La nevada de la setmana passada, a més de deixar-nos uns paisatges de postal, va servir per constatar que tenim el país què ens mereixem. És veritat que moltes coses van fallar, tipus subministrament elèctric o bé neteja de carreteres, però també és veritat que d'autocrítica poca en fem. No parlo ara dels polítics que ja estan purgant - és fàcil buscar caps de turc - , sinó dels que el dia de la nevada, tot i la previsió de forta nevada, es van quedar embussats a les carreteres. Segurament a molts els era impossible deixar d'anar a treballar, d'altres potser tenien encàrrecs per fer, però el què està clar, és que potser algun dels conductors empipats allà retinguts, podria haver entonat un mea culpa davant de les càmeres, encara que fos fluixet, reconeixent que era previsible. Ara bé, tots els que varen enfocar blasmaren contra l'administració sense reconèixer cap error propi.
Sembla que volem viure en una situació de risc zero, quan és impossible i a més a més sense voler assumir responsabilitats. Fixem-nos que fa temps que es parla de fer pagar pels rescats a la muntanya en cas d'imprudència. I sembla evident. Tot i això encara hi ha qui truca als bombers perquè s'ha perdut i arriba una hora tard a l'arrossada o bé perquè està cansat o bé perquè s'ha torçat el canell o el turmell... i espera que li solucionin els problemes. I a sobre exigint, si senyors, que paguem!
Sembla que el pagar impostos ho justifica tot i potser no és tan veritat.
D'altres van a viure a tocar de l'aeroport del Prat i volen que després el treguin, o a tocar del de Sabadell, o a prop d'una granja i volen acabar amb els esquellots... vaja, que d'exigències mil.
Un altre cas sorprenent és el dels mossos de les pistes d'esquí. Si jo vaig fora pista, això que avui sembla una gran bestiesa, però que des de tota la vida s'ha fet i se'n diu esquí de muntanya, intentaré informar-me'n quan ho faci, buscaré l'itinerari més adient i si per mala sort caic i em faig mal, serà culpa meva i de ningú més. I només m'esperaré que em vinguin a cercar si no em puc moure i estic greument ferit. Per cert, dit sigui de passada, que sent una activitat privada, no hauria de ser seguretat privada i no tots els contribuents els que paguéssim per l'oci d'uns quants?
Bé, deixant de banda això, penso que en aquest cas com en el del cinturó de seguretat, més que el nostre benestar el què es té en compte és la salut del compte corrent de les asseguradores, ja que els morts i els ferits surten cars, econòmicament, és clar i per això s'hi destinen uns recursos que potser no caldria.
I amb tot aquest panorama, amb tot aquest allau d'exigències, sembla ser que anem cap a una societat cada cop més controlada, més regulada, més pautada. Sembla ser que cada cop tenim menys deures i més drets i això, aquest tarannà, aquesta manera de funcionar, es transmet als infants, i conceptes com esforç, responsabilitat, autocrítica, superació, reconeixement de les limitacions i dels errors, sembla que s'esborren del vocabulari per passar a tenir termes referents a les exigències i a les obligacions - però d'altres envers nosaltres, no les nostres - i drets, sobretot drets i més drets.
Després no ens estranyem del què tenim.
dilluns, 15 de març del 2010
divendres, 12 de març del 2010
dimecres, 10 de març del 2010
Multes lingüístiques
Fa uns dies vaig llegir que hi havia hagut una manifestació en contra de les multes lingüístiques, targeta vermella en deien. Es veu que un corrent d'opinió, sembla ser que propers a Ciutadans i al PP, encara que sembli mentida, es queixaven que se'ls obligués a retolar els negocis també en català, valga'm Déu quina aberració. Ep! I a sobre a Catalunya, com si no fóssim bilingües, redéu!
Bé doncs, potser hi estic d'acord ... en part. Potser no s'hauria de sancionar qui retoli només en castellà, què caram! Siguem positius i busquem el consens nosaltres que ells no ho faran. Proposo que es primés a qui retoli com a mínim en català i com que malauradament el què ho mou tot són els diners, doncs parlem de diners, sí senyor.
En comptes de multes de tres mil euros, que és molt car i estem en crisi, es podria fer que per tenir qualsevol rètol contaminant visualment, s'hagués de pagar una taxa de tres mil euros, com d'altres que ja hi ha. Ara bé, si es fa en català... compte! El Departament de Protecció de la Fauna Autòctona Catalana, si cal i si no el Consorci per a la Reserva del Pèsol Granat per exemple, podrien bonificar l'eixelebrat que segur que perdrà clients per haver retolat en patuès - diran ells - amb un taló de tres mil euros. Feu números, són rodons.
Sí, ja ho sé, és molt suat, però seria una manera de positivitzar i així, potser els que discriminen la llengua no ho farien i si ho fessin, cap problema, més pel país que falta ens fa.
Per cert, per a aquells que encara ho desconeixen, males llengües diuen que el català és una llengua i el castellà no. Es veu que aquesta seria el patuès, ostres tu, com allò del Colom, si bé algunes mentides és millor no confirmar-les...
Bé doncs, potser hi estic d'acord ... en part. Potser no s'hauria de sancionar qui retoli només en castellà, què caram! Siguem positius i busquem el consens nosaltres que ells no ho faran. Proposo que es primés a qui retoli com a mínim en català i com que malauradament el què ho mou tot són els diners, doncs parlem de diners, sí senyor.
En comptes de multes de tres mil euros, que és molt car i estem en crisi, es podria fer que per tenir qualsevol rètol contaminant visualment, s'hagués de pagar una taxa de tres mil euros, com d'altres que ja hi ha. Ara bé, si es fa en català... compte! El Departament de Protecció de la Fauna Autòctona Catalana, si cal i si no el Consorci per a la Reserva del Pèsol Granat per exemple, podrien bonificar l'eixelebrat que segur que perdrà clients per haver retolat en patuès - diran ells - amb un taló de tres mil euros. Feu números, són rodons.
Sí, ja ho sé, és molt suat, però seria una manera de positivitzar i així, potser els que discriminen la llengua no ho farien i si ho fessin, cap problema, més pel país que falta ens fa.
Per cert, per a aquells que encara ho desconeixen, males llengües diuen que el català és una llengua i el castellà no. Es veu que aquesta seria el patuès, ostres tu, com allò del Colom, si bé algunes mentides és millor no confirmar-les...
dilluns, 8 de març del 2010
Un regal inesperat
Dues imatges del corriol que porta al Castell de Calders
Neva. I com neva!Al cap em ve l'acudit suat aquell que diu com sempre, de dalt a baix... i no pot ser d'altra manera, excepte si hi ha vent.
Ara, sigui com sigui ja fa unes quantes hores que va nevant i sembla que no vol parar. Per a mi, dit sigui de passada, mentre no hagi de conduir, perfecte. Des de casa es veu molt bé i si a més a més, podem fer alguna escapadeta a peu, benvinguda sigui. Què carall!
Ja aquest matí m'he calçat les botes i a trescar, cap al Castell hi falta gent. La gràcia de fer-ho quan neva és el silenci. Generalment no se sent res, però aquest matí, sent neu granulada la que queia, se sentien els espetecs sords mentre rebotaven allà on tocaven. I és que ben d'hora, després de confirmar que era gairebé impossible arribar a la feina - l'autopista de Manresa sempre es col·lapsa - he resseguit el corriol que mena al Pou de Glaç, un sender avui flanquejat d'arbres vinclats pel pes de la neu, talment com un camí escortat per soldats blancs. El terra del sender, sempre clar i rocós, avui semblava amagar-se sota un mantell blanc, on s'intuïa el relleu, però dissimulant-ne els detalls, un espectacle. Una postal per emmarcar.
Ara, a començament de la tarda, ja no cauen aquells conglomerats densos, ara són més les clàssiques volves ales d'àngel que davallen dolçament i que a poc a poc fan créixer el gruix, ja de manera exponencial, arribant a colgar els matolls mitjans. Segurament d'aquí a poc ens arribarà a l'alçada dels genolls i si les previsions es fan realitat, potser encara n'hi ha per força estona. Ja veurem.
Qui sap si avui tornaré a esquiar, però aquest cop per Calders. Amb sort, trauré un forfait de tarda.
De moment, i mentre la xarxa elèctrica aguanti i l'aigua no es glaci, avui és un dia de regal, una propina de l'hivern.
A la rotonda d'entrada del poble i un llum d'una casa.
dissabte, 6 de març del 2010
Una escapada
La Píxel esperant-me. Al davant ( segona foto ) les Penyes Altes del Moixeró i al fons el Pedraforca i el Cadí ben nevats.
Feia dies que no anava a esquiar. Dels amics, uns estan lesionats, d'altres enfeinats i així, sempre van passant els dies, i la neu... allà, esperant. Però és clar, anar sol a esquiar fa de mal fer.
Avui però, he decidit fer una escapada. Com que sabia que només hi seríem la Pixel i jo, he preferit fer una sortida d'aquelles que conec i que a més a més hi ha gent a prop. Mai se sap.
He anat a la Tossa d'Alp i si bé la sortida no té gaire res, el fet de calçar-se de nou els esquís i començar a pujar amb una neu de primera, ha estat genial.
Ben bé una hora amb la muntanya per a mi sol, primer per les pistes de la Masella, després per un tub i al final la pala - n'hi direm així per posar-li algun nom, malgrat ser poca cosa - fins al repetidor. Allà, a tocar, a cinquanta metres de la barraca de Tve, el refugi Niu de l'Àliga, d'on sortia un brunzit sord del generador, treia el nas entre la neu.
La vista és superba. 360 graus d'espectacle natural. Cadí, Pedraforca, Carabassa, Puigpedrós, Puigmal, Montserrat, Montseny i fins on la vista arribi i els noms es recordin i es coneguin.
Avui, un dia clar i poc ventat, ha estat un dia perfecte per anar a esquiar.
dijous, 4 de març del 2010
Calen models
Sovint a moltes escoles alertem de que els nens i les nenes no només juguen molt en castellà a l'hora d'esbarjo, sinó que a més a més moltes de les cançons que canten i les relacions que estableixen entre ells són bàsicament en aquesta llengua. Sembla ser que el català és present sobretot a dins l'aula, a fora, on l'infant juga i es relaciona, la llengua que guanya terreny és sobretot la castellana.
Amb aquest panorama sentim un cop i altre el com ha canviat o el què hi podem fer nosaltres?, tot fuetejant-nos, això sí ben arrepapats. Doncs bé, potser sí que es pot fer quelcom, potser sí que cal fer quelcom. Potser és el moment de cercar models, de seduir als infants amb cançons i jocs en català i de buscar solucions enfrontant-nos a la realitat que es viu fora de les aules.
Cal doncs, ser-hi presents. Donar un ventall de possibilitats per tal de que els infants puguin imitar, reproduir, jugar, copiar, en definitiva, aprendre en català i el català. Si no els donem mostres on escollir, si no els ensenyem a jugar o cantar o a enfadar-se en català, a més de prendre'ls una part molt important del seu patrimoni, difícilment per espontaneïtat canviaran d'idioma i més difícilment el reproduiran mecànicament.
Crec que va sent hora d'arromangar-se, de mostrar la baralla i sabent on volem anar, aconseguir la implicació de tot el col·lectiu com a mestres de llengua, com a mestres d'escola.
Ep, consti que no em refereixo al mestre d'abans, guitarra en mà i tots a cantar, perquè per això a més de ser molt destre cal veure si el model no està gastat. Penso més en el mestre que viu l'escola, aquell que agafa la pala i es posa al costat de l'infant i li diu: quin castell més bonic, t'ajudo? o bé al mestre que juga a futbol amb els nens i nenes i els diu: caram, quina puntada de peu! o al mestre que d'excursió els pot ensenyar una cançó o bé comparteix un àpat amb ells tot interessant-se pel què pensen els infants.
Vaja, el mestre que normalitza la llengua, en el sentit de fer-la normal, però sabent que la seva presència és indispensable per a donar models, entenent que una llengua s'aprèn gràcies al contacte amb aquesta, en tots els àmbits i registres, sense dedicar-se només a l'aspecte formal acadèmic.
Em fa la sensació que a cada bogada perdem un llençol, que poc a poc tòpics sobre la llengua es van instal·lant i semblen murs insalvables i que per definició, per tradició, ja no s'intenta i es perd la batalla abans de començar-la. Sembla que és més fàcil culpar a tercers i deixar que la presència del castellà, en mitjans de comunicació, cinemes, èxits musicals... tot ho abasti deixant poc marge al català, que preguntar-se què hi podem fer... i fer-ho.
Per girar la truita, cal donar exemple.
Amb aquest panorama sentim un cop i altre el com ha canviat o el què hi podem fer nosaltres?, tot fuetejant-nos, això sí ben arrepapats. Doncs bé, potser sí que es pot fer quelcom, potser sí que cal fer quelcom. Potser és el moment de cercar models, de seduir als infants amb cançons i jocs en català i de buscar solucions enfrontant-nos a la realitat que es viu fora de les aules.
Cal doncs, ser-hi presents. Donar un ventall de possibilitats per tal de que els infants puguin imitar, reproduir, jugar, copiar, en definitiva, aprendre en català i el català. Si no els donem mostres on escollir, si no els ensenyem a jugar o cantar o a enfadar-se en català, a més de prendre'ls una part molt important del seu patrimoni, difícilment per espontaneïtat canviaran d'idioma i més difícilment el reproduiran mecànicament.
Crec que va sent hora d'arromangar-se, de mostrar la baralla i sabent on volem anar, aconseguir la implicació de tot el col·lectiu com a mestres de llengua, com a mestres d'escola.
Ep, consti que no em refereixo al mestre d'abans, guitarra en mà i tots a cantar, perquè per això a més de ser molt destre cal veure si el model no està gastat. Penso més en el mestre que viu l'escola, aquell que agafa la pala i es posa al costat de l'infant i li diu: quin castell més bonic, t'ajudo? o bé al mestre que juga a futbol amb els nens i nenes i els diu: caram, quina puntada de peu! o al mestre que d'excursió els pot ensenyar una cançó o bé comparteix un àpat amb ells tot interessant-se pel què pensen els infants.
Vaja, el mestre que normalitza la llengua, en el sentit de fer-la normal, però sabent que la seva presència és indispensable per a donar models, entenent que una llengua s'aprèn gràcies al contacte amb aquesta, en tots els àmbits i registres, sense dedicar-se només a l'aspecte formal acadèmic.
Em fa la sensació que a cada bogada perdem un llençol, que poc a poc tòpics sobre la llengua es van instal·lant i semblen murs insalvables i que per definició, per tradició, ja no s'intenta i es perd la batalla abans de començar-la. Sembla que és més fàcil culpar a tercers i deixar que la presència del castellà, en mitjans de comunicació, cinemes, èxits musicals... tot ho abasti deixant poc marge al català, que preguntar-se què hi podem fer... i fer-ho.
Per girar la truita, cal donar exemple.
dilluns, 1 de març del 2010
On és Wallymas?
Felip Puig atribueix l'absència de dirigents de CDC al 28 F a problemes d'agenda... sí, senyor, l'has brodat! I posem que ens ho creiem, aleshores em pregunto: Quina és l'efemèride prou important com per impedir que els dirigents de CDC donin suport públic als diferents municipis que estan realitzant la consulta sobre la independència? o també, és possible que se n'hagin assabentat a última hora i no hagin pogut preveure-ho i modificar l'agenda, com bé fan quan s'escapoleixen de la feina - Parlament - quan els interessa? i per acabar de reblar el clau, què els ha impedit d'animar avui un vot que mesos abans demanaven?
No ho sé i no els entenc. Crec que és allò de nedar i guardar la roba, la típica estratègia de conservadors que es mouen segons els sondejos. D'entrada no em semblaria malament, allà cadascú amb la seva estratègia i qui els vota, però el què em sorprèn, és que puguin canviar tan ràpid d'opinió i passar d'abanderar amb d'altres una iniciativa a esvair-se hàbilment sense ni ruboritzar-se.
Probablement deu ser millor per a ells no sortir a cap fotografia en un col·legi electoral que excusar-se, ja que si bé les paraules se les emporta el vent i l'endemà se'ls pot donar la volta, les imatges són més difícils de manipular, eren allà i hi donaven suport o si més no ho seguien i per tant es posicionaven. Visca Maquiavel, visca de maièutica!
Fa poc vaig veure una pel·lícula que me'ls recordà, Braveheart se'n deia. Era un film sobre nobles escocesos amb possessions a Escòcia i Anglaterra, gairebé com els nostres amics. Doncs bé, aquests, davant d'un conflicte amb l'invasor anglès - tenir possessions a territori enemic no està renyit amb el sentiment nacional - amb els homes de les seves terres del nord donaven suport als escocesos, mentre que amb els súbdits del sud, als anglesos. Són com els penells, sempre a favor del vent, vetllant pels seus interessos i no pel país. Cal reconèixer-ho doncs, són uns hàbils estrategs, però també són uns mal patriotes, si més no catalans.
No ho sé i no els entenc. Crec que és allò de nedar i guardar la roba, la típica estratègia de conservadors que es mouen segons els sondejos. D'entrada no em semblaria malament, allà cadascú amb la seva estratègia i qui els vota, però el què em sorprèn, és que puguin canviar tan ràpid d'opinió i passar d'abanderar amb d'altres una iniciativa a esvair-se hàbilment sense ni ruboritzar-se.
Probablement deu ser millor per a ells no sortir a cap fotografia en un col·legi electoral que excusar-se, ja que si bé les paraules se les emporta el vent i l'endemà se'ls pot donar la volta, les imatges són més difícils de manipular, eren allà i hi donaven suport o si més no ho seguien i per tant es posicionaven. Visca Maquiavel, visca de maièutica!
Fa poc vaig veure una pel·lícula que me'ls recordà, Braveheart se'n deia. Era un film sobre nobles escocesos amb possessions a Escòcia i Anglaterra, gairebé com els nostres amics. Doncs bé, aquests, davant d'un conflicte amb l'invasor anglès - tenir possessions a territori enemic no està renyit amb el sentiment nacional - amb els homes de les seves terres del nord donaven suport als escocesos, mentre que amb els súbdits del sud, als anglesos. Són com els penells, sempre a favor del vent, vetllant pels seus interessos i no pel país. Cal reconèixer-ho doncs, són uns hàbils estrategs, però també són uns mal patriotes, si més no catalans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)