Sant Jordi 2011

Doncs això, molt bona diada de Sant Jordi a tothom!!!

La marieta i l'Estat

La tranquil·litat dura un sospir. Et gires d'esquena i s'escapa volant. Aquest matí, passejant pels camps, uns trossos esquerdats que assedegats clamen al cel per alguna cosa més que una gota minsa d'aigua, una marieta semblava dormitar cap per avall. Segurament tranquil·la, sotjant pugó. Qui sap si treballant.
I de cop s'ha trobat alçada, voltant per un terreny escardat i carnós, càlid com pocs. Durant uns breus instants ha intentat passejar, reconèixer l'indret, fer a la seva voluntat, però després, veient que allò no era normal, que caminava en cercles eterns, ha intentat fugir. Llençar-se al buit tot estenent les seves ales de seda. El vol ha estat curt, prou per allunyar-se. Una eternitat per a ella, un sospir per a jo. L'he deixat, l'hem deixat. I la tranquil·litat de nou li ha tornat. I s'ha quedat altre cop cap per avall. Sotjant pugó. Treballant, qui ho sap.
Les dimensions imperen. Voraç a la seva escala, pujant uns graons no deixa de ser una agradable bestiola. Un animaló simpàtic que feineja als horts o als jardins i que ens és preciosa, car nosaltres ens sabem les marietes de l'Estat. Gairebé vestim igual que l'animaló, excepte el negre que se'ns torna groc. Feinegem per a ell i ens fa anar també com vol. Ens promet la xocolata del lloro i ens la treu quan comencem a salivar. Som els seus jardiners, els seus treballadors incansables que repartim béns arreu i que ens fan anar amb un dit. País petit. Rondem en cercles sense fi.
Veient-la marxar he enyorat tenir unes ales de seda, petites ales transparents que ens permetessin allunyar del gegant càlid i golafre. També he enyorat un Estat com jo, que la deixés en pau si ella volia, pensant també en la voluntat d'altri.

De dies melosos

Els matins ja no són el què eren. Abans et llevaves més fresc, esgotant tota la son, però ara, un marrec t'avisa que la nit anterior vas apurar massa i que potser hauries d'haver-te enllitat quan ho digueres per primer cop. Però mai en tenim prou de nit. Sempre una mica més i és clar, quan el matí que no treballes t'has de llevar igual de d'hora que si treballessis, aleshores descobreixes que el dia s'allarga, les nits s'escurcen i les setmanes s'enllacen. Perquè allò de recuperar la son és una fal·làcia, el perdut, perdut està. No hi ha nit ni migdiada que compensi.
Després però, a mitja tarda, com que tampoc fas migdiada perquè cal aprofitar, surts a passejar. Fresqueja encara però els camps ufanosos et conviden a badar i càmera en mà, perquè a aquesta època de l'any no cal oblidar-la, badoques arreu i fotografies per tot.
I això que era el teu plaer, l'acabes compartint, l'acabes traspassant i descobreixes que el mateix marrec que de bon matí ja es vol alçar a veure món, a llençar les deixalles o treure el ca, més tard vol fotografiar aquest espectacle vital. Tot s'enganxa.
Per sort tenim càmeres digitals que només ocupen espai virtual, atordeixen ordinadors i omplen discs durs. Però s'esborra quan cal i tornem a començar.

Llavors que floreixen

Ahir vàrem anar a la festa dels 20 anys de la Bressola de Prada. Va ser una trobada amb famílies, mestres i antics alumnes d'aquests anys. Diferents generacions que han passat per l'escola i que en general en guarden un bon record.
De tot plegat, el que més m'agradà, i segurament és perquè no n'havia sabut res d'ell en molts anys, fou trobar-me amb un nen en concret. Un nen d'aquells que quan va arribar a l'escola era del tot desmanegat, caòtic i maldestre. Amb totes les etiquetes posades. Capes i més capes de tòpics que un rere l'altre només et parlaven de fracàs escolar. D'inadaptació. Que semblava que no se'n sortiria, que res li aniria bé.
Lent a l'hora de parlar, més lent a l'hora de treballar, desordenat, desestructurat, dispers, somniador, infantil i molt més. Un infant on s'intuïa poc futur, sobretot amb el manual après a l'escola ordinària. Només uns pares motivats i convençuts te'n parlaven bé, te'n parlaven il·lusionats. I per això escolliren la Bressola, el seu centre, l'escola ideal.
I sota totes aquelles capes, sota aquell prototip d'infant que no encaixa a l'entorn escolar, no perquè ell sigui especial sinó per la rigidesa del sistema educatiu, ja que en comptes d'adaptar el sistema a l'infant s'adapta l'infant al sistema, vaja, que en comptes de fer una clau per a cada pany, tenim un pany i totes les claus les torcem i rebreguem per tal de que obrin una porta feixuga, a la Bressola li donàrem temps i espai.
I amb el temps, aquell infant desafiant del sistema, d'espurneig d'intel·ligència brillant, de gran intel·ligència, ha anat trobant el seu camí, brillant per qui ho volgués veure. Per qui ho sabés veure. Els seus pares ho varen veure ja d'entrada i ens ho ensenyaren i n'aprenguérem amb ell.
I en comptes de mesurar-lo amb el mateix raser, mesuràrem amb un altre. Plantàrem una llavor de confiança. I poc a poc anà creixent i poc a poc anà evolucionant, però no cap a on tothom va, sinó cap a on ell ha d'anar, superant de llarg les expectatives, creixent exponencialment.
L'altre dia quan el vaig veure vaig veure un gran futur, un d'aquells pocs infants que veus i que saps que en sentiràs a parlar. Tard o d'hora farà quelcom de gros i la Bressola, els mestres que el tinguérem, podrem estar contents perquè li vàrem obrir portes. Només això però, la resta la féu ell, ara bé en un sistema educatiu com el francès - també el català - rígid, poruc, poc creatiu, avorrit i obtús, només cal això, una porta entreoberta per deixar volar els ocells, perquè s'enlairin i arribin lluny, molt lluny, malgrat l'arrencada sigui lenta i feixuga, doncs només els cal l'empenta.

Pic de Posets ( 3.371 m. )

A vegades sona la flauta. A vegades, voldries fer moltes coses i no pots i d'altres, quan menys t'ho esperes, sona la flauta i fas quelcom que no t'esperaves i que realment anhelaves.
Aquest cap de setmana m'ha passat quelcom de semblant. Ja feia dies que havia deixat els esquís aparcats i que em pensava que ja no els tornaria a tocar fins a la temporada vinent. Sempre és un moment agredolç penjar els esquís. D'una banda perquè vol dir que la neu s'acaba, però de l'altra també vol dir que l'estiu s'acosta i per això la barreja de sentiments.
A mitja setmana em van trucar i em van dir que anirien a fer el Posets amb esquís i si m'hi volia apuntar. Tornà a sonar la flauta. Aquest cop perquè a més a més dels esquís, podria fer una cresta amb neu, la meva primera. Així doncs, vaig acceptar encantat.
Vàrem sortir el divendres cap a quarts de sis en direcció a Viadós ( 1.760 m. ). Érem vuit i anàvem en dues furgonetes. La nit la vam passar uns en tendes i altres a la furgoneta, però tots sota un cel ben estelat, d'aquells que feia temps que no veia.
De bon matí, cap a les sis, ja enfilàvem cap al coll. Els primers 400 metres de desnivell, més o menys, vàrem portar els esquís i les botes a l'esquena, la neu havia reculat força, però a partir dels 2100 m. ja ens els calçàrem.
El primer tram el vàrem fer amb frontals, entre un bosc que s'endevinava espès i humit i a partir de certa alçada, ja només neu i roca.
L'ascensió fou força agradable, amb una neu genial i un sol lluent, d'aquells dies que amb les ganivetes i les pells de foca pots anar progressant sense gaires complicacions fins al coll. Ara bé, hi hagué un tram que s'enfilava un xic i vaig preferir posar-me els grampons. Manies d'un.
Un cop al coll deixàrem els esquís i amb els grampons posats pujàrem a fer la cresta. És una cresta força vistosa, mixta i que si bé no presenta especial dificultat, aquesta rau en el cap. En la seguretat que tingui un i finalment, veient que hi havia roca descomposta i trams de neu poc sòlids, vaig preferir anar encordat amb l'Hèctor, un que en sap prou.
Cap a l'una arribàvem al cim i després, desfent la cresta fins el coll ens posàvem els esquís per fer la baixada.
Un regal. Un premi. Després de tot l'esforç, del patiment, perquè també té un xic de patiment físic i mental fer certs cims, baixar amb aquell aneu primavera, d'aquelles que es deixen esquiar i t'acompanyen als girs, fou el millor present que el Posets ens podia fer. I ho vam gaudir. Vam fer tot el desnivell guanyat en poc temps, xalant com nens amb sabates noves.
Ja al campament vàrem estar menjant i xerrant, recuperant-nos, fent broma i rient. Anar a la muntanya és això, passar estones de tot, compartir i créixer, gaudir de cada instant i aprendre a treure'n el millor de tot, fins i tot de moments feixucs.
Per això m'agrada anar a la muntanya, sempre aprenc quelcom, ja sigui d'aquells amb qui hi vaig, ja sigui de la mateixa muntanya. Sempre hi ha quelcom de nou, quelcom de màgic.

Una bona inversió

Aquest matí ja es veien els primers badabadocs. A peu de carretera. Alterosos i ufans.
Ahir a la tarda feia un dia esplèndid. Amb en Berenguer vàrem sortir a passejar en bicicleta. A gaudir de l'entorn. Vàrem sortir i anàrem fent aturades. Que si els cavalls, que si els gronxadors, que si els veïns, que si aquelles flors... i al final vàrem anar passejant amb la bicicleta al costat tot buscant plantes i fent fotos. Gairebé fins quarts de nou voltant.
Feia dies que ho esperàvem. Aquella caloreta que et permet anar lleuger de roba i allargar el dia. I aprofitar les hores, els instants, perquè el temps passa ràpid i demà mai saps què passarà.
I per això intento comprar temps, hores buides per omplir com vulgui. Robar-lo d'on sigui per compartir-lo. Temps per gaudir de l'instant. Per poder fer família i créixer i veure'l créixer.
Ahir vaig guanyar molt. Moltíssim. Més del què guanyaré mai.
Va ser una bona inversió.

De l'escola enfora

Quan treballes amb nens t'adones de l'absurditat del nostre món. T'ho planteges dia sí i dia també. Arriba un dia que parles d'història i surten les guerres o bé les classes socials o senzillament parles de la condició humana i sempre, sempre, sigui la classe que sigui, salta algun infant i et pregunta el perquè. Però t'ho pregunta des d'un punt de vista lògic, d'aquell que no ho entén i que tampoc sap massa bé les regles del joc, que es creu allò de la igualtat i de la bondat que li han ensenyat, demanant-t'ho amb una mirada innocent i un interès evident en la veu.
Sorgiran mil preguntes, demanant-se per tot allò que els envolta, des de la religió al dret a decidir, de les classes socials a les guerres. I sovint és més fàcil explicar què ha passat, basar-se en els fets, que el perquè, ja que aquest darrer, està ple de contrasentits, matisos i justificants d'allò que rebutgem.
No és lògic i tampoc, terme que va estretament vinculat al seu pensament, no és just. Per ells la justícia és inherent a aquest món. Tenen clar el que és just, i creuen que aquesta ho regeix tot i amb aquests termes se'ls ensenya a funcionar. Per això després dubten, perquè el món que descobreixen funciona diferent. I no és un conte feliç. No hi ha bons i dolents, tampoc la justícia s'acaba imposant, senzillament la teoria va paral·lela a la pràctica. I han de decidir quin camí prenen.
I amb els seus ulls innocents, ens recorden que vivim en un món injust i il·lògic.
Aleshores poc a poc vas veient com els cau el vel de fantasia i justícia que els cobria el món i veus la decepció als seus rostres, quan comencen a veure la realitat. Quan se'ls desmunta el món perfecte. I van creixent i van veient que només a l'escola s'intenta aplicar allò de la justícia, de la igualtat, però que quan surtin per la porta, després regnarà la llei del més fort. La llei dels grans.
Potser per això m'agrada l'escola, perquè és el que hauria de ser, és el món somniat.