens avesem a acotar el cap. A mirar a terra o pam enllà i només una sotregada, una sacsejada ens desperta la memòria. Ens desperta els anhels i ens adonem que un dia plogué.
Benvinguda la pluja que ens fa alçar la mirada. Altrament plogués arreu i ens alcéssim amb la mateixa facilitat. Però la memòria és despistada.
I malgrat tot, cau la pluja altre cop.

Pic de Pessons ( 2.864 m. )

Havent sortit de la canal dels Isards.

Avui hem anat de nou cap a Andorra, a fer el Pic de Pessons des de Grau Roig.
Ha estat una sortida molt divertida, circular. Hem pujat per la canal dels Isards i hem baixat per una pala de neu al costat del Pic d'Ensagents.
La neu no estava massa bé, tot i que n'hi havia, que és el què ens interessava. Hem trobat pujant trossos de tot; neu crosta, glaçada, pols i baixant gairebé només neu primavera.
Per la canal, que no li toca massa el sol, la neu era dura i veient que la cosa trempava, mentre el Dani anava fent voltes Maria una rere l'altra, jo he preferit calçar-me els grampons i pujar recte.
D'una banda perquè s'estrenyia a més de trempar i de l'altra perquè encara me'n refio més que dels esquís.
Gairebé a la sortida de la canal al Dani se li ha bloquejat la fixació en una de les darreres i més exposades voltes. Ha caigut uns metres però s'ha aturat bé. Després ha acabat de pujar amb els esquís a l'esquena i anar fent escaleta.
Un cop al coll ja s'ha acabat tota la dificultat de la sortida. Amb clapes de neu i clapes d'herba, el cim és cara sud, hem acabat de coronar-lo i després de ganyipar, hem anat a buscar una pala per baixar.
No ha estat una baixada gaire divertida, ja que la neu era a dalt crosta i a mesura que baixàvem s'anava tornant primavera. Al tros dels llacs hi havia força neu pols, tot i que quan hem entrat al bosc s'ha anat tornant primavera.
Ara bé, el lloc fantàstic i el dia, d'aquells genials. Un dia d'hivern fred a l'ombra però que s'està bé al sol i amb un cel sense ni un núvol. Vaja, un dia perfecte.

Dalt del cim

Per sobre de tot, solidaris.

Abans, quan em venia una neura masoquista de bon matí, escoltava la COPE. Directe a la vena. Garrotades a tort i dret. Però per salud mental ho vaig deixar. Arribava massa emprenyat a la feina i tampoc cal conèixer-lo tant a l'enemic.
Ara ja no em cal. Si bé abans havia de buscar al dial, ara a qualsevol emissora ho trobo i no perquè destil·lin odi els locutors, sinó perquè les notícies els fan la feina. Els precedeixen.
Primer va ser el copagament, aquella meravellosa idea que diu que a Catalunya potser haurem de pagar la visita al metge. Res, simbòlic, però d'entrada paga. Ara, només per ser catalans, com també passa amb els ordinadors a l'aula. Mentre aquí les famílies en paguen una part, a Extremadura, per exemple o a Aragó, els ho paguen íntegrament. Com passa amb les carreteres, seguim exemplificant. Aquí de peatge i a l'estat, a la mateixa via n'hi diuen autovia i s'estalvien de pagar.
Per alegrar-nos, en Mas ens diu que tenim 700 milions d'euros que ha tret de l'Estat. Sí, senyor. Tot un crac. Però fent quatre números, si ens en deuen 11.000 milions de dèficit fiscal ( espoli ) i ens en donen 700 i amb condicionants, on és el negoci? Jo no el sé veure.
Per acabar de reblar el clau, l'humorista ministra, la Salgado, diu que podem fer més diners apujant els impostos. Quins nassos!
A sobre ens hem de sentir això.
Si les coses van bé a Catalunya, doncs a repartir amb l'estat, encara que no vulguem, però cal ser solidaris, ens diuen. Ara, si les coses van malament, res, apugeu els impostos per poder tenir més ingressos i, això sí, seguiu repartint amb l'estat, només faltaria. N'hi direm solidaritat també? Sigui la que sigui l'equació, el resultat sempre és el mateix. Catalans a pagar i a sobre a sentir-se dir qualsevol rucada.
Amb tot això, el què no entenc i em deixa més perplex, és que encara hi hagi gent a Catalunya que vulgui pertànyer a aquest estat i que no en vegi les injustícies.
Potser serà hora que reclamem també nosaltres la seva solidaritat...

Puigmal de Llo ( 2.801 m. )

Al fons el Puigmal de Llo ( 2.801 m. )

Et lleves a les sis, perquè a les set ja heu quedat a Sallent, per allò de que no tothom viu al mateix poble. Mig adormits enfileu cap al túnel on travessar-lo va a preu d'or, tant d'anada com de tornada. Arribeu a Formigueres on sembla que hi haurà bona neu, però resulta que de neu res de res i busqueu alternatives d'allà a prop, als Angles o a on sigui, però està més pelat que el cul d'un mandril i decidiu anar a provar sort al Puigmal.
Allà hi arribeu cap a les onze i entremig d'un munt de gent que va a pistes i cotxes mal aparcats, aconseguiu fer-vos un raconet per deixar el cotxe i començar a caminar, bé, a foquejar.
El Puigmal ja veieu que està ben pelat al cim, però a mesura que us apropeu veieu que el de Llo està millor de neu. Decidiu canviar l'objectiu. Passeu pel costat d'una corrua de gent amb grampons que s'enfonsa fins als turmells i els deixeu enrere tot enfilant la pala que us menarà al coll mentre gotes de suor us davallen celles avall entelant-vos les ulleres.
Dalt del coll bufa força vent i fa fred. Us traieu els esquís i amb aquests a l'esquena acabeu de fer els últims metres i després, ja altre cop al coll, us prepareu per baixar, tot esperant, perquè mai se sap fins que no es trepitja, que la neu estigui bé per baixar i baixeu bé, però cansats i baldats.
Finalment arribeu al cotxe esbufegant ...
I si després de tot això encara teniu un somriure enganxat a la cara que us durarà ben bé una setmana, és que no teniu solució, esteu malalts de neu... com jo.

De nou a l'escola

Aquella empatia. Aquell acompanyament.
Sembla estrany però a vegades, els infants ho demostren més que els adults.
Després del diumenge vaig tornar a l'escola el dimecres, tot i que podia haver-me agafat algun dia. Però vaig tornar a la feina d'una banda perquè la vida continua i res s'hi pot fer, i de l'altra perquè m'agrada el què faig i em distreu.
Doncs bé, el què em sorprengué més fou la reacció dels nens i les nenes. Ningú va fer cap esment a res, ningú preguntà res, tot i que al veure'm entrar, vaig arribar cinc minuts tard per un embús, vaig veure uns sentiments dibuixats a les seves cares que m'alegraren i uns sospirs de solidaritat que m'ompliren. Em varen fer sentir estimat.
Durant aquell dia ningú digué res, només feren gestos. Pujant l'escala del pati dos nens, dels cepats i moguts, se m'acostaren i abraçant-me pujaren amb mi. Sense dir res, només acompanyant-me. Després uns altres estaren pendents del què feia, ara bé, intentant passar desapercebuts, sense aconseguir-ho, també és cert. Notava que volien ser-hi i ajudar-me però sense gosar dir res ni saber ben bé com.
Avui, a l'estona de tutoria, els ho he demanat. He demanat si sabien perquè no hi havia anat - crec que és important mostrar-se tal com s'és amb els infants i alhora ser sincer - i poc a poc m'han anat demanant coses. Alguns més, d'altres menys, però tots amb interès i afecte.
Poc després m'han anat explicant vivències personals i tot i que era un tema, la mort, que d'entrada pot semblar molt pelut i de difícil conversa, ha estat una estona especial, una conversa molt rica i sincera. Segurament ens ha apropat més els uns als altres i ens ha ajudat a entendre'ns.
Crec que és això el què fa que m'agradi la meva feina. Aquest tracte sincer amb els infants. Sentir-te que formes part del seu esdevenidor i que ells, també a la seva manera en trasformen el teu.

D'on ve precisament ella?

No sé massa perquè em ronda pel cap. Bé, sí, però no precisament perquè aquesta cançó. Possiblement perquè algun resort s'ha connectat i els anys de veure pel·lícules infumables, d'actors insuportables d'una època grisa i decadent, ha fet forat i ha lligat esdeveniments. És veritat que no hi havia massa on escollir, que només teníem dues cadenes de televisió i que els dissabtes a la tarda passaven pel·lícules a lots després dels dibuixos de torn.

A vegades eren pel·lícules de vaquers, d'altres de monges pietoses o inconformistes, també d'afeccionats al futbol o de famílies modèliques ben masclistes. Sempre decoroses però i suposo que entre aquell munt de films, a alguna la deuria escoltar i avui, treballant de nou, m'anava venint altre cop, sobretot la tornada, la resta la desconec.
Podria ser per la lletra, podria ser pels records d'aquells dissabtes a la tarda mirant TV1 assegut al sofà amb l'olor d'una fària al costat i aquella claror entrant al lluminós menjador, no ho sé, però sigui com sigui, la cantarella resona al meu cap. I la veritat, pena, penita, pena...

Arreveure

Avui feia un dia bonic. Molt bonic. El cel clar i ni un núvol. Potser per l'aire, un aire fred, gèlid.
Els cims ja s'han llevat ben blancs, feia dies que ho esperàvem. El Montseny, els Pirineus, la Mola... tots ells enfarinats. Pintats de blanc, coberts amb una capa ben generosa, que ja tocava.
Ahir s'entreveien. Els núvols voltaven per aquí dalt i tapaven els pics, però deixaven unes imatges de postal, prometent un endemà especial.
Dos dies ben bonics. Dos dies agradables. Un amb un cel esquitxat de blanc i un sol traient el cap de tant en tant, l'altre amb un cel serè i un horitzó infinit per atalaiar. Al fons el Matagalls, la Mola o les Agudes, totes a prop.
Ambdós dies l'endemà d'un final. De l'adéu d'un pare. Semblava que se n'acomiadessin, un a reveure, fins demà. Avui l'enterràvem.
Feia anys que jugava al gat i a la rata amb la dama de negra, a vegades amb una bona mà, d'altres amb cap trumfo. Però sempre apostant. Sempre mirant endavant. Ves què hi farem, som al ball i cal ballar, deia sovint. I potser per això confiàvem en que seria un altre mal dia, una altra mala sessió de quimio i que la música no s'aturaria.
Semblava la partida perfecta, el joc inacabable, però només era això. Un miratge. Una il·lusió, peixet per a infants. Quan menys ens ho esperàvem, la falç colpejà. Estàvem desprevinguts, la guàrdia baixa, l'esperit confiat, el pap ple. I de cop, la partida s'acabà.
Ens queda el consol que l'acompanyàrem, que hi fórem al darrer instant, però quina mena de consol és? Com una mà aferrada al darrer alè pot omplir el buit que deixa l'ésser que s'envà?
D'ara endavant a l'altra banda del telèfon hi haurà un silenci, moltes preguntes quedaran a l'aire i segurament algun mot ens penedirem de no haver dit o d'haver dit, és igual, són les dues cares de la mateixa moneda.Tantes coses per fer, tantes coses per dir i res. S'ha acabat. Un buit.
Podria parlar del pare, de l'home, però seria ver? Podria acostar-me, ni que fos mínimament a la veritat? Ho dubto. Som tan variats, som tan complexes. Tenim una cara, però es pot veure des de diferents angles i el què a uns els sembla dominant, d'altres ni ho veuen. O a vegades un gra de pols deforma tot el conjunt. Ara, tot i això, l'amor hi és, hi era, hi serà.
Amb el temps veié que entrava en una jugada sense volta enrere. Però rondinant, què hi farem, sempre s'acomiadava remugant fins l'endemà, tot i això amb forces per a lluitar. Volia lluitar. Volia aferrar-se al temps que tenia; un any? Doncs no me'l prengueu, el vull per a mi. Encara em queden coses a fer, malgrat l'estat en què aquesta meuca m'està deixant. Vull viure. Vull intentar-ho.
Però res. De seguida passàrem de l'any als tres mesos, a quatre setmanes i a vint-i-quatre hores. En un sospir. En el què dura una conversa. I sense pestanyejar, hi estan avesats, és la seva feina.
Però era el meu pare.
Ja ho sabem, la vida és una malaltia crònica, però no volem arribar al final massa ràpid, ni volem acomiadar-nos dels éssers que ens estimem. Però no decidim. Avui aquí, demà, qui ho sap?
De moment ja en començo a tenir uns quants que em precedeixen, molts però, massa d'hora, més del què tocaria. Potser ja n'hi ha prou, no?