Va nevant

A fora neva. Tot el dia ha estat nevant, només al migdia el sol ha tret el nas. I no para.
Les volves van caient incessantment. Unes de grans, d'altres de minses. Difícilment en trobaríem dues d'iguals. De vegades sembla que tinguin pressa, que pesin una tona, d'altres sorprèn la seva lleugeresa, remunten el vol una vegada i altra, com si temessin tocar el terra i agonitzessin. I quan es fa fosc, només a tocar d'un fanal veus nevar, veus anar les volves seguint un vent capriciós, empenyent-les o frenant-les. Es diria que neva de costat, de tort i de dret, mai se sap. Però la lluminària torna la neu càlida, agradable. I sortiries a tocar-la, a acaronar-la. Però saps que no t'esperarà, abans l'acaronis, es fondrà.
Regna el silenci. Un silenci funest. Ni un so. Tot queda esmorteït amb la neu. Només el cruixir agradable de les teves passes quan et mous.
I encara segueix nevant. Els arbres fan equilibris amb pams blancs que els colguen, que una ventada o una volva de més, faran caure i començaran de nou. Vinclant-se, com si saludessin el teu passar.
A casa si neva ho aturem tot. Res va. Aquí, a la Val d'Aran, nevar és el pa de cada dia. Ningú s'atura a obrir la boca mirant enlaire per caçar un bocí de cel glaçat, només algun nen divertit, encara somnien i els demés, passen ràpid, amb passes curtes i el cap cot. Apressats a enlloc, però sembla que créixer és fugir també dels plaers d'infant.
Avui ha nevat tot el dia, però un vidre em separa del fred. A una banda hi ha benestar, a l'altra, qui ho sap.
Neva, potser demà pararà.

Mirem-ho amb ulls d'altri

Ja fa temps em va caure a les mans un llibre inesperat. Un llibre d'Albert Benet i Clarà dit Història de Manresa, dels seus orígens al segle X. Va ser un encontre casual, després d'anar cercant informació de l'època, em van deixar aquest llibre. Un llibre referenciat a molts articles però que poc pensava que el trobaria.
Estic cercant informació d'aquesta època de Calders i dels voltants -permeteu-me la llicència de qualificar Manresa de voltants de Calders - i la resposta m'arribà amb aquest volum. Bé, i un altre que parla de Sant Fruitós a l'Alta Edat Mitjana. És una època on trobar material, si no n'ets expert, és força complicat, ja que gairebé tot es basa en documents i aquests són indestriables pels profans en la matèria.
La sort però, és trobar una anàlisi feta de manera planera com la que es troba en aquests llibres. Narrats clarament i apasionada, de fàcil comprensió i interpretació per als afeccionats.
A partir de la seva lectura he anat coneixent indrets que no sabia que existien i els he anat a visitar. Des de la Torre Ximberga a Olzinelles, passant pel Montpeità, a la Planca, el Todesind o a la Manresana. Cal dir que no sóc pas del Bages i potser per a algú d'aquí, li pot semblar trivial el què comento. Poden ser indrets habitual en el seu imaginari. Ara, a mi m'està fent descobrir indrets apassionants i amb el coneixement, arriba l'estima i a l'hora la decepció, ja que descobreixo com en som de deixats i la poca cura que tenim del nostre patrimoni. Tenim una riquesa envejable d'indrets plens d'història i els oblidem, els arraconem. Només els valorem quan els veiem amb ulls d'altres.
Quan vivia a Prada, indignat vaig descobrir que part del claustre de Sant Miquel de Cuixà era al Cloisters Museum, però veient com tractem el nostre patrimoni, com el mimem, qui sap si és millor que estigui allà cuidat que aquí fonent-se. Malgrat la ràbia que fa, allà, si més no, el valoren.

Vull escriure

A vegades em sento sec. Perquè és una sensació. Em poso davant de l'ordinador i res. Moltes ganes d'escriure però la musa està d'afterhours. Amb caparra i arcades.
I jo ja prou que ho intento, però ella que defuig la meva crida. Sobretot si és per escriure llargament. Per escriure quelcom més trenat, res de deixar fluir els pensaments, res de deixar néixer vivències. Odia els escrits que no siguin espontanis, ja siguin de feina, ja siguin novel·lats.
Prefereix el relat curt, el relat vomitat, aquell que escups davant de l'ordinador sense gaire forma però que poc a poc, sense proposar-t'ho o potser perquè tampoc t'havies posat massa objectius, surt fàcilment. Amb això és generosa. Sempre comprensiva.
I descobreixes que quan vols narrar quelcom més estructurat, aleshores la mala bèstia està als reservats i no vol sortir malgrat la súplica que li llences. Tant li fa, carpe diem, sents que diu.
Però hi ha d'haver moments de tot, del viure el moment i de l'anar fent, però ella no t'entén, avesada a ser l'estrella d'arreu al moment.
Aquesta setmana diverses vegades m'he posat davant de l'ordinador i tan sols una ratlla espurnejant em reptava maliciosament i l'he fet córrer, davant de mots, davant d'històries de tots colors, però al final, més tard o menys d'hora, l'he vist anar enrere, menjar-se els mots i deixar-me de nou la pantalla immaculada, neta. Verge. Espurnejant.
Però què hi farem, cal que la musa ens atrapi davant de l'ordinador, car si ho fa en altres moments, les paraules fugen rabent.
Quan corro, quan condueixo, quan camino, històries s'encreuen al meu camí però instants després, només em queda el gust dolç al paladar i aquella sensació de que quelcom ha marxat. I maldo per recordar, maldo per recuperar, però ja és massa tard, sempre la trobo a la barra amb un gin tònic flirtejant amb aquella mirada seductora desafiant, muda, callada funestament.

Una flor d'ametller al febrer

Quant de temps li queda? Poc, molt? Qui ho sap, potser aquesta mateixa nit una glaçada la malmetrà i tot i això, malgrat que encara no som a la primavera i el seu futur és incert, ha sortit, ha decidit aparèixer. Aprofitar una pujada de les temperatures per brotar.
Ella té la sort que la seva aposta no serà en va, car una foto, un retrat, l'ha immortalitzat i perdurarà llargament a la xarxa.
Passàvem per allà, tranquil·lament, amb els ulls oberts i l'esperit despert i sota el camí, al marge d'un camp, hi havia un ametller florit. Bell enmig d'un camp ple de brots tendres. I no ens n'hem pogut estar. Hem deixat a terra les bicis i ens hi hem atansat. Durant una estona hem gaudit de la seva bellesa i de la seva fragància.
I la veritat, segurament ens hem fet un regal mutu. Nosaltres aprofitant la seva presència, ella, per quedar immortalitzada. D'aquesta manera hem donat fe de la seva existència i es podrà afirmar del seu pas per aquest món, ja que només podem assegurar que hem existit si algú en pot donar fe.
Així doncs, tal dia com avui, una flor d'ametller, ha saludat els darrers raig de sol bellament i nosaltres hi érem.

Una setmana negra pel país

Avui és un dia doblement trist pel país. Un dia negre.

Al nord mor un dels referents de la llengua. Jordi Barre. Al sud, tanquen les emissions de TV3 per qüestions polítiques. Per feixisme institucional. Per raons lingüístiques.
Una, llei de vida, l'altra llei d'estat. Ambdues, unes grans pèrdues.
Jordi Barre cantava en català, vivia i pensava en català. D'ell sortiren cançons que canten generacions de nord-catalans que malgrat no parlar la llengua que els és pròpia, pel treball implacable i impecable de l'Estat Francès, les senten seves i s'emocionen sentint-les.
Ja sigui amb "els hi fotrem" al camp de la USAP o amb el "Parlem català". Dues clares declaracions d'intencions.

Jordi Barre fou un incansable lluitador. Als seus 90 anys encara cantava a ple pulmó si la proposta era bona, ja fos per ajudar a les escoles catalanes La Bressola, ja fos per esperonar l'equip nord-català.
Fa uns anys, juntament amb Gerard Jacquet, Maties Mazarico, Albert Bueno i d'altres cantants nord-catalans, va fer un concert per recaptar fons per la Bressola. De fora estant donava una sensació de fragilitat, de persona que està ja a les acaballes. Més com el mestre que és convidat per deferència pels seus deixebles que per un cantant amb mèrits propis o que pugui oferir res més.
El concert fou en general molt emotiu, però quan sortí en Jordi Barre, es feu un gran silenci i dalt de l'escenari mostrà una força i un dinamisme instants abans impensable. Cantà sense micròfon perquè aquest s'espatllà i aconseguí sobreposar-se a la sala tot captivant als presents.
Encara avui quan sento certes cançons se m'ericen els pèls d'emoció. I fins i tot, se'm negaren els ulls al saber-ne la notícia.
Entre vestidors va parlar amb els mestres allà presents, de manera molt propera i cordial, mostrant-se obert i agradable, un personatge entranyable, un veritable cavaller.
De l'altre, del que ha propiciat el tancament de TV3, què n'hem de dir? Que li agraden els rellotges cars? Que vesteix bé? No ho sé, però sembla que poden fer tot allò que volen i no passa res. Semblen gaudir d'una immunitat excessiva. Ara, tard o d'hora pagaran els seus excessos, segur.

Torna a ploure

Cau la pluja. Llisca mandrosa vidres avall. Al cotxe fragments de realitat en un anar i venir. Camins d'aigua que mai arribaran al final, a tocar del destí, són esborrats d'una passada. Sense miraments.
Aquests dies vas menys en cotxe, només la meitat. Conscient del camí que fas seguint la línia blanca que et marca els límits del teu sender, l'altra, mirant les gotes capritxoses abans l'implacable neteja parabrises no les desplaci. No les aparti del teu camí. De fons les veus de sempre. La cantarella coneguda que t'agombola dolçament.
El vent anirà deixant altres camins d'aigua, uns vorejant el traç de l'escombreta, altres escapçats un i altre cop, que tossuts, tornen de nou a refer el camí fins al mateix final.
Cau la pluja. Semblava un record llunyà. Només pantans plens ens parlaven de pluges de no fa gaire, però la memòria del plogut se'n va amb el sol. Només cims emblanquinats ens recorden que plou de tant en tant. Però cal mirar enlaire i no sempre alcem els ulls.
Ens avesem a acotar el cap. A mirar a terra o pam enllà i només una sotregada, una sacsejada ens desperta la memòria. Ens desperta els anhels i ens adonem que un dia plogué.
Benvinguda la pluja que ens fa alçar la mirada. Altrament plogués arreu i ens alcéssim amb la mateixa facilitat. Però la memòria és despistada.
I malgrat tot, cau la pluja altre cop.

Pic de Pessons ( 2.864 m. )

Havent sortit de la canal dels Isards.

Avui hem anat de nou cap a Andorra, a fer el Pic de Pessons des de Grau Roig.
Ha estat una sortida molt divertida, circular. Hem pujat per la canal dels Isards i hem baixat per una pala de neu al costat del Pic d'Ensagents.
La neu no estava massa bé, tot i que n'hi havia, que és el què ens interessava. Hem trobat pujant trossos de tot; neu crosta, glaçada, pols i baixant gairebé només neu primavera.
Per la canal, que no li toca massa el sol, la neu era dura i veient que la cosa trempava, mentre el Dani anava fent voltes Maria una rere l'altra, jo he preferit calçar-me els grampons i pujar recte.
D'una banda perquè s'estrenyia a més de trempar i de l'altra perquè encara me'n refio més que dels esquís.
Gairebé a la sortida de la canal al Dani se li ha bloquejat la fixació en una de les darreres i més exposades voltes. Ha caigut uns metres però s'ha aturat bé. Després ha acabat de pujar amb els esquís a l'esquena i anar fent escaleta.
Un cop al coll ja s'ha acabat tota la dificultat de la sortida. Amb clapes de neu i clapes d'herba, el cim és cara sud, hem acabat de coronar-lo i després de ganyipar, hem anat a buscar una pala per baixar.
No ha estat una baixada gaire divertida, ja que la neu era a dalt crosta i a mesura que baixàvem s'anava tornant primavera. Al tros dels llacs hi havia força neu pols, tot i que quan hem entrat al bosc s'ha anat tornant primavera.
Ara bé, el lloc fantàstic i el dia, d'aquells genials. Un dia d'hivern fred a l'ombra però que s'està bé al sol i amb un cel sense ni un núvol. Vaja, un dia perfecte.

Dalt del cim