La Manresana

Podria ser perquè em faig gran - avui en faig 38 - o bé perquè vull integrar-me allà on vaig - sóc nouvingut al Bages- o potser perquè estic preparant quelcom, qui ho sap, però des de sempre que m'agrada aprendre coses d'allà on vaig o estic i amb Calders i per extensió els encontorns, no és diferent i per això sempre que puc, intento descobrir el màxim d'allà on sóc.
Avui, com molts altres dies, hem anat a voltar i hem arribat fins a Els Prats del Rei. Vaig assabentar-me que allà hi havia una torre de guaita anomenada La Manresana i lògicament em despertà la curiositat. El conjunt medieval estava format per la torre dins d'un castell, ara bé, el que en queda és una torre restaurada basant-se en una del segle XI, edificada sobre una d'anterior i una part del castell que no deixa de ser una estança al costat que s'hi accedeix des de fora per una entrada de mitja volta.
Vindria a ser com la que hi ha al castell de Calders, però en comptes d'unes runes agòniques i disperses, queda l'estructura sencera de la torre, d'uns 21 metres d'alçada, però sense les divisions interiors fetes de fusta.
És una atalaia magnífica des d'on s'albira una gran franja de territori i el més important, pot accedir-s'hi lliurement a través d'una escala metàl·lica de cargol.
Veient-la un es pot imaginar com devien ser les torres de l'època. D'una torre sempre se'n divisa una altra, si està dempeus, allà a la llunyania. Un bon sistema de comunicació del passat i avui en dia ens ajuda a fer-nos una idea de les dures condicions de vida de l'època, car defensar-se i amagar-se en aquell indret, devia ser un últim recurs, un recurs desesperat.

Menjadors escolars o engreixadors industrials

Avui, voltant per l'escola me n'he adonat de com n'és de difícil gaudir d'un àpat al centre. Sobretot si ets un nen o una nena.
Fa anys que sóc mestre, abans vaig fer un temps de monitor de menjador i si una cosa em supera, són aquests àpats escolars. Aquest camp de batalla diari.
Arreu hi he trobat de tot, monitors que et fan gaudir del menjar i mestres que t'ajuden, però els que sempre es veuen més, els que destaquen, són aquells que sense ser-hi constantment sembla que estan sempre al teu costat, megàfon en mà, per esperar que et distreguis per fotre't un crit a cau d'orella i fer-te un tetris amb els ossets de l'oïda intern o bé si et distreus un moment i enretires la col per veure què s'hi amaga a sota, bordar-te ferotgement tot mirant-te indignats. Vaja, com si aquell menjar l'haguessin parit i tu li fessis un lleig.
I és que sempre és igual. Sembla que el temps se'ns menja, i potser és real i per això, en comptes de gaudir amb petites mossegades d'aquell sucós tall de meló, dolç i fresc, has de córrer a embotir-te'l boca endins, perquè estar en un menjador escolar i no moure el bigoti - símbol de rosegar- és sinònim de voler evadir-se de l'acte de deglutir i aleshores, s'activen uns sensors als monitors de tal manera que esdevens l'objectiu principal i t'apareixen al davant tot assenyalant-te acusadorament i blasmant-te inflats.
I no és que es faci amb mala fe, no, però sembla que la quantitat prima per sobre de la qualitat i cal, per sobre de tot, menjar molt, ràpid, en silenci i de tot. Ara bé, quan fas la reflexió a la inversa, quan demanes si aquells adults que controlen, vigilen i sotgen els infants desprevinguts s'ho mengen tot, ràpid, en silenci i molt, descobreixes que no. Que quan mengen ells hi ha un guirigall digne de frenopàtic, llepafils el que més i al seu ritme, només faltaria.
Un temps vaig estar a una escola on menjàvem amb els infants, per allò de donar models i la veritat, descobrir amb ells que el pollastre és insípid, l'arròs covat o la pizza no lliga per a P3, crea una complicitat que fa que es vegi tot diferent, que puguis argumentar els teus motius i que els crits esdevinguin innecessaris.
És cert que era una situació especial, que tampoc cal extrapolar a la resta d'escoles, però potser, i només potser, caldria començar a prendre més seriosament els àpats, però no com un engreixador industrial, on el pinso va que se les pela i si cal amb embut, sinó com un moment d'aprenentatge, un moment tranquil i serè, sense crits i sense urgències.
En definitiva un moment relaxat, de treva.

Motivés

Spécialement dédicacé à tous ceux qui sont motivés 
Spécialement dédicacé à tous ceux qui ont résisté, par le passé 
Ami entends-tu le vol noir des corbeaux sur nos plaines
Ami entends-tu les cris sourds du pays qu´on enchaîne
Ohé, partisans ouvriers et paysans c´est l´alarme
Ce soir l´ennemi connaîtra le prix du sang et des larmes

{Refrain:}
Motivés, motivés
Il faut rester motivés!
Motivés, motivés
Il faut se motiver!
Motivés, motivés
Soyons motivés!
Motivés, motivés
Motivés, motivés!

C´est nous qui brisons les barreaux des prisons pour nos frères
La haine à nos trousses et la faim qui nous pousse, la misère
Il est des pays où les gens au creux des lits font des rêves
Chantez compagnons, dans la nuit la liberté vous écoute

{au Refrain}

Ici chacun sait ce qu´il veut, ce qu´il fait quand il passe
Ami si tu tombes un ami sort de l´ombre à ta place
Ohé, partisans ouvriers et paysans c´est l´alarme
Ce soir l´ennemi connaîtra le prix du sang et des larmes

{au Refrain}

On va rester motivés pour le face à face
On va rester motivés quand on les aura en face
On va rester motivés, on veut que ça se sache
On va rester motivés...

{au Refrain}

On va rester motivé pour la lutte des classes
On va rester motivé contre les dégueulasses
Motivés, motivés...

Especialment dedicat a tots aquells que estan motivats
especialment dedicat a tots aquells que han resistit, pel passat
Amic, sent el vol negre dels corbs sobre les planes
Amic, sent els crits sords del país que s'encadena
Ohé, partisans, obrers i pagesos és l'alarma
aquesta nit l'enemic coneixerà el preu de la sang i les llàgrimes

Motivats, motivats
Cal estar motivats!
Motivats, motivats
Cal motivar-se!
Motivats, motivats
Estiguem motivats!
Motivats, motivats
Motivats, motivats!

Som nosaltres que trenquem els barrots de les presons pels nostres germans
L'odi ens trepitja els talons i la gana ens empeny, la misèria
Hi ha països on la gent al seu llit tenen somnis
Canteu companys, a la nit la llibertat us escolta

Tornada

Aquí, cadascú sap el que vol, què fer quan passa
Amic, si tu caus un amic sortirà de l'ombra al teu lloc
Ohé, partisans, obrers i pagesos és l'alarma
aquesta nit l'enemic coneixerà el preu de la sang i les llàgrimes

Tornada

Seguirem motivats pel cara a cara
seguirem motivats quan els tindrem al davant
seguirem motivats, volem que això se sàpiga
seguirem motivats...

Tornada

Seguirem motivats per la lluita de classes
seguirem motivats contra el fastigós

Motivats, motivats...

La darrera visita

Avui hem passat el dia al zoo.
Abans de néixer el nostre fill vàrem apuntar-nos a un curs de preparació al part a Manresa. Novells i inexperts, buscàvem un lloc on ens acompanyessin en aquest moment, un lloc on parlar i demanar, escoltar i ser escoltat i sobretot on aparcar aquelles pors ancestrals referents al naixement d'un infant i viure-ho de manera natural, viure-ho plenament i afrontar-ho amb seguretat.
D'aquella època, no fa pas gaire, en va sortir un grup de mares molt actives i preocupades i de retruc d'uns pares els quals ens sentim a gust junts, que gaudim dels nostres infants en companyia i sense complexes.
Avui doncs, hem baixat a Barcelona. No és que fem moltes sortides junts. Tampoc és que hàgim esdevingut inseparables, però de tant en tant ens trobem tots plegats i fem quelcom i ens ho passem bé.
La visita d'avui ha començat com sempre, amb algun retard però amb l'alegria de veure's de nou i així, posant-nos al dia, hem anat cap a l'entrada. Allà, un grup de persones repartien uns pamflets en contra d'aquestes instal·lacions i si bé d'entrada m'he sentit molest, perquè em semblava que es qüestionava la meva decisió d'anar amb el meu fill a veure animals, poc a poc, a mesura que anàvem visitant els diferents ambients - deixeu que en digui així per no usar el depriment mot cel·les - els hem acabat donant la raó.
Molts arguments podem trobar per mantenir aquests indrets, la majoria per si sols bastarien per defensar-ne l'existència, però les mirades d'uns animals indefensos, d'uns éssers descol·locats i abatuts, no fan més que recordar-nos el contrasentit del zoo, un espai que manté en condicions deplorables uns animals per tal de que el seu coneixement i fins i tot la seva reproducció en captiveri, ajudin a la seva preservació.
A cada cel·la, a cada pas, unes mirades abatudes ens seguien. Des d'un guepard ubicat en un espai on amb penes i treballs si pot estirar unes potes aviat atrofiades, a unes gàbies on els voltors han d'acotar el cap si no volen topar amb una xarxa que evita la seva fugida. I així ambient rere ambient, gàbia rere gàbia. I no és només la manca d'espai, que hi és, ni tampoc la manca d'estímuls - la majoria de tancats són erms o amb arbres recoberts de malles de ferro o troncs escardalencs o decorats de cartró pedra - que també es percep i menys la manca d'atenció, que sembla que atesos ho estan força, és el sentit, el concepte.
Aquelles bèsties es passen dia rere dia en aquell petit espai, lleons a tocar de cérvols, óssos a frec de goril·les, gaseles al davant del llop i malgrat la munió d'olors que els deuen arribar, malgrat els instints que es deuen despertar, els anhels que deuen sentir, ells resten allà, dia rere dia estacats a un pam de terreny, presoners sense judici, presoners d'eterna condemna.

De supermercats.

Des de fa temps, si puc i tinc temps, compro a supermercats del país. Evito o intento evitar Carrefours, Alcampos i similars.
Una de les raons seria que em superen les massificacions, tot i que és cert que el reclam del baix preu és poderós, i per tant, d'altres raons m'esperonen a no comprar en aquests centres.
Ja dic d'entrada sempre que puc, perquè a vegades, per les raons que siguin, hi vaig amb el nas tapat i amb remordiments, però no som perfectes i és que des de que vaig llegir " França contra els catalans. L'afer Bonet " em qüestiono més coses.
D'una banda, si bé sempre he sabut que aquestes grans empreses són estrangeres, mai m'hagués imaginat que al darrera d'aquest model s'hi amagava una estratègia ferotge i premeditada. Que hi havia una finalitat. Però és clar, les coses es fan per quelcom, res és fruit de l'atzar, sobretot als negocis.
En el llibre, Bonet, prefecte francès destinat a la Catalunya Nord i més tard a Còrsega, tenia com a missió empobrir i diluir en aquestes regions el sentiment nacional i entre les seves estratègies, una de les més significatives, fou promoure els grans centres comercials de la capital als afores dels vilatges. D'aquesta manera s'assegurava la dependència de les perifèries a la capital, creant una relació de dependència de difícil solució.
Aquests centres no aporten res allà on s'intal·len, si obviem la dotzena llarga de treballadors que hi ha i en canvi, és un reclam per la riquesa del país que va de dret a la capital de l'estat o més enllà.
A partir d'aquesta reflexió, vaig començar a veure fantasmes arreu i vaig ser més conscient a l'hora d'actuar com a client, pensant en allò que comprava i en allò que consumia.
Quan comprem a l'Alcampo o al Carrefour, els nostres diners van de dret a fora i no reverteixen en el país, mentre que si comprem a una botiga local o bé a un supermercat català, aquests diners tornaran al país, ja sigui en forma d'inversions, de compres o bé de llocs de treball.
Sembla un raonament senzill, però de tant senzill que és, a vegades l'obviem.

Bona diada reivindicativa

El brau torna a casa...

Buf, sort que Sèrbia ha fet la feina que sinó ja em veia altre cop amb els pesats de la roja arreu, claxonant i fent-se veure, parlant de casta i orgull, d'herois i de mèrits, com si guanyar uns partits de bàsquet cobrant milions fos una tasca tan èpica com tirar endavant una família avui en dia. I al darrere tot un poble esperonant uns jugadors com si guerrers fossin, usant qualificatius bèl·lics i despectius pels rivals, sense gaire classe, sense gaire mà esquerra, furgant en les derrotes alienes per mostrar-se més poderosos del què realment són, sobretot com a estat, com a país. Perquè les victòries esportives les usen per això, per donar una imatge d'unió i uniformitat inexistent, perquè ven, perquè sembla que existeix i amb l'esport van desdibuixant la realitat de l'estat, dels que reclamen espai, dels que no s'hi senten identificats.
I a totes les cadenes plat fort i a veure quina és més casposa. La del manifiesto regalant samarretes plenes d'orgull a aquells que se les vulguin posar o la dels improperis als que pensin diferent tot mostrant-se serens sense ser-ho. Però demà els catalans hauran perdut, els mateixos que ahir, espanyols, havien guanyat. Però ja se sap, s'escombra cap a casa i la derrota posa al seu lloc el què la victòria havia trasbalsat.
Apa doncs, valents, cap a casa i calladets que esteu millor. I dels guanyadors, dels serbis, malgrat totes les històries passades, malgrat totes les històries flagrants sabudes, visca la Sèrbia de bàsquet si més no, perquè pel què fa al seu govern, què n'hem de dir? No ho sé pas ni goso. Però almenys els d'alçada, els de l'esport m'han donat una grata, gran, festiva, inesperada, merescuda i anhelada alegria. Perdoneu-me croats o bosnis aquesta manca de fidelitat, però un dia és un dia.
Visca el bàsquet internacional! Visca el bàsquet de qualitat! Visca el pont aeri de retorn!