dissabte, 18 de febrer del 2012

Quan la grip, deixa de ser només una grip

Arribes carregat, amb la disfressa de l'escola posada per sorprendre'l, per robar-li un somriure i quan gires la clau i et veu, l'aconsegueixes. Somriu i corre a prendre la seva, per ensenyar-te que a l'escola també n'han fet. Que també té una disfressa original, però acte seguit -és l'estona que mira els dibuixos, a mitja tarda- marxa al sofà, l'instant és sagrat, esperat, minso, així doncs es gira de nou i s'enfonsa a la pantalla. No la mirem massa - suposo que tothom diu el mateix però en el nostre cas és cert, de debò - i aquests instants són preuats també.
I quan les lletres apareixen -vull sentir la cançó, una mica més- i s'acaba l'estona i el plaer, l'abandonament en vides de colors impossibles, per uns instants aquella alegria de veure't, de retrobar-te, s'emboira i esdevens menys desitjat perquè pitges el botó que tot ho fa negre i amb un somriure encaixes un esbufec. Un prec. Un més encara, somicant. Un altre. Però ja n'hi a prou. I passa ràpid l'enuig, tal com ve.
Després, si la grip l'atrapa passes d'abraçades caloroses al ves-te'n d'aquí. I somrius. No parla ell. Parla la febre, la tos, la caparra, el malestar, el neguit. Però et dol. Et dol no alleujar-lo, no arrabassar-li tots els mals i restes al seu costat, per al que pugui ser. Per si cal. La nit en vetlla. Estirat amb els ulls oberts en la foscor, sentint aquell respirar feixuc, borbollant, tement per ell. Desitjant canviar els papers. I quan obre els ulls o quan li vols donar la medicació reps rebuig. Està baldat. Però fas el cor fort. Segueix sense parlar ell, parla la malaltia.  Però et segueix dolent. Malgrat el cap és clar, el cor s'esquinça, com un dia vaig dir. Però és un esquinçament estrany, profund. Talment com si una llopada interna, amb urpes esmolades gratés el teu interior, cerqués l'alliberament obrint-se pas entre les teves entranyes. Un gratar etern mentre dura la malura.
Aquests dies, que em parlen més del vincle establert se'm fan llargs i aleshores, quan llegeixo escrits, lloances a pares, me'n sorprenc. Em revolto. No és així per a tothom? Deu ser que no, casos n'hi ha milers, però les paraules que llegeixo el meu cap no desxifra. Em sembla impossible. Em sembla irracional. No quedar captivat, lligat, aferrat, vinculat, enganxat per sempre més a aquell que un dia, mà xica i calenta prengué el teu dit en senyal de confiança, d'abandonament quan vingué el món i amb ulls tèrbols tot sentint la teva veu somrigué, em diu molt de la malesa humana, si és que algú pot obviar aquest instant, aquest enllaç. Un contracte de per vida. Una aliança a tot preu.