A l'atenció d'en Jaime Mayor Oreja,
Senyor, prengui nota, si us plau...
Adreça: Av. España 665
Ciutat: Santiago
Regió: Región Metropolitana de Santiago
Telèfon: (2) 689 4718
Fax: (2) 689 4718
Per a més informació cliqui aquí.
Gràcies i a cuidar-se.
diumenge, 28 de març del 2010
dissabte, 27 de març del 2010
Parelles... lingüístiques?
No em quedaré sense arguments? No hi haurà un dia en què no sabré massa què dir sobre les agressions a la llengua? Doncs bé, sembla ser que no. No s'acaba una polèmica que en surt una altra. Ara, la darrera, d'uns enciams, dels pocs que queden... o massa hauria de dir.
Bé doncs, sembla ser que tot passà amb una parella de Guàrdies Civils. Ells bé que vetllen per naltros allà a l'aeroport, no fos cas que prenguéssim mal, però ves per on, hi ha qui els falta al respecte i no els entén.
Em refereixo als seus raonaments i arguments, no la llengua, que aquí també la parlem, l'altra, no ells.
Per cert que fa temps que em vaig adonar que els monolingües, sí senyors, no facin aquesta cara, es veu que encara en queden per aquest món, sempre han pensat que això de parlar més d'una llengua és per fotre o per fanfarronejar, ves sinó, qui malgastaria tanta energia podent parlar només el castellà? Doncs bé, això, que si en sabem més d'una, doncs faves comptades, parlem la de tots... bé, la seva, que hauria de ser-ho. Però no. Ara resulta que una dona, Àngels es diu, sembla ser que s'entossudí a mantenir la llengua, l'altra, la catalana, com si no pogués baixar del burro i mostrar educació i deferència. Serà radical! Serà irrespectuosa!
Maleducada, home, maleducada! Que quan parlen els grans cal acotar les orelles, remenar la cua i deixar-se trepitjar,sí senyora.
Per sort però, tenim funcionaris que vetllen pel bon funcionament de la societat i denúncia en mà, judici al canto, l'Àngels, perillosa persona, pitjor ciutadana, pagarà 200 € més les costes del judici per aquest estirabot identitari. Només faltaria! Que aquest judici és primordial, és preferent. I la benemèrita, benaurada de mèrits, seguirà treballant pel què cal, per tocar allò que no sona als catalans, què sinó?
Avui, mitjans variats, un cop sabuda la sanció volien proposar que se'ls proporcionés una parella lingüística, però veient la reticència d'aquests a desfer-se de l'actual, es proposarà que els diners es destinin a la seva formació. El dubte és si es farà servir per classes particulars de català o bé pel graduat, que triïn.
Els ho demanarem... bé, pediremos, disculpen, i allà ells.
Bé doncs, sembla ser que tot passà amb una parella de Guàrdies Civils. Ells bé que vetllen per naltros allà a l'aeroport, no fos cas que prenguéssim mal, però ves per on, hi ha qui els falta al respecte i no els entén.
Em refereixo als seus raonaments i arguments, no la llengua, que aquí també la parlem, l'altra, no ells.
Per cert que fa temps que em vaig adonar que els monolingües, sí senyors, no facin aquesta cara, es veu que encara en queden per aquest món, sempre han pensat que això de parlar més d'una llengua és per fotre o per fanfarronejar, ves sinó, qui malgastaria tanta energia podent parlar només el castellà? Doncs bé, això, que si en sabem més d'una, doncs faves comptades, parlem la de tots... bé, la seva, que hauria de ser-ho. Però no. Ara resulta que una dona, Àngels es diu, sembla ser que s'entossudí a mantenir la llengua, l'altra, la catalana, com si no pogués baixar del burro i mostrar educació i deferència. Serà radical! Serà irrespectuosa!
Maleducada, home, maleducada! Que quan parlen els grans cal acotar les orelles, remenar la cua i deixar-se trepitjar,sí senyora.
Per sort però, tenim funcionaris que vetllen pel bon funcionament de la societat i denúncia en mà, judici al canto, l'Àngels, perillosa persona, pitjor ciutadana, pagarà 200 € més les costes del judici per aquest estirabot identitari. Només faltaria! Que aquest judici és primordial, és preferent. I la benemèrita, benaurada de mèrits, seguirà treballant pel què cal, per tocar allò que no sona als catalans, què sinó?
Avui, mitjans variats, un cop sabuda la sanció volien proposar que se'ls proporcionés una parella lingüística, però veient la reticència d'aquests a desfer-se de l'actual, es proposarà que els diners es destinin a la seva formació. El dubte és si es farà servir per classes particulars de català o bé pel graduat, que triïn.
Els ho demanarem... bé, pediremos, disculpen, i allà ells.
dimecres, 24 de març del 2010
I són aquí, i són aquí... els catalans
Després de l'èxit d'enguany - va per tu Carod - de tres grans clubs catalans, a saber l'USAP, el Barça i els Dragons, la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà ha creat una Petita Guia pels afeccionats nord-catalans.
Aquesta guia és un projecte de sensibilització vers la llengua catalana a través de l'esport. A la primera fase es repartirà entre els afeccionats aquest llibret de 36 pàgines, bilingüe, amb la història, les dades i altres informacions de cada club a més d'una presentació de la llengua i cultura catalana.
Més endavant, un jingle creat per Gerard Jacquet a partir del " I són aquí, i són aquí els catalans... ", cançó originària francesa usada per animar als nostres jugadors, serà difós als estadis i pels mitjans de comunicació, per tal d'escampar-ne la versió en català.
És una iniciativa que pretén fer servir l'esport i l'èxit d'aquests clubs com a catalitzador per a la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord. Un petit pas més cap a la normalització del país.
Aquesta guia és un projecte de sensibilització vers la llengua catalana a través de l'esport. A la primera fase es repartirà entre els afeccionats aquest llibret de 36 pàgines, bilingüe, amb la història, les dades i altres informacions de cada club a més d'una presentació de la llengua i cultura catalana.
Més endavant, un jingle creat per Gerard Jacquet a partir del " I són aquí, i són aquí els catalans... ", cançó originària francesa usada per animar als nostres jugadors, serà difós als estadis i pels mitjans de comunicació, per tal d'escampar-ne la versió en català.
És una iniciativa que pretén fer servir l'esport i l'èxit d'aquests clubs com a catalitzador per a la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord. Un petit pas més cap a la normalització del país.
dimarts, 23 de març del 2010
El setge comença al Nord
Mal moment per a la Catalunya Nord, ara que George Frêche guanya les eleccions a president del Consell General del Llenguadoc-Rosselló. Aquest personatge va dir al 2008:
"Els catalans em fan cagar. Els enculeu durant dos anys, els deixeu reposar dos anys més i els dos anys finals els dieu que els voleu, amb bones paraules, els hi feu un petit institut per a quatre saberuts... tots contents, però com que parlen català, ningú els entén a tres quilòmetres de casa"
I ara, aquest ésser ha de defensar els interessos dels nord-catalans? I del català ? Sembla ser que el llenguatge barroer, el tracte despectiu i l'insult populista atrauen els vots, allà a les espanyes per allò de la testosterona i a la França pel seu refinat cinisme, al mig, com no, els catalans.
Amb aquests veïns, encara és estrany que hàgim sobreviscut tant de temps com a poble, potser perquè tenim aquella cintura que permet capejar els temporals i perquè no som com d'altres, que davant d'un enfrontament es quadren i poden trencar-se, som més capaços de vinclar-nos. Sembla que la història ho corrobora.
Ara, no ho defensaré, no crec que sigui el millor, és el què hi ha però no m'agrada gaire. Em sembla que d'ara endavant, al nord de Catalunya i a al sud, vist com pinta la credibilitat del ZP, caldrà començar de nou a practicar amb la cintura. Mai se sap per on vindran els cops.
"Els catalans em fan cagar. Els enculeu durant dos anys, els deixeu reposar dos anys més i els dos anys finals els dieu que els voleu, amb bones paraules, els hi feu un petit institut per a quatre saberuts... tots contents, però com que parlen català, ningú els entén a tres quilòmetres de casa"
I ara, aquest ésser ha de defensar els interessos dels nord-catalans? I del català ? Sembla ser que el llenguatge barroer, el tracte despectiu i l'insult populista atrauen els vots, allà a les espanyes per allò de la testosterona i a la França pel seu refinat cinisme, al mig, com no, els catalans.
Amb aquests veïns, encara és estrany que hàgim sobreviscut tant de temps com a poble, potser perquè tenim aquella cintura que permet capejar els temporals i perquè no som com d'altres, que davant d'un enfrontament es quadren i poden trencar-se, som més capaços de vinclar-nos. Sembla que la història ho corrobora.
Ara, no ho defensaré, no crec que sigui el millor, és el què hi ha però no m'agrada gaire. Em sembla que d'ara endavant, al nord de Catalunya i a al sud, vist com pinta la credibilitat del ZP, caldrà començar de nou a practicar amb la cintura. Mai se sap per on vindran els cops.
diumenge, 21 de març del 2010
dijous, 18 de març del 2010
L'entrevista
Tenia clar que parlava malament. Maltracta les vocals neutres, obvia accents greus i aguts, tremola davant les esses sordes i sonores i tot això en una entrevista de menys d'una hora i sort, perquè et fa patir. S'encalla, s'embolica, deixa en suspens... i al final mig argumenta per alleujament de l'espectador. Ara bé, prescindint de les formes, sempre em quedava allò del bon gestor, del qui encara que no sap parlar gaire bé, té el cap clar i treballa bé pel país, sent un personatge efectiu.
És veritat també que mai l'havia escoltat gaire, només de passada, als talls de les notícies on sovint reben les imatges dels partits, aquelles que davant l'enfocament de la càmera se'ls encén un llumet que els avisa perquè diguin allò més contundent o bé al Polònia, on el veig més desimbolt, més en el seu paper.
Doncs bé, en l'entrevista de la Terribas, vista a través de TV3 a la carta - l'interès em va venir gràcies als insults de socialistes a aquesta- , em queda clar que és un personatge insuls, insípid, desorientat, perdut, poc agradós i menys resolutiu del què podia pensar en principi ( si més no verbalment ). Algú que davant d'una situació compromesa, a l'hora d'afrontar explicacions, repeteix i avorreix amb arguments buits i inconnexes, marejant a l'oient, cantant bàsicament les seves excel·lències sense autocrítica, sense reflexió, només amb dades poc implicatives.
Ara bé, la Mònica - que tampoc és sant de la meva devoció - el punxa i el repta, fent que es mostri poc solvent i per això de l'atac mediàtic que rep. Ja sabem que la màquina propagandística dels socialistes és envejable, un rellotge suís, capaç d'elevar a creació adriana un plat oliós de tasca turística arran de mar i a sobre a un preu astronòmicament creatiu, sí senyor, però, traient les màscares, deixant que cadascú actui sense el paraigua del partit, surten personatges com el de la crosta, Joan Ferran, el de la mal follada, Martín López o el del quequeig, José Montilla.
Per sort, poc a poc se'ls veu el llautó.
És veritat també que mai l'havia escoltat gaire, només de passada, als talls de les notícies on sovint reben les imatges dels partits, aquelles que davant l'enfocament de la càmera se'ls encén un llumet que els avisa perquè diguin allò més contundent o bé al Polònia, on el veig més desimbolt, més en el seu paper.
Doncs bé, en l'entrevista de la Terribas, vista a través de TV3 a la carta - l'interès em va venir gràcies als insults de socialistes a aquesta- , em queda clar que és un personatge insuls, insípid, desorientat, perdut, poc agradós i menys resolutiu del què podia pensar en principi ( si més no verbalment ). Algú que davant d'una situació compromesa, a l'hora d'afrontar explicacions, repeteix i avorreix amb arguments buits i inconnexes, marejant a l'oient, cantant bàsicament les seves excel·lències sense autocrítica, sense reflexió, només amb dades poc implicatives.
Ara bé, la Mònica - que tampoc és sant de la meva devoció - el punxa i el repta, fent que es mostri poc solvent i per això de l'atac mediàtic que rep. Ja sabem que la màquina propagandística dels socialistes és envejable, un rellotge suís, capaç d'elevar a creació adriana un plat oliós de tasca turística arran de mar i a sobre a un preu astronòmicament creatiu, sí senyor, però, traient les màscares, deixant que cadascú actui sense el paraigua del partit, surten personatges com el de la crosta, Joan Ferran, el de la mal follada, Martín López o el del quequeig, José Montilla.
Per sort, poc a poc se'ls veu el llautó.
dimarts, 16 de març del 2010
Ara fa un any
Ara fa un any i una mica més, vàrem veure per primer cop el nostre fill. La imatge era allà projectada en una pantalla difosa, d'aquelles que si no te l'expliquen no la veus. Sort del batec de fons que et corrobora i alhora et commou, fent que t'adonis que allò que veus és viu, és real que sinó és com al cinema, quelcom irreal.
Sí, home, diu la ginecòloga. Si us hi fixeu veureu l'ull, el nas... i un rave! O m'ho assenyales o vaig més perdut que un pop a un garatge. Ara, amb el temps i els girs pertinents, comences a etiquetar cada part, cada fracció, fins que esdevé reconeixible a primer cop d'ull, si més no per a tu.
Doncs bé, això. Que ara fa un any, diumenge més concretament, el nostre fill va sortir a aquest món. Va treure el cap prou enfredorit com per passar la nit amb ell arrepapat al pit amb un llum roig a sobre el cap, i suant, però content, ves si no.
Des d'aleshores tot m'ha canviat. Ara, encara que poc a poc ens anem situant, la improvisació i els rampells d'abans - marxem de cap de setmana, ja!- s'han convertit en un tarannà més tranquil, més controlat. Tenim la reserva feta? I per menjar? A quina hora sortim? Pensa que ha de menjar...
Ara bé, tots aquests canvis, totes aquestes petites pèrdues, no representen res comparat amb el gran guany. Amb aquell sentiment de plenitud cada matí quan vaig a treballar i uns ulls grossos i un somriure càlid m'acomiaden juganers o bé quan en arribar a casa, allò que havia estat un home al matí i ara és una caricatura d'ell mateix, és rebut amb un somriure i una mirada confiada i alegre.
Ara fa un any que tot ha pres un nou rumb i encara que sembli mentida, fa un any que tot ha pres més sentit, més força.
Lluitar per un futur millor ja no és per aquells ideals inculcats anys enrera, ni per aquella passió juvenil que un es resisteix a abandonar, és per un esdevenidor per a ell, per aquell a qui preuem més que a nosaltres mateixos.
Ara fa un any el jo ha passat a ser ell i l'ell, sense saber-ho i sense voler-ho, omple tots els buits que els canvis puguin deixar, fent-se mereixedor d'aquell protagonisme.
Ara fa un any he descobert que la felicitat, la por i la il·lusió són sentiments tangibles, sensacions físiques que es palpen i es noten. Un refredat seu és un dolor meu, una descoberta seva un triomf meu.
Ara fa un any que un dos ha passat a ser un tres, però ha esdevingut un u per ambdós, sense oblidar els parells de tant en tant.
Ara fa un any que tot ha millorat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)