Pla B? No. No em sona...

Molt no hi arreplego però quan l'Estat que ens dessagna constantment demana joc net, lleialtat institucional i acatament a unes regles de joc, sembla un xic hipòcrita que tot seguit, deixant de banda les demandes que fa a altres i sense aplicar-ho a ell mateix, coaccioni tipus mafiós de barri italià a aquells que argumenten en contra dels seus interessos de manera lliure.
Lituània i Letònia entenen Catalunya, també varen ser ocupades per la força i això ens els fa propers. I ho diuen. Acte seguit però, el pinxo del Margallo -cada govern té un fanfarró tustainfants-  amenaça als seus cònsols per tal que es retractin i mostrar així l'isolament del poble català al món.
D'aquesta manera d'actuar se'n pot treure una lectura singular. Només són lleials, curosos i educats quan tot els va a favor, però quan aquesta manera correcte d'actuar els perjudica, aleshores apareix l'esperit de Fresno. El sicari amb navalla d'Albacete i boqueres blanquinoses. Xantatge. Trucades. Insults, menyspreu i joc brut.
També és veritat que Espanya juga les seves cartes i potser, veient com actua, començaria a ser hora de deixar caure el lliri de la mà i fer com ells, mentir, conxorxar, coaccionar, amenaçar discretament i trair sibil·linament i més endavant, quan siguem un Estat lliure ja demanarem perdó a qui hàgim ofès. El que està clar és que el seny català, tan lloat a les espanyes, només és afalagat pels enemics que ens han anorreat i ocupat com a poble i saben que amb el copet a l'esquena ja ens tenen panxa enlaire i mesells.
Segurament a alguns els sobtarà aquesta postura i diran que volen arribar a la plena sobirania sense màcula, ben vestits i clenxinats, que no volen ser com ells,  però és d'il·lusos i ingenus creure que la llibertat s'aconseguirà fent bona cara i anant sempre amb les cartes obertes. No, senyor. Si hi ha pla B, s'ha d'amagar. Ja s'ho trobaran. Com el C, el D i tot l'abecedari si cal. No podem donar pistes a l'enemic perquè sinó, abans d'executar qualsevol estratègia, ja saben la jugada i ens la foten.
Qualsevol estratega amb un mínim d'ofici sap que la sorpresa és la millor arma i que pot decantar la balança i més quan l'enemic és poderós, deslleial, fatxenda i obtús.