Fa uns dies la Laura va fer públic que el seu fill, que hauria d'estar escolaritzat de fa dies en un Institut, no ho està perquè és un nen diferent. La seva diferència, ser Asperger. Un trastorn de l'espectre autista i que fa que necessiti d'una atenció especial. Ara, després de denunciar-ho via facebook farts dels silencis administratius, sembla que hi haurà una solució. Quins nassos! La llei obliga a l'escolarització de tots els infants però d'altra banda no la garanteix. Quina hipocresia! Només després d'una allau de missatges compartits de Facebook, el Departament, tan sensible a la publicitat, s'ha pronunciat i ara resulta que res, que ja està solucionat, que ha estat un malentès i que demà comença. Quina barra! Quines penques que s'hagi d'arribar a aquest extrem perquè facin cas a una demanda legítima i alhora prescriptiva. I el més gros és que segurament, no ho sé però començo a conèixer com funciona el Departament, no rebran cap disculpa, que com a mínim els deuen i es mereixen.
A hores d'ara però, encara no en sabia res la família. Esperem que els avisin amb temps per preparar l'esmorzar i no arribar tard el primer dia.
Sembla un cas aïllat. Sembla un fet puntual, però cada cop més ens trobem a les aules infants amb trastorns de tot tipus i si bé la il·lusió de l'escola és de ser inclusiva, només faltaria, aquesta il·lusió esdevé un miratge si no hi ha recursos per aquests casos tan especials. D'una banda la presència d'un vetllador, molt necessari a vegades i que poden arribar a ajudar que un infant meni una vida tranquil·la dins d'un entorn normalitzat. D'altra banda, si el vetllador ja no és possible o suficient, centres especialitzats, amb professionals especialitzats i preparats.
Ara que estem parlant tant de com volem que sigui el país que comencem a dibuixar, ara que comencem a pensar i teoritzar sobre el model d'Estat futur que volem, potser hauríem de tenir clar si volem un país que defensi de veritat a tothom o bé un país que surti maco a la foto a base d'amagar els problemes sota l'estora. Jo, ja ho tinc clar. Tots som un.
A hores d'ara però, encara no en sabia res la família. Esperem que els avisin amb temps per preparar l'esmorzar i no arribar tard el primer dia.
Sembla un cas aïllat. Sembla un fet puntual, però cada cop més ens trobem a les aules infants amb trastorns de tot tipus i si bé la il·lusió de l'escola és de ser inclusiva, només faltaria, aquesta il·lusió esdevé un miratge si no hi ha recursos per aquests casos tan especials. D'una banda la presència d'un vetllador, molt necessari a vegades i que poden arribar a ajudar que un infant meni una vida tranquil·la dins d'un entorn normalitzat. D'altra banda, si el vetllador ja no és possible o suficient, centres especialitzats, amb professionals especialitzats i preparats.
Ara que estem parlant tant de com volem que sigui el país que comencem a dibuixar, ara que comencem a pensar i teoritzar sobre el model d'Estat futur que volem, potser hauríem de tenir clar si volem un país que defensi de veritat a tothom o bé un país que surti maco a la foto a base d'amagar els problemes sota l'estora. Jo, ja ho tinc clar. Tots som un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada