Ja ha plogut força des de que vaig alçar el vol. Irregular i sovint amb massa aturades, durant un temps vaig compartir casa amb uns companys. Com li passa a molts, el mercat actual no permet gaires alegries i sospesant les alternatives, vaig optar per anar a viure amb uns amics. Les ganes d'independència - això em ve de lluny i encara em dura- i la manca de recursos, s'uniren per encaminar-me cap una vida compartida.
Al mig del poble, força atrotinada però espaiosa, vàrem viure en una casa on l'espai estava ben definit. L'habitació de cadascú era el seu espai, el seu castell, la resta... de tothom. Era Cal Curema, on els dies de pluja els pots es multiplicaven amb aquell degoteig constant i a les portes els sortia faldó.
Amb el temps he conegut altres cases, algunes on a cada lleixa de la nevera hi tenien un nom, d'altres, els seus inquilins etiquetaven tot allò que posseïen, nosaltres en canvi, potser per un mal sentiment de fraternitat, potser perquè res de valor teníem, ho compartíem pràcticament tot. La compra era comunitària, les tasques dividides i allò meu era teu, excepte quatre coses que sense haver de dir-ho esdevenien intocables.
Varen ser uns anys en què vaig aprendre a conviure i a sobreviure. Conviure acceptant les rareses de l'altre o les meves, sobreviure a les xafarderies d'un poble massa avorrit.
Per primer cop els amics et veien en totes les facetes possibles i les hores de conversa i les tasques t'ajudaven a conèixer a l'altre i alhora a tu mateix. Era un espai per créixer en tots els sentits.
D'aquella època en guardo grans records, també grans amics. D'aquells que malgrat la distància, malgrat el temps, sempre hi haurà quelcom. Aquella casa ens va veure fer el pas, ens va veure madurar. Uns s'estrenaren de pares, els altres com a adults independents.
Ara, amb el temps, veig aquell pas com quelcom d'especial i únic. Una oportunitat que vàrem saber aprofitar. Malgrat la desgràcia de viure en un país econòmicament ferotge i individualista, malgrat la desgràcia de viure en una solitud multitudinària, allà vàrem trobar la pista d'enlairament, el camí cap al nostre esdevenidor.
Molts ens deien hippies, d'altres cumbes, nosaltres, etiquetes a part, érem supervivents d'una societat que no ajuda als joves a créixer i que gràcies a aquest abandonament trobarem una manera de fer, una manera de pensar, basat en el respecte com a pal de paller i la resta, venia sola.
Cal Curema ens va marcar amb un tarannà. Cal Curema ens va donar molt.
Salut Cal Curema!
dissabte, 12 de setembre del 2009
divendres, 11 de setembre del 2009
Visca Catalunya
Per a tothom, per a tots aquells que estimeu el país, en un dia com avui només es pot dir:
VISCA CATALUNYA, LLIURE!!!!
Feliç diada reivindicativa i que les festes ecosocialistes no us facin perdre l'horitzó.
dimecres, 9 de setembre del 2009
Mestre versus professor
Mestre o professor. Dos mots que molta gent usa indistintament. El professor de primària o el mestre de batxillerat. I tot i la similitud, tot i que poden confondre's, són mots distants, són realitats distants. Ja no perquè el mestre és l'ensenyant de primària i el professor el de secundària, sinó per les arrels d'aquest mots.
D'entrada mestre ens transporta als antics grecs, als personatges que sabien moltes coses i les regalaven entre passejades als seus deixebles. Personatges saberuts i pacients, mentre que el professor, ens transporta a un passat més recent, a l'universitari despistat, un personatge més savi, segur, però molt específic, coneixedor abastament d'un camp.
En una passejada un mestre us explicarà, si teniu sort de trobar-ne un d'autèntic, moltes coses del riu, dels arbres, dels tractors i de tot allò que veieu. Un professor en canvi, ho sabrà tot sobre el procés de conreu o sobre la psique dels humans, o un o l'altre. I aquí rau la diferència, en l'especialització.
Fa temps, un bon amic em deia que el mestre és la persona que sap parlar de tots els temes durant cinc minuts i que després ja té un problema. Vaja, que es passeja pel coneixement. És més global, més tastaolletes, mentre que el professor s'ha format en una especialitat. Domina un món, domina una realitat.
Ara bé, això segurament era fa temps, ja que ara, amb els estudis de magisteri que tenim, prou faríem si els mestres poguessin parlar un minut de qualsevol tema. Però deixant de banda la part formativa i seguint amb el romanticisme del mot, de la paraula, diré que jo sóc mestre i m'agrada. Em transporta a les passejades i a la proximitat amb l'oient, al compartir coneixements més que a l'impartir, al tocar de tot una mica més que el ho sé tot d'això. I dins d'un món global, on tot està relacionat, un mestre té aquest avantatge, a més de les dificultats a partir dels cinc minuts.
D'entrada mestre ens transporta als antics grecs, als personatges que sabien moltes coses i les regalaven entre passejades als seus deixebles. Personatges saberuts i pacients, mentre que el professor, ens transporta a un passat més recent, a l'universitari despistat, un personatge més savi, segur, però molt específic, coneixedor abastament d'un camp.
En una passejada un mestre us explicarà, si teniu sort de trobar-ne un d'autèntic, moltes coses del riu, dels arbres, dels tractors i de tot allò que veieu. Un professor en canvi, ho sabrà tot sobre el procés de conreu o sobre la psique dels humans, o un o l'altre. I aquí rau la diferència, en l'especialització.
Fa temps, un bon amic em deia que el mestre és la persona que sap parlar de tots els temes durant cinc minuts i que després ja té un problema. Vaja, que es passeja pel coneixement. És més global, més tastaolletes, mentre que el professor s'ha format en una especialitat. Domina un món, domina una realitat.
Ara bé, això segurament era fa temps, ja que ara, amb els estudis de magisteri que tenim, prou faríem si els mestres poguessin parlar un minut de qualsevol tema. Però deixant de banda la part formativa i seguint amb el romanticisme del mot, de la paraula, diré que jo sóc mestre i m'agrada. Em transporta a les passejades i a la proximitat amb l'oient, al compartir coneixements més que a l'impartir, al tocar de tot una mica més que el ho sé tot d'això. I dins d'un món global, on tot està relacionat, un mestre té aquest avantatge, a més de les dificultats a partir dels cinc minuts.
dilluns, 7 de setembre del 2009
Un home com nosaltres
Fa dies vaig conèixer, de copes, a un senyor, xerraire i casolà. Al bar de sota casa me'l vaig trobar a la barra més seriós que de costum, ja l'havia vist abans encara que mai no havíem parlat. Avorrit i cansat, m'explicà que la seva feina no l'omplia. Una feina feta a mida anys enrera i que ara, amb el pas del temps, havia esdevingut buida i monòtona.
Sense horaris ni ningú a qui retre comptes, veia passar els dies igual, sense cap variant, sense res que el motivés. Dia i nit es confonien, Nadal i estiu es barrejaven. Viatges a plaer, però que després d'anys de fer-ho ja deixaven de ser plaents i incentius milionaris, que no deixaven que trobés a faltar res i per tant, deia, li costava valorar el què tenia.
Del sou poc m'explicà, car ni ell ho sabia. Per què s'havia de preocupar d'això, si sempre ho tenia tot pagat? Anés on anés, mai podia treure i buidar la cartera, al contrari, sempre li omplien. I l'única cosa que abans el preocupava, que era que havia hagut de seguir unes normes estrictes de feina, ara, temps moderns, ja no calia i ho trobava a faltar. Aquella petita dosi de responsabilitat.
Preguntat per la seva família em comentà que n'estava un xic preocupat. Es veu que tots campaven pel seu compte, sense cap obligació ni respecte per les tradicions i ara, ja ningú s'alterava si feien el què volien i quan volien. Ell volia una família model, però ja ningú s'emmirallava en la seva, ans al contrari, la ignoraven.
A més a més, si bé abans havia hagut de lluitar per aconseguir i mantenir aquesta feina, es veu que ara podria ser dels seus fills, de qui ell triés, sense cap oposició. El nen capritxós, la pobra nena o l'altra, la bonica i ambiciosa. Vaja, que estava un xic deprimit el pobre. I és que realment me'n vaig adonar, pobre home, si n'era de dura la seva vida. Sense obligacions ni privacions no coneixia els petits plaers, les petites alegries. A més veia que això s'estendria a tota la nissaga, a tota la prole, car tots estaven destinats a no fer res, a no tenir cap maldecap i per tant, a no valorar les petites coses. Pobre rei de copes, per ell, regalem-li la república.
Sense horaris ni ningú a qui retre comptes, veia passar els dies igual, sense cap variant, sense res que el motivés. Dia i nit es confonien, Nadal i estiu es barrejaven. Viatges a plaer, però que després d'anys de fer-ho ja deixaven de ser plaents i incentius milionaris, que no deixaven que trobés a faltar res i per tant, deia, li costava valorar el què tenia.
Del sou poc m'explicà, car ni ell ho sabia. Per què s'havia de preocupar d'això, si sempre ho tenia tot pagat? Anés on anés, mai podia treure i buidar la cartera, al contrari, sempre li omplien. I l'única cosa que abans el preocupava, que era que havia hagut de seguir unes normes estrictes de feina, ara, temps moderns, ja no calia i ho trobava a faltar. Aquella petita dosi de responsabilitat.
Preguntat per la seva família em comentà que n'estava un xic preocupat. Es veu que tots campaven pel seu compte, sense cap obligació ni respecte per les tradicions i ara, ja ningú s'alterava si feien el què volien i quan volien. Ell volia una família model, però ja ningú s'emmirallava en la seva, ans al contrari, la ignoraven.
A més a més, si bé abans havia hagut de lluitar per aconseguir i mantenir aquesta feina, es veu que ara podria ser dels seus fills, de qui ell triés, sense cap oposició. El nen capritxós, la pobra nena o l'altra, la bonica i ambiciosa. Vaja, que estava un xic deprimit el pobre. I és que realment me'n vaig adonar, pobre home, si n'era de dura la seva vida. Sense obligacions ni privacions no coneixia els petits plaers, les petites alegries. A més veia que això s'estendria a tota la nissaga, a tota la prole, car tots estaven destinats a no fer res, a no tenir cap maldecap i per tant, a no valorar les petites coses. Pobre rei de copes, per ell, regalem-li la república.
dissabte, 5 de setembre del 2009
Escarbat bum, bum...
No es tanca un front que se n'obre un altre pels catalans. Ara resulta que des d'un acte de l'església catòlica, a Espanya això sí, es demana el boicot als productes catalans.
Sant tornem-hi. Si en tenen poca de feina aquesta gent. Abans encara podien cremar bruixes, condemnar científics o torturar heretges, però ara s'avorreixen. S'avorreixen molt. Prou com per dir disbarats des d'on sigui, que és el què els queda.
És una església que no vol sumar, només vol aferrar-se al poder, dient allò que n'espera la majoria, sense fer seu el passat més reaccionari i reivindicatiu del seu ídol. D'un personatge que anava a contracorrent, que segons ells, s'alineava només amb la veritat i la justícia. Deixant de banda els interessos, donant sense esperar rebre, sent capaç de dir blanc quan tothom deia negre, però és clar, la poltrona acostuma i embriaga i personatges rancis, caducs, curts de mires i vividors, no deixaran la bona vida per una lectura particular de la bíblia. Que treballi un altre, que jo ja estic cansat!
La llàstima és pels milers de creients d'aquest país que veuen com la seva església també els bandeja. Però és clar, què en podem esperar d'una institució que usava el llatí per solemnitzar els actes i de passada fer que la gent corrent no els entengués.
I amb aquestes sortides de to volen tornar a un passat enyorat, a la institució que dominava i es feia escoltar, que exercia un poder. No ens enganyem però, malgrat el declivi més que evident, malgrat la buidor de les sales, encara ocupen molt llocs de decisió. Tenen uns tentacles llargs i com un jugador d'escacs, potser també ebri però de poder, mouen les peces segons els seus interessos terrenals, no espirituals. Decideixen, venen i compren.
Jo, personalment, al creure només en l'home, censuro la jerarquia eclesiàstica però admiro personatges com en Casaldàliga, Mossèn Ruaix o Mossèn Dalmau, gent que té uns ideals i una fe que transmet amb l'exemple, però des de la mateixa alçada, sense voler ser més, treballant colze a colze amb qui ho necessiti. Personatges plens de virtuts... malgrat l'església.
Sant tornem-hi. Si en tenen poca de feina aquesta gent. Abans encara podien cremar bruixes, condemnar científics o torturar heretges, però ara s'avorreixen. S'avorreixen molt. Prou com per dir disbarats des d'on sigui, que és el què els queda.
És una església que no vol sumar, només vol aferrar-se al poder, dient allò que n'espera la majoria, sense fer seu el passat més reaccionari i reivindicatiu del seu ídol. D'un personatge que anava a contracorrent, que segons ells, s'alineava només amb la veritat i la justícia. Deixant de banda els interessos, donant sense esperar rebre, sent capaç de dir blanc quan tothom deia negre, però és clar, la poltrona acostuma i embriaga i personatges rancis, caducs, curts de mires i vividors, no deixaran la bona vida per una lectura particular de la bíblia. Que treballi un altre, que jo ja estic cansat!
La llàstima és pels milers de creients d'aquest país que veuen com la seva església també els bandeja. Però és clar, què en podem esperar d'una institució que usava el llatí per solemnitzar els actes i de passada fer que la gent corrent no els entengués.
I amb aquestes sortides de to volen tornar a un passat enyorat, a la institució que dominava i es feia escoltar, que exercia un poder. No ens enganyem però, malgrat el declivi més que evident, malgrat la buidor de les sales, encara ocupen molt llocs de decisió. Tenen uns tentacles llargs i com un jugador d'escacs, potser també ebri però de poder, mouen les peces segons els seus interessos terrenals, no espirituals. Decideixen, venen i compren.
Jo, personalment, al creure només en l'home, censuro la jerarquia eclesiàstica però admiro personatges com en Casaldàliga, Mossèn Ruaix o Mossèn Dalmau, gent que té uns ideals i una fe que transmet amb l'exemple, però des de la mateixa alçada, sense voler ser més, treballant colze a colze amb qui ho necessiti. Personatges plens de virtuts... malgrat l'església.
dijous, 3 de setembre del 2009
Una baula més de la cadena
Hi ha molts esports, moltes afeccions, com diria en Puyal, però la més entretinguda per a mi, és la tria selectiva. I consti que ho faig a consciència i a plaer.
Normalment, després del dia gran de compra, que sempre posposo al màxim, allò de ja no queden cerveses ni cacauets al rebost i cal anar a comprar sí o sí, quan arribo a casa és l'apogeu, l'èxtasi. Primer per allò de veure els armaris plens, que sempre fa il·lusió i després per començar el trencaclosques.
És com un joc, un repte. D'entrada ja poso tres bosses ben grans, sempre del super que per això les agafo. Envasos, papers i vés a saber què. Després, frisós, començo a desempaquetar. Dreta, esquerra, al mig i torna començar.
Però es que en saben un munt aquesta gent i en són de solidaris. Si compres una pera, pobrissona, està sola i podria tenir traumes, i a la llarga això passa factura. Doncs no pateixis, que te la ben acompanyen. A més saben que ho esperes, que és el teu moment. Bossa de plàstic, film al voltant, safata de porexpan i etiquetes amb informacions vàries. Vaja, que si la pera volia tranquil·litat, que s'ho tregui del cap, que la solitud és pels morts.
I un cop ho tens tot separat sobre el marbre, a seleccionar. Ja ho sé, ja ho sé, aquest exemple era fàcil, però a vegades els reptes són esgotadors, més rumiats. Per exemple, on posaries el pal de fregar? Ah noi, separa'n les parts o quan agafes un paquet de llaunes, no només cal separar, que ja m'agrada sinó que cal tallar les anelles de plàstic que les uneixen perquè no s'hi encallin els peixos, o això diuen. Ostres tu, peixos al Bages. Però si al Llobregat i al Cardener només hi corre algun lluç, però fora de l'aigua que a dins, s'hi camina. Tot i això ho faig, no fos que una ventada l'enviés al Mediterrani o matés el peix que queda, allà a l'alçada de Sant Vicenç.
Sempre però, et trobes amb coses que no saps on posar-ho, perquè m'han dit o diuen que. Jo, la veritat, davant del dubte vaig a la deixalleria que allà tot s'hi val, o gairebé. Perquè si no tenen un contenidor específic, et diuen on deixar-ho, que ja és molt.
Bromes a part, poc a poc el reciclatge ha anat guanyant terreny, però si bé la feina des de casa val un imperi, potser seria el moment de començar a posar menys embolcalls, a fer-nos la feina més fàcil. Reciclant des de les llars però vetllant perquè els productes portin els embolcalls necessaris. Només els necessaris.
Normalment, després del dia gran de compra, que sempre posposo al màxim, allò de ja no queden cerveses ni cacauets al rebost i cal anar a comprar sí o sí, quan arribo a casa és l'apogeu, l'èxtasi. Primer per allò de veure els armaris plens, que sempre fa il·lusió i després per començar el trencaclosques.
És com un joc, un repte. D'entrada ja poso tres bosses ben grans, sempre del super que per això les agafo. Envasos, papers i vés a saber què. Després, frisós, començo a desempaquetar. Dreta, esquerra, al mig i torna començar.
Però es que en saben un munt aquesta gent i en són de solidaris. Si compres una pera, pobrissona, està sola i podria tenir traumes, i a la llarga això passa factura. Doncs no pateixis, que te la ben acompanyen. A més saben que ho esperes, que és el teu moment. Bossa de plàstic, film al voltant, safata de porexpan i etiquetes amb informacions vàries. Vaja, que si la pera volia tranquil·litat, que s'ho tregui del cap, que la solitud és pels morts.
I un cop ho tens tot separat sobre el marbre, a seleccionar. Ja ho sé, ja ho sé, aquest exemple era fàcil, però a vegades els reptes són esgotadors, més rumiats. Per exemple, on posaries el pal de fregar? Ah noi, separa'n les parts o quan agafes un paquet de llaunes, no només cal separar, que ja m'agrada sinó que cal tallar les anelles de plàstic que les uneixen perquè no s'hi encallin els peixos, o això diuen. Ostres tu, peixos al Bages. Però si al Llobregat i al Cardener només hi corre algun lluç, però fora de l'aigua que a dins, s'hi camina. Tot i això ho faig, no fos que una ventada l'enviés al Mediterrani o matés el peix que queda, allà a l'alçada de Sant Vicenç.
Sempre però, et trobes amb coses que no saps on posar-ho, perquè m'han dit o diuen que. Jo, la veritat, davant del dubte vaig a la deixalleria que allà tot s'hi val, o gairebé. Perquè si no tenen un contenidor específic, et diuen on deixar-ho, que ja és molt.
Bromes a part, poc a poc el reciclatge ha anat guanyant terreny, però si bé la feina des de casa val un imperi, potser seria el moment de començar a posar menys embolcalls, a fer-nos la feina més fàcil. Reciclant des de les llars però vetllant perquè els productes portin els embolcalls necessaris. Només els necessaris.
dimecres, 2 de setembre del 2009
Pirineus enllà, també es parla català
Si passeu la frontera, aquesta línia més mental que real, allà a La Jonquera o al Voló, no en dubteu, sou també a casa i encara es parla català. La retolació serà bàsicament en francès, al carrer sentireu molt francès, a les botigues també, però potser, si teniu sort - la vergonya fa que molts amaguin la llengua - trobareu qui us parlarà en català.
Ara, d'entrada segur que us dirà, jo no parlo el bon català. Anys de complexes i de repressió han anat fent feina, han anat fent forat.
I quan us parlin veureu que els enteneu, que excepte algun mot o alguna expressió, parlen com vosaltres. Tinguem clar també que aquest sentiment d'inferioritat que demostren a l'inici ens ho deuen en part a nosaltres, per aquell, quin català francès que parlen aquí i sobretot a l'Estat Francès, un estat que els ha ocupat i se n'ha encarregat de fer-los sentir petits i insignificants, qualificant la llengua del país, una llengua que fins no fa massa anys predominava arreu però que no es podia aprendre a l'escola, de patuès , per ridiculitzar-la i anorrear-la. Traient-li el prestigi i associant-la a gent poc culte i és clar, també prohibint-la fins no fa poc.
Però ells, tossuts, encara l'han mantingut, encara hi ha gent que el parla, tot i tenir-ho tot en contra, tot i trobar-se molt sols.
Parlen el rossellonès, una variant que lògicament té molt de contacte amb el francès com la nostra amb l'espanyol. No en va he sentit a dir sovint que nosaltres parlem el català espanyol. O més ben dit, que TV3 parla un català molt espanyol. Aquí podríem discutir si era català molt espanyol o bé directament espanyol, però pel cas, és el mateix.
I potser, quan hi arribeu, deixant de banda els a prioris, podreu anar allà i omplir-vos i gaudir de la riquesa de la nostra llengua. Aprendreu, si no ho sabeu, que espertinar és l'hora de berenar o bé descobrir que com a Mallorca allà hi ha nins i nines en comptes de nens i nenes. Un munt de mots i expressions que si fem a polit, ens enriquiran.
Així doncs, si aneu a la Catalunya Nord, deixeu-vos seduir, obriu les orelles i cerqueu el rossellonès, perquè és dolç i alegre, com la seva gent.
Ara, d'entrada segur que us dirà, jo no parlo el bon català. Anys de complexes i de repressió han anat fent feina, han anat fent forat.
I quan us parlin veureu que els enteneu, que excepte algun mot o alguna expressió, parlen com vosaltres. Tinguem clar també que aquest sentiment d'inferioritat que demostren a l'inici ens ho deuen en part a nosaltres, per aquell, quin català francès que parlen aquí i sobretot a l'Estat Francès, un estat que els ha ocupat i se n'ha encarregat de fer-los sentir petits i insignificants, qualificant la llengua del país, una llengua que fins no fa massa anys predominava arreu però que no es podia aprendre a l'escola, de patuès , per ridiculitzar-la i anorrear-la. Traient-li el prestigi i associant-la a gent poc culte i és clar, també prohibint-la fins no fa poc.
Però ells, tossuts, encara l'han mantingut, encara hi ha gent que el parla, tot i tenir-ho tot en contra, tot i trobar-se molt sols.
Parlen el rossellonès, una variant que lògicament té molt de contacte amb el francès com la nostra amb l'espanyol. No en va he sentit a dir sovint que nosaltres parlem el català espanyol. O més ben dit, que TV3 parla un català molt espanyol. Aquí podríem discutir si era català molt espanyol o bé directament espanyol, però pel cas, és el mateix.
I potser, quan hi arribeu, deixant de banda els a prioris, podreu anar allà i omplir-vos i gaudir de la riquesa de la nostra llengua. Aprendreu, si no ho sabeu, que espertinar és l'hora de berenar o bé descobrir que com a Mallorca allà hi ha nins i nines en comptes de nens i nenes. Un munt de mots i expressions que si fem a polit, ens enriquiran.
Així doncs, si aneu a la Catalunya Nord, deixeu-vos seduir, obriu les orelles i cerqueu el rossellonès, perquè és dolç i alegre, com la seva gent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)