La gràcia, a mesura que hi vas anant, és que vas coneixent-ne més i si bé abans pràcticament només collies rovellons, lactarius deliciosus, i semblava que si no tornaves a casa amb un cistell ple d'aquests, la resta eren poca cosa, poc a poc vas ampliant el catàleg i a aquests, un dia s'hi van afegir els camagrocs, per allò que també són fàcils de distingir, perquè de bolets dolents n'hi ha un munt, ens repeteixen sovint i cal assegurar-se i més endavant s'hi han anat afegint d'altres, igual de bons o potser més i tot.
De fet, recordo un episodi d'en Carpanta, un còmic que llegia de xic, aquell personatge sempre afamat i un pèl maldestre, que enganyava a uns boletaires per prendre-els-hi el cistell i al final acabava amb un mal de panxa horrorós.
Doncs com deia, als rovellons, s'hi van afegir els camagrocs, després els fredolics, les llenegues, les llengües de bou i així anar sumant, fins que al final el cistell s'omple amb varietat, de colors i textures. El darrer, el bec de perdiu. Abans no el collia, més que res, perque un no està acostumat a agafar aquells que desconeix i abans d'agafar-ne un de nou, s'ho pensa i repensa, i consulta i demana, i al final, fa el pas, això sí, amb l'episodi del Carpanta sempre viu a la ment.
1 comentari:
Més val anar amb compte, sí. I saber-ne, perquè es pot tenir un disgust. En el meu cas, no en sé prou ni tampoc sóc aficionat a collir-ne, o caçar-ne, o com se'n vulgui dir. Potser perquè tampoc no m'acaben de fer el pes, només els rovellons, que sí que m'agraden força, però en menjo poc, així que comprant-ne a la botiga ja faig el fet quan n'és temporada.
Publica un comentari a l'entrada