La castanyada dual

Quin dilema. Avui hi havia doble celebració de castanyada. A l'escola i a l'escola del meu fill, i he hagut d'escollir, sobretot perquè avui tenia festa a la tarda. Si hagués estat un altre dia, cap problema, l'obligació mana i el camí fa baixada, però avui, no.
D'una banda, a l'escola fem una petita festa. Una desfilada de moniatos disfressats i un recital de poemes, tot acompanyat amb castanyes i panellets que han fet els nens. És una festa força divertida. A més a més està oberta als pares i fa caliu. Dóna per tractar amb tothom i els nens agraeixen que hi siguis.
D'altra banda a l'escola on va el Berenguer es fa una festa de portes obertes. No es fa massa cosa. Es mengen panellets que han fet els nens i les nenes i les castanyes que torren els pares.
Després de donar-hi unes quantes voltes, m'he decantat per la festa de mon fill. Una mirada il·lusionada i un somriure ample m'han convençut i a les tres l'hem acompanyat i ja ens hi hem quedat -la festa començava a quarts de quatre- per ajudar a fer les castanyes.
Vull creure que els nens i nenes que tinc a l'escola, un cop els he explicat el dilema, m'han entès o això espero. Perquè m'agrada que tinguin la capacitat d'entendre i siguin empàtics. Tot i que no per això els ha d'haver agradat, però a la vida cal prendre decisions i, la veritat, primer de tot, un, és pare.
Així doncs, ja a Calders, quan han sortit els nens i les nenes al pati, la felicitat que ha mostrat el Berenguer al veure son pare a l'escola torrant castanyes ha confirmat que havia pres la decisió correcte. I me n'alegro. Me n'alegro molt. Perquè és important acompanyar un fill i si bé no sempre és possible ser a tot arreu, ser-hi puntualment l'ajuda i li dóna seguretat. Per això crec que he fet bé.

Boletaire

Aquest matí he anat a córrer una estona. Fa un d'aquells dies genials per córrer. El dia és clar i serè, des de Calders es veuen les primeres nevades del Pirineu i l'aire és fred, prou per despertar als pulmons a cada alenada.
Durant tot el recorregut no he trobat un sol tros de bosc sense boletaires. Gent acotada cercant el premi amagat.
Ahir jo vaig fer el mateix i és que en som d'estranys els boletaires. Vaig sortir de casa content, amb un rau-rau a l'estómac i aquella pressa de vés a saber perquè. Els bolets no marxen i de boletaries, sempre n'hi ha, seria impossible arribar-hi el primer.
Després, un cop al tros de bosc que has seleccionat, sempre amb aquells càlculs cabalístics que determinaran l'èxit de la jornada, esdevens alhora aventurer i detectiu. Indiana Jones i Hercule Poirot. Perquè prens una mica de cada. A cada passa inspecciones, cerques, busques. Et mimetitzes amb l'entorn. Si fos bolet, on m'agradaria estar? Sota aquella pineda, segur. És humida, ombrívola i amb força pinassa. Un cop hi ets i veus que no, com si fos un mitjó, gires els arguments i tornen a ser vàlids amb la mateixa certesa d'abans. Si fos bolet, on m'agradaria estar? En aquella roureda del fons de la vall. És fresca. El sòl sense gaires herbes i dur. I així anar provant. En Poirot domina.
Poc després veus una escletxa al sotabosc. Un pam per on no hi passaria ni un conill i et surt la vena aventurera. Segur que ningú hi ha passat per aquí. I t'ajups. T'acotes. T'arrossegues com una serp i passes el petit pas i descobreixes que a l'altra banda està ple d'esbarzers. Però continues. Avances i encara que no trobes res, dónes per bo els teus arguments. Era un bon lloc.
Aleshores, atzarosament, sense haver calculat res, trobes un bolet de barret rovellat que treu el cap. Res, s'insinua entre el fullam. I t'acotes. El mires. I després de veure que no és el maleït de cabra, l'arrenques amb reverència. Mai tens clar si l'has de tallar o arrencar. I el flaires. És el tresor. El regal. I amb delicadesa, amb amor gairebé, el deixes al cistell i quan caminis res serà igual. De tant en tant llençaràs una llambregada al cistell. Mires el bolet amb tendresa. Qui sap si amb passió també.
Ahir, a l'arribar a casa, alegre, orgullós, vaig mostrar els meus trofeus. Quinze o setze rovellons, que un cop passats pel ganivet, fora cucs, en varen restar una dotzena de preciosos. Un èxit de matí.
A la tarda l'Anna em va dir que ells també n'havien trobat uns setze. Però quilos, quina ràbia!

El llarg camí cap a la llibertat

Cal ser valents

Caces de l'Estat veí que volen baix pel Bages. Helicòpters de guerra dels mateixos fent pràctiques per les Terres de l'Ebre. Vaixells de guerra que vetllen per l'estanquera.  Un ministre amb olor de naftalina que reitera el seu interès per l'estat de salut mental dels infants catalans. Vot des de l'estranger impossible. Un parell de dirigents del partit ultraconservador que juguen a fer de policia bo i policia dolent. Una fot clatellada a en Mas de manera barroera i estúpida, l'altra li ofereix un cafè i un cigar. Un consell de ministres que engreixa la podadora que vol retallar els minsos avenços del país. La maquinària propagandística que fa dies que rutlla. I és que la por cal escampar-la. Cal alliçonar-nos. Cal encarrilar-nos.
Falta gairebé un mes per les eleccions i els espanyols -aquests entranyables veïns que fan boniques cançons i ens ajuden a buidar la caixa- espantats per si perden la gallina dels ous d'or, aquella que tenen ben agafada pels mateixos, han començat l'atac massiu per totes bandes. La por, la coacció, la propaganda, la mentida, l'extorsió i l'afalac. Tot de cop. Made in Spain. Testosterona's power.
Perquè si algú es pensava que el camí cap a la Independència seria fàcil, que s'ho tregui del cap. Faran de tot. Ens amenaçaran, ens seduiran, ens insultaran, se'ns rifaran. Passaran per tots els graus necessaris per tal de fer-nos canviar d'idea, però malgrat tot, malgrat els còmputs del nombre de militars que caldria per sotmetre Catalunya -està clar que és una altra tàctica per esporuguir-nos, ens coneixen bé, però aquest cop no tenen en compte el germà gran, Europa- un servidor no només no es farà enrere, sinó que es veurà reforçat en les seves conviccions. Som al segle XXI, si més no en aquest petit racó d'Europa, en canvi, al que de la tortura de braus en diu cultura, qui ho sap. Potser encara són a l'època medieval. A l'època de la Inquisició. Quedar-s'hi, mama por!
Quedi clar. Jo no sóc espanyol. Abans ja ho deia. Sempre ho he dit. Però ara, ja ho mostren ells. Perquè ens tracten com a una colònia, com a uns conquerits obertament. Confirmen el que hi ha. El Partit Popular s'estima els catalans deien avui. I és clar, no en són pas de catalans els seus dirigents, són espanyols. Els altres, els que es fotran la trompada, els Socialistes, que potser haurien de dir quelcom, callen com putes. No veuen estrany això de l'ús de la força per mantenir la Unitat. Tampoc l'atac mediàtic que rep Catalunya per totes bandes. Res els sorprèn. Socialistes? I un rave. Només cal sentir el soporífer Navarro. Per uns minuts en antena o una poltrona faria el que fos. El que fos! Fins i tot deixar l'ideari socialista a casa, a la nevera i vendre el partit.
Nosaltres però, aguantem fort, que queda menys i el país s'ho val.

Quan sigui gran seré...

Quan sigui gran, agafaré una ploma i seré un indi. Minuts més tard, quan sigui gran seré "claveguerer". I també seré cavaller. Amb un cavall i una espasa.
Saps què seré quan sigui gran? Paleta. I aniré amb el Roger a fer de bomber. Apagarem focs i jo portaré el camió. Tu vindràs? Serà un d'aquells amb escala. I tindré una gorra i seré policia. I a la meva cuina, perquè saps què, seré cuiner, faré croquetes tot sol.
I cada dia barrejant present i passat. Oficis i passions. Perquè quan s'és petit totes les portes són obertes. Res és impossible. I sempre és i, mai és o. Sempre sumant. No cal restar. Amb el temps però, les is es convertiran en os. Els grans, cofois, diran que comença a tocar de peus a terra, ara, jo que sóc prou gran, que el farem aterrar. Que l'encadenarem a terra. Seràs bomber o mestre? Cuiner o escalador? I l'apagarem. I anirà escollint. Perquè ja ho diuen, home de molts oficis, pobre segur. I d'això es tracta, de seguretat, de seny. Res de plaent. Res de plenitud. Cal decidir-se.
I anirà tancant algunes portes però poc a poc. Al principi mal tancades de manera que en qualsevol moment les pugui obrir i aparegui de nou la i. Fins que un dia ja no sàpiga obrir les que va tancar. Les claus s'acaben perdent.
Més endavant, anys més tard, ja ni serà ell qui les tancarà, s'aniran tancaran soles i la il·lusió del seré desapareixerà i donarà pas al pragmatisme del sóc. De la seguretat del saber-se.
Avui però, mentre tingui les claus de tots els cadenats, deixem que les is el dominin i que no creixi massa ràpid. El temps ja anirà tancant portes, mentrestant que gaudeixi del món que s'imagina i que les is siguin el seu present.  

Repeteixo, compte amb el llop. Compte amb Convergència.

Veure en Mas al programa Salvados va ser molt aclaridor. D'entrada ens va confirmar la facilitat que té per parlar de manera planera i propera. Té quelcom. Sap fer-se agradable i entenedor. També sembla que és sincer. No es va amagar a cap pregunta, va respondre clar i concís i de manera elegant. Potser sobrava cedir el pas a una àvia quan no venia cap cotxe. Però suposo que són rèmores de les campanyes electorals, que calen i al final surt espontàniament. Costa desprendre's d'aquest ensabonament.
Allà mateix va aclarir que està a favor del dret a decidir i que si aconsegueix majoria absoluta, sigui com sigui, diguem-ne consulta, diguem-ne referèndum, preguntaria al poble català quin futur vol. M'inquieta aquesta reiteració en el tema de majoria absoluta, però bé, suposo que no es farà enrere si suma majoria amb d'altres partits. També va esbossar com era l'estat català que té en ment. Quatre ratlles. Quatre pinzellades. D'entrada, d'eliminar els peatges, res de res. La Caixa mana massa. De l'euro per recepta, malgrat augmentin els ingressos, res a fer. I d'impostos especials, ni tocar-los. Va recalcar i aquí hi estic d'acord, que el castellà és una riquesa pel país i suposo que ja es trobarien fórmules per tenir-ne cura sense que ofegués el català. Però en general, un esbós inquietant. Ara bé, el programa, lluny de desil·lusionar-me, em va esperonar. Perquè va ser un programa aclaridor. Una part de la campanya la basa en el fet de que si treu majoria absoluta -si suma amb Esquerra i CUP, no ho farà?- farà un referèndum. Per tant, veient que les seves polítiques són totalment agresives amb els que menys tenen, caldrà fer un pensament. Cal votar un partit que a més d'assegurar el referèndum i si s'escau la Independència -ja n'hi ha que ens ho garanteixen i ens han donat amb els anys més mostres que ells de la seva coherència- cal votar un partit que pensi amb les persones. Amb totes les persones, no només amb les més solvents. Si l'únic aspecte llaminer d'en Mas és el de promoure un referèndum i aquest ja me'l garanteixen altres partits de l'arc parlamentari, aleshores tinc clar a qui no votaré. Sobretot perquè memòria tinc la que tinc i el que si que recordo són les retallades, les càrregues policials, els casos de corrupció i el tarannà amiguista d'aquest partit de l'oasi català.
No ens enganyem, la pastanaga avui és el referèndum, però el país que volen és el de sempre, escanyant als mateixos i la veritat, que m'escanyin en català o en castellà, m'ofega igual. Per tant, com que d'opcions n'hi ha, votaré esquerra, esquerra catalana. La que a més de garantir-me el dret a decidir, em garantirà els meus drets com a ciutadà, no com a súbdit o mà d'obra.

Mai es retalla a gust de tothom

Calders, juntament amb d'altres ajuntaments, es proposa compartir secretari. Sembla que per qüestions d'estalvi, una raó ben lògica tenint en compte els temps que corren. Però en comptes de tranquil·litzar-me i alegrar-me aquesta notícia, m'inquieta. Em deixa intranquil.
El secretari és la figura legal de l'ajuntament. És la persona que vetlla perquè tot allò que es fa en un ajuntament estigui dins de la legalitat. Per entendre'ns, és qui vetlla que no es traspassi cap línia vermella i tothom compleixi les lleis. Darrerament ja havien disminuït les hores d'aquest a l'ajuntament. Un parell d'anys enrere el secretari treballava quatre dies a la setmana. Més endavant passà a dos i a partir d'ara, doncs menys, ja que si cal repartir una persona en tres ajuntaments, toca a una mica més de dia i mig.
Segurament hi haurà algú que omplirà aquest buit si cal, segur. Però l'única persona formada en matèria legal a l'ajuntament i reconeguda és aquesta. És el professional de l'ajuntament, els regidors o fins i tot l'alcalde, no n'han de saber res de lleis. Tenen el secretari que és qui els orientarà en la seva tasca i qui vetllarà perquè es compleixin aquestes.
La seva feina és assessorar en tots els camps, des de donar llicències d'obres i d'activitat, fins a aspectes legals d'ordenances, d'accions de govern o validar les decisions preses o refusar-les. Fa de rails per tal de que l'equip de govern o l'oposició no descarrili. En cas de que el seu assessorament no es tingui en compte, aquest fa un informe en que pot posar en dubte la tasca de qualsevol i per tant, és potser la persona que, si fa bé la seva feina, treballa més pel poble. Ja que ell es regeix per unes regles clares i està fora -repeteixo, sempre i quan faci bé la seva feina- de tota feblesa conciutadana. Té la llei com a coartada i no té necessitat de ser agradós amb ningú. Vetlla perquè el marc legal es respecti.
Per tant, abans de retallar, jo, tot i que no estic al seu lloc ni sé de quins números parlem, hagués retallat per altres bandes, per d'aquesta manera tenir sempre les esquenes ben cobertes. No fos cas que els llagoters de l'entorn m'enceguessin i perdés el món de vista. Si és que realment m'interessa ser legal, és clar.

Votem Independència... Com sempre.

El 25 cal decidir. Cal fer un pas endavant, però compte, no ens deixem enganyar. No ens deixem seduir pels cants de sirena. És el moment de fer un pas ben llarg cap a la llibertat de decisió. I està clar que votar a Convergència és llaminer. I tant. Més d'un de llibertari té dubtes i tremolors a l'hora de posicionar-se. Mai a la vida Convergència havia estat tan clara, mai. Ni tan convençuts. Ara sembla que van de debò. Que faran cas a allò que demana el poble i es deixaran de putes i ramonetes, de coves i peixos, de braç i màniga i potser, d'interessos econòmics. Qui ho sap.
Diuen, canten i refilen que ara van de debò. Que s'ha acabat, malgrat l'hemeroteca els contradigui, tots tenim un passat. Ara, diuen,  ja saben què cal fer i la propera estació, abans de la Independència, que arribarà, és el referèndum. La consulta. I sembla que s'ho creuen.
En Mas parla bé, és un gran orador. Convenç i de moment, cosa rara en aquests convergents, es manté en el seu discurs, més o menys i repta als espanyols. Malgrat els atacs, els insults i les pressions. Els parla amb serenor i seny. Amb fredor. Ja m'agrada, ja. Oi tant, que sí. Sembla que finalment tenim un convergent -espècia única?, convergentus rarus- que diu el que fa i potser, temps al temps, fa el que diu. Ja ho veurem.
Però no ens il·luminem. No cal adorar-lo com a un messies per ser coherent,  per fer allò que diu. Ja va bé, sí senyor que no ens enganyi. Però compte que no perdem bous i esquelles pel camí
Les altres opcions independentistes segueixen vigents. Potser més encara. No cal votar en Mas per aconseguir arribar a Ítaca. Ans al contrari. Cal reforçar les alternatives que sempre hi ha hagut per empènyer'l a seguir endavant. Veient que té el camí clar i que de moment el segueix sense arronsar-se, val la pena seguir apostant pels partits independentistes d'esquerra. Els que vetllaran perquè faci allò que diu. Aconseguim la llibertat tots plegats i si a més a més aconseguim un país més just -desenganyeu-vos però convergència no en farà bandera de la igualtat- , ja no ens caldrà esperar a les properes eleccions per tombar-los. I sinó, després ja acabarem de definir quina Catalunya volem. Però sobretot, sobretot, sobretot, no ens perdem. L'única majoria que cal per ser independents és parlamentària, no de partit. D'aquesta manera el país i tots en sortirem guanyant. Pensem-hi.