divendres, 13 de setembre de 2013

Comencem el curs amb temes vells

Ara que tornem a l'escola, que les aules s'omplen de nou, no puc treure'm del cap un neguit. Una pregunta. Per què certs dirigents s'entossudeixen a demanar que el castellà sigui la llengua vehicular de l'escola? Pels fills, per unes idees, per uns tactismes polítics, per unes pors?
Hi ha realitats que només parant les orelles són fàcilment contrastables. Són fàcilment demostrables. Una seria que el castellà no està en perill a Catalunya. I menys que no s'aprengui. Només cal  voltar per les escoles per adonar-se que no hi ha un sol infant al final de la seva etapa educativa que no sàpiga parlar en castellà, en canvi, fàcilment trobarem infants que tenen dificultats per expressar-se correctament en català. Tenim un sistema d'immersió lingüística que no és sinònim de nens i nenes competents en català, però facilita que tots els infants de Catalunya tinguin un contacte real amb la llengua, que d'altra banda si no es fa a l'escola, podria passar que no existís. A més a més poden expressar-se en aquesta llengua. Per això, per aquest guany intel·lectual, només infants de famílies recalcitrants, tancades i obtuses, incapaces de veure la riquesa dels aprenentatges, acaben esdevenint monolingües funcionals, però com a mínim, tenen una base pel dia de demà, si cal, poder expressar-se correctament en català a més del castellà.
A més a més a Catalunya molts tenen dificultats d'accés al català. I no parlo de casos puntuals, de barris d'àrea metropolitana o ciutats gran, parlo de molts indrets del país. Molts infants l'únic contacte diari real amb el català és a l'escola i només a l'aula. A fora, al pati, al menjador, a casa, a la televisió, a la ràdio, amb els amics, la família, els comerços... tot el seu món és en castellà.
Per tant si es perd aquest contacte amb la llengua, privem a aquests infants de la possibilitat d'aprendre la llengua pròpia del país i aleshores, passen a estar en desavantatge. A viure en un país català incapaços d'expressar-se còmodament en català. Els estem tancant una porta de coneixement, a més d'una d'integració al país. Els condemnem a ser ciutadans de segona. També si s'obre la porta a escollir la llengua, estarem separant els infants, classificant-los, marcant-los. I això, a la llarga, esdevindrà una divisió de país, ja que la llengua la fan servir per dividir, no per sumar.
Des d'aquest punt de vista es fa difícil pensar que la decisió de reclamar el castellà com a vehicular es faci pensant en els infants, ja que els estem privant d'un aprenentatge i per tant, d'una riquesa, a més d'incitar a la separació dels infants per raó de llengua, que qui sap si esdevindrà a la llarga de procedència.
I si no és pels infants, perquè serà? Potser per ideals, per resistència a la terra d'acollida, per remarcar una identitat? Però des d'aquest punt de vista, crec que ja ni s'hauria de tenir en compte les seves reclamacions, car desplaçar-se a un indret comporta integrar-se i adaptar-se a la realitat del país, que d'altra banda no és una realitat secreta i perversa. És clara i diàfana, tothom sap què hi ha.
Podria ser que fos per tacticisme polític, per jugades electorals i per tant, veient que en aquest cas es fa servir com a moneda de canvi uns infants, empenyorant el seu futur a canvi d'un hipotètic rèdit polític, aleshores caldria tenir present els partits que donen suport a la mesura veient quin interès els desperten les persones i com les usen per després ser-ne conseqüent i anorrear-los políticament.
Però potser em decanto pel tema pors. Potser em decanto per les pors que desperta en molts adults que els seus fills parlin una llengua que ells desconeixen. Podria ser, podrien pensar que aquest coneixement fes que esborressin les seves arrels i potser per la por de perdre la identitat, prefereixin tancar una porta a un coneixement, abans que arriscar-se a perdre l'essència. Encara que no té perquè passar si al darrera hi ha una base sòlida i oberta, com la ment.