Seguim retallant

És indignant. L'anunci que la Generalitat no faria front al pagament de les entitats socials concertades és menyspreable. D'entrada perquè va dirigit a qui va dirigit. A aquelles entitats que tenen cura dels més necessitats. I és molt fàcil. És un atac fàcil. També és deslleial -mot que fan servir sovint per parlar de Madrid però que ara els hi escau d'allò més bé- perquè l'anunci arriba un dia abans del cobrament. Així. Com si no ho sabessin. Com si no fos una decisió presa amb temps. Proveu vosaltres de no fer front als vostres compromisos. Atreviu-vos. Només pensar el que deuen estar pensant i passant els professionals que aquest mes no cobraran i sense previ avís, amb només vint-i-quatre hores d'antelació se n'assabenten, em revolto. No cal dir que a més dels professionals els primers perjudicats seran els beneficiaris d'aquests serveis. Avis, discapacitats, drogoadictes en tractament... Uns sectors vulnerables per diversos motius. I veient això, sentint l'anunci, em penso que és just reclamar la dimissió d'algú. D'algun cap pensant, si és que n'hi ha, perquè els polítics que tenim no deixen de ser gestors i pel que es veu no saben fer bé la seva feina. Vaja, no gestionen o si més no només gestionen per a quatre dels seus i per la resta, ho fan amb els peus.
Sóc dels que em queixo de les retallades perquè crec que es fan malament, però també sóc conscient del malbaratament de recursos que es fa per totes bandes. Però no sempre han de pagar els mateixos i tampoc s'hi valen sempre les mateixes excuses. Per això m'indigno. Perquè trien el camí fàcil, el menys compromès, rebaixen el sou dels funcionaris, fins i tot els treuen una paga, neguen concerts, retallen serveis, creen taxes i tot i que aquestes mesures van a estalviar i recaptar més, no se'n surten i seguim igual o pitjor. Mentre, ells no assumeixen responsabilitats i uns determinats sectors, afins al govern -Abertis, La Caixa, Repsol... - segueixen enriquint-se i d'acord que amb un pacte fiscal o amb la Independència tindríem més, però cal gestionar-ho bé, perquè no hi ha diners que tapin un mal gestor.

Ara perdre les energies amb el Pacte Fiscal?

Construcció subvencionada pels ciutadans de Catalunya

Fa de difícil solució. Avançar cap al pacte fiscal és poc menys que creïble. Que ens interessa, segur. Que el necessitem? Tant com l'aire que respirem. Però potser aquest cop he de donar la raó als espanyolistes del Pp i de Ciutadans quan diuen que ens estan enganyant. Però no perquè la proposta no sigui bona i necessària. Tampoc perquè ens presentin una cosa impossible. Sabem de segur que a Madrid el passaran pel ribot, si és que l'escolten. Ja ho van fer amb una majoria més que aclaparadora de l'Estatut i la reacció d'aquí fou, tèbia direm? Més que res per no dir que va ser patètica. Victimista. De vassallatge. Ploranera. Ep, la política que el carrer bullia. Sort d'Òmnium! Però no és per tot això, no. Senzillament perquè estan marejant la perdiu. Pacte fiscal, pacte fiscal... Parlem en plata. El que ens cal és la Independència i res de pactes fiscals, perquè si som independents ja no ens caldrà pactar amb qui ens oprimeix i decidirem si volem enviar diners a Espanya o Uganda, que dit sigui de passada, sembla que tenen un tarannà més dialogant. Segur! O si volem perdre a futbol als jocs olímpics amb Japó o Hondures, com ells, no?
I mentre parlem d'allò nostre, tothom hi diu la seva. Tothom garla. Sembla un acudit, per exemple, que els socialistes bascos, els del concert, diguin que si Catalunya té un concert es trencaria l'equilibri de l'Estat. I és clar. Aleshores potser les mirades es girarien cap a ells i els caldria afluixar la mosca. Però com sempre, els catalans, uns rucs i mentrestant, els socialistes d'aquí, si és que els del PSC se'ls pot dir d'aquí, amb un peix bullit al capdavant, sense idees ni solucions. Anar escalfant cadires i a cops de colze per pujar.
Potser aviat, el president, amb il·lusió, això sí, de tant voler quedar bé amb tots -Abertis, La Caixa, Unió, Madrid... - descobrirà que s'ha quedat sol i malgrat pensi que és la idea del pacte fiscal el que no convenç, li haurem d'explicar que no. Que és una idea obsoleta, que les energies les destinem a d'altres objectius més ambiciosos, que ara avancem cap a la Independència amb pas ferm, amb ell o sense ell.

Poboleda

Quan comences a buscar els orígens entres en una espiral que es fa difícil d'aturar. Una branca de la família, la Cañisà, ve d'aquest petit poble del Priorat, a peu del Montsant. Hi viuen unes 350 persones i per arribar-hi cal seguir una carretera estreta i serpentejant des de Falset o bé una altra des d'Alforja menys marejadora però també zigzaguejant. Si vinguéssim d'Escaladei ja seria una altra història.
El més curiós, suposo que és perquè feia temps que desitjava anar-hi, és que només passar el collet abans del poble ja m'hi vaig sentir a gust. Potser perquè m'agraden els pobles petits, potser per l'entorn o qui sap si pel que esperava trobar-m'hi. El cert és que em va enamorar. Enmig de camps i boscos el poble s'alça retallat amb el Montsant de fons. Unes parets verticals que conviden a passejar-s'hi. La majoria de camps són de vinyes, tot i que també hi ha força oliveres i algunes nogueres. Els boscos com arreu, pins esquitxats d'alzines i el sòl, de pissarra, sec i polsegós. Molt sec. Més polsegós. S'hi veu poca aigua, excepte un fil platejat que baixa a tocar del poble, riu n'hi diuen, amb uns peixos força grans on s'eixampla. L'aridesa suposo que és també per les dates. El sol peta fort i qualsevol gota d'aigua que surti del guió, ràpidament s'evapora i potser per aquesta manca d'aigua i la lluita per sobreviure que han de fer les vinyes, els vins d'allà són forts, amb personalitat, gustosos i amb un color, els negres si més no, intens. Granat. L'oli, tres quarts del mateix. Aromàtic, contundent. És un bon indret per perdre-s'hi uns dies i més si descobreixes que tens parents llunyans allà i t'ajuden a anar descabdellant el fil de la història familiar.

Una tarda al riu

Cranc americà tornant al riu

L'altre dia a la tarda amb el Valentí i els nens vàrem anar al riu, al Calders. Salabre en mà i galleda a punt. Vàrem estar voltant per tots els tolls, sota el castell. Apartant algues i llenties d'aigua i al final, després de voltar força, encara feia calor i suposo que el millor que es pot fer quan fa calor és estar a sota l'aigua ben quiet, vàrem poder caçar uns quants crancs de riu que deixàvem a la galleda. Crancs americans. És tot el que vèiem d'entrada, a més dels esquitxos de les granotes fugint només olorar-nos.
El Berenguer i la Mariona encuriosits ficaven el nas gairebé fins al fons de la galleda. A dins, nedant a tocar dels crancs, hi havia uns quants capsgrossos caçats per atzar, un parell d'escarabats d'aigua, encara més atzar, i uns quants cargols de riu. Qui sap d'on venien. Al final els tornàrem a llençar a tos al riu.
La veritat és que es fa estrany trobar res al riu ja que només al remoure un xic l'aigua, puja un fang negrós i una ferum de claveguera que tomba. Potser és perquè són tolls estancats o potser perquè l'aigua que baixa, depenent de si a Moià posen en marxa o no la depuradora, és més o menys neta, però el cert és que malgrat vall amunt no hi ha massa pobles, l'aigua encara baixa massa bruta. Prou per fer bromera on salta rabiosa i poc per mullar-se els peus. Una estranya combinació.

Ai, Caixa Penedès

Primer Caixa Penedès em va enviar una carta dient-me que havia finalitzat amb èxit la integració dins del grup BMN ( Banc Mare Nostrum ) en el que compartiria viatge amb Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra. És igual que la triés perquè era catalana. Més endavant, per tal de donar-me un millor servei, m'enunciaren que la sucursal que hi havia a Artés, a tocar de casa, es tancaria. Per donar-me millor servei, repeteixo i que a partir d'aleshores m'atendrien gustosament i efectiva a una altra sucursal. A més a més, per tal de que encara ho fessin millor, no m'atendrien a la sucursal que tenen a Sant Fruitós, que és a prop o a qualsevol de les que tenen als afores de Manresa, no. M'atendrien en una de les del casc urbà de Manresa. Ben bé al rovell, més o menys. Sí senyor. Això és un bon servei. I mira que jo, tot i empipar-me fa temps una mica pels sous astronòmics de directius de l'entitat, d'altra banda estafadors com la majoria dels banquers, vaig pensar que també era perquè em donaven bon servei i se'l cobraven, per això mai els vaig repudiar. Ves! Em semblava que era una entitat de la terra i de fiar, malgrat alguna cosa que feia ferum. Però quina entitat no put una mica avui en dia i potser aquesta pudia menys. Ara, avui, després de rumiar-hi, he pensat també ser com ells, ser un bon client. Ser un dels seus millors clients i per això, si a partir d'ara em busquen, em podran trobar en una altra entitat. Per millorar el servei. A partir d'ara seré un dels seus millors clients i si mai la nova entitat fa jocs estranys o més ben dit quan els faci, perquè els farà, doncs res, a canviar de nou que mai ens hem promès amor etern.  

Cambra d'Ase ( 2.750m.) i Torre d'Eina ( 2.850 m.)

Circ del Cambra d'Ase

Diumenge vàrem anar amb la Montse a fer el Cambra d'Ase. La idea era pujar per la canal del mig per tal de prendre mides pel proper hivern anar-hi amb esquís.
Vàrem sortir de l'estació d'esquí de Sant Pere dels Forcats a la Catalunya Nord. L'estació es troba a uns 1.500 m. d'alçada. Seguint marques grogues i entremig de les pistes vam anar pujant fins al circ del Cambra d'Ase.
Allà, per la tartera de la canal del mig vàrem enfilar fins a dalt del cim, tot passant pel costat i valorant, la Canal de Vermicelle, per on es puja a l'hivern quan està nevat. La veritat és que es veu força dreta, encara que quan t'hi acostes la cosa es va aclofant. Qui ho sap, potser sí que ho remuntarem amb els esquís a l'esquena.

Dalt del cim

Ja a dalt del cim i veient que era d'hora, vàrem decidir anar fins a la Torre d'Eina, un cim que està a tocar de l'Olla de Núria i que per tal d'arribar-hi no cal perdre gaire alçada. Fet i fomut una horeta més.
Un cop fet l'altre cim vàrem desfer el camí altre cop fins al cim del Cambra d'Ase i després vàrem baixar pel llom, passant pel Pic de l'Home Mort i de nou fins a les pistes. En aquest tram ens vàrem trobar un parell de dones franceses que ben desorientades, malgrat el mapa i el llibre que portaven guardat a la bossa, anaven en direcció contrària a allà on volien anar... Déu n'hi do.
Bé, va ser una matinal molt divertida i entretinguda. Des de dalt unes vistes immillorables de la Cerdanya, una sortida més que recomanable. Al final surten uns 1.200 metres de desnivell positiu però que es fan força bé.

Testament

Si mai em moro en aquesta vida, llenceu-me al castell de Calders, a tocar d'un garric. Busqueu un racó a migjorn, prop del que en queda de Santa Maria, i abans no marxi la poca escalfor de la darrera flamarada, del foc que purifica, avoqueu les cendres del contenidor. A peu de cingle, mirant endavant cap a la vall oberta pel pas constant del Calders. Reptant les Abrines.

Si mai em moro en aquesta vida, deixeu que me'n vagi lliurement. Deixeu que me'n vagi des del castell. Allí l'aire s'hi arremolina capritxós i la caiguda generosa ja farà la resta. Una part, qui sap quina, potser surarà empesa pel suau vent de marinada fins al roquissar proper, sota el mirador, on acaronaré dolços almesquins. Bella flor que tot ho sotja i el cap acota. I potser d'un escorpí em faré amic. Mentre, un altre bocí, afortunat també, ves sinó, planarà fins al riu, on el seu serpentejar platejat em portarà a veure la terra que tant he estimat. Entre salts i cabrioles, esquitxos i gorjades, passaré per llocs centenaris, indrets d'adobers o la llarga ferida de la terra industrial. No sóc pas fill d'aquí, però aquí trio viure.

I amb sort, car el cos ja no m'aturarà i mil bocins seré, tot ho abastaré. Altres flocs, l'aire és enjogassat i fet a la seva, desfaran el camí i a tocar del Campà, entre camps segats o verdejants, muntaran pel Cargolaire fins l'Erola. Zigzaguejant pel corriol, entre farigoles i romanins, resseguint el rocam, escapant de cordades. I dalt de tot, un de sol restarà, qui fos el sortós que es quedés per sentir les nobles històries de l'Alzina. Històries alegres i tristes, històries d'amors allà segellats i guerres passades, narrats tots en llengua mil·lenària. Però cal fer via. El vent empeny, així doncs, deixant enrere l'afortunat, d'altres volves faran camí. Cap al nord o cap a l'oest, tot buscant on anar a raure. Mil indrets on acabar, mil indrets on començar. Calders és ple de raconades. Calders és riquesa a cada camada.

Si mai em moro en aquesta vida, deixeu-me ser també la darrera volva. La que empesa per l'aire càlid o el vent gelat, per l'alè d'estiu o la glaçada hivernal, remunta la carena i cara a cara orgullosa saluda el Pirineu. Tant me fa si és blanc o marró, la seva silueta ja em serveix de conhort i mentre voli per sobre dels caps atabalats de problemes temporals o de pinedes que tot esquitxen, de reüll, d'esquitllentes, una ganyota al Montcau o a Montserrat, és igual a qui dels dos. Ambdós s'ho valen. Ambdós ens vigilen.

Si mai em moro en aquesta vida, mireu al cel de Calders, que un somriure us esbossaré

enmig de núvols flonjos i un silenci ple de sons.