Diuen que ningú és profeta a casa seva, però en Titot sembla que a casa li va força bé i ara que els lipdub estan en auge i la cervesa corre, doncs s'animen i en fan un de divertit.
Serà la cançó de l'estiu?
Serà la cançó de l'estiu?
divendres, 9 de juliol del 2010
dijous, 8 de juliol del 2010
L'última esperança
En el llibre Dolor de llengua, de l'Enric Larreula, es parla de la gent que pateix per la llengua, perquè no pot parlar la seva o la seva és menystinguda o perquè li costa poder-se expressar en la seva llengua.
Avui, després del partit de futbol on jugava la selecció estatal, m'ha passat el mateix. Dolor d'equip. I és que és molt trist haver d'estar amb un equip que no et sents teu, que no et diu res i que menys t'agrada, però és clar, si el teu no pot jugar, què has de fer?
Menys resignar-te, de tot. I per això avui m'he sentit trist, sense que m'hi anés res, sense jugar-m'hi res i sense que m'interessi ni un borrall el mundial. M'ha dolgut sentir-me així i veure'm animant a Alemanya. Sí, a Alemanya, a Paraguai, a Suïssa, a Ghana i a qui calgui, i tot per no veure a la selecció espanyola guanyar el mundial.
És veritat, se me'n fot el mundial, però és superior a mi les ganes de veure que la selecció aquesta, plena de catalans que després besaran la senyera, encaixi una golejada d'escàndol, que els facin fora del mundial i que es lesionin tots.
Què hi farem però, mentre no pugui animar la meva selecció, seguiré patint cada cop que guanyi l'espanyola i ja ho sé, és trist direu, però no hi puc fer res més. És superior a mi.
Ja em deia algú que era molt trist no poder gaudir d'un esport tot animant a la teva selecció, però és el què ens ha tocat viure i mentre no en tingui, bé, mentre no la deixin jugar, diré aquella bestiesa per complaure'm, que en tinc moltes, totes les que juguin contra Espanya.
Així doncs, confiem amb Holanda, perquè sinó, serà insuportable veure com fatxendegen barroerament.
Avui, després del partit de futbol on jugava la selecció estatal, m'ha passat el mateix. Dolor d'equip. I és que és molt trist haver d'estar amb un equip que no et sents teu, que no et diu res i que menys t'agrada, però és clar, si el teu no pot jugar, què has de fer?
Menys resignar-te, de tot. I per això avui m'he sentit trist, sense que m'hi anés res, sense jugar-m'hi res i sense que m'interessi ni un borrall el mundial. M'ha dolgut sentir-me així i veure'm animant a Alemanya. Sí, a Alemanya, a Paraguai, a Suïssa, a Ghana i a qui calgui, i tot per no veure a la selecció espanyola guanyar el mundial.
És veritat, se me'n fot el mundial, però és superior a mi les ganes de veure que la selecció aquesta, plena de catalans que després besaran la senyera, encaixi una golejada d'escàndol, que els facin fora del mundial i que es lesionin tots.
Què hi farem però, mentre no pugui animar la meva selecció, seguiré patint cada cop que guanyi l'espanyola i ja ho sé, és trist direu, però no hi puc fer res més. És superior a mi.
Ja em deia algú que era molt trist no poder gaudir d'un esport tot animant a la teva selecció, però és el què ens ha tocat viure i mentre no en tingui, bé, mentre no la deixin jugar, diré aquella bestiesa per complaure'm, que en tinc moltes, totes les que juguin contra Espanya.
Així doncs, confiem amb Holanda, perquè sinó, serà insuportable veure com fatxendegen barroerament.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Som una nació, nosaltres decidim
Que no ens falli Òmnium. Que les ganes d'arribar a un acord no li faci rebaixar-se. Que si ells han convocat una manifestació amb un gran lema, ja conegut d'entrada, SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM les pors de tercers no els coaccionin.
Si el president per primer cop té un estirabot, un rampell sobiranista que li fa fer una aposta clara en defensa del país, en majúscules, i després una trucada de la seu del seu partit li pica el crostó, que no ens faci als demés alterar l'essència de la manifestació. És ell qui s'afegeix, no els demés. Ell només n'és un actor més, no el protagonista. Que no ens facin creure que la convoquen els partits, que no és cert, que ells s'hi afegeixen.
Posar només la senyera és com descafeïnar l'acte. Ep, que la valoro molt, només faltaria, és la bandera del meu país, però trobo senyeres tant al Carrefour com a les manis de la Seat o a la Delegació del Govern estatal i allà volen dir massa coses i a vegades oposades. Ja ho diu ell, tot hi cap i per tant, per expressar clarament la nostra voluntat i sense deixar lloc a dubtes, posem una pancarta clara i contundent, una pancarta que eviti interpretacions i matisos. Que quedi clar, que si anem a manifestar-nos no és per què volem que aquest estat ens escolti o bé perquè aquest estat ens doni. No senyor! Ens manifestem perquè som un poble, un poble diferent i que per qüestions històriques està a dins d'un estat, però que té una voluntat de ser, una voluntat de decidir.
Si en Montilla ara se'n penedeix d'haver dit que aniria a la manifestació, si veu que va parlar massa i es troba incòmode, que faci com la Chacón i se'n vagi a aquell casament de Salamanca, que segurament li portarà menys maldecaps.
Dissabte ho tinc clar, rere la pancarta, Som una nació, nosaltres decidim i si cal, amb senyera o estelada, que cadascú decideixi.
Si el president per primer cop té un estirabot, un rampell sobiranista que li fa fer una aposta clara en defensa del país, en majúscules, i després una trucada de la seu del seu partit li pica el crostó, que no ens faci als demés alterar l'essència de la manifestació. És ell qui s'afegeix, no els demés. Ell només n'és un actor més, no el protagonista. Que no ens facin creure que la convoquen els partits, que no és cert, que ells s'hi afegeixen.
Posar només la senyera és com descafeïnar l'acte. Ep, que la valoro molt, només faltaria, és la bandera del meu país, però trobo senyeres tant al Carrefour com a les manis de la Seat o a la Delegació del Govern estatal i allà volen dir massa coses i a vegades oposades. Ja ho diu ell, tot hi cap i per tant, per expressar clarament la nostra voluntat i sense deixar lloc a dubtes, posem una pancarta clara i contundent, una pancarta que eviti interpretacions i matisos. Que quedi clar, que si anem a manifestar-nos no és per què volem que aquest estat ens escolti o bé perquè aquest estat ens doni. No senyor! Ens manifestem perquè som un poble, un poble diferent i que per qüestions històriques està a dins d'un estat, però que té una voluntat de ser, una voluntat de decidir.
Si en Montilla ara se'n penedeix d'haver dit que aniria a la manifestació, si veu que va parlar massa i es troba incòmode, que faci com la Chacón i se'n vagi a aquell casament de Salamanca, que segurament li portarà menys maldecaps.
Dissabte ho tinc clar, rere la pancarta, Som una nació, nosaltres decidim i si cal, amb senyera o estelada, que cadascú decideixi.
dilluns, 5 de juliol del 2010
Descobrint nous indrets
Sóc de mena tafaner. Quan volto m'agrada observar i si veig un castell o una fàbrica abandonada la imaginació em vola i em falta temps, si puc, per tafanejar.
Aleshores, entrant a aquell indret, silent i fosc generalment, m'imagino les escenes allà viscudes i penso en què devien fer els seus habitants. Per uns instants volo temps enllà mentre el cor se m'accelera.
Ja a l'adolescència, sinó abans, vaig fer com molts dels joves de Castellar. A tocar del riu Ripoll, ja abandonada i buida, hi havia una antiga mansió. L'antiga casa dels Tolrà, uns empresaris tèxtils que feren fallida i deixaren la casa sense més.
Imponent i magnífica, enmig d'un bosc esplendorós, tancat per uns murs infranquejables, s'alçava una mansió de totxana, accessible des d'un parell de portes aleshores ja desfalcades. Unes cinc plantes, escales de servei, potser una trentena d'habitacions o més i un fotimer de racons per descobrir. Un d'ells, el que potser ens feu volar més la imaginació gràcies a les anècdotes que els que ja hi havien entrat explicaven, era una cambra fosca, per revelar fotografies deduirem. Alguns fins i tot contaven que hi havia una caixa forta. Accedies a la cambra des del menjador, si la memòria no em falla, on hi havia una porta rere una falsa paret de fusta que menava a unes escales de cargol. Al fons, sense gaire il·luminació hi havia encara les piques i diversos armaris d'obra, i res més, prou per fer-nos contar històries meravelloses.
Des de fora es veien les escales a través d'unes finestres sense marcs. Una banda de la casa estava resseguida per una petita escala de ferro que feia servir el servei, mentre que al mig, una gran escalinata de marbre - segons em digueren, jo ja la vaig veure despullada - pujava pis a pis obrint una ferida ample al cor de la mansió per donar pas als senyors.
En aquella època només es podia pujar de manera segura per l'escala de servei, a la principal faltaven molts taulons i es podia veure, a un pis sí i a un altre també, com antics visitants s'havien escalfat amb aquesta fusta, fent fogueres arreu, sense importar-els-hi el bocí d'història que cremaven i els esvorancs que creaven.
Ja a dalt de tot, al darrer pis, en un racó amagat, hi havia una petita cambra on encara resistia la cúpula des d'on els amos miraren temps enllà les estrelles amb un vell telescopi. I així, habitació rere habitació, sala rere sala, hores i hores voltant, escoltant els cruixits, tafanejant, somniant.
Avui he tornat a sentir-me tafaner. No és que no ho hagi fet des d'aleshores, que no és cert, però avui m'he sentit de nou més curiós. Fent un volt en bici per Sallent he vist el trencall que menava a la mina de potassa d'Iberpotash, i no me n'he pogut estar, he hagut de tafanejar un xic, res, treure el cap tot imaginant-me el tràfec diari d'aquell indret mentre al meu cap sonava una sirena llunyana.
No he entrat massa, m'ha passat com un cop que vaig anar a una platja on no hi havia ningú, a un país llunyà i aquella absència de gent, en comptes de ser un regal, em despertà les pors i desconfiances i al final només vaig entrar i sortir ràpid, com avui, un sucar els peus.
Aleshores, entrant a aquell indret, silent i fosc generalment, m'imagino les escenes allà viscudes i penso en què devien fer els seus habitants. Per uns instants volo temps enllà mentre el cor se m'accelera.
Ja a l'adolescència, sinó abans, vaig fer com molts dels joves de Castellar. A tocar del riu Ripoll, ja abandonada i buida, hi havia una antiga mansió. L'antiga casa dels Tolrà, uns empresaris tèxtils que feren fallida i deixaren la casa sense més.
Imponent i magnífica, enmig d'un bosc esplendorós, tancat per uns murs infranquejables, s'alçava una mansió de totxana, accessible des d'un parell de portes aleshores ja desfalcades. Unes cinc plantes, escales de servei, potser una trentena d'habitacions o més i un fotimer de racons per descobrir. Un d'ells, el que potser ens feu volar més la imaginació gràcies a les anècdotes que els que ja hi havien entrat explicaven, era una cambra fosca, per revelar fotografies deduirem. Alguns fins i tot contaven que hi havia una caixa forta. Accedies a la cambra des del menjador, si la memòria no em falla, on hi havia una porta rere una falsa paret de fusta que menava a unes escales de cargol. Al fons, sense gaire il·luminació hi havia encara les piques i diversos armaris d'obra, i res més, prou per fer-nos contar històries meravelloses.
Des de fora es veien les escales a través d'unes finestres sense marcs. Una banda de la casa estava resseguida per una petita escala de ferro que feia servir el servei, mentre que al mig, una gran escalinata de marbre - segons em digueren, jo ja la vaig veure despullada - pujava pis a pis obrint una ferida ample al cor de la mansió per donar pas als senyors.
En aquella època només es podia pujar de manera segura per l'escala de servei, a la principal faltaven molts taulons i es podia veure, a un pis sí i a un altre també, com antics visitants s'havien escalfat amb aquesta fusta, fent fogueres arreu, sense importar-els-hi el bocí d'història que cremaven i els esvorancs que creaven.
Ja a dalt de tot, al darrer pis, en un racó amagat, hi havia una petita cambra on encara resistia la cúpula des d'on els amos miraren temps enllà les estrelles amb un vell telescopi. I així, habitació rere habitació, sala rere sala, hores i hores voltant, escoltant els cruixits, tafanejant, somniant.
Avui he tornat a sentir-me tafaner. No és que no ho hagi fet des d'aleshores, que no és cert, però avui m'he sentit de nou més curiós. Fent un volt en bici per Sallent he vist el trencall que menava a la mina de potassa d'Iberpotash, i no me n'he pogut estar, he hagut de tafanejar un xic, res, treure el cap tot imaginant-me el tràfec diari d'aquell indret mentre al meu cap sonava una sirena llunyana.
diumenge, 4 de juliol del 2010
10 J. Manifestem-nos
L'estatut no és pas el que jo voldria. El trobo insuls, insípid, descafeïnat, neutre, conformista... i malgrat això sembla que ja és massa per a alguns. I tot i no ser el que jo defensaria, sí que defenso el dret del poble de Catalunya a decidir. No pot ser que després de tota la parafernàlia, a saber el referèndum, l'aprovació del Parlament i l'aprovació a les Corts - aquests em sobrarien - , encara ens retallin quelcom que ja va sortir coix d'aquí. Si no és constitucional, potser és que aquesta constitució no és la que cal.
Potser ja és hora de fer-se sentir, de reclamar el què ens pertoca, si més no de començar a reclamar.
Dissabte ha de ser un dia d'aquells que passin als annals com el primer dia de o el dia on va començar tot.
Dissabte a Barcelona hi falta gent. Fem-nos sentir.
Potser ja és hora de fer-se sentir, de reclamar el què ens pertoca, si més no de començar a reclamar.
Dissabte ha de ser un dia d'aquells que passin als annals com el primer dia de o el dia on va començar tot.
Dissabte a Barcelona hi falta gent. Fem-nos sentir.
dissabte, 3 de juliol del 2010
Cinema en Català
FEDICINE no doblarà pel·lícules en català. Diuen que a més a més deixaran de fer el què feien ara, que era un compromís no escrit pel qual es comprometien a doblar al català entre 30 i 35 pel·lícules l'any, ja que ara se'ls exigeix, per llei, que la meitat siguin en català.
Per valorar el seu enuig, podríem tenir en compte que a Catalunya l'any 2007 se'n varen estrenar 589 i que per tant, amb els números d'abans de la llei, podem agrair a FEDICINE que pràcticament el 6% dels films emesos al nostre país foren en català. Dit d'una altra manera, de pacte de cavallers res de res, ensarronada de ca l'ample.
Ara ens amenacen en que no hi haurà pel·lícules doblades i que seran totes en versió original. I fins i tot que potser ni les subtitularan, però fem quatre números.
Doblar una pel·lícula val entre 30.000 € i 35.000 €, subtitular-la entre 2000 € i 3000 €. La recaptació a Catalunya els darrers anys ronda els 130.000.000 € anuals. Així doncs, destinar un 6,8 % dels beneficis al doblatge tampoc seria exagerat. Per fer el càlcul m'he basat en la franja alta, doblatge car i només la meitat de les pel·lícules.
I tot i això, malgrat que puguem discutir el tema del cost, que desenganyem-nos, és el pretext per fer una puja de preus de l'entrada que fa temps que anhelen, no crec que un país hagi de negociar o cedir a unes empreses. Ells són els primers interessats a vendre els seus productes -pel·lícules - aquí i per tant, estan escenificant una indignació per fer bullir l'olla, però no crec que calgui prendre'ls gaire seriosament.
Vaja, no crec que facin l'enroc de dir, deixem de guanyar uns milions perquè haurem de fer una despesa irrisòria que ja fem arreu del món i si realment ho fan, no quatre dies de crits enutjats, me'ls miraré de manera diferent.
Per valorar el seu enuig, podríem tenir en compte que a Catalunya l'any 2007 se'n varen estrenar 589 i que per tant, amb els números d'abans de la llei, podem agrair a FEDICINE que pràcticament el 6% dels films emesos al nostre país foren en català. Dit d'una altra manera, de pacte de cavallers res de res, ensarronada de ca l'ample.
Ara ens amenacen en que no hi haurà pel·lícules doblades i que seran totes en versió original. I fins i tot que potser ni les subtitularan, però fem quatre números.
Doblar una pel·lícula val entre 30.000 € i 35.000 €, subtitular-la entre 2000 € i 3000 €. La recaptació a Catalunya els darrers anys ronda els 130.000.000 € anuals. Així doncs, destinar un 6,8 % dels beneficis al doblatge tampoc seria exagerat. Per fer el càlcul m'he basat en la franja alta, doblatge car i només la meitat de les pel·lícules.
I tot i això, malgrat que puguem discutir el tema del cost, que desenganyem-nos, és el pretext per fer una puja de preus de l'entrada que fa temps que anhelen, no crec que un país hagi de negociar o cedir a unes empreses. Ells són els primers interessats a vendre els seus productes -pel·lícules - aquí i per tant, estan escenificant una indignació per fer bullir l'olla, però no crec que calgui prendre'ls gaire seriosament.
Vaja, no crec que facin l'enroc de dir, deixem de guanyar uns milions perquè haurem de fer una despesa irrisòria que ja fem arreu del món i si realment ho fan, no quatre dies de crits enutjats, me'ls miraré de manera diferent.
divendres, 2 de juliol del 2010
Joan Pau Giné
De l'època de la Bressola, a la Catalunya Nord, en guardo molts records i un d'ells és el d'aquest cantautor, en Joan Pau Giné.
I ara, amb tot el rebombori de l'estatut, m'ha tornat a venir al cap aquesta cançó...
Amb un poc de paciència
Amb un poc de voluntat
Un poc de demagogia
I un poc de pebre picat
Amb un poc de fantasia
I la força d´un ramat
Muntarà, muntarà
L´allioli, l´allioli
(+ Muntarà, muntarà)
L´allioli muntarà
Amb lo que sabem d´escola
I amb lo que sem (hem) descuidat
Amb (els) somnis de bressola*
I amb la puta realitat
Amb un cop de coca-cola
Amb prou ciment armat
Amb guitarres matineres
Per un cant recuperat
Amb idees camineres
I espectacles de mercat
Amb xirments* i costelles
I intel·lectuals pesats
Caparutxes per la Sang*
I carrotes* pels obriers*
Tants de contes despassats*
I que encara se porten bé
Amb l´USAP* que sempre guanya
I el diumenge a fer el tiercé*
Amb el vi que se vén pas
I cançons que vénen bé*
Amb treballs desgraciats
I jocs que valen pas res
Una cultura pel cap
I els peus dins del merder
Eleccions de quant en quant
Tornarmai* cal anar a votar
Comencen d´en ser farts
De nos fer representar
El pare noël vén pas d´amunt
Cada un l´hem de fer muntar
Bressola : bres, també nom d´unes escoles associatives catalanes a la Catalunya del nord
Xirment : sarment
La Sang : processó de l´arxiconfraria del mateix nom a Perpinyà
Carrotes : pastanagues (gal·licisme)
Obriers : obrers (gal·licisme)
Despassat : superat, passat de moda (gal·licisme)
USAP : equipa de rugbi de Perpinyà
Tiercé : joc d´apostes als cavalls
Venir bé: convenir, ,ésser oportú
Tornarmai : de nou, altre cop
I ara, amb tot el rebombori de l'estatut, m'ha tornat a venir al cap aquesta cançó...
Amb un poc de paciència
Amb un poc de voluntat
Un poc de demagogia
I un poc de pebre picat
Amb un poc de fantasia
I la força d´un ramat
Muntarà, muntarà
L´allioli, l´allioli
(+ Muntarà, muntarà)
L´allioli muntarà
Amb lo que sabem d´escola
I amb lo que sem (hem) descuidat
Amb (els) somnis de bressola*
I amb la puta realitat
Amb un cop de coca-cola
Amb prou ciment armat
Amb guitarres matineres
Per un cant recuperat
Amb idees camineres
I espectacles de mercat
Amb xirments* i costelles
I intel·lectuals pesats
Caparutxes per la Sang*
I carrotes* pels obriers*
Tants de contes despassats*
I que encara se porten bé
Amb l´USAP* que sempre guanya
I el diumenge a fer el tiercé*
Amb el vi que se vén pas
I cançons que vénen bé*
Amb treballs desgraciats
I jocs que valen pas res
Una cultura pel cap
I els peus dins del merder
Eleccions de quant en quant
Tornarmai* cal anar a votar
Comencen d´en ser farts
De nos fer representar
El pare noël vén pas d´amunt
Cada un l´hem de fer muntar
Bressola : bres, també nom d´unes escoles associatives catalanes a la Catalunya del nord
Xirment : sarment
La Sang : processó de l´arxiconfraria del mateix nom a Perpinyà
Carrotes : pastanagues (gal·licisme)
Obriers : obrers (gal·licisme)
Despassat : superat, passat de moda (gal·licisme)
USAP : equipa de rugbi de Perpinyà
Tiercé : joc d´apostes als cavalls
Venir bé: convenir, ,ésser oportú
Tornarmai : de nou, altre cop
Lletra extreta de Kumbaworld
Subscriure's a:
Missatges (Atom)