Com passa el temps

Aquests dies ve de gust sortir a passejar. L'aire és fresc. Cada alenada t'entra molt endins acompanyada d'un cruiximent que et fa sentir viu, molt viu. Les narius l'escalfen, mes si l'empasses per la boca el sents tot. De dalt a baix, recorrent tots els conductes, com una glopada palpable. L'empasses empenyent coll avall.
El cel, net i clar, diàfan s'estén enllà. S'hi veu lluny i molt clar. Des de casa Montserrat es veu impressionant, les seves parets se'ns dibuixen verticals i rugoses i com capells variats, quatre núvols per decorar la postal cada dia. Al vespre enrogiran, ves a saber si de vergonya o de ràbia per perdre els darrers raigs de sol. Però a nosaltres tant ens fa, és un regal.
Aquests dies ve de gust passejar. Amb la Píxel que salta boja i alegre ensumant arreu i amb el Berenguer, que descobreix el món. I amb aquest, cada estació, cada canvi de temps.
Diumenge va fer vint mesos, qui ho diria! I ja és tot un homenet. Corre rere la Píxel, cerca núvols i somriu quan una ventada li esbulla els cabells ja llargs. Darrerament caça bolets, també busca aglans, sotja avions i no para de somriure. Tot és nou i el que no, un agradable retrobament.
Sap el què vol. Tothom sap el què vol, el què canvia és la forma i la intensitat amb què es demana. I ell ho té clar i així ho farà saber.
Vint mesos i desborda vitalitat. Vint mesos que han passat fugaços. El dia a dia ens ha amagat el conjunt i quan t'atures a mirar, prenent perspectiva, veus on ets i sorprès, clames cofoi:
-Vint mesos ja!

La bèstia es desperta

Ahir va començar oficialment la campanya electoral per a les properes eleccions i, la veritat, ja era hora!
Jo no me'ls miraré. Tampoc els seguiré, tot i que encara que vulgui o no en sentiré declaracions, contradeclaracions, propostes, despropòsits, virtuts i defectes, només faltaria, vivim en l'era de la comunicació i tot es fa per ser emès i difós.
A partir d'avui, bé d'ahir, tindrem dia sí i dia també promeses i més promeses i atacs i més atacs. A partir d'avui la crisi desapareixerà en quatre dies i lligarem els gossos amb llonganisses... si em votes és clar, ens diran tots plegats.
De la posta en escena què dir-ne? Res, patètica i perdoneu-me l'observació, però encara estan freds. Necessiten escalfar els motors, els ha enganxat d'imprevist. I sinó, és sorprenent veure personatges que no fan pinta d'arremangar-se gaire sovint agafar un rodet de pintor i intentar plagiar els moviments gràcils d'aquests per enganxar un cartell. Però si alguns no sabien per quina banda s'agafa l'estri, senyors!
La veritat però, és que si mai has enganxat un cartell, tampoc cal que ho facis veure, no és indispensable per a ser candidat o és que és preceptiu per presentar-se? Ja ho veig a la seu de qualsevol partit.
S'ofereix càrrec. Condicions requerides: Bon orador, bona imatge, capacitat dialogant i ús del rodet de pintor. Au, va!
La gràcia d'aquests dies és veure qui es rebaixa més per un vot, qui és capaç de fer més el ridícul o ser una caricatura d'ell mateix. Alguns en diran tenir sentit de l'humor, d'altres capacitat d'adaptar-se, però anar veient els peixos grossos pomposos passar per un programa de televisió - per exemple Polònia - i veure com els fan fer el passerell i ells aguanten impassibles, no té preu. Demostra fins a quin punt anhelen la poltrona.
Ara bé, aquests dies els toca a ells suar, la resta de l'any som els demés els que ens toca fer el passerell, estalviant, administrant, treballant, sobrevivint.
Per tant, com a mínim aquests pocs dies, que s'ho treballin, que els restants fan el què volen sense passar comptes a ningú.
Així doncs, si us plau, que aquests dies ens facin creure que ens escoltaran, que faran allò que ens diuen i els demanem i que treballaran per a nosaltres, i si per això cal gastar dotze milions d'euros, doncs que ho facin, la casa és gran i la paguem entre tots.

El paper de la dona a l'església ?

Netejant oli de l'altar i del terra ( El Periódico )

De moment, res més a dir...

Tornem amb la llengua

He voltat força per escoles. He treballat en o amb escoles del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, d'Osona, del Barcelonès, de Mallorca, del Conflent, del Rosselló i de la Cerdanya, i en totes elles sempre he trobat nois i noies que no entenien el català, i no tots nouvinguts. També n'he trobat alguns que no el parlaven, molts perquè els costava o no el sabien, d'altres perquè els feia vergonya o qui sap si per tot plegat.
I en totes elles, mai, repeteixo MAI, no he trobat a ningú que fes quatre dies que voltava per aquí, que no entengués o parlés el castellà - el francès en el cas de la Catalunya Nord -, ja fos a una comarca de la que en diuen de la ceba, Osona o Bages o bé a un poble xicarró i aïllat. Res, que no en trobaves.
D'altra banda és el què cal, però mentre valoro molt positivament que arreu es conegui el castellà, el bilingüisme és una riquesa, també desitjaria el mateix coneixement pel català. Sinó, no existeix el tal bilingüisme, és una il·lusió.
Per això, perquè ho he viscut i sé de què parlo, m'indigno i m'emprenyo quan sento el discurs de certs polítics alertant de la desaparició del castellà. Deu ser que o bé són uns rucs com una casa de pagès, amb una ignorància només equiparable a la seva loquacitat o bé actuen amb mala fe i per tant, busquen un enfrontament que no existeix per treure'n un rèdit polític, donant una falsa imatge del país. Malauradament em decanto més per la segona opció, una opció de difícil solució ja que almenys els primers es podrien educar.
Ara, el problema afegit és que fins que hi hagi eleccions, dia sí i dia també sentirem el discurs suat i populista d'aquests caça vots i els haurem d'aguantar i ens sentirem dir qualsevol bestiesa només perquè volen sortir a la foto i crear un problema per assegurar-se la poltrona.
Ja ho sé que no m'hauria d'indignar, que hauria de passar, però és que algú ho havia de dir... de nou.

Contrastos barcelonins

Avui he estat al barri gòtic de Barcelona i voltant, voltant, he badocat. He badat mirant i escoltant, tafanejant i rumiant.
Com que d'aquí un parell de dies hi haurà la visita de Benet XVI, les brigades de neteja corrien desesperades per deixar la ciutat lluent. Arreu veies terres regats amb un interès desconegut, estàtues alliberades del pes habitual de la merda de colom o bé brigades de rascadors d'adhesius de portes i plaques pentinant tot rastre de discrepància.
Un gran desplegament ofert per l'ajuntament en pro de la netedat. Una croada desesperada.
Mentre miràvem com netejaven, una barcelonina m'ha comentat, amb un somriure resignat, que la ciutat es posa neta només quan hi ha visites, es veu que els de casa no compten. Com passa ara, o quan es casà la filla d'aquell rei estranger, el Borbó.
També es veia molta seguretat, molts cotxes de mossos per tot arreu. Aturats rere la catedral, als carrers propers o bé voltant, i per sobre del cap, el brunzit d'un helicòpter que anava escodrinyant tots els racons, talment una mosca vironera gaudint d'un gran festí.
Malgrat els dies o potser per ells, ja a punt per l'espectacle, els professionals de la comunicació prenien posicions per captar totes les imatges d'una visita fugaç, per no perdre'n detall.
I a pocs metres de tot aquest atrafegament, la Barcelona real. La Barcelona que fa malabarismes a la Plaça Reial per guanyar quatre sous o bé que s'immobilitza a les Rambles fins a sentir el dringar d'una moneda que potser un carterista li birlarà.
I entre tot aquest anar i venir, entre tot aquest no parar, una noia dormint dolçament. Un alto en el temps. Estirada sobre una escultura a la Plaça del Rei, amb un manyoc de roba com a coixí i una ampolla propera al cap, una sense sostre fent una becaina indiferent. Aliena a tot aquell atabalament.
Mentre un cap del carrer el maquillaven per una visita pietosa, a l'altra ella dormia com cada dia, oblidant les promeses d'una vida millor, centrant-se en l'ara i l'aquí.
A un li queda aquell sentiment havent vist ambdues postals, aquell pensament. Malament anem quan els recursos es destinen als que en tenen i diuen que treballen pels que no en tenen. Malament anem quan en un carrer no massa llarg trobem les dues cares d'una moneda que mai no es tocaran.

I ja en són 200, qui ho hagués dit!

Fa uns anys vaig escriure una novel·la. Va ser un impuls, un intent de convertir-me en allò que més admirava. Estava fascinat per aquesta virtut dels escriptors de transportar-te mitjançant la paraula a escenaris misteriosos, de deixar-te enganxat al llit o al sofà pendent d'un mot o bé fer-te riure o plorar a plaer. Volia jugar amb les paraules, em veia com si dansés enmig d'un enorme llibre tot escollint mots a cada salt, somrient de felicitat. Anhelava aquest poder, el poder de la lletra que en un instant et pot elevar fins la felicitat més absoluta o bé fer-te davallar fins un malson de patiments. I tot a partir de la ficció, jugant amb les emocions, fent creïble allò que se sap inventat.
Sense gaire criteri vaig començar a imaginar una trama, uns personatges i poc a poc vaig anar construint una història. Va ser divertit. Va ser alliçonador.
La facilitat que endevinava en aquells escriptors, capaços d'unir els mateixos mots de què jo disposo però amb una combinació graciosa i bella, se'm revelà impossible. Intentava construir escenes esplèndides i plàstiques, trames alegres o fatals i no passava d'un decorat auster i gris.
Ara bé, amb el temps vaig descobrir que certes coses que ells explicaven, fins i tot a algú mediocre, li podia arribar a passar.
Per exemple, els personatges prenien vida. Reclamaven el seu destí i allò que d'entrada jo tenia previst, era rebutjat perquè em demanava quelcom de diferent, sí senyor, el personatge prenia vida i em guiava. M'agafava de la mà i condescendent em portava a on més li plaïa.
Més endavant vaig tornar-me a posar a escriure. Aquest cop partint d'un personatge real i des d'allà anar bastint una història, una trama, amb certs aspectes ficticis i d'altres de reals. Aquest cas em serví per buidar-me, per esplaiar-me en els sentiments i deixar-me anar, posant als personatges sensacions i emocions que seria incapaç d'usar en primera persona.
Amb el temps, aquests dos escrits allà arraconats al fons d'un calaix, em demanaren de sortir, de veure la llum i malgrat les reticències, al final vaig decidir penjar-ho a Internet. Publicar-ho. Però sense reclamar-ne massa la paternitat, més com aquell qui llença una pilota a la paret, tot esperant que aquesta estigui lluny, molt lluny.
I així ha estat. Durant temps l'he tingut allà, a un portal d'Internet i malgrat que sé que no són res de l'altre món, els he volgut compartir. Amb les meves pors, els meus recels. I encara que crec - i no ho dic esperant cap afalac - que no valen massa, amb el temps me'n sento més orgullós, més satisfet. Tenen moltes pegues, moltes coses no encaixen, però és com l'Ítaca, el més important és el camí.
I la resta, qui sap, potser a algú li haurà agradat o fins i tot a d'altri l'haurà ajudat a veure què no s'ha de fer.
Ara, sigui com sigui estic content, ja que hi ha hagut 200 persones - potser n'ets una d'elles - que han sentit curiositat i se l'han descarregat i el què en facin després, ja no és cosa meva.
M'agrada la idea de compartir i com que poc tinc, compartim coneixements, compartim il·lusions que no costa res.

Les enquestes de TV3

Volia escriure sobre l'enquesta de TV3, sobre la preferència del català a les administracions, però veig que fa pudor a socarrim.
D'una banda l'enquesta ja l'han tret, diuen que pels comentaris - i no és d'estranyar- i de l'altra per la participació, dos milions de votants.
No s'aguanta per enlloc.
Fa temps, quan des de TV3 es demanava si els seus teleespectadors volien que guanyés el mundial la de la regla, va començar a córrer per Internet l'enllaç de l'enquesta perquè s'hi votés, per desvirtuar-la. Per enredar. Per amagar el veritable sentit de la pregunta, si a Catalunya es volia que Espanya guanyés. I en aquest cas em sembla que han fet el mateix.
No pel resultat, que si fos el mateix amb 800 votants seria encara acceptable, sinó pel número de participants. Un de cada quatre catalans, com a mínim.
Feu la prova, busqueu al vostre entorn i demaneu quants han votat i què han votat. Segurament no sortirà per enlloc la proporció.
Però és clar, ara que s'acosten les eleccions tornen a recórrer al tema de la llengua, atien un foc que ells encenen, però que el Tribunal Constitucional, aquell òrgan caduc, ranci, endogàmic, gandul i caspós espanyol, els ha posat en safata i així, els acòlits de l'estat uniforme, corren a fer-se veure, a fer-se sentir per esgarrapar un vot, malgrat que les polèmiques són inventades o els problemes virtuals.
Uns els Ciutadans, que clamen per una igualtat lingüística només en contra del català, ja que quan és al revés és llibertat de mercat el què mana i els altres, els de la gavina no s'amaguen a l'hora d'exigir una preponderància del castellà com a llengua única i així mantenir el català com a llengua folklòrica, regional.
I ambdós parlen de democràcia i llibertat, uns mots que difícilment es poden aplicar, car el seu tarannà demostra que només són demòcrates quan aquesta els va a favor i amants de la llibertat quan serveix als seus fins. Com allò tan demagògic de prohibit, prohibir!
Realment fa goig, és bonica i enganxosa la proclama però, que s'han tornat anarquistes ara?
En dubto, certament.