El vot universal és un vot indiscriminat ?

Fa uns mesos que m'he mudat a un pis nou. La veritat, coses de feina, només temporalment.
Ara, si us explico el panorama, és ben curiós. Es veu que volen construir una piscina comunitària, al darrera, a uns terrenys sobrers on ara hi ha un hort, molt ben cuidat per cert.
El veí del segon, que sempre ha viscut allà, diu que no, ja que ell sempre hi ha conreat i fins i tot ha donat verdures a tothom. Imagineu-vos, només arribar ja em va donar una bossa amb tomàquets collits d'aquí a sota...
Però els del tercer, que tenen dos fills i es veu que les vacances se'ls fan molt llargues, diuen que amb una piscina tots hi guanyarem, ja que podrem passar-nos-ho bé sense sortir de casa, a més d'estalviar.
L'Enriqueta per contra, l'entranyable àvia que viu a l'àtic, creu que ella no en farà ús i per tant, no vol assumir la part de despesa que li toca, encara que veu bé que s'hi faci quelcom a l'hort - sembla que no està bé amb el Lluís, el del segon- .
Per adobar-ho, els dels baixos, tot i que només vénen de tant en tant, van marxar fa molts anys, no la volen, com que mai hi són ...
I per acabar, a l'entresòl, hi ha un defensor acèrrim d'aquesta que proposa fer-ne una votació, per esclarir el tema. Embolica que fa fort.
El dia que ho va proposar es va muntar un guirigall increïble. És clar, qui havia de votar?
Uns deien que pel fet de viure-hi, encara que fos només uns mesos, encara que un aviat marxés o no hi fos mai, ja tenia el dret a decidir.
Els altres esgrimien el mateix argument per dir que no, doncs el resultat afectaria als que s'hi quedessin.
Uns deien que tothom havia de dir-hi la seva, els altres que només els que hi visquessin. Uns blanc, els altres negre.
La veritat, jo que només hi seré mesos i que si em vull banyar, me'n vaig a casa dels pares que tenen un xalet a Pedralbes, em rellisca bastant. Si la piscina surt bé, m'hi banyaré, i si no, me'n tornaré a casa els pares. I en aquestes discussions, votaré sense pensar-m'ho.
A més, què n'he de fer si l'hort no hi hauria de ser o la piscina és massa cara... Sincerament, no em preocupa gaire, no és casa meva. Vosaltres, què faríeu?
És com si Catalunya fos aquest bloc i plantegéssim qui ha de votar per la possible independència de Catalunya. Tots els del bloc, tots menys els que no hi són mai, tots menys els que d'aquí a poc marxaran o els que hi són de pas o qualsevol altra opció.
Potser és un tema per reflexionar-hi sense pors ni tabús, però conscients que cal ser rigorosos, doncs el futur del país en depèn.

L'abandó de les fronteres

Aquest estiu vàrem anar als Alps. La veritat és que no va ser fins aleshores, al reviure aquell moment màgic i agredolç en què un goril·la blavós t'atura quequejant a la frontera, que vaig pensar en aquesta cicatriu del país.
- A donde va ? Documentación, por favor. Diuen sempre enfadats, com si els pantalons els apretessin per allà baix o necessitessin més fibra a la dieta.
- I què n'heu de fer? Penso jo, però bé que m'ho guardo, que tampoc és cosa d'entrar en un diàleg de besucs amb un lluç armat.
I ja és curiós ja, es signa un bonic tractat i alhora de la veritat, res canvia. Diuen que hi haurà lliure circulació de persones, que es suprimiran les fronteres interiors dels estats membres, però només cal anar a l'altra banda del país, al Rosselló, per adonar-te que tot és paper mullat.
Sembla que tenen por del transvasament de malfactors.
Un servidor però, dubta molt de l'efectivitat dels seus mètodes, si més no, no veig l'efectivitat dels paràmetres que fan servir.
D'entrada sempre m'aturen. Potser perquè porto el cabell llarg. Què hi farem, sempre m'ha agradat això del cabell al vent. Només me'l tallo un parell o tres de cops l'any, just quan el serrell em comença a fer la guitza i em passo el dia esbufegant cap amunt. Per tant, si passo la frontera abans de la visita al pela-burres, m'aturen sí o sí.
Un altre aspecte que segurament els ajuda a decidir, si no fos ja pel cabell, seria la barba. Tan respectada temps enllà i ara sembla que va de baixa. Fa anys que la porto i em sap greu acomiadar-me'n. Digueu-me nostàlgic, digueu-me poruc, però imagineu-vos l'ensurt que tindrien els que em coneixen si em veiessin net de cara. Si semblo un pa de ral! A més, què carai, me l'estimo com si fos de la família.
I per reblar el clau, allò per posar-els-ho més fàcil, porto l'adhesiu cat i el ruc enganxats al cotxe. Just a sobre la matrícula, ai caram que n'ets d'encantat, em diuen els amics.
Així doncs, vist aquests grans arguments, si mai em veieu ben clenxinat, amb vestit i corbata a prop de la frontera, segurament és que he fet una malifeta i estic fugint. No m'atureu doncs, que tinc pressa i no puc perdre el temps.

Telenotícies de TV3

Sembla que els telenotícies no ens són tan propers com semblaven. Sembla que la diferència amb les altres cadenes, cada cop més, rau en la llengua que usen, no en els continguts que transmeten.
Potser alguns diran que són fixacions meves, que hi estic molt capficat i que busco pèls als ous, però m'han donat la raó.
Un estudi, aparegut fa poc, constata l'espanyolització de TV3.
Recordo una campanya, un exemple interessant, de quan varen començar a traduir el Periódico al català i l'Avui contraatacà argumentant que una manera de ser i pensar no es tradueix. Curt i ras, els catalans no som espanyols que parlem una altra llengua, som diferents i per tant, les notícies o les idees que atrauen als espanyols, no han d'atraure als catalans; on uns veuen Espanya, d'altres l'Estat i on uns celebren les victòries de la roja, d'altres n'informen.
Malauradament sembla que TV3 s'emmiralla més a "el Periódico", tot i l'audiència que perd, acostant-se a les altres cadenes, les estatals i perdent la identitat, que n'era el tret diferencial, el què li donava el valor.
Personalment darrera aquest aparent ensopiment, aquest fer insípid, hi veig una mà amagada - digueu-me paranoic-. Insípid en aparença, calculat i programat a la realitat. Un tarannà que atribueixo als socialistes.
Sembla que no fan res, que res canvien, però poc a poc, passet a passet, van diluint o això intenten, el sentiment de país. A més ho fan des de mitjans i institucions de solvència contrastada, de manera que costa més veure'n la mala fe, sobretot gràcies a la constància i la meticulositat. Una manera estudiada i programada, directe a la línia de flotació.
La qüestió però, és agafar perspectiva. La manera de fer de TV3 ha canviat i si ens hi fixem, potser ens esgarrifarem de quin rumb ha agafat darrerament, comparant-ho amb el moment que va aparèixer. Poc a poc han anat esborrant allò que incidia en el país per donar força a aspectes més vacus, més simples. Adéu a les referències nacionals, adéu a la voluntat d'esdevenir un servei de país. Hola al noticiari provincià, al sentiment patri ibèric.
Sí, d'acord, alguna vegada se'ls escapa algun mot catalanista, però generalment ho tenen ben controlat. A més, sembla que els accidents a Villamolinos de Fairi són notícia darrerament. O bé altres notícies d'àmbit estatal que segurament, amb mentalitat de país, català, és clar, ni esmentaríem.
Temps enrera semblava que hi havia un rigor, que els programes es feien amb una voluntat de donar a conèixer un país, una manera de pensar, d'educar, ara però, s'acosta al sensacionalisme groller, als continguts buits d'idees i a l'acostament a Espanya, fent que ens sembli propi. Normalitzant una situació que no és gens normal, fent-nos creure que formem part d'aquest ens per voluntat pròpia. I si algú fa una crítica de l'estat o bé d'aquells que governen, ràpidament s'enduran una estirada d'orelles, no fos cas que donéssin una opinió fora dels cànons marcats.
Cal doncs ser crític, que el submarí roig no ens doni gat per llebre.

Madrid 2016

Quan es va anul·lar la decisió de l'assemblea de Fresno on s'acceptava la selecció catalana d'hoquei com a membre de ple dret, quan amb joc brut es deixa a Catalunya fora de les curses de muntanya com a País, quan en el bowling fan xantatge no presentant-se per no competir amb Catalunya o en moltes altres ocasions, aleshores no han parlat de solidaritat entre pobles, ni de justícia, ans al contrari. N'eren els inductors d'aquestes males arts i se'n vantaven.
I un se n'anava a dormir indignat, amb la raó de part nostra, però sense res a fer. Sabedor de la injustícia comesa, però amb les mans lligades com a país, doncs no ens regim per criteris raonables i equitatius ni pel bon fer. Són altres els valors que regnen al món real, des de l'amiguisme al diner, sempre passant per l'estat. Un estat a punt per recordar-nos on estem.
Així doncs, quan ahir, després d'unes votacions ajustades, de copets a l'espatlla de moltes autoritats de poca feina i de molts pressentiments escampats, varen anunciar el resultat de la seu organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016, se'm va escapar un lleu somriure. Què dic lleu, una rialla d'orella a orella.
No per Madrid, que ni em va ni em ve, que m'és una ciutat tan propera com Lió, sinó per tot l'espanyolisme que hi ha al darrera d'aquesta aposta, pel retorn de la moneda.
Fet i fomut els JJOO no deixen de ser un gran circ, on els valors que hi imperen són els econòmics, - de què sinó la Xina n'hagués organitzat un? - però tot i que valen el què valen, és un plaer veure tots aquells grans prohoms espanyols tocats. Encara que només siguin uns instants, encara que només sigui en aparença. Veure les seves il·lusions esmicolades, esquinçades com fan amb els nostres somnis, m'omplí. Em sadollà. I més havent llegit les declaracions d'abans i després, d'aquesta prepotència que emanen, d'aquest fer que promouen.
Allà no els han servit de res els contactes, el tocar manetes, les pressions, allà els han deixat amb un pam de nas. Així doncs, Espanya haurà d'esperar-se per organitzar els seus primers JJOO i si el 2016 Madrid vol ser seu, ho haurà de ser del Campionat Internacional de Mus.

Ep, de bolets, també.

Quinze dies em sembla que deien. Una pluja generosa i quinze dies després els bolets comencen a sortir, o això m'havien dit de petit. I segur que serà veritat, tot i que els que en saben, aquells que tenen racons inconfessables, ja fa dies que van amb cistells plens amunt i avall, senyal que d'haver-n'hi, ja n'hi ha.
Ara, un fa tot el que pot i mira els cistells d'altri amb enveja, sana però, eh? Que l'alegria de l'altre, s'encomana o si més no es pot comprar al mercat.
I ja se sap, omplir un cistell si no és al mercat, és complicat, doncs un és rovellonaire, perquè de la resta de bolets, quatre de coneguts i els altres, com sempre allà es queden, per dubtosos. Així doncs, ja em direu si no és difícil d'omplir un cistell només de rovellons. Bé, i algun camagroc o fredolic, foteses que no ocupen gaire.
Què hi farem, tinc massa por de morir d'una intoxicació per agafar els que no n'estic segur. Segurament em ve dels capítols de l'inefable Carpanta, menjant dotzenes de bolets deixats per uns boletaires a qui enganyava i després resultaven verinosos, i això, marca. Ja ho diuen, a la infància cal vigilar el què es llegeix.
Aprofitem doncs la nova temporada de bolets que encara és gratuïta, qui sap si demà hi haurem d'anar amb passamuntanyes o amb carnet.

S'acosta la temporada

Ja falta menys. El dia s'escurça, la calor sembla que va marxant, potser un xic més mandrosa del què voldríem, i les primeres enfarinades cobreixen els cims més alts.
La tardor, a més dels bolets, ens porta la neu. No en debades és la porta d'entrada a la temporada d'esquí.
D'aquí a pocs dies ja podrem treure del fons de l'armari les pells de foca, espolsar-les i mirar l'estat de la cola. Qui sap si un any més estarem sense encerar els esquís, potser tampoc farem els cantells, però segur que aviat, començarem a mirar el mapa i a somniar.
Comapedrosa, Balandrau, Pedraforca o Certascan, l'objectiu prest sortirà i sense pensar-ho, l'encararem.
Acompanyats, que això li dóna sentit, i animats amb l'aventura, aviat enfilarem per aquestes carreteres sinuoses fins a planes obertes o fondalades estretes al peu de cims suggerents, sempre amb la insinuació d'un sol creixent.
Vallter si tenim pressa, Cerdanya amb més temps, o on calgui per trobar aquella neu. La que et fa gaudir de la pujada, de la que també gaudeixes a la baixada.
Aviat amics, aviat. Gaudim de l'espera dolça, gaudim-ne esperant.

Un any més

Serà que em faig gran o potser que deixo volar més l'esperit romàntic, però me n'adono que ara, d'un temps ençà, gaudeixo molt més de les coses senzilles, dels petits moments que s'escolen en el dia dia.
Ja no em calen només grans viatges o moments intensos per sentir-me feliç, tampoc grans muntatges o activitats novedoses d'aquelles que fas puntualment. Ara gaudeixo també molt dels petits detalls quotidians que t'acaben dibuixant un somriure a la cara i que et descobreixen sensacions agradables amagades en el quotidià.
Quan a la passejada feta sovint, un dia de tardor et sorprens amb unes olors noves o uns colors més intensos, o bé quan al sopar amb els amics d'infància deixes que la conversa flueixi sense presses, i sents tornar aquell lligam ja oblidat, és en aquests moments quan em sento més feliç, quan em sento més complert. Aleshores conscientment prenc una alenada i l'assaboreixo sense presses, deixant-me emportar.
Tot el meu cos frueix d'aquests instants senzills, però alhora plens de sensacions. Em veig espectador de la situació i mirant a l'entorn me n'alegro d'allò que tinc, d'allò que sóc.
Són aquestes petites coses que s'amaguen en el quotidià i que potser perquè ets més receptiu ets capaç de trobar, les que donen sentit a una manera de ser, a una manera de pensar. Moments màgics en tot allò que t'envolta i que valores quan ets capaç de trobar, pel què et donaran.
Ha passat un any més, sóc un any més gran, i tot i que estic en plena efervescència vital, m'aturo sovint per escoltar l'entorn i gaudir del què tinc. Dels que som.
Potser m'ajuda haver perdut gent estimada, potser m'ajuda veure que ja hi ha coses que no faré, però sigui com sigui, estic agraït per aquest despertar dels sentits, per aquest despertar de les emocions.
Ara, prop de la quarantena, vull viure intensament cada moment, i gaudir tant d'aquella cervesa presa a la fresca amb els companys del Nord, com d'aquell mà a mà dialèctic amb un amic ara llunyà.
És això el què he descobert. Després de força anys he trobat que el caliu d'una persona o la bellesa de l'entorn, poden omplir com un àpat suculent o bé com un viatge exòtic.
Faig anys i per sort, segueixo aprenent.