Pic de Bastiments (2.881 m.), Bacivers (2.745 m.), Puig d'Ombriaga (2.638 m.) i pic de la Dona (2.702 m.)

Dissabte amb la Gise vam anar a fer muntanya. Vam sortir de Vallter i vàrem enfilar cap al coll de la Marrana. Feia un dia molt ventat. De fet, cap al coll, ja vàrem notar tota la intensitat d'aquest, un vent prou fort per desequilibrar-te quan caminaves. 

Feia un dia rúfol, amb núvols a alçada i boires arreu, que amb el vent, anaven i venien ràpidament. Vàrem esmorzar al Bastiments (2.881 m.) en un bivac del cim, arrecerats del vent. 

Després, vam baixar per la carena per fer el pic de Bacivers (2.745 m.) i en acabat vàrem baixar cap a l'estany de Bacivers. En aquest tram va parar de bufar el vent i va sortir una mica el sol. Flanquejant el Bastiments, vàrem pujar cap al coll de la Geganta.

Un cop al coll, vàrem decidir seguir fins al pic de la Dona (2.702 m.), tot passant pel Puig d'Ombriaga (2.638 m.) que queda de pas i d'allà al coll de Mantet i de nou a Vallter. 

Una volta d'uns 12 quilòmetres i gairebé 1.000 metres de desnivell positiu, bonica i divertida. 

Puigpedrós (2.915 m.)

Dissabte vàrem anar a fer els pics Peric. Vàrem anar amb cotxe fins al llac de la Bollosa. Vàrem agafar el GR en direcció al coll de la Grava, per pujar els Perics per darrere, però estaven emboirats i un xic nevats. De fet, no els vàrem veure en pràcticament tot el recorregut i només quan el vent s'enduia la boira, vèiem un xic aquests. La borrufa feia que semblés que nevava. Al final, vàrem decidir fer mitja volta i vàrem destinar la tornada a cercar bolets. 

L'endemà, vam aprofitar per anar a fer un cim que havíem deixat de fer feia uns mesos, perquè estava emboirat. Aquest dia però, el sol lluïa i no hi havia gens de vent. Així doncs, vàrem anar a fer el Puigpedrós (2.915 m.) 

Vàrem sortir des del refugi de Malniu (2.130 m.) i enfilàrem cap al coll de Molleres. Des d'allà vàrem fer el pic de les Molleres del Puigpedrós (2.752 m.) i tot seguit, vàrem seguir fins al Puigpedrós. És una pujada força fàcil, enmig d'un sòl herbós, excepte el darrer tram que és pedregós. En tot el camí no vàrem trobar pràcticament a ningú, excepte al cim que vàrem coincidir amb algunes persones que també el feien.

A la baixada vàrem trobar-nos una parella que semblava que anava a baixar, per una canal, en direcció al Roc Colom, quan de fet, volien anar a Malniu. Anaven ben perduts i vam anar un tram plegats fins que els vam deixar a tocar de la ruta normal a Malniu. 

Per la nostra banda, un cop fet el cim, vàrem baixar agafant una canal marcada per fites direcció el castell dels Lladres. Tot i això, vàrem deixar el castell a mà esquerra i vàrem anar baixant directe l'estany de Malniu per un pedregar que hi havia ran de riu. 

Un cop a l'estany vàrem fer la volta que torna fins al refugi. Va ser un dia fantàstic de muntanya.

Des del Montcau (1.056 m.) a la Mola (1.104 m.)

Avui era d'aquells dies que podies fer una sortida clàssica, d'aquelles que normalment està a petar de gent, sabent que segurament no hi hauria massa gent. 

D'hora, cap a quarts de 9, he aparcat a Estenalles i he enfilat cap al Montcau (1.056 m.). Sí, d'acord, hi vaig força, però un cop ets allà, vagis on vagis, el cim del Montcau sempre és a prop i qui li diu que no a aquest cim tan bonic. És temptador. Per tant, hi he pujat, això sí, seguint gairebé sempre el traçat per a enzes, estaques odioses per a no pensar, fins al cim i baixar al coll d'Eres. 

Feia un matí fresc, estàvem a uns 7º, però poc a poc i amb l'ajut del sol, la temperatura ha anat pujant. Després he anat per la carena del Pagès i m'he aturat als Òbits. Unes vistes espectaculars. Es veia brillar la mar al fons. Tot seguit, he anat fins al Morral del Drac, on de nou m'he aturat.

Per acabar, he fet la darrera pujada fins a la Mola (1.104 m.)on ja he trobat gent, estudiants d'institut de Terrassa, que en la seva efervescència juvenil i fent honor al seu estatuts reivindicatiu, es comunicaven íntegrament en castellà, mentre els professors parlaven en aquella llengua que els sona però no usen. Li diuen català, la llengua que es veu farà desaparèixer el castellà. Quin futur que ens espera...

Rere el monestir, per buscar la tranquil·litat i acompanyat d'alguna parella de pardalets, he esmorzat i tot seguit, he desfet el camí fins a Estenalles. De nou, tot el recorregut era desèrtic, menys al Montcau, on altre cop, grups d'institut, trescaven mentre reien estridentment. 

Adéu Ramon!

Tornant de Mura, cap quarts de sis, passat el pont de Monistrol, un dia vàrem veure una esquena vinclada a un hort, feinejant. Reconeixent aquells gestos, vàrem botzinar, mentre els meus fills saludaven rient tot traient els braços per la finestra. Alçant el cap de gairell, sota un barret per protegir-se del sol, el Ramon ens saludà. A partir d'aquell dia, cada dia, dilluns, dimarts, dijous i divendres, quan passàvem per allà, botzinàvem. Ja abans, quilòmetres abans, els meus fills ja em deien... Hi serà el Ramon? I si hi era, que hi era gairebé sempre, ja des del pont, que vèiem el seu cotxe, començàvem a botzinar i ell, amb un somriure ample, traient-se el barret i alçant l'aixada, si és que la feia servir o bé aturant la conversa si estava parlant amb algú, ens saludava alegre, rient, fent grans gesticulacions... dia rere dia, mes rere mes, any rere any i amb el temps, va ser un ritual, fins que vaig deixar de treballar a Mura. 

Els meus fills, amb els ulls brillant, sempre deien... a veure si hi és i si hi era, mai deixà de saludar-nos, mai deixà d'oferir-nos una rialla i quatre mots llençats al vent que mai enteníem, i els meus fills, contents d'aquest intercanvi de salutacions, l'esperaven frisosos i quan ens vèiem pel poble, un somriure de complicitat se'ns escapava.   

Després, canviant de feina, ja a Calders, el vaig viure com a l'avi d'uns infants. Una persona entranyable, agradable, feliç... Una gran persona. D'aquelles que només amb la mirada transmetia afecte, confiança i que quan el veia a la sortida de l'escola, anava a parlar amb ell. Res, quatre mots, un cop a l'espatlla, perquè a vegades no cal dir-se gaire amb aquells amb qui t'hi sents a gust.  

I ahir, ens va deixar. Segurament, només som un instant a la seva vida, però hi ha persones, que amb poc, et fan sentir molt i el Ramon era un d'aquests, i malgrat teníem un contacte esporàdic, era d'aquells que t'omplien i que te'l senties proper i estimat, que sempre tenia un mot dolç o una mirada de complicitat.

Malauradament se n'ha anat, però per sort, ha deixat aquí una petja profunda, en el seu fill, que li veig aquest escalf humà i en els seus néts, que tenen quelcom del seu afable i bonhomiós tarannà. 

Ara, quan passi per Monistrol, passat el pont, malgrat sé que va canviar al final d'hort per allò de la sequera, sempre miraré si el veig i potser, alguns dies, botzinaré i segur que a dins meu el veuré allà, feinejant al seu hort, somrient i feliç, saludant alegrement tot traient-se el barret per dir adéu, perquè passat el pont de la Golarda, sempre el veuré i amb un mig somriure, el saludaré. 

Tuc de Mulleres (3.009 m.)

Ahir vàrem sortir al matí de l'aparcament de l'hospital de Viella (1.637 m.) amb la Gise, direcció a la vall de Mulleres. 

El primer tram és força planer i discorre entre algun pi i avellaners. És un camí agradable de fer, amb algun tram rocós, per al cap d'una estona entrar en una fageda. En aquesta trobem el salt d'aigua del Mulleres. Un salt generós que recull les aigües de davallen del cim. Poc a poc els arbres van desapareixent, això sí, abans de deixar-los enrere trobem un bosquet de pins negres. 

La natura està ofanosa aquests dies i les flors treuen el cap arreu, escabioses, cards, lliris de muntanya... Així com alguna marmota que pren el sol a les roques.

Deixant enrere el bosc. El camí s'enfila ran de muntanya fins que trobem el primer resalt, on hi ha un altre salt d'aigua. Passat aquest el camí guanya alçada ràpidament, fins que esdevé una pujada costeruda plena de zifa-zagues per suavitzar el desnivell.

Passat aquest resalt arribem al refugi de Mulleres (2.390 m.), a sobre del primer llac.

La idea era quedar-nos allà a passar la nit, però veient que teníem temps de llum i el cel era serè, de fet les previsions eren de dia assolellat, vam decidir dinar i seguir pujant.

Passat el refugi vàrem creuar quatre llacs i després, ja sense treva, pujada dreta fins el coll entre roques grans. 

Tot el camí està ple de fites i pots escollir el recorregut.

Un cop al coll, després d'una curta grimpada, vam enfilar cap al cim. 

Des d'aquí les vistes de la Maladeta i l'Aneto són impressionants. Ara bé, de lluny sentíem trons i el cel s'anava tapant. Així doncs vàrem fer el cim ràpidament i vàrem desfer camí.

Ja als primers llacs, vàrem sentir trons a sobre nostre i algunes gotes ens refrescaren. Tot i això, no va durar gaire i varem arribar al refugi amb un sol que treia el nas rere els núvols.

Hem passat la nit al refugi, sentint les ràfegues de vent que colpejavent aquest i aquest matí, hem acabat de baixar a l'hospital amb un sol brillant.

És un cim bonic de fer per les vistes que té des de dalt i per la vall que enfiles i que és molt feréstega.

El Pedraforca (2.506 m.) per mi sol

Ahir a la tarda vaig portar als meus fills als campaments del Cau. S'hi estaran uns dies. Enguany han anat a Saldes. 

Un cop els vaig haver deixat i veient el Pedraforca damunt del cap i amb aquell rau-rau a l'estómac, vaig decidir anar a pujar-lo. 

Vaig aparcar al mirador de Gresolet (1.521 m), em vaig canviar i cap amunt. Sortia cap a les 6. Per l'hora i perquè anava sol, vaig preferir anar a la idea i pujar a bon ritme. 

Amb poca estona vaig passar per davant del refugi Lluís Estasen, on algun grup de gent prenia quelcom. Sense aturar-me, vaig prendre el corriol que va voltant la muntanya per encarar el coll de Verdet (2.240 m.). El primer tram és un corriol força planer, que s'obre enmig de la vegetació i que creua la canal Rimbau. A partir d'aquí el camí comença a enfilar-se. Tot el recorregut està marcat i el camí està molt fresat. 

A mitja pujada hi ha un tronc molt gran, tombat i buit, on fa anys era una aturada gairebé obligatòria per fer-s'hi una foto. Avui, l'arbre torna a la terra. 

Després de la pujada, trobem una petita grimpada i passarem per la bauma de la Rua Gran. Passada aquesta ja fem la pujada més forta, per arribar al coll de Verdet. En aquest tram de pujada vaig avançar tres nois que anaven força carregats. De fet van ser les úniques persones que em vaig trobar en tot el recorregut, la resta, un munt d'isards. 

Vaig acabar d'enfilar fins al peu de la grimpada. Allà vaig guardar-se els pals, vaig beure i vaig encarar la pujada. 

És una grimpada fàcil. Potser, la major dificultat, si vas seguint les marques grogues, és alguna roca que està molt esmolada pel pas de la gent. 

El primer tram és potser el més llarg i dret. Encaixonat a la muntanya s'enfila cap al primer ressalt. És l'únic tram on hi ha una corda fixe. Superat aquest, es careneja uns metres i després es baixa per enfilar el segon ressalt. El camí està molt ben marcat i té molt bones preses quan t'has d'enfilar. Fet el segon, vaig encarar el tercer i darrer. En una de les canals, uns isards, aliens al meu pas, gaudien de les vistes.

Vaig arribar al cim una hora i poc més de quaranta minuts després d'haver sortit, amb tot el cim per mi, amb unes vistes extraordinàries. 

Vaig estar-hi una estona, fent fotos i gaudint de la solitud i les vistes i ja sadollat, vaig emprendre la baixada cap a l'enforcadura, alguns trams corrent, altres saltant, molts lliscant i en poc menys de mitja hora ja era al peu de la tartera. Només em quedava el quilòmetre i poc fins al refugi que el vaig acabar de fer ara corrent, ara caminant.

És una volta que he fet manta vegades. Són gairebé mil metres de desnivell amb uns 8 quilòmetres de distància. Aquest cop vaig decidir fer-lo sol i el vaig gaudir molt, sobretot perquè té la grimpada on, en anar sol, estàs més a l'aguait i tens els sentits molt més desperts. 

Al final vaig trigar més o menys dues hores i mitja en fer tot el recorregut, cosa que no m'esperava i ho vaig gaudir molt, cosa que sí que m'esperava. 

Pic de Neuvielha (3.091 m.)

 Dissabte vàrem quedar amb el Marc, la Montse i la Mercè a Manresa i d'allà vàrem anar cap a Tàrrega a trobar-nos amb el Pep i el Bernat. 

Després de dinar vàrem enfilar cap als Pirineus, a Occitània. Vàrem anar fins al llac d'Aubert (2.148 m.), on hi ha l'aparcament i es pot plantar la tenda per pernoctar però no es pot dormir al cotxe ni a la furgo... És un indret ben preparat amb lavabos secs i una bona pista asfaltada que t'hi mena.  

És una vall molt bonica i verda. Des del llac ja es veu el cim que s'alça de cop al davant, mig tapat pel pic de Ramougn (3.011 m.). A la nit vàrem gaudir d'un espectacle de llums gràcies a una tempesta que ens creuà, però que al matí només ens deixà ben d'hora una boira suau, que s'esvaí a mesura que el dia s'alçava i un terra moll que s'assecà ben de pressa. 

A les sis ens vàrem aixecar i després d'esmorzar i desmuntar el campament, començàrem a enfilar-nos cap al cim. És un recorregut molt traçat, ple de fites que et marquen mil i un camins i que va guanyant alçada ràpidament. El recorregut és molt pedregós, de fet, després de creuar la primera tartera, ja vàrem seguir tota l'ascensió entre un roquissar generós i algunes pales de neu. 

A l'hora que vàrem encarar les pales, la neu ja estava prou bé per trepitjar-la sense grampons, excepte l'última que era més dreta i a dalt un xic més glaçada, cap als 2.700 m. i per seguretat, vàrem preferir posar-nos-els. 

Després de fer la pala, vàrem fer l'última pujada fins al cim, el pic de Neuvielha (3.091 m.) que s'hi arriba per un collet on s'aixeca un xic. És un cim estret, amb molt bones vistes dels encontorns. Del mar de boires que vèiem des de dalt, en sobresortien els cims més alts, des del Vignemale als Infiernos. Un espectacle preciós amb una temperatura agradable mentre no bufava el vent, que quan aquest es despertava, de cop baixava en picat la temperatura. A dalt vàrem coincidir amb una colla de Reus, pràcticament els únics que ens vàrem trobar pel camí. Mentre baixàvem, sí que vàrem trobar algú que pujava però no massa gent. 

La baixada la vàrem fer més o menys pel mateix recorregut, tot i que la infinitat de corriols, feia que anessis més o menys pel mateix camí, metres amunt o avall. 

La baixada se'ns va fer més feixuga saltant entre pedres i vàrem intentar prendre sempre les pales de neu quan era possible, ja que clavant talons, baixaves molt bé.

És un cim fàcil de fer, molt fresat i que no té pèrdua si la boira no te l'amaga i fins i tot, aquests dies, segons l'hora o el recorregut no cal portar material.