Com anar des d'Espanya a Catalunya amb el Racc i no morir en l'intent

Corria una tarda calorosa d'agost, amb una no menyspreable temperatura d'uns 40º i al davant diferents ports de muntanya. Era la jornada catorzena d'una ruta per Astúries de manera ben reeixida, quan de cop, ja per terres de Castella, a galopar, a galopar, hasta echarlos a la mar... senyals sonors varen començar a sentir-se i poc després, pufff... Tot aturat. Allà  ens vam quedar, a la sortida de l'autovia, entre camps torrats de cereals segats i gira-sols capcots. Una cruïlla de camins enmig del no-res. 

Vàrem telefonar al Racc... Vols en català o castellà? Català, és clar. És urgent pitja u i t'enviem un Whatsapp... Doncs sí, ho és. 

El Whatsapp va arribar de manera immediata. Un reguitzell de preguntes i un "l'ajut" s'activa. Eren les quatre de la tarda. A les cinc, seguia activat cercant a qui assignar el servei. Així doncs, vàrem tornar a trucar. Aquest cop per parlar amb una operadora. Uns deu minuts explicant el que ens passava. Donant dades i indicacions. 

D'acord. Us enviem la grua. Ve de seguida... Una hora més i ens truca el de la grua. De nou indicacions, fins que es situa i ens diu que ja ve. 

Mitja horeta més i quan arriba... Déu n'hi do. Quin geni. Que ja ens val sortir tots les mateixes dates. Que quina merda de feina que té. Que si ens porta a la base i encara gràcies. De fet era un senyor de 75 anys que encara currava... I per cert, en arribar al taller, l'enllaç del Whatsapp encara deia que cercava a qui assignar el servei...

De camí truquem al Racc per saber què fem. Em diu si s'hi pot posar el de la grua per dir-li com és l'averia, però en sentir els improperis que diu aquest, que estava parlant amb el seu fill, diu que potser no és bona idea. I tant que no ho és. Ens diuen que buscaran un lloc per a dormir a prop del taller perquè és tard per llogar un cotxe. 

Arribem al taller i encara no sabem res. Tornem a trucar al Racc i ho tornem a explicar tot, perquè cada cop que hi he trucat, unes vint vegades en un dia i mig, sempre ho he hagut de repetir-ho tot, malgrat ho deixaven anotat... 

Ens asseguren que sí, que ja ens diran quelcom. Unes trucades meves més tard, ens informen que no hi ha res prop del poble a on estem, Villadiego i que ens envien a dormir a Burgos, a 50 km del poble. Ve el taxi, també una estona més tard i quan arribem a Burgos ens diu... A on anem? I nosaltres, ni idea. Fa una trucada i al cap d'una estona sap a quin hotel ens envien. Un del centre de la ciutat, molt bo, per cert, i ens diuen que tindrem esmorzar inclòs. També ens diuen que l'endemà al matí, a les 9 ens diran a quina companyia hem d'anar a buscar el cotxe de lloguer. 

Contents perquè tot es va arreglant, sortim per Burgos i anem a fer unes tapetes al carrer San Lorenzo i voltar per Burgos. Fantàstic!

L'endemà, evidentment a les 9 no sabem res i truquem de nou. Bé, que de cotxes, no n'hi ha en tota Castella. I mira que n'és de gran Castella. Si quan ho dius la boca ja s'omple. Ens informen que ens posaran un taxi fins a Logronyo... D'allà a Barcelona amb tren i després un altre taxi fins a casa. Però hem de passar per Villadiego a recollir coses... Cap problema asseguren. Què hi farem! Si no hi ha res més a fer... Així doncs esperem el taxi que vindrà tot de seguida i anem a comprar unes maletes per recollir la roba i el menjar de la furgo i emportar-nos-ho. Una hora més tard tornem a trucar per demanar si se'n recorden de nosaltres... i una hora més tard arriba el taxi. 

Alegre, el noi, ens diu que directe cap a Logronyo... Nosaltres astorats. No! Que hem d'anar a buscar coses de la furgo i treure'n d'altres de la nevera... A mi no m'ho han dit... De nou alguna trucada i endavant, cap problema. 

A mig camí, li comença a sonar una alarma. S'atura al voral de la carretera i afegeix líquid refrigerant al taxi i sense gaires més complicacions, arribem a Logronyo. Allà, veient que tenim temps, el tren surt gairebé a les sis, deixem les coses a una consigna i sortim a dinar a la "calle Laurel". Bé, un bon lloc per fer tapes.

Un cop al tren, en un viatge que dura quatre hores, veiem que el nostre vagó és l'únic que no té aire condicionat. Lo sentimos, si podemos en Lleida les damos otro asiento... I pim pam, ben calentets anem travessant uns paratges que semblen un forn. 

I ja, un cop a Barcelona ens rep un noi paquistanès que en un cotxe de Cadify ens porta fins a casa. Sé que és paquistanès perquè ens ho explica i que és de Cadify perquè a mig viatge em truquen per demanar-me a on m'han de recollir... Casualitats de la vida, aquest noi viu a Barcelona, al Raval, al mateix carrer a on vivia la meva tieta àvia i de qui guardo un record entranyable. 

Fet i fotut arribem a casa cap a quarts d'una... En un viatge que al final ens hem pres amb filosofia i hem gaudit d'allò que hem pogut i per descomptat, he parlat amb una munió d'operadores del Racc i a totes els ho he explicat tot cada cop, augmentant, trucada rere trucada el meu grau d'ironia en parlar amb elles.   

Ara tocarà la segona part. Portar la furgoneta d'Espanya cap aquí i això, ja són figues d'un altre paner... 

Torre de los Horcados rojos o Jorcaos rojos (2.503 m.)

Una de les ascensions que hem fet amb la Gise aquests dies ha estat el cim de Jorcaos Rojos (2.503 m.). És una ascensió fàcil per uns paratges impressionants. 

Vàrem prendre el telefèric de Fuente Dé. Una meravella. Si ho feu, recordeu reservar amb temps. Puja des d'uns 1.000 metres a uns 1.800 en poc més de quatre minuts. No tant pel que puja, sinó per com puja, enfilant-se ran de paret de manera veloç. 

Un cop al Cable, on ens va deixar el telefèric, vam prendre una pista que va entrant cap a la vall sense agafar massa desnivell. Un camí tallat entre tarteres, però que la natura, al final venç i poc a poc, la pista s'anava estrenyent i entretallant per les tarteres que la travessaven. 

Al fons de la vall, envoltat de cims drets que fan les delícies d'escaladors, el camí s'enfila de cop fent ziga-zagues, per assolir el coll de la Canalona, des d'on podem anar a la cabana Verònica (2.325 m.). És una cabana feta amb restes d'un porta-avions i a on pots prendre quelcom o fins i tot dormir-hi.  

Nosaltres vàrem seguir el corriol cap al coll de los Horcados rojos (2.343 m.). allà, vàrem seguir la gent i aquesta flanquejava el cim, passant per un pas on ja s'avisa que s'ha tret el cable de seguretat i passar-hi, va a compte i risc de cadascú. 

De fet va ser un pas inútil, perquè aquest camí és el que volta la muntanya i en canvi, el corriol per fer el cim queda uns metres enrere. Vàrem desfer camí, acompanyats d'uns veïns de Sant Joan de Vilatorrada, que volien enfilar canal amunt, però que gràcies al mapa que jo portava ens va portar al camí correcte, i en poca estona vàrem assolir l'avant cim, ja que per assolir al cim, vàrem haver de baixar un collet i després remuntar un tros per assolir el cim. 

Des del cim, que vàrem gaudir força estona sols, es veia bé el pic Urriellu, a més de les muntanyes del voltant. 

A la baixada ens vàrem aturar a la cabana Verònica i més endavant a una cova que hi ha a prop. 

Aquestes fotos tan xules, com no pot ser d'una altra manera, les ha fet la Gise i segur que hi ha aplicat el pinzell...

Del pic de l'Infern al Bastiments (2.881 m.) i pic de la Dona (2.702 m.)

Aquest matí hem anat amb l'Oriol cap a Vallter. Abans però, hem hagut de parar a Setcases a comprar unes botes... Sí, me les havia deixat a la Furgo, és el que té quan vas amb presses. Ja calçat, hem enfilat per les pistes cap al coll de la Marrana. Feia un dia un xic tapadot, amb núvols llunyans i un xic de boira als cims del voltant. 

Hem anat enfilant a pas viu i un cop al coll, hem començat a flanquejar el Bastiments per assolir el collet que porta al pic del Fresser. Tot i això, aquest s'anava tapant i destapant. Les previsions eren de pluja cap a la tarda, però semblava que la boira seria una constant. 

Veient que aquesta anava anant i venint i sabent que per fer el pic de l'Infern cal fer una carena amb algun tram un xic dret, hem decidit fer el pic de Bastiments (2.881 m.). 

Primer, perquè és un cim ben fresat i encara que ens enganxés la boira, aquest té un camí tan marcat que sembla una autopista. 

Hem pujat al cim on hem esmorzat i hem gaudit de les vistes... Ara sí... Ara no... 

I després d'esmorzar, hem decidit allargar un xic la volta, encara que la boira ens queia a sobre i hem anat cap al coll de la Geganta i d'allà al pic de la Dona (2.702 m.). 

És una volta que ja havíem fet, però és una volta bonica i davant el dubte de si la boira ens taparia, hem acabat agafant el camí "segur". 

Quan hem arribat al pic de la Dona la boira ja ens cobria i no ha estat fins al coll de Mantet, on aquesta s'ha obert un xic, per sota i hem pogut veure la baixada fins a Vallter.

En dies com aquest, una de les gràcies és que no et trobes massa gent, per no dir gairebé ningú. 

Pic de Peguera (2.982,7 m.)

Abans d'ahir vam anar amb la Gise a dormir a tocar de l'embassament de Sallente, a la vall Fosca, per ahir al matí, agafar el primer funicular que pujava cap a estany Gento. El vàrem agafar a les vuit i anava ben ple. 58 ànimes ensardinades en una pujada que dura uns 10 minuts. 

Un cop a dalt, vàrem agafar el Gr que puja cap al refugi de la Colomina. És un corriol ben fresat que va pujant fent ziga-zagues. En un moment donat ressegueix la via del carrilet, tot i que només uns quants metres. 

Un cop a l'alçada del refugi, vam vorejar l'estany de la Colomina direcció al refugi Josep Maria Blanch. Aquest tram segueix les marques dels carros de foc. Una volta per nou refugis. Després de l'estany de la Colomina vam vorejar l'estany de Mar. Quan l'estany no està massa ple es pot vorejar sense fer desnivell, però quan està ple, com estava ahir, has de remuntar un xic per trobar el corriol que el volta per dalt. 

Al final d'aquest vam passar pel pas de l'ós. Una pujada força dreta que va directe des de l'estany de Mar a un collet que hi ha just abans de l'estany de Saburó. 

Aquest estany estava força buit. Són estanys que estan connectats per sota i que fan pujar i baixar l'aigua segons els interessos per fer electricitat. De dia fan electricitat buidant-los i de nit els omplen fent remuntar l'aigua. És una de les primeres centrals reversibles que es va fer a l'estat. 

L'estany de Saburó estava molt buit. Allà ens vam aturar a esmorzar. 

El dia era bastant variable. Del sud entraven boires i núvols, que anaven tapant i destapant els cims. Des d'aquest ja vèiem el nostre objectiu. Ara tapat, ara destapat. 

Provant sort, vàrem decidir anar fins al coll de Peguera i allà, segons com veiéssim el cim, pujar. 

Un cop al coll, el cim es va destapar i vàrem decidir fer el pic de Peguera (2.982,7 m.). El primer tram és un sender que s'obre esgarrapant el pedregar tot fent esses, per un cop gairebé a dalt, encetar la grimpada. És una grimpada entre blocs grans i granítics, de bones preses i de bon agafar. Algun tram és un xic aeri, però seguint les fites, arribes al cim de manera fàcil. 

Després, baixant, vaig fer un fals cim que hi ha a tocar. 

A la baixada el dia es va anar tapant. Un boira espessa va cobrir el cim, tot i que ja no ens va atrapar. El que sí que ens va atrapar va ser, just abans de l'estany de Saburó, un petit ruixim, per després, tot seguit, sortir un sol ben lluent. 

Vam baixar fins al refugi on vàrem aturar-nos per dinar. Quan vam sortir d'aquest, cap a quarts de sis, estava ben emboirat i aquesta ja no ens va abandonar fins al funicular. 

Allà, de nou, tot ple, un munt d'ànimes ben oloroses i xafogoses, vàrem baixar fins a l'embassament de Sallente per prendre el cotxe.

Va ser una sortida ben bonica, per un paratge ben feréstec i especial. 

Volta des de l'alzina del Sal·lari

 Aquest matí hem quedat amb el Marc a l'alzina del Sal·lari. Des d'allà hem pres el corriol que va pel torrent. De seguida l'hem creuat i hem enfilat per corriols fins a la pista que porta al coll del Boix. Allà hem anat direcció Mura, però uns metres després ja hem pres el corriol que surt de la pista i baixa cap a la cova. 

És un corriol força ombrívol, avui molt fresc després de les pluges d'ahir. Un sender flanquejat per alzines i boixos. Després de baixar un tram hem trobat el trencall que mena cap a la cova Estrella. Un corriol costerut que acaba amb una petita grimpada per accedir a la cova. 

Després d'algunes fotos hem tornat al corriol principal i l'hem seguit fins a la balma del Gat Mesquer, a on hem esmorzat.

Des d'allà hem seguit flanquejant les agulles per arribar als Tres jutges, tres agulles xiques, però esveltes, que destaquen en aquell indret. Hi hem anat per pujar-les. 

Un cop trepitjades hem baixat cap a la font dels Traginers, una font ombrívola al mig del torrent i des d'allà cap als graons de Mura per tornar al cotxe. 

Ha estat una volta ben bonica, agradable i senzilla. 

Puig de Fontlletera (2.581 m.), Puig de Mantinell (2.566 m.), Puig de la Canal Mala (2.558 m.) i Pastuira o Puig de les Borregues (2.675 m.)

Després d'uns mesos a dic sec, aquest matí he tornat a trepitjar els Pirineus amb la Gise. Una fam de muntanya em rosegava i més després d'una setmana a Menorca de viatge de final d'etapa.

Ahir vam anar a dormir passat Tregurà i aquest matí hem sortit caminant des de la Collada de Fontlletera. Hem pres la pista que puja suaument fins al coll de Tres pics. 

Des d'allà hem enfilat cap al primer cim, el Fontlletera (2.581 m.). Feia un dia clar, tot i que per sota nostre s'estenia un mar de boira que no acabava de saltar cap a la vall a on estàvem. 

Després d'aquest, hem anat carenejant tot fent el Mantinell (2.566 m.) i el Puig de la Canal Mala (2.558 m.). És una caminada suau i agradable, amb bones vistes cap a l'olla de Núria, des del Puigmal fins al Gra de Fajol, passant, és clar, per tots els cims; pic del Segre, Torreneules, Noufonts, Noucreus, Gegant, Infern, Bastiments... Una panoràmica espectacular i a sota, al final del camí dels enginyers, el Coma de Vaca. 

Des del Puig de la Canal Mala hem hagut de baixat un xic per poder enfilar el darrer cim, el Pastuira o Puig de les Borregues (2.675 m.). Tota l'estona hem anat veient com la nuvolada xocava amb les parets d'aquests cims per la banda sud i no era capaç de saltar de vall. Sobre nostre un sol lluent i això sí, un vent fort que colpejava la boirina i la feia recular. 

Ha estat una sortida ben agradable, gaudint del dia i la companyia. 

Buscant el lloc ideal

Poc a poc em puc fer un mapa mental de Calders amb els diferents animals que viuen a prop de casa. 

Al principi hi vaig posar una mica d'esquer, restes de menjar, per veure què passava, però ara, intento cercar llocs de pas. Camins fresats per on trobo rastres d'animals, com petjades o latrines, i punts d'aigua. 

Ara bé, amb les intenses pluges dels darrers dies, la veritat és que als animals no els cal cercar aquestes reserves d'aigua per poder sadollar la set. Troben aigua arreu i els bassiols, no estan plens de petjades d'animals. 

Tot i això, en un d'aquests punts d'aigua, cap a baix al Cargolaire, vaig poder fotografiar un cabirol i un senglar. De senglars ja n'he vist força i he pogut veure que eren animals diferents. Un cop una família i aquest, un de jove solitari. 

En un altre punt d'aigua, aquest cap a les Esmiloses, vaig poder enxampar una geneta. És un animal molt esquiu. Solitari i que viu a llocs plens de vegetació. Ara bé, el punt d'aigua va ser la clau. 

Prop de casa, també vaig veure, a més dels que ja vaig mostrar fa uns dies, vàries guineus i un eriçó. De fet les guineus passaven a hores diferents i vaig haver de mirar-m'ho força per veure que no era la mateixa. 

Cuques de llum

Baixant pel corriol del pou de glaç, sortint des del mirador, el camí va fent giragonses enmig de pins joves i tendres. De cop, arriba un moment que el corriol és creuat per un camí més ample, que el talla per anar cap a sota el Cargolaire, una paret dreta i escarpada que fa les delícies dels escaladors. 

Si no fem cas a aquest reclam i seguim avall, cap al pou de glaç, després de força revolts per un camí sec i amb algun fòssil amagat, ja sense massa pins que ens acompanyin, arribarem a un tros obac. És fàcil de trobar. Passarem de la xafogor d’estiu a una frescor agradable. Notarem a flor de pell que quelcom ha canviat i si és un dia calorós, quan hi arribem un calfred ens recorrerà l’espinada. És un tros humit on la fetgera treu el nas i a vegades, no sempre, les violetes l’acompanyen. També veureu que el trepig és més dolç, ja no és aquell caminar polsegós i feixuc, i el verd guanya espai, mentre les passes esdevenen flonges. Enrere quedarà el ziu-ziu de la cigala, que de cop emmudeix o qui sap si és per l’espessor dels arbres que allà hi ha que es deixa de sentir i ja només se sent l’aigua que davalla uns metres més avall i el fullatge que es mou empès pel vent acanalat. 

Doncs és aquí, que fa molts anys varen construir un pou de glaç, fent un forat a terra ben profund per guardar el gel que portaven de lluny i el que es feia les nits gèlides d’hivern sobre el riu. La gent hi posava capa rere cap, una de gel i una de palla i el pou s’omplia i el gel esperava pacientment a la fondalada a ser usat. D’aquella època només en queden les parets dretes i fermes que delimiten el pou i una entrada tancada amb una tanca per evitar que tafaners inconscients o infants aventurers caiguin al seu fons. És aquí, que a les nits d’estiu, no totes, només aquelles que el vent no bufa, cosa rara a Calders, i la lluna és plena, surten del fons uns puntets brillants. Unes petites lluernes que s’alcen tentinejant a poc a poc. Sense presses, alçant-se espasmòdicament fins a desaparèixer carena enllà. 

Diu la gent de la contrada, quan les veu pel poble voleiar, que són cuques de llum. Qui viu a Calders sap que n’és terra d’acollida i així ho relaten alguns contes. De fet, si n’atrapeu una segurament també ho creureu. Diuen, els que ho han vist, que les cuques surten per cercar parella. A veure qui fa la millor llum tot aprofitant la bonança per mostrar-se pletòriques. Però si us hi fixeu bé, veureu que aquestes, que venen del fons del pou, se’n van enllà i de matinada tornen. Surten d’una petita escletxa que hi ha molt avall del pou on després tornen. 

Pots creure-t’ho o no. Pots veure com se’n van i seguir el teu camí o pots mirar de veure què fan. Pocs són els que ho han vist. Menys encara els que ho expliquen. 

Una nit, una d’aquelles que et sents encuriosit i vagarós, vaig decidir veure a on anaven. Així doncs, vaig estirar-me en un llit d’herbes a tocar del pou. Un xic allunyat… i humit també. 

A la nit la percepció del temps canvia. Tot es fa més llarg i els sentits s’alerten. Quan un sentit ja no domina, s’espavilen els altres i és així com, mentre m’esperava, anava sentint tota la xerrameca del bosc. Les granotes, sota el pou, raucar despreocupades en un tros embassat. Els grills encetar el seu concert i el xot, vigilant nocturn, demanar silenci a tots plegats emmurriat. 

De cop, de l’entrada del pou, varen començar a sortir punts de llum. Centenars de punts de llum que s’enfilaven amunt. Potser milers. Voltant pels arbres, resseguint les branques per enfilar cap a la carena. Cap al poble. 

Sense perdre temps, vaig començar a pujar amunt, sempre seguint amb la mirada aquells puntets. Un parell de vegades vaig estar a punt de caure, però tentinejant, vaig poder seguir el camí. El seu vol, malgrat que va sempre endavant, sembla atzarós i va fent ziga-zagues a l'aire per avançar. És un avançar lent, bonic, il·lògic, talment com de papallones. 

Vaig seguir-los fins ben amunt. Però malgrat ser un vol lent, les meves passes no l’atrapaven. Vaig veure com, un cop a la carena, se separaven i cada una prenia una direcció per desaparèixer tot seguit. A on havien anat? Què havia passat? No ho sé pas. En un tancar i obrir d'ulls, havien desaparegut i no sabria dir a on havien anat. 

Una estona després, no sé quant de temps passà, en vaig veure una que davallava altre cop cap al pou. Mirant aquesta no em vaig adonar que de cop i volta, un riu de puntets de llum, sortia del poble i baixava cap al pou. I vaig córrer cap allà. Vaig anar cap al pou, just per veure com les darreres desapareixien al fons d’aquest. 

Al matí, voltant pel poble, vaig mirar de descobrir si algú més ho havia vist. Si havien vist aquell riu de llum sortir de la fondalada i enfilar-se cap al poble, però ningú no en sabia res. De fet, em miraven tot arrufant les celles amb un somriure condescendent. 

La nit següent, la lluna encara m’era favorable, vaig decidir esperar-me al capdamunt de les vies d’escalada. Hi ha una agulla, entre el mirador i l’alzina de l’Erola, que surt de la paret i des d’on es veu tota la vall i la carena, a prop del mas. És una agulla des d’on sembla, si t’arrambes prou, que puguis fer una passa llarga i arribar al castell, saltant per sobre la barraca de Cal Campà i la font Bombal. Un indret màgic. Un mirador natural. 

Des d’allà, tard, molt tard, vaig veure com un riu de llum s’enfilava i s’escampava pel poble. Ara sí, vaig veure que en arribar al poble s’anaven separant i anaven cap a les cases. En arribar a aquestes les voltaven. Anaven i venien i finalment, entraven i aquella llum, desapareixia. 

No recordo massa cosa més, només que els primers raigs de sol em van trobar allà estirat. M’havia quedat ben adormit, arraulit allà a l’agulla. Tenia el cos entumit de passar la nit al ras. M’havia posat ben còmode per esperar el seu retorn, però l’espera s’allargà i a poc a poc, vaig entrar en un son profund. Un son ple de somnis. Aquella nit, va ser com si m’haguessin visitat aquells éssers que feia temps que no hi eren. 

Els somnis són ben estranys. Sense cap motiu, t’uneixen persones i llocs diferents, d’èpoques distants i en aquell moment et sembla ben normal. No sé massa què em va passar, però sí que sé la sensació amb què em vaig despertar. Una sensació de felicitat i tranquil·litat com mai m’havia passat. Havia retrobat éssers estimats amb qui havia tingut llargues converses, posant-nos al dia, mirant-nos en silenci tot gaudint de la nostra presència. 

Estic segur que les lluernes del pou de glaç hi tenien quelcom a veure. Que les llums eren quelcom més que cuques. 

L’endemà hi vaig tornar. I l’altre. I l’altre. Però ja no vaig veure res més. Cap altra nit van sortir puntets de llum del pou de glaç. Potser havia estat sort, potser casualitat o qui sap si ho havia somiat tot. Se’m feia estrany pensar que no havia estat real. Se’m feia estrany pensar que havia estat només un somni. Prefereixo pensar, que aquells puntets de llum, les cuques que veiem per Calders, són les ànimes d’aquells éssers estimats que ja no hi són i que de nit, quan tothom enceta el son, surten per vetllar per nosaltres, per visitar-nos perquè els expliquem com ens va tot i alhora, fer-nos companyia. 

No sé si serà això. No sé ni si tan sols ho vaig viure o ho he imaginat, però m’agrada creure que és real perquè em fa sentir feliç i ara, cada cop que veig una cuca de llum, penso que algú tindrà una visita agradable mentre dormi.

Fotografiant animals

Aquests dies que he deixat la càmera de nou a Calders he vist més animals. 

A més dels que ja havia vist, alguns van tornar a sortir, vaig veure senglars. De fet diria que no en sortissin gairebé era una anomalia, ja que arreu es veu remenat per senglars. La primera nit va aparèixer un senglar solitari i més endavant una parella. 

 

L'altre animal que va sortir va ser una fagina. 

Després d'uns dies col·locant la càmera a Calders, sota un grup d'alzines a tocar d'uns esbarzers i entre camps sembrats, vaig decidir canviar d'ubicació. 

Aquesta nit l'he deixat a Mura, a ran de riu i a tocar de la carretera i a prop del bosc. La idea de posar-la a dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, em fa presagiar una bona captura. 

De fet tota la nit ha estat activa. 

Primer per una guineu, que ha estat rondant. Se la veu alerta, menjant i com les seves orelles estant amatents. De tant en tant s'atura, diria que és pel pas d'algun cotxe.

   

   

I de matinada apareix una esquerpa fagina, per després, més tard, tornar la guineu. 

 

Veient aquests resultats ja veig un projecte amb els infants fent un seguiment dels animals que apareixen, per tal de fer-ne un seguiment i arribar a fer un cens. 

Fototrampeig

Fa uns dies vaig posar una càmera nocturna a prop de casa. La idea és anar-la provant, a veure què es veu, i més endavant fer algun projecte amb els infants de l'escola. 

Durant uns dies la vaig anar deixant, però ja fos perquè no la col·locava al lloc correcte o bé perquè no la tenia ben configurada, mai enxampava res. 

Ara bé, l'altre dia vaig trobar un indret que em va semblar ideal. Una raconada sota unes alzines, amb el terra remenat per diferents animals i en deixar-la, vaig trobar-me el següent l'endemà.

El primer a aparèixer va ser un pit-roig. 

Després una mallerenga blava.

A la nit, sorpresa, una guineu. 

I ja de matinada, un cabirol.

De fet, a sota l'escola, els agents rurals van posar una càmera amb els infants i allà a més de tot això, també van trobar un teixó, senglars...

Pic de Pessons (2.862 m.)

Ahir vam anar amb el Robert a fer el pic de Pessons (2.862 m.).

Vam anar fins a Grau Roig. Aquest dia, veient les cues que hi havia, vam agafar el túnel del Pas de la Casa i de fet, un encert, perquè si bé val gairebé 8€, t'estalvies fer el port d'Envalira i més encertat aquest dia que nevava.

Vam aparcar al pàrquing de dalt, tot i que ens hagués anat millor el d'abaix i des d'allà vàrem anar a buscar el circuit marcat del Pessons.

De neu, un munt. Mig metre. Varem anar seguint traça fins al bar que hi ha al capdamunt de les pistes i des d'allà, la traça semblava que marxava al Montmalús, per això i com que teníem un track, en un punt ens vàrem desviar, directes a la fondalada. 

Allà vàrem haver d'obrir traça, en diagonal cap a la canal dels Isards i a cercar una traça que es veia. 

Va ser força cansat. La neu, amb els esquís posats, ens arribava a l'alçada dels genolls.

Un cop a la traça i passant ran de cims, vàrem fer fins a la canal. Aquí, al principi patíem, perquè el risc d'allaus era marcat, segons el butlletí era de 3 sobre 5, però no es veien cornises i de fet ja es veien purgues que ho havien deixat net.

Un cop a la canal vàrem anar pujant seguint uns esquiadors que ja eren al capdamunt, però quan vam veure que trempava, ens vam treure els esquís i ens calçàrem els grampons. 

Vam pujar molt bé. Després assolir el cim fou fàcil.

Per baixar vàrem dubtar un mica, però al final vam trobar la ruta fins al coll de Ríbuls i des d'allà, vàrem fer un llarg flanqueig, per no perdre alçada, fins a la pala del coll de Montmalús. De nou obrint traça vàrem assolir el coll i des d'aquí, una gran baixada esquiant fins el cotxe. Primer amb neu pols i després a les pistes.

Fet i debatut, al final vàrem estar gairebé set hores voltant per Andorra, en indrets envoltats de muntanyes blanques, gairebé sempre sols i amb un dia clar i lluminós, però sempre amb l'amenaça de canvi de temps a sobre.

Corredor Vermicell

Avui hem anat amb el Roger, la Cristina i el Robert a fer el corredor Vermicell al Cambra d'Ase. És un corredor de 250 m. de desnivell amb trams d'entre 30º i 45º. 

Hem sortit des de l'estació d'esquí d'Eina i hem anat enfilant per les pistes direcció al Pla del Cambra d'Ase. Hem fet alguna marrada, ja que tot i tenir l'itinerari m'he refiat de la memòria i hem tallat pistes amunt, però aquell camí portava al llom, per sobre la Vermicell. Hem hagut de desfer algun tram de camí fins a trobar bé l'itinerari.

Hem anat pujant bé amb esquís, tot i que un cop hem deixat les pistes ja ens hem trobat algun tram gelat i rocós i ja ens els hem tret. 

Des del pla ens hem desviat cap al corredor. El primer tram és ample i va trempant ràpid, fins que s'encaixona i agafa desnivell. La neu a dins de la canal era abundosa. No estava glaçada i es pujava bé. En algun tram es feien esglaons amb la traça, tot i que en d'altres, aquests es desmuntaven. Hem pujat molt bé fins al capdamunt, on, a la sortida, hi havia menys neu i era un tram de pedra solta i gel. Aquest tram arriba als 50º. Aquí hem hagut de mirar-nos-hi un xic més, però hem sortit bé.

Un cop a dalt i veient que la boira avançava, hem decidit baixar pel llom i no anar a buscar la canal central. De fet ja ens han dit que no es podia esquiar, massa pelada. 

Hem baixat pel llom fins a trobar les pistes d'esquí i hem pogut gaudir d'una bona baixada esquiant.

Ha estat una sortida ben divertida, amb força desnivell, uns 1.200 metres i uns 9 km de recorregut. 

Balma Blava i Petanta

Diumenge vàrem anar amb el Marc i la Gise cap a la Mola. 

Vàrem quedar a la Barata, a prop de Matadepera, al matí. Des d'allà vàrem prendre la pista que puja fins a Can Pèlacs. És una pista ample que va enfilant-se fins a la casa i des d'allà, vàrem agafar el corriol que s'enfila direcció a la Balma Blava. Tot i el nom, quan hi ets a tocar, veus que és més grisa que blava. És una gran balma on temps enrere s'hi escalava. És un bon refugi per quan plou. 

Després de mirar-la un xic, vàrem pujar cap al collet, direcció a l'agulla de Petanta. 

Mentre pujàvem, vàrem veure un corriol que s'enfilava a sota l'agulla de Petanta. Aquest s'enfilava per una canal estreta, amb arbres on agafar-se.

La vàrem seguir fins a quedar a sota l'agulla. Des d'allà hi havia bones vistes. Després vàrem desfer el camí i vàrem anar a les coves de Sescorts. A tocar d'aquestes hi ha una altra canal que s'enfila per sobre l'agulla de Petanta. Només cal cercar una alzina ben gran que marca l'inici del camí. 

Un cop allà, vàrem seguir el corriol que va fins a la carena del Pagès, ja molt més transitat. Des de la carena vàrem anar al trencall del Pi tort que ens va menar de nou a Can Pèlacs. 

És una volta ben bonica i amb grans miradors. 

Pic de Pedrons (2.715 m.)

Dissabte vàrem anar amb el Robert cap a Porta, a fer el Pic de Pedrons (2.715 m.)

Vàrem arribar allà cap a quarts de deu. Feia un dia força fred i estava un xic tapat, tot i això, quan vam començar a caminar, el dia es va anar aclarint i al cap de poc, el sol ja lluïa. 

Vàrem sortir des d'on hi ha el tancat pel bestiar. Hi havia uns quants cotxes i de fet, vàrem veure força gent que es preparava per pujar. 

Ens vam equipar i vam anar seguint la traça cap amunt. Hi ha uns 900 metres de desnivell. Puja de manera progressiva. 

La neu estava força bé. Una capa de neu pols, de la nevada de la nit anterior i a sota algun tros amb gel i d'altre potser més pelat. 

Vàrem anar pujant a bon ritme fins a peu de cresta. Allà vàrem trobar-nos a un noi, amb el seu gos, assegut. Un gos, per cert, ben empipador, bordant tota l'estona a mesura que ens acostàvem. No passa res, tranquils, deia... Però el coi de gos bordant-nos... No ajuda gaire a pujar tranquil. Ara bé, de fet, es veia que era un gos jove i estava nerviós. Al final, ens anà bordant, fins que a tocar d'ell, ens va ensumar i es va calmar. Però bé, no sé si ens cal haver de patir per si està nerviós, està enfadat o el que sigui...

Després, vàrem seguir la cresta sols, obrint traça fins al cim. 

He de dir que em va agradar obrir traça allà. Ser el primer que pujava del dia i anar obrint camí. 

Un cop al cim, vàrem menjar un xic i després vam desfer camí, creuant-nos ja amb tots els que pujaven.

La baixada va ser ben variada. El primer tram, el vent s'havia emportat un xic la neu i les pedres feien acte de presència. Vam rascar algun tros els esquís. Quin mal de panxa! Més endavant, quan ja hi havia més neu, una boira tancada ens va cobrir i es feia ben difícil trobar el camí. Vàrem anar baixant a poc a poc, tot seguint la traça que intuíem. Cap al final es va aclarir i la neu, ara millor, ens va permetre fer una baixada més divertida.

Tot i això, vàrem gaudir molt del dia, la neu i la companyia.