Un dia més, per sort.

Avui és un d'aquells dies.
A fora fa vent, força vent. Els arbres es vinclen fins a acaronar el terra humit i el cel cendrós promet encara un darrer ruixat. Fa dies que la neu de principis de setmana s'ha fos, però potser tornarà, mai se sap, som a l'hivern.
Mentrestant, des de la finestra estant, amb l'escalforeta de la llar i aquella mandra que s'arrossega des del sopar d'abans de vacances amb els de la feina, miro a fora i sembla que el temps s'aturi, somnolent i mandrós.
Ara mateix, el sol, aquell desconegut que no ens visita des de fa no sé quan, treu el nas rera un gran núvol, poca estona, només per recordar-nos el seu escalf o qui sap si per desitjar-nos un bon descans.
I malgrat la fredor de l'ambient, malgrat el dia rúfol, avui és un d'aquells dies càlids en què tot convida a descansar, a viure el present, sentir-se bé i somriure agraït.
De lluny ressonen les passes apressades de l'infant, del fill que encara no enceta el primer hivern però que sembla que sempre hi ha estat, gatejant explorador. Ara sabem que la casa ja no tornarà a ser silent, l'ordre serà sovint absent, doncs les rialles i els plors ompliran tots els racons. Ja se sap, com les persones, les cases tenen memòria.
I aquest vespre, per sopar, poca cosa, un àpat per a dos però amb un tercer a l'aguait. Amb el tercer a l'aguait.
De segur que anit serà especial, no perquè sigui la nit de Nadal que poc ho celebrem, menys hi creiem, sinó perquè després de dies de no parar, avui hem aturat en sec. Hem posat el fre de mà, sabedors del què vindrà, contents del què tenim.
Avui celebrarem en família això, on som, on hem arribat i demà, quan comencem a desfilar per les cases conegudes, a reviure velles tradicions plenes de l'escalf familiar, portarem quelcom d'aquesta alegria o si més no d'aquesta família.
Però no ens enganyem, no és de celebracions que viurem, serà del dia a dia treballat. Avui, com ahir, com demà o bé el mes vinent, és un dia per a compartir, per a gaudir del què tenim, amb els que tenim.
Ja li podem posar el nom que vulguem, que la veritable fe, per a mi, rau en les persones. Les persones que quan cal són a tocar, del tal o del Pasqual, dels que te n'has de refiar.
Per tant, bones festes a tots aquells que sense celebrar res ho celebren tot cada dia, per aquells que s'hi pot comptar. Bones festes per a ells i elles.

Un altre Nadal i ja en van desenes.

Als carrers, càlids fins fa res, els llums fa dies que ho anuncien, gairebé ens amenacen i a les emissores de ràdio, sonen altre cop les velles cançons meloses sense parar. Un any més, ja el tenim aquí, l'entranyable Nadal.
Una d'aquelles festes carregada de contradiccions, sinó la més. Mentre ens atipem sense parar, amb una taula curulla que espanta, mirarem programes solidaris i potser, els més empàtics, sovint els més peixats, oferiran quelcom pel desafortunat. Qui sap, potser portaran un paquet d'arròs o bé un pot de mongetes, tant hi fa, tot sigui col·laborar. I després, un cop desprès de quelcom insignificant, una engruna del rebost, tornarà a taula a endrapar sense remordiments, amb un somriure de solidaritat a la cara, sabedor que aquelles menges a casa exposades no hi haurà qui se les acabi. Sort però, de Sant Esteve, que ajudarà a minvar el sobrant de l'àpat nadalenc.
I entre missatges de solidaritat, pau i harmonia, arribats amb postals de bones intencions, el compte corrent minvarà, doncs arreu ho diuen, cal comprar. A més despesa, més felicitat!
Antany era festa religiosa, ara, excepte algun espècimen estrany, és sobretot una festa comercial. Anuncis, falques, cartells i missatges mil per satisfer les misèries a cop de talonari que l'endemà cal treballar per tornar a comprar.
Com mana la tradició, gairebé imposició, aquests dies de nou ens trobarem amb un munt de gent i potser, qui sap si pel narcòtic dels missatges o per l'absurditat de la situació, semblarà que estem més propers o potser ens ho voldrem creure i segur que el fred ajudarà a refer lligams, tancats al voltant de la taula ben parada o bé amb un cafè fumejant.
Nadal no em fa ni fred ni calor, però és cert que el temps ociós permet retrobar-se, sobretot quan el fred és viu i hi ha aixopluc a prop. Així doncs, de nou riurem amb amics i familiars, de nou serrarem les dents amb aquell parent, la família no es tria, només faltaria, i potser de nou sobreviurem a un altre Nadal. Coses bones i dolentes, arreu n'hi ha.
Per si de cas, com que tota moneda té dues cares, fins i tot el Nadal, us deixo una cançó menys melosa, igual d'enganxosa, que les de costum.
Bona aturada de la feina, diguin com en diguin i gaudiu del descans.

Que no es perdi cap festa

Parlant d'aquestes personalitats i la llibertat proposo que per fer gala d'aquesta i atendre les seves demandes, els posem també a la plaça i els persegueixin amb piques i lleons, res, estil festa romano-cristiana, perquè no es perdi la tradició mil·lenària i Barcelona segueixi tenint totes les expressions de la cultura.
Llibertat per a tothom!
Ah, i si queda algú, una crema de bruixes també estaria bé. Cal, sobretot, preservar tradicions malgrat siguin sanguinàries, arcaiques, retrògrades, absurdes i condemnables.
Fem que Barcelona sigui la capital de tot, per absurd que sigui.

Un altre manifest

Fa temps, visitant les espanyes, vàrem arribar a un poblet petit. Poca cosa, quatre cases i res més. Alegria nostra eren festes. Ja del carrer estant sentíem la xauxa que hi havia. Crits, aplaudiments, rialles i sons joiosos.
Sorpresos per aquest regal, doncs no ens ho esperàvem, ens encaminàrem cap allà tot seguint els sons llunyans. Carrerons després, arribàrem a una gran esplanada on es congregava una munió de gent. Nens, nenes, adults... tots allà cridant i rient.
Un espectacle envejable. Frisosos de participar ens acostàrem a veure què passava a la plaça, ja a punt per a unir-nos a la gresca.
Delimitant l'espai, unes graderies atapeïdes feien un redol ben tancat. L'anàrem seguint mentre sentíem els crits dels allà presents. Des de darrera, nens que no havien entrat, estaven penjats de les baranes tot animats i traient el cap entre la munió, mirant cap a dins.
Després de fer gairebé tota la circumferència arribàrem a una porta. Ens aturàrem i ens miràrem.
Allà, estès a terra, ulls vidriosos i sorpresos, poruc i traït, llengua penjant, hi havia un brau mort. Un enorme animal d'uns 500 quilos estirat.
La veritat, m'impactà. Ens impactà. Altres cops he vist animals morts, altres cops he vist gent fruir del patiment d'ells, però la mirada d'aquest, una mirada buida i alhora afligida i aterrida em deixà glaçat.
Què hi faré? No sóc aliè al patiment, malgrat sigui d'un animal o a causa d'aquest i a més, magnificat, ampliat per l'alegria d'altres em descol·locà. Em revoltà.
Vaig sentir ràbia per aquella injustícia, per aquella salvatjada. Ja sé que s'han escrit rius de tinta, però amb el brau cara a cara, què pots dir? Com ho justifiques? Com a cultura? Com a art?
No senyors, no. És una covardia i una salvatjada, pitjor, perquè segons com, sembla que bé de gent culte, de gent cultivada, almenys els que ho defensen.
Ara veig que s'ha fet un manifest protaurí i la llista de signants esfereeix. Realment creuen que és art o bé esperen treure'n quelcom en contrapartida defensant aquesta humanada? ( no dic animalada perquè ells no ho farien )
Personatges alguns sorprenents, d'altres evidents, i sinó, mireu: Miquel Barceló, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Jordi Estadella, Jordi Évole, Carles Flavià, Concha García Campoy, Mario Gas, Pere Gimferrer, Mercedes Milà, Pep Munné, Josep Maria Pou, Josep Puigbó, Enric Reyna i Jaume Sisa.
Com va dir Ghandi i malgrat Espanya és un estat, "l'evolució d'una nació pot veure's en el tracte que reben els seus animals".
I ho trobo lògic.
Per cert, us recomano aquest vídeo.

Un motiu més per estimar Calders

FINAL DEFINITIU: Calders.
cens 750.
participació 381 (50,80%).
Sí: 353 (92,89%)
Abs: 17 (4,47%)
No: 10 (2,63%)
Nuls: 1( 0,01%)

i res més a dir...

Camí cap a la Independència

Avui pensava fer-ne un dia de ritual. Sortir tota la família plegada i anar a votar. Ara bé, l'home proposa ( amb permís de la Lali, tot i que ella també proposava ) i el fill disposa.
Des d'ahir que té febre i per tant, res d'anar plegats, a escapar-nos quan podem i a gaudir d'aquesta jornada però en la intimitat.
Ara bé, malgrat el vist i no vist d'anar a votar, la felicitat hi és i el vot l'hem fet. Primer un, després l'altre i el Berenguer... quan sigui vinculant, d'aquí poc.
Per cert, heu vist la quantitat de mitjans estrangers que en parlen, des de Madrid fins a París, passant per Angola, Escòcia, Anglaterra, Itàlia, el Quebec, Turquia, Brasil, Suècia, Suïssa, Paraguai ... Per cert que cadascú fa la seva lectura i si bé en general són força objectius, donant dades, els diaris espanyols són més partidistes, com no.
Una dada, a Calders, al migdia català, les dues, un 30% de participació...
Sembla que quelcom es mou... jo ja poso el cava en fresc o el xampany, que si arriba el dia, brindem amb aigua bruta si cal.

D'aprop hi ha un altre món.

Com faig sovint avui he sortit a passejar la Píxel, la d'Atura que tenim, amb la càmera amb mà i ben abrigat.
És un dia rúfol, un d'aquells dies que convida a no moure's de casa, seure al costat de la llar de foc, en el meu cas a tocar del radiador i a veure-les venir.
Tot i la mandra, els lladrucs insistents em reclamaven, amb força de voluntat he sortit i malgrat tenir al davant la postal de sempre, Montserrat de fons retratat ja de totes bandes, he pres de nou la càmera.
Fa dies la Lali, la meva dona, em regalà un macro i potser per això, quan surto, encara que sigui al camp de sota o a la plaça major, camino com qui busca bolets, veient el proper objectiu. Deuen pensar que estic ben tocat, però m'és igual, és un altre dels meus moments.
De lluny pot semblar que no hi ha res de nou, però a tocar del nas si t'ajups, malgrat tenir-lo gran, sempre trobo quelcom especial.
Avui unes gotetes de rosada i una dent de lleó. Ja n'he vist força d'aquestes, però cada una té quelcom. I pensar que jo me'n reia de les projeccions de diapositives de flors de la SEAC... Però aquí em teniu, més feliç que un vedell per quaresma buscant què retratar.
Demà, ja veurem, després de votar, hi tornarem.