Al País Basc. Un viatge de final d'etapa

Al país basc. Un viatge de final d'etapa from Sergi Pich Cañisà

Deixeu-me treure pit

Sóc pare. Sí, ja ho sé, fa uns anys, bestieses, mesos, me'n reia dels que amb salivera rajant et mostraven un mòbil ple de fotos o bé només et parlaven dels progressos del seu fill. Que si ja es gira, que si em somriu, que si... i bé, abans deia: Tanoques! S'han tornat ben ximples. Que no ho veuen que només és un nen. Posa-hi oli i sal i a menjar-t'ho. Ara, des de fa quatre mesos i escaig sóc jo que bavejo. El primer símptoma a la Tossa Plana de Lles on un bon amic, dalt del cim em dóna un parell d'objectes per a la foto obligada; un bolquer i un pitet amb una llegenda. Un mot. PARE.
A partir d'aleshores el xip es posa en marxa, veus el què s'acosta i uns dies després, quan et diuen agafa'l i dóna-li al pediatre que el mirarà, baveges. Abans, tremoles. A la cara tens el somriure gravat. I més endavant, quan amb aquests ulls grans i ben esbatanats et mira i et somriu, ai làs, has caigut al parany. A partir d'aleshores el teu mòbil serà diferent. Les converses canviaran. Els amics sense fills et fugiran, els que en tenen et rebran. I és que el món es divideix en això, els que en tenen i els que no. Els que passen a un segon terme i els que encara trien la pel·lícula del cinema.
Però jo, feliç.
Benvingut Berenguer.

Creus, creuetes, pessebres i hòsties vàries

L'altre dia vaig anar al Puigpedrós. És un cim agraït, que pots pujar pel refugi dels Engorgs i des d'allà cap al coll i al cim. De baixada directe a Malniu per un corriol costerut. Una volta agradable amb uns 800 metres de desnivell. Una sortida fantàstica. L'indret, un regal. Llàstima al cim. Creus, creuetes, pessebres i hòsties vàries.
Dalt del cim, al costat del vèrtex geodèsic, hi havia un parell de pessebres realment cutres, d'aquells que et demanes del perquè d'aquesta permisivitat per embrutar l'entorn amb l'excusa d'una creença religiosa. Ai, si hi deixessis una nevereta amb refrescs, d'altra banda més útil. Però a més, no havent-n'hi prou amb una creu d'un metre setanta i una altra de petita, 50 cm clavada a un pilar de roca, se n'hi deixen d'altres de petites i portables, de coure, de fusta i què sé jo. Tothom pot abocar, tothom pot contribuir.
Per cert que un il·luminat va deixar-hi una espelma al costat del pessebre més bonic, una cantimplora ratada i amb unes figuretes fetes estil plastilina de P3. Però com vol que el foc cremi a aquella alçada, ventat i humitejat... cal ser ruc... i brut.
Res. Que sembla que si s'emmerda en nom de vés a saber qui o amb l'excusa d'una creença és sostenible de debò i tolerable.
Doncs jo apostaria per fer neteja. Dalt dels cims per tradició una creu... puc entendre-ho, no compartir-ho, però tipus botiga de records de Lurdes o Fàtima, potser és passar-se. Cada cosa té un lloc i si no comencem a frenar-ho, vés a saber què serà el proper.
Per acabar un altre detallet. Al refugi de Malniu, només aparcar t'assalten per pagar 3 € pel manteniment. De què, de qui? Potser podrien invertir els beneficis a netejar el cim ja que la resta es manté sola, però així som, diem-n'hi solidaritat o col·laboració i paguem, però paguem per res.

Frases cèlebres

Un recull de frases que mostren el gran amor que ens té Espanya:

En especial per a tots aquests estimats "ciutadans del món", multicultis, progres cósmics, moderns, cosmopolites i del món mundial global, gent "oberta i sense una única pàtria" que viuen penjats a la figuera. Quin pa hi donen, eh, a la capital de l’imperi?

1625 – Conde Duque de Olivares:“Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.


1725 – José Patiño:“... es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...”.


1906 – Revista“Ejercito y Armada”:“Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.


1907 – La revista militar:“El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.


1927 – La revista militar:“Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.


1927 – Juan Llarch:“Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.


1934 – Manuel Azaña:“una persona de mi conocimiento asegura quees una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”.


1938 – General Queipo de Llano:“Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.


1939 –
Governador Militar Aymat:“¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!.


1968 – Luis de Galinsonga:“Todos los catalanes son una mierda”.


1968 – Manuel Fraga Iribarne:“Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.


1977 – Jorge Carreras Llansana:“En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y jamás puede ser considerado como inmigrante”.


1981 – Santiago Bernabéu:“Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.


1984 – Leopoldo Calvo Sotelo:“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.


1984 – José Prat:“Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.


1984 – Felipe González:“El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.


1986 – José Rodríguez de la Borbolla:“Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes”.


1992 – Aleix Vidal Quadras:“Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya”.


1993 – Pedro Pacheco:“Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña”.


1994 –Mercedes de la Merced:“Me preocupa que la Guardia Civil pueda llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat, y mañana de cualquier loco que la pueda presidir”.


2001 – Txiqui Benegas:“Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible”.


2001 – Juan Carlos I:“... a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.


2005 –Rodríguez Ibarra:“No les da vergüenza?, ¿Se puede ser tan cretino? (…) ¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si existiera, que por favor me borren.Que se metan los cuartos donde les quepan”.


2006 – César Vidal:“Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler”.


2006 – Alfonso Guerra:“Nos hemos cepillado el Estatut”.


2008 –L'alcalde d'Agón (Aragó):“¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat ha causado”.

2009 – Alicia Sánchez Camacho:“No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

Trescant, trescant.

M'agrada la muntanya. Pujar canals costerudes, d'aquelles que alces el cap i veus el cel entre els arbres, allà amunt, com una promesa de descans mentre les gotes de suor et regalimen esquena avall. També resseguir corriols ombrívols que voltegen els turons o baixar torrents amagats. Cada racó, cada passa té quelcom d'especial. Sol o acompanyat. Xino-xano o corrent. Tant me fa. És una necessitat, és un delit. Quan vaig a la Mola o als Pirineus, me n'adono. Que en som d'afortunats. Un traguinyol d'aigua esdevé un regal, una aturada, una postal. Ho tenim tot i a prop. Potser massa a prop. Prou per no passar desapercebuts, com per trobar rastres de bípeds. Elements aliens que embruten i espatllen el decorat. Papers, plàstics o senyals que envaeixen el paradís. El nostre llegat. Anys a venir, no massa de segur, trobarem papereres als parcs, bancs als cims o taules a les fonts. Civilitzem-ho. Adeqüem-ho. Ai làs. Perdem l'essència, l'esperit. El dia que no pugui guardar-me un paper a la butxaca o bé que necessiti d'una passarel·la per anar a Sant Maurici, no hi aniré. És el preu que s'ha de pagar. És la natura. Ja parlen de fer pagar on hi ha pistes d'esquí per passar amb raquetes. Quina barra. Ells ens haurien de pagar per fer malbé i enriquir-se amb el nostre país.

Que quedi clar

Que quedi clar. Que per més que s'entestin a dir-ho als diaris o les teles- a la nostra també, que potser ja és seva - , jo no sóc espanyol. I així ho dic, perquè no passés per alt, perquè vull que se sàpiga. És la meva declaració. Jo no sóc espanyol.
Alguns diran que ara no toca, d'altres que quin és el problema. Argumenta-ho uns tercers. Potser hauria de dir no perquè ens estafen amb un finançament de pena, que ho fan; o perquè ens veten els vols de l'aeroport de Barcelona, que també ho fan; o per uns peatges incomprensibles que només es paguen aquí; o per una llengua que volen eradicar, o per uns monarques designats pel dictador, o per, o per...
Res. Ras i curt. Sóc català i ja està. Sense haver de justificar-me, sense haver d'explicar-me, sense peròs. Bé l'ocell no s'ha de justificar perquè vola o el lleó perquè es menja la zebra. I ara. On s'és vist. Sóc el què sóc i no em faran canviar.
Com diu el mestre, NO, PERQUÈ VULL!

Cantant pel català

Aquest projecte, així com l'escrit, l'hem fet entre la Rosa Delgado ( mestra de 6è A ) i un servidor ( mestre de 6è B )

Introducció

Aquest projecte s’ha dut a terme a l’escola Sant Vicenç, de Sant Vicenç de Castellet. És una escola de dues línies, tot i que ara s’està plantejant d’obrir una tercera línia malgrat no tenir espais, doncs hi ha uns quatre-cents infants en una escola pensada per a tenir-ne la meitat. De fet és una escola d’una sola línia i en ella es van encabir els alumnes de les dues escoles que hi havia el poble després de fer-ne una fusió.

Sant Vicenç de Castellet és un poble a cavall del Bages i el Vallès, molt influenciat per l’àrea metropolitana gràcies a les bones comunicacions de què disposa. Això ha fet que els darrers anys hagi experimentat un gran creixement de població immigrada de la corona urbana, tot i que darrerament, amb la crisi econòmica, s’ha frenat (un xic) una mica.

La proposta realitzada s’ha dut a terme a les dues classes de sisè del centre. Una amb vint-i-quatre nens i nenes i l’altra amb vint-i-sis alumnes, la major part dels quals són castellanoparlants. El projecte va començar el primer curs de cicle superior de Primària, quan aquests alumnes feien 5è.

Justificació

El curs anterior, ens vam adonar de que si bé anaven assimilant, en general, els continguts de l’àrea de llengua catalana, totes les experiències que narraven o tots els seus referents musicals eren en altres llengües, i que desconeixien el panorama musical català, i el catalogaven com a poc ric i menys interessant per a ells que el castellà o l’anglès. El seu coneixement de grups catalans es limitava a la dels grups infantils que havien cantat a l’escola o bé a cançons tradicionals lligades a les festes populars. Aquest coneixement esbiaixat, feia que tinguessin en molt mal concepte la producció musical catalana, quedant-se en els tòpics, excepte dos o tres alumnes de cada una de les classes.

A més a més vam constatar que a les sortides que fèiem, si posàvem música en català a l’autocar, abans fins i tot d’escoltar-la, ja demanaven que es canviés per considerar-la avorrida o poc interessant. Acte seguit, les úniques cançons que cantaven, eren en castellà.

Així doncs, després de valorar la importància de viure la llengua des d’altres àmbits, fent-la atractiva pels infants i traient-la del marc clàssic educatiu, optàrem per introduir-la de manera més amena.

A més a més, creiem que descobrir coses plaents d’una llengua fa que la percepció que es té d’aquesta millori i fins i tot esdevingui atractiu no només estudiar-la, sinó també parlar-la, un dels aspectes més complicats d’aconseguir.

També vam considerar important fer-los veure i adonar-se que les cançons en català parlen de vivències i de sentiments propers a ells, molt més que d’altres en altres idiomes.

El projecte

Amb aquests dos grups de nens i nenes ja havíem vist la necessitat de sistematitzar les matemàtiques i per això havíem decidit dedicar un dia a la setmana al càlcul i a la resolució de problemes. Els nostres són uns grups als quals els hi és molt positiu establir unes rutines, ja que aquesta repetició fa que a la llarga assimilin els continguts treballats i interioritzin més fàcilment.

Amb el català ens vam adonar que calia trobar una sistematització semblant al que estàvem fent amb les matemàtiques. Volíem introduir un treball sistemàtic de llengua que ens permetés d’una banda treballar aspectes prèviament introduïts de gramàtica, lèxic o ortografia i alhora seduir amb la llengua. És a dir, treballar la llengua d’una manera atractiva, tot fent-la seductora.

Aquests infants, com la majoria, tenen com a referents musicals estrelles llunyanes del pop o del rock i desconeixen tot allò que es fa al seu país en general. Ja sigui perquè mai han tingut interès en cercar altres grups de música, ja sigui per tots els tòpic que acompanyen des de fa temps la producció musical que es fa al nostre país o bé perquè ningú els ha acostat a la música actual catalana..

Per tant, vam decidir dividir el treball de l’àrea de català en tres àmbits. D’una banda el treball del llibre de text, on a partir d’aquest s’introdueixen textos, es comenten, es veuen normes ortogràfiques, etc. D’altra banda decidírem destinar un dia a la lectura d’un llibre narratiu, per tal d’intentar despertar l’interès i la curiositat per la lectura. I finalment ens reservàrem un dia per treballar peces musicals.

Desenvolupament

A cada sessió es presenta una cançó diferent. Lligada a aquesta es proposa una activitat que està relacionada amb allò que s’ha treballat prèviament a l’aula, des dels verbs a l’accentuació, passant per una norma ortogràfica, qualsevol excusa és bona.

Un cop presentada la cançó, aquesta és llegida i treballada. Finalment, quan aquesta ja ha estat treballada, s’escolta a classe. A vegades però, pot ser una cançó que faci les funcions de dictat i la mateixa activitat ja és escoltar-la d’entrada.

A més a més, això ens permet ensenyar d’una manera pràctica les diferents variants dialectals i parlar sobre la realitat de país. També és cert que treballar la llengua a partir de la cançó ens fa acostar als infants una llengua més viva i col·loquial, el llenguatge quotidià.

Ens vam adonar que, poc a poc, ens demanaven d’on trèiem les cançons i que les hi poséssim de nou mentre treballaven altres àrees, com per exemple plàstica o a l’hora de classificar. I el més sorprenent de tot, era que a base d’anar-ne introduint, les anaven memoritzant i les anaven cantant, fins al punt que certes cançons no necessitaven escoltar-les gaires vegades per recordar-se’n de fragments o fins i tot de la cançó sencera.

Alguna vegada ja han estat ells mateixos els que ens han suggerit alguna peça per treballar, moltes d’una sèrie de TV3 que en aquests moments és molt popular.

Així doncs, veient l’interès que s’havia despertat, vam decidir penjar totes les cançons a mesura que les anaven treballant, així com les activitats que es feien a partir d’aquestes, al blog de la classe on després, els alumnes les podien tornar a escoltar a casa.

Disposar d’un espai virtual de classe ens permet que la tasca començada a l’aula continuï a casa i que totes aquelles cançons que s’han presentat, les puguin escoltar a casa i compartir amb les famílies, com bé ens demostren que fan.

A més a més podíem fer enquestes per tal de demanar quines cançons els agradaven més, quins grups els eren més propers o qüestions d’aquest tipus.

Hem treballat diversos cantants i grups, intentant no repetir per mostrar la gran varietat que hi ha i, alhora per poder arribar a tothom.

A les acaballes del curs i gairebé dos anys després hem treballat més d’una vintena de cançons, de gairebé tots els racons dels països catalans, des de València fins a la Catalunya Nord, passant per les Illes.

Les cançons

Si bé les activitats plantejades es poden fer amb qualsevol cançó, nosaltres n’escollirem algunes perquè ens semblava que eren més apropiades, per la temàtica que estàvem treballant o simplement perquè ens agradaven.

Nom de la cançó	Grup o autor musical	Activitat proposada	Variant dialectal	Activitat complementària
Jo som feliç	Feliu Ventura	Omplir buits de la cançó	Valencià	Parlar sobre què ens fa feliç
Compta amb mi	Teràpia de shock	Buscar els verbs i classificar-los per temps	Català estàndard	Parlar sobre l’amistat
Del sud	Miquel Gil i Obrint Pas	Buscar els determinants i classificar-los	Valencià	Cançó de protesta
El caganer Quan somrius	Albert Pla i altres	Audició	Català, mallorquí	Tradicions
La petita rambla del poble sec	Cesk Freixas	Omplir buits amb paraules amb accent	català central	Libdup
Alegria	Antònia Font	Passar al català estàndard mots mallorquins	Mallorquí	Variants dialectals
L’home i l’elefant	Roger Mas	Cançó desordenada i amb buits	Català central
El desesperat	Dijous paella	Monosíl·labs	Català	Parlar dels problemes
No tinc temps	Mazoni	Omplir buits de v i b que manquen	Català	Parlar sobre el temps. L’ocupació d’aquest
Titella malabarista	Macedònia	Omplir els buits amb c i q	català	Els problemes familiars. Separacions, morts, dols
Corren	Gossos	Buscar paraules que hi manquen	Català central
La rumbeta bona	Dusminguet	Omplir buits ortogràfics	Català	Estils de música. La rumba. Els gitanos.
La fera ferotge	Ovidi	Explicar la cançó. Fer un conte.	Valencià	Història contemporània.
Que tinguem sort	Dani Flaco	Omplir buits de paraules amb dificultats ortogràfiques	Català	Comiats.
Avions	Marc Parrot	Ordenar	Català	Sentit figurat
Els anuncis	La Trinca	Inventar un anunci	Català	Parlar sobre la publicitat
Contra el fusell un somriure	Elèctrica Dharma	Antònims i sinònims	Català	Parlar sobre els conflictes

Conclusió

Amb totes les cançons treballades hem fet un cançoner i un cd. Ara, cada cop que anem d’excursió, a més de la pel·lícula que sembla que és obligatòria, portem el cd i tard o d’hora el posem i inequívocament, un cop comença a sonar, els infants treuen el cançoner i comencen a cantar-les, una rere l’altra, algunes amb més passió que d’altres.

Per tant, podríem dir que s’ha aconseguit que el català penetri en un altre àmbit i després, com que a l’ambient es respira el català, és més fàcil mantenir la llengua.

A final de curs passat els mestres vam regalar una còpia del cd amb les cançons a cada infant, de manera que per a molts, és el primer recull de música en català i qui sap si potser, a la llarga, no serà la llavor que els despertarà l’interès per aquests grups i aquest tipus de música, així com per consolidar la llengua..