Tossa Plana de Lles ( 2.916 m. )

Fa uns dies vaig fer la primera sortida amb esquís de muntanya de la temporada. Després de les darreres nevades i en una pausa del mal temps, vàrem decidir anar a fer la Tossa d'Alp amb la Montse.

El viatge se'ns va fer llarg, sobretot perquè pujant cap a Cap de Reg ( 1.986 m. ) vàrem haver de posar les cadenes. No hi havia massa neu, però  prou com per a no deixar-nos avançar. Resumint, que fet i fotut arribàrem al refugi cap  a les onze tocades. 

Un cop amb els esquís ja calçats, vàrem enfilar cap al refugi del Pradell ( 2.120 m. ). S'hi pot arribar per pistes d'esquí de fons, però com que fan més volta, vàrem anar per corriols i senders ben marcats que passen pel mig del bosc. 

Fins al refugi es veia la traça. No massa però es podia seguir. A partir del refugi, tot i que podíem prendre les pistes fins el coll, vàrem decidir seguir per corriols, ara ja obrint traça. Mig metre de neu pols i sense gaire base. De tant en tant notàvem com els esquís rascaven amb alguna pedra i l'estómac se'ns encongia, però es pujava bé. 

A uns 2.300 m. es surt del bosc i a partir d'aquí, ja s'enfila per un pendent suau cap al cim. És un d'aquells cims que no veus el capdamunt fins que no hi ets. Superes un petit desnivell i et sembla que ja ets al cim, però darrera de la pala, una altra pala i així unes quantes vegades.

Dalt del cim hi havia una vista fantàstica dels Pirineus nevats, tot i que el fort vent que bufava i havia bufat, s'havia emportat força neu. La sensació de fred era força acusada. 

De baixada al primer tram hi havia força neu i estava un pèl gelada, fet que feia que anés bé per lliscar, però un cop perdíem alçada aquesta es tornava més irregular i amb alguna pedra que sobresortia.

Per ser la primera sortida però, va estar molt bé. Vàrem treure el ventre de pena i tampoc vàrem fer massa malbé les fustes. Al cotxe vàrem arribar contents i cansats. Molt contents i més cansats.

Sobre el terreny de davant de l'escola i les diferències de preu

Fa unes setmanes, després de l'acord entre l'Ajuntament de Calders i uns particulars per un terreny de davant de l'escola, sortia una notícia al Regió7.

Avui, la rèplica. Aquest és l'escrit que s'ha passat al regió7 i a manresainfo.cat La diferència notable. Un, el portal web, el transcriu literalment, l'altre,  el de paper, interpreta. Què hi farem. 

PUNTUALITZACIONS A UNA NOTICIA

Arran de la notícia Calders pagarà 200.000€ per tancar vuit anys de litigi per l’accés a l’escola apareguda al diari Regió-7 en la seva edició del dia 20 de desembre de 2012, els sota signants, ex-alcaldes i ex-regidors de l’Ajuntament de Calders fem les següents puntualitzacions:

1 – Que l’any 1998 l’Ajuntament de Calders va adquirir, registrar i escripturar legal i lícitament un terreny de 2’5 Ha. al seu legal propietari en aquella data i no pas a un “espoliador” com es qualifica a les persones en aquella noticia.

2 – Que és obligació de l’Ajuntament de Calders, i així s’ha actuat, defensar la legitimitat de les diferents propietats i interessos municipals per davant dels interessos particulars.

3 – Que l’any 2004 l’Ajuntament de Calders si que va atendre les reclamacions fetes pels demandants que van aportar una escriptura de l’any 1908, tot i que l’ajuntament n’era propietari des del 1998, a l’igual que ho era i ho continuen sent, amb les mateixes escriptures i segregacions, la Cia. Telefònica i dos particulars (als quals els demandants no han reclamat mai res). Aquesta resposta va seguir el mateix sentit i argumentació que tots els ajuntaments anteriors havien realitzat.

4 – Que l’Ajuntament de Calders no ha fonamentat la defensa dels seus interessos en base “a una sentència de l’època franquista” com de forma arbitrària i lleugera es diu en l’esmentada noticia i sí, en canvi, en base a

- Exposició pública del projecte de construcció de les noves escoles, sense cap al·legació

- Exposició pública del projecte d'accessos, sense cap al·legació

- Exposició pública de la nova revisió cadastral, sense cap al·legació

- Escriptura de compra i registre de la propietat de l’any 1998

- Declaració jurada de la Sra. Antònia Cortés Oliveras, besàvia dels demandants, de data 26 de novembre de 1952 en que reconeix la no propietat de l’esmentat terreny

- Certificat del secretari municipal i de l’alcalde de l’any 1978

- Escriptura de compravenda i posterior segregació de Telefònica de l’any 1979

- Escriptura de compravenda i posterior segregació de l’any 1991

- Certificat cadastral 6674102DG1267S0001LB.

La Candidatura Democràtica de Calders, des del 1987 fins al 2011 al capdavant de l’Ajuntament de Calders, ha fet sempre defensa dels seus interessos públics, malgrat això algú ho consideri un “malson que mai s’hauria d’haver iniciat”, per davant dels dubtosos interessos de particulars. Sí que es pot retreure a anteriors ajuntaments, i així ho acceptem, el fet de no haver defensat amb major fermesa i contundència els drets sobre aquest terreny no edificable, però de cap manera el fet de disposar d'uns terrenys en base a una suposada “sentència franquista”.

5 – Tot i que la sentència en cap cas diu que s’hagi d'indemnitzar a la part demandant, i molt menys per l’import a que s’ha arribat a l’acord al que es fa referència, bo i entenent que calia defensar judicialment els interessos de l’Ajuntament de Calders en totes les vies i opcions que encara eren obertes i que l’actual equip de govern ha declinat fer-ho, els sota signants reconeixen tot el dret i legalitat de l’opció acordada pels set regidors de l’actual equip de govern però volen deixar ben clar que la opció presa és una de les tantes possibilitats que hi havia i que, per tant, aquesta decisió és i serà responsabilitat única i exclusiva dels regidors que hi van votar a favor.

6 – Que acceptant i respectant la lícita però discutible voluntat de l’actual equip de govern d’arribar a un acord pactat amb la part demandant per a indemnitzar els 1.084 metres quadrats no edificables reclamats, discrepem en el fet de “comprar-ne” 2.671 metres quadrats (on són? d’on surten?) si solament es reconeixien judicialment a la part demandant aquests 1.084 metres quadrats no edificables. Discrepem igualment en el valor econòmic acordat de 200.000 € per a un valor cadastral reconegut l’any 2011 de 37.407 €.

7 – L’actual alcalde de Calders esmenta “que ha mogut cel i terra per arribar a un acord i no haver d’aterrar part del complex de l’escola”, doncs cal dir que això no és cert ja que des de la primera sentència (any 2008) s’exclou explícitament qualsevol afectació o reclamació sobre el “complex de l’escola” i sí solament sobre els accessos no edificables.

8 – Es fa referència, també, a una suposada “bona voluntat per arribar a un acord econòmic , que en cap cas compartim ja que per a un terreny no edificable i cadastralment valorat en aquella data en poc més de 30.000 € se'n demanaven, en prova de “bona voluntat”, segons escrit de data 16 de desembre de 2009, 350.000 €, quantitat que en cap cas, efectivament, no es va atendre ni negociar entenent-la del tot abusiva i especulativa i considerant, un cop més, que calia prioritzar sempre els interessos públics de l’Ajuntament de Calders i no pas els guanys desproporcionats i injustificats d’uns particulars als quals l’actual alcalde defensa públicament per davant del propi ajuntament al qual representa.

9 – Que el fet d’haver de destinar les subvencions que l’Ajuntament de Calders pot rebre de la Diputació de Barcelona per al que resta de legislatura per a abonar aquests 200.000 € pactats entre l’actual ajuntament i uns particulars per a un terreny no edificable és una decisió única i d'exclusiva responsabilitat de l’actual equip de govern.

10 – Que tot i compartir aquest escrit nombrosa gent que no ha estat mai a l’ajuntament de Calders aquest el signem solament les persones que al llarg dels anys han tingut alguna relació o responsabilitat a l’ajuntament de Calders i, directa o indirectament, amb l’esmentada noticia i les manifestacions fetes per l’actual alcalde.

11 – Que tal i com s’ha fet fins ara, aquest és el primer i últim escrit públic que de forma col·lectiva es fa, a la vegada que continuarem mantenint-nos com fins ara, fora de qualsevol opinió o manifestació pública relacionada amb altres temes de la política municipal entenent que aquesta és la millor manera de donar total legitimitat democràtica, absoluta llibertat i plena i exclusiva responsabilitat de les decisions i acords que els actuals regidors a l’equip de govern prenguin de la forma que considerin més adient i oportuna per al futur del nostre poble.

Calders, 14 de gener de 2013.

Pere Aguilar Vall (regidor, 1987-1995)

Conxita Capsada Palomas (regidora, 2007-2011)

Jaume Carné Coll (alcalde, 1995-1999 i regidor, 1991-1995)

Lurdes Castells Centellas (regidora, 1999-2007)

Montse Castells Centellas (regidora, 1995-1999)

Rosa Mª Coll Ponsa (1ra. Tinent d’Alcalde, 2003-2007 i regidora, 1995-1999)

Xavier Costa Segarra (1r Tinent d’alcalde, 2007-2011 i regidor, 2003-2007)

Jaume Perarnau Llorens (alcalde, 2003-2011)

Sergi Pich Cañisà (regidor, 2007-2011)

Elena Planas Coll (regidora, 2007-2011)

Martí Saladelafont Galí (1r tinent d’alcalde, 1995-1999)

Xavier Valldeperas Nuri (regidor, 1999-2003)

Xavier Picanyol Rius ( regidor, 1995- 1999 )

Fem pizza

Una de les satisfaccions que tinc com a mestre, a més del treball ben fet amb els infants i el tracte amb les famílies, és el reconeixement en forma de publicació d'algun treball fet a classe. És tancar el cercle, un treball que neix a l'aula, creix a poc a poc i acaba publicat en alguna revista educativa.
Moltes vegades em queixo, perquè ho veig i ho sé, que molts mestres fan feines molt interessants i engrescadores a l'aula, però malauradament no tanquen el cercle. La seva bona feina es queda dins de les quatre parets i no se'n poden aprofitar d'altres mestres. No en fan difusió. I em sap greu, perquè les experiències d'uns, poden donar noves idees a d'altres i tot enriqueix. A més a més si es difon el que es fa a les aules, potser i només potser, aconseguirem que es valori més aquesta professió i de retruc la nostra escola tan maltractada.
Aquest mes m'han publicat un article i em fa molta il·lusió perquè és un treball de matemàtiques i m'agrada. M'agrada perquè quan el vàrem fer m'ho vaig passar molt bé i crec que els nens i les nenes també, de manera que escriure'l no em va costar. Només vaig haver de deixar-me anar i el text va fluir. Un cop acabat el vaig enviar a la revista Guix, amb qui ja havia tingut tractes, perquè em venia molt de gust explicar-lo i compartir-lo. Perquè quan t'ho passes bé fent alguna cosa, almenys personalment, t'agrada compartir-ho.

Visca l'euro per recepta

El Tribunal Constitucional ha suspès l'euro per recepta i de passada, perquè ja posats a interpretar no ve d'un pam, la taxa sobre els dipòsits bancaris a Catalunya. Aquest tribunal, que és l'òrgan que interpreta la constitució per tal de veure si una proposta o altre hi té cabuda, com si d'un envàs, on vas parléssim, està format per dotze membres. Els dotze titelles. Personatges que, amb més o menys caspa, estan designats per un o altre partit estatal: PP i PSOE. Per tant, difícilment mostraran empatia i simpatia amb Catalunya, excepte si no tenen més remei, és clar.
Ara bé, sigui com sigui aquest no serà el motiu que em farà rebutjar avui aquesta decisió seva, per altra banda sempre tan previsible si la temàtica és catalana. No senyor. El meu rebuig ve per la forma i pel fons. Per tot plegat, perquè aquest tribunal és estranger i la seva ingerència en temes que afecten als catalans hauria d'estar prohibida, vetada, barrada. Penalitzada.
Convergència va guanyar les eleccions i a més de la proposta del dret a decidir al seu sarró, hi duia altres propostes, entre elles l'euro per recepta. Per tant, com que  va sortir ratificat a les urnes, ens ho haurem de menjar amb patates. És el joc democràtic i si no ens agrada, ja ho lluitarem des d'on calgui, al carrer o bé al parlament, la llista de partits és llarga.
Però tornant al TC, està clar que aquesta mesura, aquesta decisió, igual com moltes altres que va prenent darrerament, tenen una finalitat política. Un objectiu clar. Escanyar i debilitar el govern català per tal d'impedir que puguin portar a terme el dret a decidir.
Molts personatges fa temps que ens avisen, l'Estat usarà tots els mitjans al seu abast per impedir el debat, per impedir aquest dret. Ja han atacat des de diversos fronts. Van començar amb la por a l'expulsió europea, però com que Europa no s'ha pronunciat clarament han seguit per altres camins. D'una banda amb el desprestigi dels líders actuals, casos de corrupció varis de moment no tots provats i de l'altra l'ofegament econòmic del país per forçar al govern a prendre unes decisions impopulars.
Per tot això, malgrat no hi estic d'acord amb l'euro per recepta, reivindico l'euro per recepta com el dret del govern de Catalunya a decidir sobre el país sense intromissions forasteres. Per això, avui dic visca l'euro per recepta, malgrat el trobo un atac a la línia de flotació de la societat del benestar i espero que aviat desaparegui.

La poma podrida

Hi ha gent que m'és repulsiva. Que em fastigueja. Alguns són pels seus actes, d'altres per allò que diuen i uns tercers, per tot plegat i en aquesta darrera categoria hi encaixa, perfectament, en Duran.

Un personatge sinistre amb adreça a l'hotel Palace que s'estarrufa davant de les acusacions que li fan al seu partit, treu pit i mira a l'altra banda. El que m'indigna és que mentre tornen a parlar de retallades i esforços, aquells que han estafat diners de tothom i viuen a cos de rei, encara es fan els ofesos perquè els assenyalen i reclamen respecte.

Diu, canta i clama, que no dimitirà. Que no plegarà perquè seria com rendir-se. Quin gir dels fets més inesperat. Quin guionista més agut. Fa uns anys deia que plegaria si es demostrava que Unió s'havia finançat il·legalment i ara, de cop i volta, gira la truita i s'aferra a elements lingüístics per no plegar. Per no deixar la mamella que té ben presa. Quin cinisme! S'ha demostrat que van estafar, robar i mentir i per això afluixaran la mosca però ell, fugitiu Xilè, valent de la Franja, s'aferra a la poltrona, malgrat ser protagonista principal ja aleshores, quan es coïa l'afer Pallerols. Com pot dir que no en sabia res si ja era als òrgans de direcció? Sembla la Cristina, pobreta sòcia ignorant del seu estimat marit de guant blanc. Quina llàstima em fan, víctimes circumstancials.

El súmmum d'aquest personatge mediocre, corrupte i vividor, cavall de Troia del nacionalisme espanyol, és que la seva negativa no va només en contra d'ell, que ja de per si ha demostrat vàries vegades que no el mou res més que els interessos personals, sinó que fa un flac favor a la classe política en general, ja prou tocada amb tota la mar de casos que els assetgen, i al esdevenir del país en concret. Potser seria hora que fes un darrer gest, aquest honorable, si és que mai va entrar en política per servir al país i no a ell, i fes allò que va dir aleshores, acotés el cap, es deixés de dialèctica marejadora, perquè cansa, avorreix i fastigueja, i plegués d'un cop. 

Papers, papers...

Hi ha moltes maneres d'aprendre física. Una és anant a classe. Hores i hores tedioses d'escoltar i prendre apunts. L'altre, més vivencial, més significativa, és anant a Trànsit. Allà, en primera persona descobreixes els principis bàsics que regeixen l'univers i ho dic amb coneixement de causa, perquè avui hi he anat. Un màster accelerat.

Sense pretendre-ho, de manera intuïtiva, he pogut tastar la teoria de la relativitat. El temps, mentre arreu córrer harmònicament, com si d'una nau espacial es tractés i l'astronauta quan baixa té una percepció diferent del temps, allà dins passa el mateix, s'alenteix. S'atura. I perceps, si mires finestres enllà, que la velocitat a dins és diferent a la de fora. Més pausada. Més calmada, com a càmera lenta. I surts envellit. Esgotat. Desorientat. Talment un forat negre. Un cop hi entres, ja no saps si en sortiràs i el temps esdevé un record llunyà mentre al so d'unes màquines mandroses que xiulen esporàdicament veus passar els números. Podria semblar que entre 598 i el 599 només hi ha un número, un instant, una gestió, però allà descobreixes els múltiples significats de la paraula dígit. I sempre, perquè abans de mi i després s'ha repetit l'escena, hi intervé l'atzar donant lloc al caos en forma de paper que manca, document extraviat, signatura omesa o pagament per fer, i ves per on, mai hi ha una solució fàcil, sempre passa per un nou número, una nova cua i un ompli aquest document. 

Quan hi era he vist un avi que s'ha confós de cua. L'edat i la tecnologia fan de mal barrejar i quan ha arribat a la finestreta, la noia, la dona, bé, la dona madura que en diríem ara, a punt de jubilar-se, li ha dit que s'havia equivocat i mirant a les seves companyes els ha etzibat un què fem. Les altres, mirant-la i mostrant-li la feina que tenien li han dit que no hi podien fer res, que en canvi ella no tenia cua i podia encarregar-se'n. L'altra, la que ens dóna fama als funcionaris, esbufegant i amb les dents serrades ha premut quatre tecles i en un minut encara no i una cara de dóna'm les gràcies ara mateix que avui m'he excedit en la feina, ho ha solucionat. Suposo que després, perquè ja no he seguit l'escena, ha anat a descansar. Les cues, com l'espai, no deixen de ser una convenció. Una idea. Un vector. Això passava al pis de sobre, on m'han enviat a omplir un document que bé em podrien haver donat a baix però que obstinats per la meva salut m'han regalat una classe gratuïta d'esglaons (steps? ).  Quan he tornat altre cop a la finestreta del principi, al costat hi tenia un "yoyas". Un d'aquells que volia convèncer al funcionari que te lo juro que el document és de veritat. Por estas... Però és clar, tota acció comporta una reacció i com més s'alterava el sagal, i s'ha alterat força, més rebuig causava en el noi que l'atenia. 

No sé com ha acabat perquè un cop m'han dit que jo ja estava, he sortit a la velocitat de la llum, perquè és possible aconseguir-la. Perquè és necessària per escapar del forat. Només cal anar a Trànsit i després d'hores voltant per allà dins, quan t'alliberen, fuges sense mirar enrere, corrent molt ràpid, no fos cas que volguessin un altre paper . 

On vas envàs?

On vas, envàs on vas? Però ningú es pregunta d'on véns, envàs d'on véns? Ara que han passat els reis i que al costat dels contenidors de deixalles han crescut muntanyes d'embolcalls, tones i tones d'inútils plàstics i cartrons, potser seria hora d'anar repartint l'esforç. De qüestionar-se el perquè de tan residu inútil i prendre les mesures que calgui per minimitzar-lo. Si bé es va regular l'ús de les bosses a les botigues, unes bosses que en la majoria dels casos eren usades després per a les deixalles o bé per a transportar paquets i no per a matar el pobre dofí despistat o al ornitorinc adormit, no es podria regular la quantitat d'embolcalls que es fan servir en general a la mínima expressió necessària? Ja està bé que facin campanyes per dir-nos com ho hem de fer això de triar, tot i que penso que qui no recicla bé no és per ignorància, sinó que segurament és per desídia o bé per rebel·lia, però bé, que facin campanyes, no fos cas que algú encara desconegués el significat del color dels contenidors. En pocs anys hem aconseguit que gairebé els set milions de catalans esdevinguin operaris d'aquesta gran cadena de triatge i a sobre si no ho fem, ens sentim malament. El súmmum de l'èxit. D'acord que té grans beneficis mediambientals, no ho dubto, però també és cert que potser i només potser, reduint els residus d'origen hi guanyaríem tots. Fins i tot més que triant després. Perquè l'abús és abans, no després. Cal de debò que una poma porti fins a tres embolcalls diferents? O bé que una joguina vagi embolicada dues i tres vegades? O que un aparell electrònic o de qualsevol tipus vagi balder a la capsa i cada component estigui en una bossa per separat? No ho sé. Ho dubto. Però és clar, és més fàcil legislar cap a baix, tocant poc la butxaca de molts, que poc més la butxaca de molt pocs, malgrat aquests pocs guanyin molt i sempre paguin poc, però també és cert que els diners sempre vénen pels de dalt, de baix.