Un article vell

Fa uns dies em varen trucar per confirmar-me que em publicaven un article a la revista Guix Infantil. Un article llargament esperat, no tant perquè l'hagués escrit feia temps, si no considerem uns mesos massa temps, sinó perquè feia anys que em rondava pel cap.
És un article diguem-ne en blanc i negre o fins i tot sèpia. Parla de quan vaig treballar a una llar d'infants i allò que hi fèiem, i malgrat el temps, malgrat els anys, crec que segueix sent molt actual. Vaja, sé del cert que a algunes escoles es porta a la pràctica.
I dic escoles perquè les llar d'infants també són això, escoles, a més del vessant assistencial tenen uns objectius pedagògics, un interès educador.
Doncs bé, és una d'aquelles espinetes que portes clavades i que amb els anys te n'oblides, tot i que de tant en tant, quan et mous, et torna a fer mal i necessites treure-la. Necessites fer net, més com un homenatge.
Fou a les beceroles de la meva tasca de mestre. Quan començava a capbussar-me en aquest món, ple de temors i il·lusions. Quan treballar era experimentar i res era impossible.
Deixeu-me dir que encara conservo una part d'aquest esperit experimentador i que la impossibilitat segueix semblant-me llunyana, tot i que a vegades ronda a prop, molt a prop.
Bé doncs, el projecte es basà en la música i malgrat totes les incerteses em sembla que fou un èxit. Tant a nivell educatiu com a nivell professional, no en va encara el recordo amb tendresa.
Allà vaig aprendre'n molt, tant dels infants com del fet educatiu i també, a base de desenganys, del món laboral, aspectes tots que m'han acompanyat al llarg dels anys.
Les llars d'infants sempre han estat la germana lletja de l'educació, la ventafocs, la menystinguda, car sembla, erròniament, que és una etapa poc important i lògicament aquesta manca de consideració es veu traslladada en tot el què comporta.
Després d'un temps i altres projectes, l'equip de mestres vàrem emprendre nous camins i portàrem els nostres anhels educatius a d'altres camps, on sembla que tot està més establert... i més encotillat.

En Merlos és un maleducat, algú ho havia de dir

Possiblement veig les coses diferents, possiblement és modern i queda molt bé, però hi ha comentaris, hi ha mots, que crec que no caldria dir-los ni sota el paraigua d'una malentesa amistat.
Sentir-ho em va sorprendre, veure que ningú més se'n sorprenia, sinó al contrari, que se'n feia mofa, m'indignà.
No només ningú ho censurava sinó que esdevenia anècdota, broma, joc, i se'm fa difícil trobar-li aquest aire. He intentat posar-me a la pell d'ambdós, del qui gosa anomenar de tal manera a una persona i no hi trobo justificació. No trobo cap situació que em permetés fer-ho. Em cauria la cara de vergonya.
Posant-me per contra a l'altra banda, puc entendre, que no compartir, que pugui riure de la broma, si més no ho faci veure, doncs és el seu cap, però els demés, els que estan fora de l'òrbita, els mitjans, m'estranya que ningú amb seny s'alci i discrepi. Ningú ho veu fora de to, fora de lloc.
Qui ho sap, potser sóc jo que tinc la pell fina, que si bé sóc força sec amb el tracte mantinc el respecte amb tothom i certs comentaris me'ls guardo. Qui ho sap, potser estic equivocat i les relacions són això, dir-se qualsevol bajanada i somriure. Entrar en terrenys personals i blasmar l'altri sense contemplacions.
Ara, per mi, en Merlos, m'ha caigut ben avall.
Algú ho havia de dir.

Boletaires

Encetem la temporada. Agafem el cotxe i anem cap a l'Estany a perdre'ns pel bosc una estona i a caçar bolets. Cada revolt, cada camí, cada replà que surt de la via principal, està ocupat per un cotxe o altre. Es veu que no som els únics a qui els agrada anar a buscar bolets.
Sempre m'he definit com a rovellonaire, d'aquells a qui trobar un rovelló vermell i aromàtic compensa les hores d'anar de quatre grapes, furgant entre munts d'herba humida i molsa fresca. Tot i que potser seria al revés, qui sap si el què m'agrada és aquella flaire de bosc, la tranquil·litat que s'hi respira i la humitat que ens envolta.
Avui doncs, hem anat amb el Berenguer a caçar-ne i per sort n'hem trobat de bons. Ja estava ben tip de sentir com deia " bolet dolent, bolet dolent" doncs encara no n'havíem trobat cap de bo i es deuria pensar que aquests pares que té només el porten al bosc per veure bolets dolents i apartar-se'n.
Per fi però, n'hem trobat i un fotimer. De rovellons pocs, un parell, tampoc teníem massa temps, però de camagrocs, un bé de Déu. Un mar de bolets. Traient el seu cap rovellat, sostingut per una ferma pota taronja, envoltant arbres i matolls, uns illots esquitxaven el paisatge a l'entorn d'aquests. Passa rere passa, colònies de camagrocs ens convidaven a seure i prendre'ls.
Sembla que no són massa preuats, ja que sempre se'n troben força. Potser serà perquè és una altra filosofia de boletaire. El rovelló requereix astúcia, coneixements, sort, visió i moltes ganes de caminar, mentre que el camagroc només et demana paciència. Molta paciència. Paciència per collir-lo d'un en un, per anar destriant calmosament. Si bé per celebrar la jornada necessites només una vintena de rovellons, amb els camagrocs centenars per fer el mateix pes.
Són xics, esmunyedissos, fràgils i alhora vistosos. Per arrencar-los cal prémer-los fort al peu i estirar suaument però amb decisió, car el capell salta fàcilment, frenat per les herbes i fulles que el cobreixen. És un bolet aromàtic i vincladís.
Caçar rovellons requereix unes qualitats, caçar camagrocs unes altres. A la cuina ambdós són agraïts.

Aprenent de la nit al dia

Llegeixo al portal de notícies de TV3 que el PP balear si guanya les eleccions derogarà la llei de normalització lingüística illenca, una llei que regeix l'ús de la llengua catalana en aquelles terres. Argumenten que a més del castellà, no faltaria sinó, allà es parla el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterer, no el català, ves sinó. Per tant, seguint aquest fil argumental, no es pot donar cobertura a una llengua que no és del lloc, que és forastera.
Ho diu un tal José Ramón Bauzá, president del Pp balear fill de militars espanyols, expert en lingüística, farmacològica suposo i que fa servir arguments tan contundents per sostenir la seva tesi com que a les illes diuen tassó i no got o bé capell i no barret. Un filòleg empedreït, savi i astut que basant-se en exemples com aquest, sentencia que el mallorquí és diferent del català, una altra llengua, una altra branca del llatí. D'aquesta llengua sorgiren l'italià, el castellà, el romanès, el català... i segons ell també el mallorquí, el menorquí...
Vaja, un filó per a les notícies el sagal.
Sé del cert que no els hauria d'escoltar, que parlen perquè tenen boca i menteixen perquè respiren, però és que representa que qualsevol idea es podria defensar parlant-ne de ver, sense enganyar ni manipular, de manera intel·ligent, argumentant amb bases sòlides, però no. Agafen fonts esbiaixades i interessades, treuen frases de context, repeteixen mentides contínuament, reinventen la història i al final construeixen una teranyina que atrapa a aquells que confien en el principi d'honestedat dels càrrecs públics i de la teòrica saviesa dels representants.
La colla de la llepada de vaca al cap, jersei a les espatlles i botox als llavis, ataquen qualsevol rastre de catalanitat per afeblir els trets diferencials i de passada ho aprofiten per a desviar l'atenció dels seus draps bruts. O serà al revés?
Ara, mirant-ho fredament, els hauria d'agrair que en unes hores he passat de parlar unes poques llengües a parlar-ne un munt. Pel cap baix en compto, i segurament em descompto, una trentena, ja que a més del català, mallorquí, formenterer i altres variants o idiomes perdoneu, també puc destacar el peruà, l'argentí patagònic, el xilè andí, el castellà manxec, el castellà salamantí i una corrua sense fi de llengües totalment diferents i distants. Una torre de babel amb potes, servidor.
Serà aquesta controvèrsia perquè la majoria només parlen castellà i necessiten augmentar al seu currículum el coneixement d'idiomes i hi volen afegir els altres tres-cents idiomes de la península? No ho sé pas, però em caldran uns dies per actualitzar el currículum.

Metall preciós

Diferents abocaments on s'han buidat tubs per extreure'n el coure

Doncs sembla ser que és cert que hi ha qui roba coure... si més no els boscos en van plens... de plàstics.

Sortir a passejar

Sortim a passejar en bicicleta i ens aturen a mig camí. Pregunten al Berenguer, que amb any i set mesos va a la cadireta del darrera, a on va i li fan broma de com en va de còmode. Tothom li diu coses, tothom diu coses als infants. Després, ens creuem amb una dona que passeja uns gossos i després de deixar-nos-els tocar, ens explica com en són de manyacs.
Ja de nou a la bici fem una aturada a la botiga on, cofoi, rep un tall de pernil, li fan moxaines i li expliquen tot allò que veu. Si ens aturem al forn segur que rebrà un bastonet de pa i mil comentaris afalagadors. Abans de seguir, al bar, que a la tarda és gairebé una cafeteria, parem a prendre un cafè jo, un suc ell i sempre hi ha algú que juga o riu amb ell o li fa repetir un mot.
Disposats a arribar a una granja on hi ha xais i aviram, a una altra on hi ha cabres i cavalls, a una darrera on hi ha vaques o senzillament a voltar, ens enfilem a la bicicleta i emprenem el camí. Som aturats diverses vegades, ens pregunten on anem i un cop els diem on hem decidit anar, ens comenten qualsevol cosa d'aquell animal o tal altre.
Si ens aturem a l'hort ens deixaran tocar de tot i fins i tot, segons qui, no deixarà que marxem amb les mans buides.
Podríem passar per qualsevol lloc i segur que no marxaríem de buit, algun mot cauria, algun comentari, alguna manyagueria.
Sempre passa el mateix, quan vas amb un infant, als pobles si més no, tothom et diu quelcom, a tu i a ell i ambdós marxeu no gaire lluny, les aturades sovintegen i es fa tard, però convençuts que heu passat una tarda de profit.
Com diu aquell proverbi africà, cal tota una tribu per educar a un infant.

M'han fet d'una secta... comercial

Doncs sí, i no fa poc. Ja fa un temps que em varen regalar una màquina Nespresso, aquella on el Clooney salvava la vida gràcies a que s'oblidava quelcom, càpsules de cafè potser? Perquè veient la dificultat de trobar les maleïdes càrregues, acabes pensant que tot ha estat un somni i quan trobes on en venen, dubtes de la quantitat que n'has de comprar i entres i surts mil vegades.
D'entrada ja em va fer pudor a socarrim això de les càpsules. És pràctic, no ho negarem, i net, sí senyor, però evidentment poc ecològic, és clar. Reciclar-ho és complicat, doncs el residu és un fantàstic adob natural recobert d'un embolcall resistent totalment aïllat de l'exterior i de difícil recuperació.
De totes maneres però, la consciència verda se'm calmà quan vaig veure força noies que duien arracades fetes amb dues càpsules aixafades i unides. Personalment no m'agraden, em recorden l'armariet on les guardo, però si n'hi podem donar un nou ús i a elles no els fa angúnia lluir-les, endavant les atxes, que per mi no serà. Només necessitem que cada dona d'aquest món, i home si ho vol, tingui un joc de quatre-centes arracades per fer net.
També sembla que això de vendre el cafè no és el negoci de la Nespresso, no. Ells deuen vendre torradores i el tema cafè deu ser un passatemps.
Molts ja ens estem tornant contrabandistes de càpsules, res de la ruta de la sal o del ferro, la ruta de les càpsules. Buscar, cercar i indagar si algú baixa a una de les grans ciutats on tenen aquelles botigues de disseny - diuen - i després encarregar, com si fossin cartrons de tabac andorrans, piles de càpsules per tenir el rebost ple a un preu d'or, però clar, és modern.
Fa temps, ja fart d'esperar el correu que no tornava amb les càpsules i tement que l'haguessin assaltat, vaig anar a una ferreteria i vaig comprar càrregues per omplir. El lot constava de les tapes, amb adhesiu al voltant per tancar i el recipient de plàstic.
Cofoi, vaig arribar a omplir-ne una, cullereta en mà, després d'haver escampat cafè per tot arreu i d'haver llençat quatre o cinc tapes perquè la pols s'enganxava a l'adhesiu. Però en vaig tenir una a punt. Tot una en mitja hora, quin èxit!
Càpsula en mà, cafetera calenta i somriure dibuixat a la cara tot pensant, senyor Nespresso, ja m'has vist prou, vaig introduir-la a l'orifici i vaig omplir una tassa. La tassa. La meva tassa.
El líquid, el beuratge, el suc del cafè... com ho diria. Era imbevible, repulsiu, ofensiu. Un caldo marronós, insípid i amb submarins negres surant, que em feu venir unes arcades d'allà el més profund.
Dies més tard, veient l'equivocació de l'estratègia, vaig cercar de botiga en botiga, demanant, preguntant a tothom. Primer allà on venien aquelles cafeteres, després a botigues de menjar, més tard als xinesos. Però és clar, si no ho tenen a una botiga de xinesos, o no existeix o no val la pena copiar-ho.
Sense èxit, vaig tornar a casa. De fe que sé que n'existeixen de locals on en venen, jo n'he tingut a les mans, us ho ben dic, però deu ser mig il·legal i només en antres infectes i obscurs, en locals insalubres i foscos, les trobarem. Ja em veig rere una porta reforçada amb espiell generós, on un goril·la esquerp, després de fitar-me de dalt a baix, em deixarà passar a una rebotiga oblidada on podré gaudir escollint els colors que vulgui, tot veient aquell espectacle meravellós.
Per si de cas però, jo ja he tret la pols de la cafetera italiana, la clàssica, fàcil i agraïda orolei que sempre espera allà, ferma i generosa per oferir-nos el cafè de sempre, menys ràpid de fer, un xic més brut de recollir, però apta per a tothom, tot esperant que s'acabi la llei seca.