El meu bosc és Calders

Amb el temps arriba un moment en què alces el vol, en què vols experimentar. Ja no pots esperar. Bats les ales i t'enlaires per sobre de tot el què coneixes, per sobre de tot el què estimes. I des d'allà dalt, volant sol per primer cop, provant aquesta estrenada llibertat, mires on anar; ara a tocar de l'arbre que t'ha vist créixer, ara boscos enllà. La decisió serà alegre, el volar irregular. Res no et pot aturar, res no et pot fer trontollar. Si un arbre t'atrau, sens dubtes l'inspeccionaràs, si un bosc et convenç, feliç t'hi instal·laràs. No en va et reconeixes l'amo del teu destí, no en va, t'embriagues del teu nou poder.
Temps enrera, el batre d'ales em portà lluny, a la Catalunya Nord, a prop en quilòmetres però lluny del conegut. Un estat diferent, el mateix país. Canvi d'entorn, canvi de costums. Des de la distància arribà l'hora de mantenir lligams llunyans, des de la proximitat de crear-ne de nous. Una tasca nova que s'entomà com un al·licient afegit, com un repte a superar.
Anys després però, un cop l'experiència t'ha omplert, un cop el camí has esgotat, has d'alçar-te de nou i tornar a volar. Ara bé, mentre dormies tot ha canviat. L'ocell que s'estrenava s'ha tornat més feixuc, les novetats que l'esperonaven ara el terroritzen i la tria que era llibertat, ara és un maldecap. Sense adonar-te amarres invisibles dia rera dia han anat sorgint, costums senzills s'han anat establint.
I a la fi, quan cansat alces el vol, veus que allò que deixares enrera ja no és el mateix, allò que conegueres, ara t'és desconegut i al davant, com un mapa ben obert, un país se t'ofereix ple de racons per descobrir o espais per coronar. La llibertat que temps enrera t'alegrà, el mapa que sense límits et seduí, ara, amb el pas del temps t'ofega i t'oprimeix, car enlloc hi tens ja res, enlloc ets algú. La immensitat t'aclapara, l'infinit t'encongeix.
Però arriba un dia, caprici del destí, que descobreixes un indret especial. Un indret amical. Un bosc frondós sembla que t'estava esperant o potser ets tu que sense saber-ho l'estaves cridant. I només arribar-hi t'hi sents acollit, t'hi sents estimat. L'entorn et recorda, tu te l'estimes. Sou un per l'altre, malgrat ser tu qui el buscava, tu qui l'anhelava. Després de molt volar pots descansar, pots niar. Lligams nous es fan i el vells, si eren ferms, es mantenen, malgrat l'espai que hi hagi entremig, malgrat els dies d'oblit.
Ara tinc un nou bosc, un bosc per descobrir. Cada arbre m'és nou, cada arbre m'és conegut. L'estrany s'ha fet conegut. El bosc no s'ha fet estrany.

Semblaria lògic

En aquest país per entrar a la funció pública has de passar unes oposicions. Unes llargues i feixugues oposicions que si bé no serveixen per a triar qui més bé treballa, qui més en sap, sí que serveixen per saber qui sap passar unes proves, qui es sap vendre millor - com a marca, vull dir - . Vaja, com el carnet de conduir. Només té un punt que crec millor, i és que un cop les has passat, has de fer un any de pràctiques i si no vals, i l'equip directiu es vol mullar juntament amb la inspecció, poden fer-te passar un altre període de proves, i si no el passes, has de tornar a començar el procés. És un sistema que segurament té moltes imperfeccions, però és el sistema escollit per l'administració, que també en som nosaltres una part, un sistema que intenta valorar els coneixements teòrics i pràctics dels aspirants. Un sistema igual per a tothom i on tothom pot presentar-s'hi i jugar amb les mateixes cartes.
Així doncs, per una banda s'escull entre els professionals els que li sembla més aptes - segueixo dient que no té perquè ser-ho- i s'obren escoles que d'entrada són les més adequades - que tampoc ho són en general-. Però de sobte, el mateix que inverteix en el sistema públic educatiu del país, comença a subvencionar escoles privades - diguem-n'hi negocis, de particulars, d'entitats religioses ... - quan com a administració pública ja ofereix el servei i se suposa que de la millor manera.
Posem que jo vull fer una escola basada en les esferes, perquè crec que és el millor, l'administració, després de comprovar que compleix uns requisits, hauria d'autoritzar-me però no subvencionar-me, car és una elecció meva, i aquest servei ja està cobert.
I el mateix passa amb sanitat. Després de les oposicions has d'escollir entre mútua o seguretat social. Curiós, no? La mateixa administració et demana si vols una mútua privada i la pagarà - o pagaràs - en detriment del mateix servei que t'ofereix ella i que segurament li hauria de ser més rendible. Una altra de les incongruències del país on vivim.
D'una banda ofereix un servei gratuït, que se suposa de qualitat i alhora en subvenciona un de privat. Sembla com si no es cregués que ofereix un bon servei i ha de recórrer a altres per garantir la qualitat. Alguns diran perquè no abastarien tot el mercat, d'altres per les opcions personals de cadascú. Per a mi, sent vàlids tots els arguments, crec que el govern ha d'assegurar uns serveis generals per a tothom i si algú vol una altra cosa, que s'ho pagui. Menú per a tothom assegurant que sigui el més bo, i si algú vol carta, a passar per caixa.
D'altres països ho tenen més clar, el poder adquisitiu determina l'èxit. Al nostre m'agradaria pensar que no.

Prenem-ne exemple

No sóc gaire afí a mitificar les persones. Menys a fer-ne un seguiment crèdul si estan adscrits a un mitjà de difusió, doncs poc me'n refio. Què hi farem, sóc incrèdul de mena. A vegades però, es dóna el cas, i amb Sergi Vicente m'ha passat, que hi ha personatges que te'ls creus, que veus que semblen sincers. Es creuen la professió, diuen allò que veuen, pensen i creuen i sembla que no són fàcils de manipular. En resum, sembla que diuen la veritat sense passar per cap filtre, excepte el seu com tothom, però que en ells és un filtre de malla ample on res s'obtura.
M'ho va semblat en el cas dels Uigurs i fa més temps com a enviat als JJOO de Pequín. Allà, crònica a crònica, relat a relat, vaig anar veient com donava veu al què molta gent pensava a través de cròniques d'actualitat, sense limitar-se a estadístiques esportives o dades viquipèdia. Només narrant el què veia, donant veu als silenciats.
Als JJOO el COI va destacar molt els aspectes organitzatius de la Xina, va cantar-ne les excel·lències i mirà cap un altre costat com tots els estats, vés a saber per quins tractes fets, davant el tracte dispensat pel govern xinès als ciutadans descontents, a l'ocupació del Tibet o a altres queixes que sorgiren. És clar, els JJOO són un espectacle i com a tal, només tenen la finalitat de generar ingressos i contractes, divertir a la gent i exhibir una realitat a mida del qui els organitza, l'aparador del tot va bé, del país ideal.
Així doncs, Samaranch, Tian'anmen, Tibet, Uigurs ... són mots que no compten pel COI ni pels estats. Només es mouen per interessos econòmics. Perquè vivim en un món on res és el què sembla i tot està relacionat. Per això m'agraden les seves cròniques, perquè veig la mosca que es revolta contra l'aranya, malgrat que d'entrada sembla tenir-ho tot en contra, malgrat anar contracorrent mediàtica. Mentre a totes les cadenes parlaven de l'èxit organitzatiu, exhibint un medaller fabulós - segueixo pensant que Espanya seria bastant mediocre sense les medalles dels esportistes dels Països Catalans - el reporter a més a més parlava de drets humans, de la Xina d'estadis enfora, sense ser complaent amb els seus amfitrions i explicant el què hi veia.
Encara que els JJOO no els vaig seguir, que la Xina m'importa ben poc i el COI em provoca repulsió, crec que d'ells n'hem de treure lliçons. Veure el joc que hi ha. Els Estats es defensen entre ells, fent-se una justícia a mida que les institucions els pinten de colors. Per tant, si ens en volem sortir com a País, ho haurem de fer sols, sense comptar amb la tant anomenada comunitat internacional. Haurem de fer-nos estat, car una mà renta a l'altra i nosaltres, avui, només som el sabó. Prenem-ne nota doncs i tinguem clar que estem sols.

Xarxa de Blocs Sobiranistes

Des de fa poc m'he donat d'alta a la xarxa de blocs sobiranistes.

La XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) és el web que vol aglutinar tots els blocs sobiranistes de la Catosfera, per sobre d’ideologies (dretes-esquerres), d’objectius territorials (Principat - Països Catalans, etc...) i de partits polítics. La idea és aglutinar en un únic web tots els blocs de la gent que s’ha sentit identificada amb la campanya “Jo també vull un Estat propi”. És, alhora, una eina sobiranista i un portal per fer un seguiment del que es cou a la Catosfera. No es tracta estrictament d’un web de temàtica política, hi cap de tot: cultura, societat, temàtica personal, ficció, música, etc... Senzillament, XBS vol esdevenir el web que aglutini tota la Catosfera sobiranista, i a partir d’aquí cadascú escriu en el seu bloc el que més li plagui.

Em sembla que és una iniciativa molt bona per poder veure com es respira a la xarxa i si a més serveix per tal de reivindicar-nos i fer-nos presents, per a mi, endavant. Un pas petit però que suma i ja en tenim un altre.

Salut i independència...

La festa d'IKEA

Tremolo. Sento aquest mot i els pèls del clatell se m'ericen. Sembla un raspall de filferros. Mira que en tenen de coses bones els suecs. I és que a més a més són bons, excepte els que portaven aquelles banyes i van anar a Amèrica, i sinó que els ho preguntin als seus veïns. Bons i ben educats, sí senyor. I tot i les virtuts que podrien escampar, s'entesten a regalar-nos IKEES. Vinga obrir botiguetes. Vinga escampar els conflictes familiars, perquè també parlem d'això. Quan a casa sents, hem d'anar a comprar cortines, la tassa del vàter balla, tremola xiquet. No n'hi ha prou en anar a la botiga del costat, no, cal anar a Badalona. Al rovell de l'ou, a la cruïlla de carreteres. A l'IKEA.
-És que tenen de tot, et diran. Però en el contracte no et diran que entraràs a la dimensió desconeguda. Saps per on s'entra, està ben senyalitzat, però un cop passes la porta, pobre mortal, ja no hi ha manera de sortir-ne. Les marques desapareixen de cop i volta mentre un passadís et va menant entre decorats i ziga-zagues per habitacions, banys, cuines... tant, que al cap de deu passes ja no reconeixes per on has entrat i pitjor encara, per on sortir. Fàcil et diuen, segueixi el camí fins al final, allà a caixes. I és això, està pensat de tal manera que no et deixis ni un racó per veure, ni un prestatge per tocar. Encara que només vulguis la tassa del vàter blava que està a l'entrada, encara que se te'n foti el parament de la llar, ho trepitjaràs tot, no podràs fer un atall directe, no, a voltar que les soles no les paguen ells.
I de gent tanta com en vulguis. Ja de petit em parlaven de la superpoblació mundial i només a l'IKEA, anys després, n'he pres consciència. Quanta gent que sobrem... Sobretot aquell del davant que sua a litres, put que espanta i a més et barra el pas contínuament. Deixi'm passar senyor!
Per acabar, un cop has esquivat tota la gentada, ja a caixa, si has triat quelcom d'embalum, busca-ho entre prestatgeries Mecano codificades per vés a saber quin geni i quan ja ho tens, a portar-ho al cotxe i fer-li entrar. Que tinc un utilitari, campions!
Per acabar la traca final arriba a casa, quan obrim les caixes. Festa grossa, és l'escàndol. Vinga confeti i serpentines. Bosses, bossetes, sacs i saquets. Papers i paperets, instruccions estil facis la seva bomba nuclear a casa amb eines incloses i enmig, l'objecte comprat. Sort que t'ho diuen, perquè sinó no sabries que aquells escuradents sense envernissar serà l'armari renaixentista estil Victorià i que aquell tros de ferro rebregat de 5 cm és una clau Allen especial, única i bàsica per a un muntatge de tres hores de durada. No la perdessis, si us plau, que sinó no hi ha manera de muntar-ho.
Res, que cal estalviar? Doncs posem un parell de trossos de roba a les finestres i un bany turc que fa modern.
De debò, a mi, a l'IKEA, si em perdo que no m'hi busquin.
Per cert, me'n descuidava, també és una de les grans empreses que respecte el país, sobretot la llengua. Visca el català.

Somio perquè estic despert

Sóc dels que els agrada somiar. Capbussar-me dins un món de fantasia i sentir, sí, és una cosa física, com les gotes del meu somni m'acaronen el cos. Moltes venen a partir de vivències, d'altres s'activen gràcies a un detall. Vaig a la muntanya i esdevinc un maqui, pujo a un patinet a la platja i ja estic a punt per a creuar els set mars, agafo un avió i començo la volta al món. No hi puc fer més i el més gros, o potser el millor, és que ho faig amb els ulls oberts. Encara tinc aquell rau-rau de nen de sentir-me capaç de tot, de poder fer-ho tot, malgrat que ja començo a saber que hi ha cosetes que mai faré. Però vull somiar, vull imaginar. Sempre he cregut que és el què ens quedarà, el que queda al final, una pila de records i il·lusions que anirem revivint i repassant, algunes de certes, d'altres d'ampliades, però que ens permetran omplir hores de tedi alegrement i fer com el gos que es llepa la ferida. Passada a passada, tros a tros, recreant-te, gaudint d'allò somniat, gaudint d'allò viscut.

Si arriba, dieu-me Muntanya Escarpada

Fa uns anys vaig viure a la Catalunya Nord. Treballava a la xarxa d'escoles La Bressola a Prada de Conflent. Són unes escoles d'immersió en català en un entorn hostil francòfon. Un projecte il·lusionador que pretén recuperar la llengua catalana com a llengua d'ús habitual en una zona molt malmesa i maltractada per un estat obsessionat en la uniformització, però de manera fina. Per entendre'ns, mentre l'estat espanyol mata les mosques a canonades, el francès les agafa d'una en una i els talla les ales amb bisturí. Això sí, en clíniques antisèptiques, diürètiques i magnètiques. Pura finor i efectivitat.
Ara, veient com estan els germans del nord i després de passejar-me pel sud, em pregunto si no caldria començar a prendre mides. L'aprenent espanyol comença a sortir-se'n. S'està graduant. Si bé ens pot sembla exagerat, aviat ens trobarem igual. Poc a poc el català va desapareixent dels usos socials. A l'escola, a les aules encara es parla català, als patis cada cop menys. A les televisions escassament i les que únicament ho feien en català, per aquell complexe nostre, ara comencen a fer anuncis i programes bilingües. Fa modern, cosmopolita. Per a mi són faves comptades. Si tenim posem 30 canals amb la TDT, 25 són en castellà. I si els 5 en català també introdueixen el castellà, feu números. Quina és la presència del català, qui en surt reforçat amb aquesta normalització de la televisió? També podem parlar de l'etiquetatge, o no cal? I les revistes o els diaris o els mòbils o ...? Voltem pel país.
Poc a poc es va normalitzant el sentiment de que ja ho tenim tot aconseguit i que no cal fer res. Al contrari, defensar la llengua sembla fora de lloc. Una quimera de quatre radicals. Però no ens enganyem. Una llengua és un ésser viu, tant que pot desaparèixer. I la nostra està malalta. Cada conversa on canviem d'idioma, cada producte etiquetat en castellà, portuguès o anglès que comprem, cada Tele 5 del manifiesto que mirem, va furgant en una llengua que es dessagna, en un país que vigila prou les formes com per deixar d'ésser per poder ser als ulls dels altres. Tenim l'exemple a tocar. Faríem bé d'estimar-nos més per no acabar en reserves. Per no ser els futurs indis catalans.

Si voleu saber-ne més o fer quelcom podeu visitar les pàgines de la CAL, Veu Pròpia o la Plataforma per la Llengua.