Quedi clar...

Vells amics

Me li conec totes les cares del dia. L'he voltat de totes maneres i a totes hores; amb presses, encuriosit, distret, amb la càmera, amb esquís o xiulant, és igual. Sempre trobo un motiu per anar-hi i fins i tot, des de fa poc més d'un any, cada dia l'espero quan vaig o torno de Mura on treballo. De baixada m'acompanya força tros, de tornada quan enfilo cap a la carena, després dels primers revolts i apareix majestuós. Erecte. Imponent. S'obre a la vall que guaitava temps enllà. Alguns li diuen la Torre dels Moros, pocs però, la majoria avui el coneix com el Castell de Calders.
Està dalt d'un turó pelat, ple d'esquelets arboris d'un incendi de fa temps i matolls que malden per alçar-se. Coronant-lo, aguantant-se feblement amb la darrera pinça que li queda, una estelada que tossuda s'aferra a una asta precària.
Sembla estrany però la seva visió, la silueta coneguda, m'alegra el jorn. Em desprèn seguretat, malgrat ser un trist record del que va ser, potser m'és familiar.  Quan el veig, enfilant cap a Calders o baixant a Monistrol, esbosso un somrís tot saludant a qui considero un vell amic i a vegades, ho reconec, és absurd però no hi puc fer res, se m'escapa una picada d'ullet, com retornant-li la salutació que sé que em fa en silenci i acte seguit la meva ment se'n va. Somnia. Imagina i durant una estona condueixo d'esma. Mecànicament. Parlo amb la torre i ella m'escolta. M'espera. M'acull.

Una signatura, si us plau

A dia d'avui corren per la xarxa desenes de documents que demanen l'adhesió per la causa catalana. N'hi ha des de la retirada de l'esborrany de reforma educativa del feixista de torn, fins a reivindicar la sardana com a patrimoni de la humanitat. Només cal signar. Un nom i un correu. I està bé, molt bé. I ja he signat, com també vaig signar per la pau al món mundial, l'eradicació de la pobresa o bé per la defensa del medi ambient. Per signar, que no quedi. Ara, d'útil, útil, la veritat, que no crec que en sigui gaire. Ens farem veure, se'n parlarà, ens inflarem veient que sortim a molts diaris, gairebé tants com el Messi, però ja està i demà a treballar que no ha estat res.
És tan efectiu això de recollir signatures com regar un clavell al desert, si més no per la causa catalana.
Si el que volem realment és que deixin en pau la nostra llengua, els nostres diners i la barretina si cal, només hi ha un camí. Apa siau i tapa't. Perquè adherir-se a manifestos, documents, escrits i paperassa vària només fa que se'ns en fotin a la cara i veient que la nostra manera de protestar és anant a demanar el suport de quatre que ens ignoren o cridar al cel, ho tenen clar. Res a pelar.
Per això, si volem ser respectats, cal donar un cop de puny sobre la taula i avui dia passa per fer un referèndum.  Després, un cop el guanyem -així ho espero- ja signarem manifestos en favor, si cal, de condonar el deute espanyol i fins i tot, mira per on, no diré res si segueixen fent aquella festa salvatge i primitiva de torturar un brau mentre la claca somriu ben peixada. Serà problema seu, com a molt me'n queixaré, em sabrà greu, signaré on calgui, però ells hauran de fer el que creguin més convenient. Cadascú a casa seva ha de fer el que creu. I aquí hi ha el quid de la qüestió, a dia d'avui, encara no som amos de casa nostra, si més no fins que no en tinguem les claus.

Ser ministre

Em costa seguir aquests ministres. D'entrada, malgrat les vísceres em  diguin altres coses, penso que deuen ser persones cultes. Un càrrec com el de ministre no pot ser un càrrec on hi arribi algú sense coneixements, un enze.
Però després sento les seves declaracions, veig les lleis que promouen i en dubto. En dubto fermament.
Tinc clar que Catalunya és un gra al cul pels espanyols. És una font de riquesa i de recursos però alhora és un niu de maldecaps amb les seves ganes de governar-se. Ara bé, em sobte, perquè si jo fos ministre buscaria el millor pel meu país, en el seu cas Espanya i tindria clar que a major nombre de llengües major riquesa. I qui diu llengües diu diversitat. Per tant, mimaria les llengües de l'Estat, malgrat els seus parlants em causessin rebuig. Perquè conèixer i respectar altres cultures diu molt d'un país i dels seus habitants. Els honora i els engrandeix i els fa culturament superiors.
Ara bé, si aquest mapa lingüístic que tothom diu que és una riquesa es vol anorrear, es vol eliminar com ja s'està aconseguint al País Valencià i a les Illes Balears, només en podem treure una conclusió. Si aquesta riquesa és cultura, és saber, és coneixement i es nega als espanyols, molts ni en són conscients, aleshores vol dir que es vol un poble inculte. Un poble bàrbar -potser per això molts arriben a creure que el toreig és art- incapaç de qüestionar els governants que té. Heu vist darrerament si hi ha gaire oposició a l'Estat? Jo no. D'aquesta manera els grups de poder fan la seva, ja sigui nacionalitzant les pèrdues dels bancs, privatitzant els beneficis o abaratint la mà d'obra i tot gràcies al paraigües d'una falsa homogeneïtzació d'Estat, però una homogeneïtzació per sota, no per dalt. Tots iguals però de mínims que esdevenen màxims. Això és l'espanyolitzar que vol en Wert. Restar per destruir la capacitat de crítica, per desactivar els focus de diferència i discrepància per d'aquesta manera anar fent la seva.
Per això crec que aquests ministres no són tan enzes, senzillament volen un poble enze que es deixi manipular i dirigir, ja sigui brandant fantasmes d'unitats pàtries o bé de llengües imperials, ja se sap, tot s'hi val pels diners.

D'actes, n'hi ha.

L'altre dia vaig anar a una xerrada per pares i mares que feien a Calders, una d'aquelles que ofereix la Diputació i que els ajuntaments sol·liciten. La xerrada va ser discreta, pobre fins i tot, però ja se sap, no sempre l'encertes. És una loteria. Ara, de públic érem quatre gats.
Diumenge també van fer un acte i sembla ser que altre cop quatre gats. Una constant.
Ja fa temps que vaig deixar l'Ajuntament i també me n'havia fet un fart d'organitzar actes i després et trobaves amb poc quòrum. Costa mobilitzar la gent. I veig que ara, aquells que ens censuraven, que ni tan sols van als actes que ara organitzen, s'adonen que potser és més qüestió de poble que els actes no siguin plens que no pas altra cosa. I això que ara governa un altre color. Ho dic per les suspicàcies de si era de tal partit o tal altre, tant hi fa. Passades les eleccions caldria deixar això enrere.
Quan a Monistrol es fa la cursa el poble bull. Quan a Calders es fa la cursa, sí que hi ha força gent que col·labora, per descomptat, sinó no es podria fer, però espectadors i animant, poca gent. Bé ho saben els firaires que vénen de tant en tant a Calders, pocs tornen.
Tenim Manresa a prop i molts serveis. La major part de la gent vol que es facin coses al seu poble però a l'hora de participar, moltes vegades no s'hi va. Quina paradoxa. Volem activitats, però no hi participem. Ah, i si no es fa res, a més ens queixem.
Ja ho dic jo, sort que s'ha girat la truita i els que deien pestes ara ho viuen i potser demà, quan ja no hi siguin, ho veuran diferent. Temps al temps i a participar. 

Nou atac al català

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Ovidi Montllor 

Què en podem dir de l'esborrany presentat per en Wert? Poca cosa. Si va endavant veurem com la voluntat expressada pel poble català a les darreres eleccions, serà obviada altre cop, perquè si ens fixem en els resultats, la tercera força política per la cua, la marca blanca del feixisme, els continuadors de l'eunuc alçat a Melilla, decidiran sense haver estat escollits, si més no aquí, el nostre futur. Ja va passar també amb l'Estatut, bé, l'estatutet, perquè les pors catalanes, allò que tant ens caracteritza, va fer que el paquet postal enviat a Madrid pesés molt menys del que hauria de pesar. Un segell de franqueig i encara. 

Ara s'està convocant una manifestació per aquest desembre, al pas que anem tindrem una protesta diària, per mostrar el nostre rebuig a aquesta nova ofensiva contra el català, llengua de convivència i d'integració. Sembla ser que els conservadors, ministres de blanc i negre, per l'època, no pel vestit, estan fent neteja dels armaris i treuen a passejar el seus ancestres més il·lustres

Mentre, la bocamoll d'aquí, mentidera compulsiva que durant la campanya electoral no callava ni sota l'aigua, calla com el que és i s'espera a qualsevol saló d'estètica que li allisin les arrugues per tornar a sortir a la palestra quan xiulin des de Madrid. Els d'allà ja aniran fent la feina escanyant-nos econòmicament i cultural per així fer desaparèixer la realitat catalana, malgrat la voluntat expressada a les urnes.
Entenc que deu ser difícil de comprendre, des de la mentalitat monolingüe espanyola, aquesta tossuderia per la llengua, perquè saben que en dominem dues, malgrat la immersió o gràcies a ella. Potser l'entendrien si fossin més empàtics i entenguessin que negar-nos la llengua, seria com negar-los a ells el dret de viure en castellà, amb la diferència que ells es quedarien muts. Quin alleujament, per cert.
Ara volen passar el català a quarta llengua, un partit que té per president algú capaç de dir "it's very difficult todo esto". Un exemple de competència lingüística. Neci! 

Per tant, com que fa poc temps d'unes eleccions, on a més a més va sortir una majoria aclaparadorament nacionalista, potser cal anar fent via. Cada dia que estem en aquest patètic i estúpid Estat, estem perdent temps, calés i energies. Fem el referèndum i acomiadem-nos educadament. A reveure, veïns espanyols! Bon dia llibertat!

A les vostres mans

Ara que per les escletxes de la persiana entra un sol càlid, que brilla amb força tot i que a fora fa un fred viu, en Quirze dorm plàcidament. Arraulit. Sota unes mantes que li garantiran l'escalf i amb l'estómac ple.

Té un son tranquil, sense pesars, que l'acompanya tot el dia i només el deixa per anar a taula, bé, a pit, ja se sap. Potser és perquè no té massa imatges a la retina, ja que fa pocs dies que ha obert uns ulls encara novells. Les úniques que li seran familiars, suposo que per repetitives, seran les d'uns adults pendents d'ell i d'un germà que el visita a tongades, entre la curiositat i la tendresa. Massa quiet pel seu gust. O potser ha donat forma als sons que l'han acompanyat aquests mesos. Qui ho sap.

El cert és que de tant en tant se li escapa un somriure encisador, un esbós de rialla que ens fa desitjar ser l'objecte d'aquella expressió de plaer. Pensant-ho, a la ment em ve un acudit de l'inigualable Quino, tot podria ser. 

Ara, en aquestes primeres passes, somiïn en color o en blanc i negre, sembla que ens diguin constantment que són a les nostres mans. Amb la mirada, amb l'arrauliment en que som rebuts en prendre'ls amb cura o amb el son confiat. I és que en som responsables. Però malgrat no volem malmetre aquesta confiança, aquest deixar-se anar, sabem que amb els anys s'anirà perdent. El temps posa les coses a lloc, no necessàriament al seu lloc. Ara confien al màxim i entre tots, sense voler, anirem fent que poc a poc s'esquerdi aquesta confiança i feina hi haurà per retornar-la ni que només sigui a l'ombra del que ara és. De moment però, dorm tranquil. Amb ambdós ulls ben tancats i panxa enlaire. Aprofitem-ho doncs.