El dia de reis

En un dia com ahir, quan a la mirada dels petits hi veus aquelles espurnes d'il·lusió i felicitat, recordes quan a tu també et passava aquest neguit incontrolable. Aquest sacseig difícil de frenar i encara avui veig algunes d'aquelles joguines que em varen fer somniar, les palpo i torno enrere en el temps. A la il·lusió del moment o al desengany de la realitat.
Una de les primeres joguines que recordo era una ambulància blanca. Una vella Seat amb la creu roja pintada a la porta del conductor i de l'acompanyant. Per darrera, on hi hauria un tub d'escapament si hagués estat de veritat, sortia un tub de plàstic ple de fils de coure fins al comandament, una caixa blava amb un petit volant i una palanca. Un cop el cotxe s'engegava havies de caminar rere seu per dirigir-lo. Hores i hores passejant per casa. Cofoi conductor d'ambulàncies.
Un altre any una consola. Bé, si més no s'hi acostava. El joc era molt senzill, tant, que al final em decepcionà. Anava d'una motocicleta que havia d'anar saltant obstacles. La pantalla un vidre. La motocicleta una peça basta de plàstic, com els obstacles que giravoltaven enganxats a una cinta. Quan saltaves els obstacles, el comptador, si els tocaves, s'aturava uns instants mentre de la màquina sortia un soroll enrogallat. Més endavant vaig descobrir, potser al cap d'unes poques partides, que no calia saltar, que deixant les palanques immòbils, la partida seguia i puntuaves menys, però a la llarga, com que no perdies temps entre salt i salt, feies més punts. Un dels primers desenganys..
Més gran, un cop la nit màgica era menys màgica, però igual d'esperada, perquè el vel misteriós ja havia desaparegut, anàvem amb l'avi a comprar el seu regal. Era l'únic que se'ns emportava a la botiga, els demés, no gosaven. Cada any el mateix ritual. A la tarda, havent dinat, sortíem  i anàvem a qualsevol botiga de joguines de Sabadell. Entràvem i ell, s'enretirava un xic i ens cedia el protagonisme. A triar i remenar. Sabíem, perquè així ens ho transmetia, que podríem haver agafat qualsevol cosa i mai n'abusàrem. La mateixa llibertat d'elecció feia que ens moderéssim. Saber això ja era el regal, l'objecte, l'excusa. Així de senzill. Així de fàcil. Normalment sortíem amb enormes caixes de Tente, un joc de construccions i el guardàvem fins l'endemà quan l'obriríem i ens passaríem la tarda de reis muntant vaixells o el que fos.
Sempre m'han agradat els regals, tot i que des de fa poc, potser em fa més il·lusió veure la felicitat a través dels ulls del meu fill, com se li il·lumina la cara quan obre un regal, que rebre'n jo mateix. És un gaudi constant. Abans quan fa hipòtesis, mentre, quan comença a veure allò que el paper esquinçat deixa entreveure i al final quan el té al davant. No cal que sigui un gran regal, senzillament allò que demana, com quan anàvem amb l'avi i ens feia sentir grans. Grans i escoltats.

Caminant per Calders

Avui hem anat amb els del Centre Excursionista de Calders a veure el recorregut per la caminada d'hivern del poble. Fa anys que més o menys anem preparant caminades tots junts, però avui era un dels primers dies que hi anàvem pràcticament tots i amb nens.
Hem començat a mig matí i malgrat l'hora, quarts de deu, cap a la fondalada a baix al riu el fred era intens. Però un cop enfilaves cap a la carena deixaves enrere la humitat i la fredor, potser també per l'hora ja més avançada, és cert i la temperatura esdevenia més agradable. Al final ha estat una excursió força divertida, on he descobert nous corriols i algun camí més ample. A més a més, i això sí que és novetat, els tres marrecs, d'entre 2 i 5 anys, han fet un bon tros caminant. Pla i baixada, és clar, però no li resta mèrit. Tot és començar.
Al arribar a casa he entrat amb un somriure enganxat a la cara d'orella a orella difícil d'esborrar, una agradable sensació de felicitat, perquè aquesta equació, amb amics, fills, excursió i un bon dia, és infal·lible. Sinònim d'èxit assegurat.

Sempre aprenent

- Tonto. Ai, perdó, m'he equivocat. Tonto. Ai...
I com a primer pensament, com un raig, com una fuetada, gravat en foc, surt un d'on ho ha tret? De casa segur que no. I passats els primers instants d'astorament, un dolor punyent, com aquell primer dolor per la primera malaltia, però més profund, s'instal·la al teu cor. Perquè et sents ferit. Estàs ferit. De res serveix recordar-te que les paraules per a ell no van carregades amb la mateixa motxilla que per a tu, amb els mateixos significats. Ho has viscut milers de vegades amb d'altres infants però l'afecte t'ennuvola el criteri. Malgrat no deixi de ser una paraula més, com planeta o tardor i el significat li atorguem els demés, una tristor agre se t'instal·la ben endins i durant uns instants et sents tocat. Tocat i enfonsat. Però tenir fills és això, cada dia una prova, un aprenentatge i ben cert que tot ens enforteix i que de tot se n'aprèn.
Saps que malgrat el dolor sembli que durarà, l'amor que sents l'esborrarà aviat i posarà les coses al seu lloc.
Suposo i aquí cadascú hi pot dir la seva, la cremada roent és proporcional a l'estima que tens pel fill i per això, perquè pot ser enorme, ens fa trontollar durant uns instants moltes coses, però com sempre, perquè una cosa sí que aprens quan tens nens i és que sempre aprens, després de la tempesta ve la calma i sobretot cal relativitzar. A posar les coses al seu lloc just i a no enaltir-les perquè tu t'hagis fet una pel·lícula grandiloqüent o un final apocalíptic. I després de que ens deixi caure un mot, de gairebé llençar-lo com qui prova un nou experiment, no cal qüestionar-se totes les coses que fas de cop i volta. Cal tenir present que vivim en societat i que rep estímuls de totes bandes així com exemples i a tu, i a ningú més, li recau la feina d'anar-li donant pautes per poder destriar el camí a seguir i esdevenir l'adult que esperes que sigui. Bé, a tu i la teva parella, és clar.

Innocents, nosaltres home.

Aquest matí, ben d'hora, he anat passant d'un diari a un altre tot buscant la notícia falsa. La innocentada del dia i la veritat és que m'ha costat trobar-la i no perquè cap m'ho hagi semblat, no, sinó al contrari.
De notícies que semblaven innocentades un munt, tantes que he hagut de navegar, davant del dubte, per diferents diaris per comprovar si coincidien i així descartar la inventiva d'algun rotatiu.
Per exemple, el caçador d'elefants coix, demòcrata com el que més, es veu que en un discurs de Nadal lloava al dictador nap-buf i la seva simbologia feixista. I resulta, no us ho creureu, us sorprendreu com jo, que és cert, tu, que sí, que lloava el de la veu d'eunuc acomplexat, però és clar, ben rumiat, què es pot esperar d'algú que diu que el català mai ha estat perseguit?
O per exemple la dels estudis inventats, l'Ortega, la que en comptes de diploma té penjat al despatx una etiqueta d'anís el Mono, que avisa que es traurà una altra paga als funcionaris l'any vinent per tal de repartir el treball. Broma oi? Doncs no, és una notícia real, malgrat aquest any, amb retallades i tot, la plantilla no ha augmentat sinó el contrari. No m'estranya que se li resisteixi la carrera amb aquesta lògica que usa.
Potser la innocentada podria haver estat la del sopes que diu que dialogarà amb Catalunya, vaja, amb en Mas que ens representa, malgrat li pesi a la Madame Plàstica o al Ciutadà del Món Mundial. Però aquesta era fàcil de descartar, perquè tot seguit ha dit que sempre en el marc de la Constitució, només faltaria. T'has delatat senyor filets de plàstic.
Ara, potser la innocentada no li queda lluny de casa, podria ben ser la de la imatge dels seus socis de partit jugant al parlament de Madrid a un joc de paraules en plena sessió plenària. O, i tant! Qui jugaria en un moment en què es decideix privatitzar la sanitat? Tot i que ben pensat la innocentada no és que juguin, no, és que no dimiteixen, ves per on. Quins cínics, mare de Déu!
El més irònic és que al final l'he trobada. Una innocentada insulsa, absurda, sense gràcia. Una notícia que és corrent, que no té res d'especial, el naixement del fill d'un famós. És com si jo us digués que avui he menjat patates amb bledes. Quina innocentada. Increïble. D'acord que té molts seguidors, però és una notícia extraordinària aquesta? I ara. Tard o d'hora arribarà, no té res d'extraordinari. Les altres sí que són innocentades, per absurdes, demencials, injustes, arbitràries o denunciables, però aquesta no és més que un avançament d'uns esdeveniments. Un telegrama del que vindrà.  Està clar que els innocents som tots plegats i cada dia de l'any, sinó, no s'entén.

No sabràs mai si és mascle o femella fins que trenqui l'ou

Quan hi ha un canvi de govern hi ha canvis de línies d'actuació. És normal. Les majories manen i tot és possible de  fer i desfer. Com a Calders. La darrera legislatura es van portar a terme diferents propostes, la majoria de les quals anaven lligades a una manera de pensar i en l'actualitat algunes d'aquestes s'han canviat. Per exemple, a nivell social es va engegar un programa d'ajuts per pagar els llibres de text de l'escola. Encertat o no es creia que l'accés a l'educació havia de ser universal i per aquest motiu havia de suposar el mínim d'esforç per a les famílies. Ara aquesta iniciativa s'ha retirat.
Una altra iniciativa era la defensa del dèbil enfront del fort. David contra Goliat. Traduït a l'actualitat, la defensa de l'individu enfront de les multinacionals. France Telecom té una antena al mig del poble i des de fa anys se'ls demanava que aturessin l'activitat. Veient que no feien cas dels requeriments es va decidir sancionar-los i després de converses i reunions, varen acceptar, perquè no tenien altra opció, acatar les multes, tot i que no volien pagar allò que s'estipulà en les ordenances. Malgrat ja només quedava el darrer pas, cobrar, se'ls ha perdonat la multa per una ètica estranya. Aquesta ètica també ha fet que els casos dels impostos d'IBI i contribucions especials variïn segons el cas, deixant de banda allò que legalment s'ha de satisfer o també s'ha traduït en intents de modificar al darrer pas el POUM malgrat haver-hi hagut exposició pública en totes les fases. Altre cop per una ètica curiosa.
Un altre cas fa referència a principis mediambientals. A Calders hi havia des de feia anys, en un punt estratègic, corredor natural, un circuit de motocròs. Després de diverses negociacions i tot i haver donat alternatives al propietari, no s'arribà a cap acord i a través de Governació s'acordà la clausura d'aquest. De nou però s'atorgarà la llicència i l'activitat es reprendrà perquè el veïnatge prima sobre la justícia i el medi ambient.
A nivell nacional s'acordà, entre d'altres coses, penjar l'estelada a la façana de l'Ajuntament. L'onze de setembre després de la presa de possessió del càrrec del nou equip de govern s'arrià. En aquest cas pogué més la por a represàlies, tot i que en tots els anys que hi havia estat mai va arribar cap denúncia seriosa, que el significar-se com a administració local.
Pel que fa a la transparència l'Ajuntament té dues maneres principals de comunicar-se amb els ciutadans. Una és la pàgina web, l'altra la revista, una publicació gratuïta que es repartia per totes les cases. I dic es repartia, perquè ara ja ha desaparegut. Les noticies municipals es coneixeran exclusivament tot comprant una nova revista que fa una nova associació. Una iniciativa molt lloable per la feina i maldecaps que comporta pels que ho faran amb il·lusió, però que s'haurà de fer càrrec d'una tasca que potser no li correspondria, o sí, no ho sé pas.
La darrera actuació en el temps, no citaré totes les anteriors sinó no acabaríem, és potser la més mediàtica, la compra d'uns terrenys de davant de l'escola on hi ha els accessos a aquesta. Ve precedit després d'anys de litigi en què l'Ajuntament tenia una posició clara, havia comprat els terrenys a un personatge i just quan les màquines ja treballaven, després de totes les exposicions públiques fetes, van aparèixer uns altres personatges reclamant-ne la titularitat. Avui ja s'ha tancat el tema. S'ha acabat pagant pel terreny, afectat per carreteres, amb ramificacions amb el Departament d'Educació i Telefònica i que és un aparcament, un preu exorbitat. Vaja, a preu d'habitatge. Qui sap si el temps acabarà d'aclarir aquest embolic. Ara, espero que com a mínim a partir d'avui aparquin en aquest terreny l'ampliada flota municipal de nit per amortitzar l'adquisició.
És normal que quan hi ha un canvi de govern hi hagi força canvis d'actuació. Convergència i sobretot Unió ha tingut i té molt pes al nou govern i potser per això s'han fet retrocessos a nivell social, mediambiental, nacional i en d'altres terrenys i ja és normal aquesta fluctuació... O no. Perquè si tenim en compte que qui va guanyar les eleccions amb majoria absoluta va ser el mateix partit que els darrers anys però amb cares renovades, sobta. És estrany i més quan qui es presentava era per seguir una línia de treball o això semblava o això callava. El que està clar però, és que no hi ha hagut continuïtat, ans al contrari. Ruptura i negació. Ara entenc allò del cavall de Troia, la puta i la Ramoneta i Déu ens agafi confessats.  

Espanya és l'enemic

Sí, sí, ja ho sé. Sona molt fort. Molt dur. Molt contundent. Però potser cal anar dient les coses pel seu nom. També diré que no ho dic des de les vísceres. De debò. Ho crec. Ras i curt. Sense ambigüitats. Suposo que els demagògics o els conservadors diran que què tenim en contra del pagès desdentegat d'Extremadura o de l'empresari bonhomiós d'Andalusia -permeteu-me tòpics absurds- o fins i tot del gallec amo d'un bar a Catalunya i brandaran el conte de la llagrimeta disfressada de solidaritat i agermanament entre pobles, entre individus, per dir-nos que no tenen res en contra de nosaltres i que per tant Espanya no és l'enemic. I estaré d'acord amb ells, si més no en part. Ni els tres personatges d'abans ens volen mal com a nació ni els ciutadans de a peu de Madrid, per dir algun lloc, ens detesten. I ara. Potser ni tan sols es paren a pensar en nosaltres. No, no és una qüestió d'individus. Ells no són els que estan rere l'afirmació. Rere l'enunciat. És una qüestió d'Estats. D'estructura d'Estat.
Perquè Espanya funciona com un ésser viu. Com un ésser disposat a fagocitar Catalunya, l'agent estrany, distorsionador. I actuarà com qualsevol altre ésser davant l'amenaça. Crearà mecanismes per aniquilar-nos com a poble, com a entitat, ja sigui amb falses promeses, com els peixos lluminosos que atrauen les preses amb la claror al fons abissal, ja sigui amenaçant-nos amb un esdevenidor negre, com molts animals prenen colors agressius per espantar. Perquè el seu desenvolupament no pot aconseguir la màxima plenitud  amb un hoste com Catalunya, que vol tenir autonomia, capacitat de decisió i reconeixement. Els nostres avenços són els seus retrocessos, perquè cada parcel·la del joc ja està ocupada i per tal de que Catalunya avanci en el taulell dels països, com desitgem majoritàriament en aquest racó de món, Espanya ha de retrocedir, ha de cedir espai, ha de perdre poder i com a ens, com a ésser, es revolta i es queixa i lluita en contra d'aquest apèndix que vol deslligar-se i només li fa promeses vanes per tal de mantenir-lo controlat, dominat i encegat fins a assimilar-lo, pas previ a fer-lo desaparèixer completament.
Per això, Espanya, malgrat ens vulguin fer creure que és gràcies a parts com Catalunya la seva raó de ser, d'existir, la veritat és que amb la desaparició de destorbs com Catalunya, ho tindrà més fàcil per assolir la plenitud com a Estat, el punt àlgid, perquè el necessari reconeixement d'un, passa per la desaparició de l'altre. I aquest és, a la llarga, el seu objectiu final, amb les obligades estacions de pas, però amb una destinació clara. Una veu única. Un Estat únic i uniforme.

Una ferida mal tancada

Que fàcil és pagar amb els diners d'altri. Sobretot estendre xecs en blanc. Potser aquest és un dels grans problemes de les administracions. Els diners jugats són prestats i per això se'n van fàcilment. Entenc que a vegades la impersonalitat dels diners de l'administració fa que es tiri pel dret i per tant crec que hi hauria d'haver a més d'una estricta ètica que regís tots els compromisos, un control tirànic i ferreny de totes les despeses.
Fa poc, a Calders, es va tancar un procés judicial. Un procés llarg i feixuc. Un procés que feia anys que durava i que al final, amb una provisionalitat definitiva, s'ha tancat a favor d'un particular. I dic provisionalitat definitiva perquè malgrat haver-hi més camí per recórrer en l'obscur món legal per tal de no acatar una sentència que a priori sembla injusta, s'ha decidit deixar-ho córrer. Per comoditat. Per desídia. O bé per tal de tancar una porta oberta que incomode massa, no ho sé.
No entraré en detalls. El temps anirà posant les coses al seu lloc, però a partir d'avui o d'ahir o de fa una setmana, no sé ben bé quan, Calders ha hipotecat els ingressos de la Diputació per als propers anys per una sentència més que dubtosa. Hi ha indicadors que ens fan creure que no tots els documents es varen presentar, que s'ha jugat de manera poc clara i sobretot, que l'elecció d'un bufets d'advocats contrastats en contra dels d'ofici, ha fet inclinar la balança davant de dubtes més que raonables. Però l'alternativa era lluitar. Revoltar-se. Enfrontar-se. Desacatar, potser i allargar un procés molest.
Ara bé, les ganes de tancar fronts per part dels responsables actuals, a més del voler quedar bé amb la part contrària, veïns de cap de setmana però de genètica calderina -segons paraules d'un dels artífexs de l'acord-, han fet que es tanqués una batalla judicial de manera precipitada i equivocada. Abans de pagar crec que es podien haver pres moltes decisions, sobretot si es tenia clar que la demanda era poc consistent. I remetent-me al que deia a l'inici, si els diners fossin dels que tan alegrement els han cedit, potser la batalla presentada seria una altra.
En fi, cadascú allà amb la seva consciència. Llàstima!