Gran Paradiso ( 4.061 m. )

Aquest estiu hem anat a fer el Gran Paradiso. La primera sortida als Alps però de ben segur que no serà la darrera. És un cim senzill on l'única dificultat radica en l'alçada, 4.061 metres. La resta com als Pirineus. Calçant-se, això sí, els grampons més estona per ser l'estiu, però sense gaires requeriments tècnics. D'alicients molts, un d'ells per exemple, les vistes que té. És una magnífica atalaia des d'on es veu molt bé el Montblanc.
Ara bé, és un cim molt freqüentat, on cal demanar tanda per a poder fer el pas fins a la Madona, ja que cal fer una grimpada amb timba a l'esquena i s'ha de passar d'un en un. Abans hi havia una corda, ara no hi ha res i cal assegurar-se com es pugui.
A la baixada, si has matinat prou, podràs saludar a la corrua de gent que encara puja. Alguns ben entrat el matí encara enfilen. D'altres esbufeguen tot mirant cap avall abans de veure el cim.
La majoria de gent va encordada i pocs amb guia, però si s'ha fet una mica de muntanya amb neu, pot fer-se sense anar encordat ni amb guia. El camí està més fresat que els corriols de Montjuïc i els pendents no són gaire pronunciats. Pel què fa a les escletxes, depèn de l'any.
Vaja, un bon cim per estrenar-se als Alps. I com deia aquell, ara se'ns pot dir alpinistes??

Al País Basc. Un viatge de final d'etapa

Al país basc. Un viatge de final d'etapa from Sergi Pich Cañisà

Deixeu-me treure pit

Sóc pare. Sí, ja ho sé, fa uns anys, bestieses, mesos, me'n reia dels que amb salivera rajant et mostraven un mòbil ple de fotos o bé només et parlaven dels progressos del seu fill. Que si ja es gira, que si em somriu, que si... i bé, abans deia: Tanoques! S'han tornat ben ximples. Que no ho veuen que només és un nen. Posa-hi oli i sal i a menjar-t'ho. Ara, des de fa quatre mesos i escaig sóc jo que bavejo. El primer símptoma a la Tossa Plana de Lles on un bon amic, dalt del cim em dóna un parell d'objectes per a la foto obligada; un bolquer i un pitet amb una llegenda. Un mot. PARE.
A partir d'aleshores el xip es posa en marxa, veus el què s'acosta i uns dies després, quan et diuen agafa'l i dóna-li al pediatre que el mirarà, baveges. Abans, tremoles. A la cara tens el somriure gravat. I més endavant, quan amb aquests ulls grans i ben esbatanats et mira i et somriu, ai làs, has caigut al parany. A partir d'aleshores el teu mòbil serà diferent. Les converses canviaran. Els amics sense fills et fugiran, els que en tenen et rebran. I és que el món es divideix en això, els que en tenen i els que no. Els que passen a un segon terme i els que encara trien la pel·lícula del cinema.
Però jo, feliç.
Benvingut Berenguer.

Creus, creuetes, pessebres i hòsties vàries

L'altre dia vaig anar al Puigpedrós. És un cim agraït, que pots pujar pel refugi dels Engorgs i des d'allà cap al coll i al cim. De baixada directe a Malniu per un corriol costerut. Una volta agradable amb uns 800 metres de desnivell. Una sortida fantàstica. L'indret, un regal. Llàstima al cim. Creus, creuetes, pessebres i hòsties vàries.
Dalt del cim, al costat del vèrtex geodèsic, hi havia un parell de pessebres realment cutres, d'aquells que et demanes del perquè d'aquesta permisivitat per embrutar l'entorn amb l'excusa d'una creença religiosa. Ai, si hi deixessis una nevereta amb refrescs, d'altra banda més útil. Però a més, no havent-n'hi prou amb una creu d'un metre setanta i una altra de petita, 50 cm clavada a un pilar de roca, se n'hi deixen d'altres de petites i portables, de coure, de fusta i què sé jo. Tothom pot abocar, tothom pot contribuir.
Per cert que un il·luminat va deixar-hi una espelma al costat del pessebre més bonic, una cantimplora ratada i amb unes figuretes fetes estil plastilina de P3. Però com vol que el foc cremi a aquella alçada, ventat i humitejat... cal ser ruc... i brut.
Res. Que sembla que si s'emmerda en nom de vés a saber qui o amb l'excusa d'una creença és sostenible de debò i tolerable.
Doncs jo apostaria per fer neteja. Dalt dels cims per tradició una creu... puc entendre-ho, no compartir-ho, però tipus botiga de records de Lurdes o Fàtima, potser és passar-se. Cada cosa té un lloc i si no comencem a frenar-ho, vés a saber què serà el proper.
Per acabar un altre detallet. Al refugi de Malniu, només aparcar t'assalten per pagar 3 € pel manteniment. De què, de qui? Potser podrien invertir els beneficis a netejar el cim ja que la resta es manté sola, però així som, diem-n'hi solidaritat o col·laboració i paguem, però paguem per res.

Frases cèlebres

Un recull de frases que mostren el gran amor que ens té Espanya:

En especial per a tots aquests estimats "ciutadans del món", multicultis, progres cósmics, moderns, cosmopolites i del món mundial global, gent "oberta i sense una única pàtria" que viuen penjats a la figuera. Quin pa hi donen, eh, a la capital de l’imperi?

1625 – Conde Duque de Olivares:“Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.


1725 – José Patiño:“... es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...”.


1906 – Revista“Ejercito y Armada”:“Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.


1907 – La revista militar:“El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.


1927 – La revista militar:“Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.


1927 – Juan Llarch:“Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.


1934 – Manuel Azaña:“una persona de mi conocimiento asegura quees una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”.


1938 – General Queipo de Llano:“Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.


1939 –
Governador Militar Aymat:“¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!.


1968 – Luis de Galinsonga:“Todos los catalanes son una mierda”.


1968 – Manuel Fraga Iribarne:“Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.


1977 – Jorge Carreras Llansana:“En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y jamás puede ser considerado como inmigrante”.


1981 – Santiago Bernabéu:“Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.


1984 – Leopoldo Calvo Sotelo:“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.


1984 – José Prat:“Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.


1984 – Felipe González:“El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.


1986 – José Rodríguez de la Borbolla:“Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes”.


1992 – Aleix Vidal Quadras:“Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya”.


1993 – Pedro Pacheco:“Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña”.


1994 –Mercedes de la Merced:“Me preocupa que la Guardia Civil pueda llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat, y mañana de cualquier loco que la pueda presidir”.


2001 – Txiqui Benegas:“Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible”.


2001 – Juan Carlos I:“... a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.


2005 –Rodríguez Ibarra:“No les da vergüenza?, ¿Se puede ser tan cretino? (…) ¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si existiera, que por favor me borren.Que se metan los cuartos donde les quepan”.


2006 – César Vidal:“Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler”.


2006 – Alfonso Guerra:“Nos hemos cepillado el Estatut”.


2008 –L'alcalde d'Agón (Aragó):“¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat ha causado”.

2009 – Alicia Sánchez Camacho:“No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

Trescant, trescant.

M'agrada la muntanya. Pujar canals costerudes, d'aquelles que alces el cap i veus el cel entre els arbres, allà amunt, com una promesa de descans mentre les gotes de suor et regalimen esquena avall. També resseguir corriols ombrívols que voltegen els turons o baixar torrents amagats. Cada racó, cada passa té quelcom d'especial. Sol o acompanyat. Xino-xano o corrent. Tant me fa. És una necessitat, és un delit. Quan vaig a la Mola o als Pirineus, me n'adono. Que en som d'afortunats. Un traguinyol d'aigua esdevé un regal, una aturada, una postal. Ho tenim tot i a prop. Potser massa a prop. Prou per no passar desapercebuts, com per trobar rastres de bípeds. Elements aliens que embruten i espatllen el decorat. Papers, plàstics o senyals que envaeixen el paradís. El nostre llegat. Anys a venir, no massa de segur, trobarem papereres als parcs, bancs als cims o taules a les fonts. Civilitzem-ho. Adeqüem-ho. Ai làs. Perdem l'essència, l'esperit. El dia que no pugui guardar-me un paper a la butxaca o bé que necessiti d'una passarel·la per anar a Sant Maurici, no hi aniré. És el preu que s'ha de pagar. És la natura. Ja parlen de fer pagar on hi ha pistes d'esquí per passar amb raquetes. Quina barra. Ells ens haurien de pagar per fer malbé i enriquir-se amb el nostre país.

Que quedi clar

Que quedi clar. Que per més que s'entestin a dir-ho als diaris o les teles- a la nostra també, que potser ja és seva - , jo no sóc espanyol. I així ho dic, perquè no passés per alt, perquè vull que se sàpiga. És la meva declaració. Jo no sóc espanyol.
Alguns diran que ara no toca, d'altres que quin és el problema. Argumenta-ho uns tercers. Potser hauria de dir no perquè ens estafen amb un finançament de pena, que ho fan; o perquè ens veten els vols de l'aeroport de Barcelona, que també ho fan; o per uns peatges incomprensibles que només es paguen aquí; o per una llengua que volen eradicar, o per uns monarques designats pel dictador, o per, o per...
Res. Ras i curt. Sóc català i ja està. Sense haver de justificar-me, sense haver d'explicar-me, sense peròs. Bé l'ocell no s'ha de justificar perquè vola o el lleó perquè es menja la zebra. I ara. On s'és vist. Sóc el què sóc i no em faran canviar.
Com diu el mestre, NO, PERQUÈ VULL!