Tuc de Mulleres (3.009 m.)

Ahir vàrem sortir al matí de l'aparcament de l'hospital de Viella (1.637 m.) amb la Gise, direcció a la vall de Mulleres. 

El primer tram és força planer i discorre entre algun pi i avellaners. És un camí agradable de fer, amb algun tram rocós, per al cap d'una estona entrar en una fageda. En aquesta trobem el salt d'aigua del Mulleres. Un salt generós que recull les aigües de davallen del cim. Poc a poc els arbres van desapareixent, això sí, abans de deixar-los enrere trobem un bosquet de pins negres. 

La natura està ofanosa aquests dies i les flors treuen el cap arreu, escabioses, cards, lliris de muntanya... Així com alguna marmota que pren el sol a les roques.

Deixant enrere el bosc. El camí s'enfila ran de muntanya fins que trobem el primer resalt, on hi ha un altre salt d'aigua. Passat aquest el camí guanya alçada ràpidament, fins que esdevé una pujada costeruda plena de zifa-zagues per suavitzar el desnivell.

Passat aquest resalt arribem al refugi de Mulleres (2.390 m.), a sobre del primer llac.

La idea era quedar-nos allà a passar la nit, però veient que teníem temps de llum i el cel era serè, de fet les previsions eren de dia assolellat, vam decidir dinar i seguir pujant.

Passat el refugi vàrem creuar quatre llacs i després, ja sense treva, pujada dreta fins el coll entre roques grans. 

Tot el camí està ple de fites i pots escollir el recorregut.

Un cop al coll, després d'una curta grimpada, vam enfilar cap al cim. 

Des d'aquí les vistes de la Maladeta i l'Aneto són impressionants. Ara bé, de lluny sentíem trons i el cel s'anava tapant. Així doncs vàrem fer el cim ràpidament i vàrem desfer camí.

Ja als primers llacs, vàrem sentir trons a sobre nostre i algunes gotes ens refrescaren. Tot i això, no va durar gaire i varem arribar al refugi amb un sol que treia el nas rere els núvols.

Hem passat la nit al refugi, sentint les ràfegues de vent que colpejavent aquest i aquest matí, hem acabat de baixar a l'hospital amb un sol brillant.

És un cim bonic de fer per les vistes que té des de dalt i per la vall que enfiles i que és molt feréstega.

El Pedraforca (2.506 m.) per mi sol

Ahir a la tarda vaig portar als meus fills als campaments del Cau. S'hi estaran uns dies. Enguany han anat a Saldes. 

Un cop els vaig haver deixat i veient el Pedraforca damunt del cap i amb aquell rau-rau a l'estómac, vaig decidir anar a pujar-lo. 

Vaig aparcar al mirador de Gresolet (1.521 m), em vaig canviar i cap amunt. Sortia cap a les 6. Per l'hora i perquè anava sol, vaig preferir anar a la idea i pujar a bon ritme. 

Amb poca estona vaig passar per davant del refugi Lluís Estasen, on algun grup de gent prenia quelcom. Sense aturar-me, vaig prendre el corriol que va voltant la muntanya per encarar el coll de Verdet (2.240 m.). El primer tram és un corriol força planer, que s'obre enmig de la vegetació i que creua la canal Rimbau. A partir d'aquí el camí comença a enfilar-se. Tot el recorregut està marcat i el camí està molt fresat. 

A mitja pujada hi ha un tronc molt gran, tombat i buit, on fa anys era una aturada gairebé obligatòria per fer-s'hi una foto. Avui, l'arbre torna a la terra. 

Després de la pujada, trobem una petita grimpada i passarem per la bauma de la Rua Gran. Passada aquesta ja fem la pujada més forta, per arribar al coll de Verdet. En aquest tram de pujada vaig avançar tres nois que anaven força carregats. De fet van ser les úniques persones que em vaig trobar en tot el recorregut, la resta, un munt d'isards. 

Vaig acabar d'enfilar fins al peu de la grimpada. Allà vaig guardar-se els pals, vaig beure i vaig encarar la pujada. 

És una grimpada fàcil. Potser, la major dificultat, si vas seguint les marques grogues, és alguna roca que està molt esmolada pel pas de la gent. 

El primer tram és potser el més llarg i dret. Encaixonat a la muntanya s'enfila cap al primer ressalt. És l'únic tram on hi ha una corda fixe. Superat aquest, es careneja uns metres i després es baixa per enfilar el segon ressalt. El camí està molt ben marcat i té molt bones preses quan t'has d'enfilar. Fet el segon, vaig encarar el tercer i darrer. En una de les canals, uns isards, aliens al meu pas, gaudien de les vistes.

Vaig arribar al cim una hora i poc més de quaranta minuts després d'haver sortit, amb tot el cim per mi, amb unes vistes extraordinàries. 

Vaig estar-hi una estona, fent fotos i gaudint de la solitud i les vistes i ja sadollat, vaig emprendre la baixada cap a l'enforcadura, alguns trams corrent, altres saltant, molts lliscant i en poc menys de mitja hora ja era al peu de la tartera. Només em quedava el quilòmetre i poc fins al refugi que el vaig acabar de fer ara corrent, ara caminant.

És una volta que he fet manta vegades. Són gairebé mil metres de desnivell amb uns 8 quilòmetres de distància. Aquest cop vaig decidir fer-lo sol i el vaig gaudir molt, sobretot perquè té la grimpada on, en anar sol, estàs més a l'aguait i tens els sentits molt més desperts. 

Al final vaig trigar més o menys dues hores i mitja en fer tot el recorregut, cosa que no m'esperava i ho vaig gaudir molt, cosa que sí que m'esperava. 

Pic de Neuvielha (3.091 m.)

 Dissabte vàrem quedar amb el Marc, la Montse i la Mercè a Manresa i d'allà vàrem anar cap a Tàrrega a trobar-nos amb el Pep i el Bernat. 

Després de dinar vàrem enfilar cap als Pirineus, a Occitània. Vàrem anar fins al llac d'Aubert (2.148 m.), on hi ha l'aparcament i es pot plantar la tenda per pernoctar però no es pot dormir al cotxe ni a la furgo... És un indret ben preparat amb lavabos secs i una bona pista asfaltada que t'hi mena.  

És una vall molt bonica i verda. Des del llac ja es veu el cim que s'alça de cop al davant, mig tapat pel pic de Ramougn (3.011 m.). A la nit vàrem gaudir d'un espectacle de llums gràcies a una tempesta que ens creuà, però que al matí només ens deixà ben d'hora una boira suau, que s'esvaí a mesura que el dia s'alçava i un terra moll que s'assecà ben de pressa. 

A les sis ens vàrem aixecar i després d'esmorzar i desmuntar el campament, començàrem a enfilar-nos cap al cim. És un recorregut molt traçat, ple de fites que et marquen mil i un camins i que va guanyant alçada ràpidament. El recorregut és molt pedregós, de fet, després de creuar la primera tartera, ja vàrem seguir tota l'ascensió entre un roquissar generós i algunes pales de neu. 

A l'hora que vàrem encarar les pales, la neu ja estava prou bé per trepitjar-la sense grampons, excepte l'última que era més dreta i a dalt un xic més glaçada, cap als 2.700 m. i per seguretat, vàrem preferir posar-nos-els. 

Després de fer la pala, vàrem fer l'última pujada fins al cim, el pic de Neuvielha (3.091 m.) que s'hi arriba per un collet on s'aixeca un xic. És un cim estret, amb molt bones vistes dels encontorns. Del mar de boires que vèiem des de dalt, en sobresortien els cims més alts, des del Vignemale als Infiernos. Un espectacle preciós amb una temperatura agradable mentre no bufava el vent, que quan aquest es despertava, de cop baixava en picat la temperatura. A dalt vàrem coincidir amb una colla de Reus, pràcticament els únics que ens vàrem trobar pel camí. Mentre baixàvem, sí que vàrem trobar algú que pujava però no massa gent. 

La baixada la vàrem fer més o menys pel mateix recorregut, tot i que la infinitat de corriols, feia que anessis més o menys pel mateix camí, metres amunt o avall. 

La baixada se'ns va fer més feixuga saltant entre pedres i vàrem intentar prendre sempre les pales de neu quan era possible, ja que clavant talons, baixaves molt bé.

És un cim fàcil de fer, molt fresat i que no té pèrdua si la boira no te l'amaga i fins i tot, aquests dies, segons l'hora o el recorregut no cal portar material. 

El Puig dels Llops (1.486 m.) i el Puigsacalm (1.512 m.)

Fa uns dies vàrem anar amb l'Oriol al Puigsacalm (1.512 m.). Vàrem deixar el cotxe a Joanetes (600 m.), a dins el poble i vàrem prendre el corriol que marxa cap a Santa Magdalena per les Olletes. 

Per aquesta banda el camí puja suaument. És una pista poc fresada que va pujant fent esses, sense cap pujada forta. És un camí ombrívol entre alzines fins a un trencall on pots escollir entre pujar al cim pels ganxos nous o vells.

Nosaltres vam pujar pels nous. Puges per un torrent on hi ha algunes escales enmig de roques. a mig camí hi ha una campana, que cal tocar per espantar el cansament, per després acabar de pujar.

Un cop a dalt, hem acabat de pujar fins al Puig del Llops (1.486 m.). Després, travessant una fageda, hem pujat fins al Puigsacalm, on ens hem trobat un grup de dones, les úniques persones en tot el camí. 

De baixada hem pres el camí dels Burros i els ganxos vells. Una sortida molt distreta encara que amb un xic de calor. 

Roc Colom (2.507 m.) i Costabona (2.465 m.)

Fa uns dies vàrem anar amb la Gise cap a Vallter 2000. Vàrem aparcar a l'estació i vàrem pujar cap al coll de Mantet. Un cop allà, amb la Catalunya Nord als peus i recordant que el bon amic Laurent porta les vaques a pasturar per aquelles terres, vàrem anar cap al Roc Colom (2.507 m.). Fins el coll hi ha la major part de desnivell, un cop allà, va fent sifons però sense gaires desnivells llargs.

Durant tot el camí hem anat seguint les marques de GR. És un camí molt fresat i fins i tot amb boira, com ens va passar, és molt clar. De fet és el camí que una bona part et porta al refugi de Marelles. 

Després del coll vàrem enfilar-nos fins al Roc Colom (2.507 m.) on vàrem ganyipar. Tot seguit, vàrem fer un sifó per pujar fins al Costabona (2.465 m.) totalment tapat per la boira. La temperatura es movia entre els 10 a12 graus quan bufava vent i estava tapat i els vint-i-pico quan tocava el sol. 

Durant el camí vàrem trobar algú que corria, però sobretot moltes vaques. 

La tornada la vàrem fer pel mateix recorregut. En total uns 800 metres de desnivell i aproximadament uns vint quilòmetres. 

Una sortida per un entorn preciós.